7

Butlletí de notícies de la BBC.

Canadà.

«Cent mil soldats canadencs es troben en guàrdia a la Gran Bretanya, atents a qualsevol possibilitat d’invasió. Canadà ha aconseguit els homes necessaris per al servei d’Ultramar per mitjà del reclutament voluntari, i la crida encara ha estat superada en un 1,50 per cent.

»Dotzenes d’escoles d’aviació canadenques instrueixen els pilots que han de contribuir amb esforç a la lluita aèria».

* * *

Abans d’acomiadar-se de Rose, Leslie decidí passar per l’hospital per veure el doctor Burnside. Estava inquiet per l’estat de la noia i volia que ell se’n fes càrrec. El trobà que es posava l’abric per marxar, però Henry el féu entrar a la saleta petita per enraonar amb tranquil·litat.

—M’ho ha explicat ella mateixa, Leslie. Pots marxar sense ànsia. L’hi he extret sang per tal de fer-li una anàlisi, i la vigilaré de prop. La reforçarem, noi, ja veuràs de quina manera quan tornis amb permís.

—Gràcies, doctor. Ara la vaig a veure.

Pel camí se sentí més alleujat de pensar que la deixava en bones mans. I Mary se l’estimava com una filla. Però li feia por aquella feblesa interior, potser una fatalitat que li sortia de dins com una planta amarga, i que la corsecava. Contra això era difícil lluitar. Les circumstàncies de Rose havien arrelat dins seu i era possible que la destruïssin a poc a poc, si ella no reaccionava a temps.

Hagué de trucar a la porta dues vegades perquè, a la primera, Rose que encara dormia no havia acudit a temps. Li explicà la visita a l’hospital i la conversa que havia tingut amb el metge. Però no sabia com fer-li entendre que, a més duna possible medicació, també necessitaria un estímul interior. I ell tot just marxava…

—No pateixis, Leslie, que ja em refaré. Ara no és temps de massa feina allà, i podré descansar. Estic ben vigilada, no et pensis, —i somrigué lleument.

—No és això, Rose. És que no et veig contenta, i tinc por que la tristor no se’t mengi. Ja saps que una cosa porta l’altra…

Havien encès la pantalla amb peu de fusta i tirat les cortines. Seien a la vora del foc i el vespre s’allargava xemeneia amunt; els minuts es descomponien en petites guspires reflectides als seus ulls.

—T’han dit que busquen algú, al riu? —Leslie encetà la notícia.

—No he sentit a dir res.

—Potser es deu haver ofegat, no ho saben, però ja falta des d’ahir al migdia. És l’escriptora de Londres. Han trobat el seu bastó de passeig a la vora de l’aigua, i es pensen que… Rose s’alçà de la butaca i anà al prestatge. Trià un llibre, se’l mirà fixament com demanant-li alguna resposta, i l’ensenyà a Leslie.

—Ja els conec, ja, però no hi he parlat mai. Diuen que havia intentat suïcidar-se una altra vegada… al riu, també.

Rose es quedà pensarosa, amb les celles arrufades.

Leslie pensà que no li havia d’haver dit, però gairebé era inevitable que ho sabés per un o altre.

—La buscaven ahir, tota la tarda; per això em va semblar que sentia gent que rondaven amunt i avali, i algun gos.

Rose s’estremí, com si sentís a la pell, o potser més endins, la fredor d’aquella aigua de març, que baixava tèrbola i impetuosa, des dels torrents, arrossegant tot allò que se li oposava. Pel que ella havia llegit, li semblà que l’escriptora sentia una atracció potser obsessiva per l’aigua. L’aigua l’envoltava, l’aigua servia per acabar situacions límit, l’aigua com una finalitat alliberadora, on costava d’arribar i que per això resultava més desitjable… no ho sabia definir ben bé, però comprenia els estats d’ànim escrits a les pàgines. I ella, alguns moments, s’hi sentia identificada. No l’havia tractada mai, però li semblava distant i altiva. Què li hauria pogut dir, una pobra infermera? Ara li semblava que la mort, si era morta, és clar, perquè no ho sabien, les ajuntava en un sentiment d’infelicitat que podia ser degut a causes diverses, però que havia buscat els mateixos camins.

Rose els havia buscat, també, però va ser feble.

* * *

S’obrí la porta amb energia i entrà Lucille.

—Rose, Leslie! Quina alegria, tu encara aquí. Quan marxes?

—Ara, Lucille. Com us ha anat tot?

—Tan bé i tan curt el temps… però això ja ho sabeu. La pluja, aquest matí, ens ha fastiguejat una mica el passeig, però l’estança era agradable, i els amos ens han tractat a cos què vols. Geoffrey ja s’ha quedat allà perquè s’incorpora aquesta nit. Pel que sembla aquests dos dics no hi ha hagut gaire activitat. Però no estan ben segurs que duri. Ho intentaran altra vegada, almenys això és el que creu tothom.

Rose i Leslie es miraren.

—M’hauria hagut de mossegar la llengua. Que teniu alguna cosa per menjar? El viatge m’ha fet gana.

—Encara queda pastís d’ahir, és a l’armariet, ara te’l porto. Rose preparà un plat i serví tres copes de vi. Era el comiat de Leslie. Alçaren la copa amb un moviment instintiu i es miraren ais ulls. Bon viatge.

—Vaig dalt a treure’m aquesta roba. Adéu, Geoffrey, que tinguis molta sort.

Lucille saltà escales amunt, amb la seva energia que la feia pujar els esglaons sempre de dos en dos. Desaparegué en la fosca. Se sentí rajar l’aigua i a baix fou com si es quedessin sols altra vegada, després de passar una alenada d’aire fresc. S’abraçaren amb força, i les mans —se li marcaven tant els ossos— de Rose resseguiren a poc a poc la cara d’ell, com si en prenguessin memòria, com si l’haguessin de conservar enganxada al tou dels dits.

Apagà la pantalla i sortí fora, fins al camí, on l’olor de l’herba revenia, fresca i àcida. Se sentien lladrucs distants, i llums que titil·laven cap a la banda del riu. Encara continuaven buscant. Quan ell s’allunyà en la fosca, Rose pensà en tots els cadàvers de la guerra quan la nit els queia damunt. Tot s’ajuntava en una fredor buida i indiferent, perquè la natura seguia el seu curs encara que els cossos quedessin trencats per sempre. I si els morts se’ls emportava l’aigua, aquesta recollia les últimes llàgrimes dels que marxaven i les primeres dels que els esperaven. Sobre tots els difunts de la guerra hi plovia sempre, sempre, fins que la terra els feia un lloc a la seva mida.

* * *

Aquella nit els pensaments de Mary no es podien apartar del cos desaparegut que encara no havia estat trobat. A la tarda no s’havia parlat d’altra cosa, i s organitzaren torns de recerca entre la gent del poble.

Abans d’adormir-se, encara amb la casa calenta i la dolcesa abrigada de la roba sobre el cos, li tornaren a venir els pensaments que no podia dominar. Els tenia amagats molt endins, però es necessitava poc per fer-los sortir, tot i que havien passat dinou anys. Va ser el temps que visqueren a la costa, on el seu home treballà al port, fins que tornaren a la casa de Mary.

Recordà d’esma aquells dies després de l’accident, quan cada tarda la humitat cavalcava el seu cos i el fiblava fins que l’esquena se li tornava un bloc de gel, una pista on cada ràfega iniciava un moviment circular, una espiral, un calfred que els músculs ja no podien retenir i que saltava rebentant l’estructura.

Vora el camí creixia alguna planta aspra entre la grava bruta d’olis i la fusta desfeta. Hi havia un cel de llautó, sense rovell, de pell de llimona rebregada, amb residus del dia i colors caiguts pel desgast del fred. Un cel fatigat es desprenia de la seva paret circular i queia en tires despintades.

Mary sortia a les tres en punt, perquè en això era metòdica. Deixava la seva feina i l’escalfor de la casa. Quan tornava trobava cinquanta flocs de llana sense color als racons de la tarda, posats perquè els cantells del dia no se li clavessin més, i es pogués deixar anar sense pena. Tornar, embolicar-se en volums esponjosos i dormir, dormir.

El camí baixava cap al port i es partia en dos carrers fins la placeta. Calia travessar vies i decantar cap al far, entre l’arena i els pedrissos de l’escullera. D’una banda el camí s’obria entre els vaixells i el moll de càrrega que feinejava dia i nit. Grues, vagons, camions, el regust pesat i oliós del fum, que penetrava la pell i s’aferrava al nas. Coloms i gavines volaven sobre els magatzems; aplanades, compactes i persistents s’obrien pas entre els vapors i la boira.

Un mapa oliós cobria l’extensió de l’aigua fins al moll de pescadors. Oli i metall líquid entre les fustes que xopava i colpejava, removia cables i llibants i feia baladrejar les embarcacions petites i arrecerades a la dàrsena. Sobre les boies de senyals les gavines mandrejaven abans d’emprendre viatge als dormidors, tres platges més al nord, on quedava un rastre de plomes gastades, grises, amb enyorança d’aire entre les petxines i els detritus.

El moviment de l’aigua fascinava Mary i exercia sobre la seva voluntat una atracció indefugible. Clop-clop, a la dreta del camí, entre el ferro i el ciment, amb profunditats verdes i negres, d’olor aspra, entre la polseguera dels productes carregats i descarregats. Lones brutes, verdes i blanques, sacs, bocois i caixes salinades eren sacsejats d’un cap a l’altre del món. Uns mariners orientals repintaven la carcassa del seu vaixell en llast, penjats d’una bastida. Omplien de franges granats i negres aquell volum inert que alguna tarda veuria la fi del treball. La seva pell oliosa emergia de la granota i feia anar els rodets amb moviments maquinals, mentre cantaven notes perdudes. S’empetitien les imatges així que Mary avançava i dominava un altre angle.

A la banda esquerra l’horitzó ja era gairebé fosc, opac, i les ones batien amb poca força entre el rocam i l’escullera. Quedava algun pescador confós amb els angles de pedra i els residus vegetals. Aviat plegaria, i amb el peix a la galleda, el seu pas tancaria el capvespre.

Mary arribava al final del seu passeig, allà on els llocs habituals dels pescadors s’estenien en filera, camí del far. Algunes tardes de festa, amb el bon temps, la gent anava allà i prenien refrescos a la taverna; menjaven, bevien, passaven el temps i no sabien tornar, perquè el mar sempre era culpable d’enyorances, de xuclar voluntats i de prometre aventures, que algun matí de glòria s’obrien a sols desconeguts.

Entre la terra del camí i la vora esquerra, l’aire movia i ondulava brins d’herba dura i algunes motes de corretjola blava. Les campanetes eren amb prou feines perceptibles. Mary saturava, en collia una, i amb un moviment instintiu se la posava entre nas i boca, de manera que la flor quedava arrapada a la pell per la inspiració de l’aire. Se li figurava una campànula de seda, immensa, que li absorbia els ulls i deglutia el cos en un silenci rosat, implacable, entre l’aroma dolça. Es tancava sobre la cara, emmotllant-la com la roba mullada a les cuixes, i es perdia tota atmosfera, s’acabava la consciència, fins que arribava l’ofec. Però en aquell moment la flor queia desfeta entre les pedres i Mary prosseguia el passeig.

Semblava que havia arribat a la seva destinació, entre el renou dels eixams de peixos que observaven les profunditats opaques i esperaven les deixalles costaneres. Portava una bossa amb rosegons i els esmicolava sobre l’aigua, plantada allà, al límit del món estable. Aigua i pa s’acollien, s’amalgamaven, i les engrunes s’estovaven entre taques minerals tornassolades, anaven i venien fins que un estol de peix menut s’acostava a picotejar en revolts ondulats, ara platejats, ara verds, transparents, efímers.

Aquella era la primera ambaixada, el mecanisme d’entesa, la resposta que flotava davant de la mirada reflexiva i la força d’una determinació obstinada. Si algú observava Mary en aquells moments hauria quedat sorprès i s’hauria retirat en Silenci. La pal·lidesa feia destacar els ulls sobre la pell, esborradissa fins quedar gairebé confosa amb el clarobscur de l’horitzó. I l’ombra de la tarda s’estenia com una manta molla. Dins de les barques els pescadors preparaven els ormeigs i les llums de les primeres feines del vespre; rotlles de corda, amarres, les caixes, algú que es feia el sopar, motors que eren comprovats i veus perdudes d’una embarcació a l’altra, llunyanes, esvaïdes, com el vapor d’una cassoleta amb pops darrera els vidres de la cabina.

Mary, asseguda sobre el ciment, s’abstreia de tot. Ben aviat, entre llum i ombra, apareixia la imatge, imprecisa primer, com desdibuixada, que s’acostava gairebé a tocar la superfície per captar l’atenció de la dona que s’esperava. Aquesta observava el moviment de l’aigua i tractava de localitzar primer els ulls, i fixar-los; després la boca menuda, i algun floc de cabell, ondulant, com filaments de medusa, fins que la cosa es feia ben perceptible i prenia la forma total de la cara.

El que més temia Mary era el fred dins de l’aigua fosca, i amb aquesta preocupació interrogava el rostre fix entre les aigües primes, i el rostre somreia. Semblava que la volia tranquil·litzar; es movia i feia que jugava amb els peixos, fins que Mary també començava a somriure. Però trigava més a fer-ho, perquè aquest era el senyal d’acabar la trobada, era el senyal de retorn a unes profunditats insospitades. 1 tot seguit, la menudalla de peixets sense sang esborraven la imatge amb una passada ràpida i guspirejant. Feia estona que el sol s’havia amagat, l’aire era fred i l’horitzó es tancava com amb una planxa d’acer. Era el moment de la tornada, i Mary recollia la bossa, la premia amb la mà i s’alçava el coll de la gavardina perquè el vent insistia, obscur com una xarxa desplegada.

Els pescadors seguien aquell passeig amb una mirada distreta, entre les barques i el tràfec del vespre. De vegades abaixaven la vista i rumiaven, però s’havien acostumat al pas fantasmal de la dona. Per més esforços que s’havien fet, per més voluntat que es demostrà en els dies que seguiren l’accident, el cos menudet del fill de Mary, negat a mar, no fou trobat mai. I això que d’ofegats en sortien a vegades ben lluny, per la costa, en alguna platja, més o menys desfets. Però el petit de dos anys no aparegué, ni fou arrossegat per cap xarxa entre els peixos borbollants, ells encara vius, al voltant del cos mort, cosa que s’esdevenia també de tard en tard.

Potser la mare trobava algun consol, alguna cosa més entre les aigües, però els pescadors mai no s’acostaren a preguntar-li res, amb aquell respecte per les coses que amagaven o comportaven un cert misteri. El mar era terrible, i ni tan sols entre els braços de pedra de molls, dics i esculleres podia ser dominat: sempre es venjava de tot intent de possessió, encara que aquest fos innocent.

Un tel de son va vèncer la memòria de Mary i l’acotxà entre les aigües tèrboles de la subconsciència, càlides com un plor.

* * *

Passà pel davant del mirall i somrigué. El gest fou instintiu: es mirà i la seva imatge no hi era. No obstant això, ella sentia la seva mateixa presència, amb la cara afinada, les mans llargues, els ulls caiguts com si els globus pesessin, com si haguessin madurat i tendissin amb una dolça corba, cap a terra. Com una fruita d’octubre, tardana. Recordà octubre. L’octubre anterior a la seva mort.

Aquell últim octubre repetia en alguns aspectes els anteriors: en el matís de les fulles, en algun núvol que ja havia vist passar, i en el tacte de la pell sobre els cossos estimats. En algun reflex sobre les tasses de porcellana, i en el primer fred que tustava la porta, l’obria, entrava. Però aquell octubre havia madurat en sang. Havia absorbit l’esclat de tots els morts de la guerra.

Octubre madurava la tardor i feia dolces totes les estances i els cossos que s’hi refugiaven. Ella havia recordat que els seus gestos eren més amples, i també les pauses; potser alguna vegada es deturava, com si busqués objectes flotants que el vent anunciava darrera de l’horitzó, o a les teulades, llavors que el sol baixava espès.

Lluny del tràfec i del trànsit de Londres o del terrible silenci fumejant dels seus carrers, els passos eren mesurats, la vida contenia unes estances més amples, es trigava més a considerar, a amidar la volta del cel, amb els ulls, així, en rodó. Llavors encara no havia decidit que aquell octubre seria l’últim.

S’havia descalçat sobre l’estora i prenia el te. Va decidir, una tarda d’aquell octubre, que no volia ser cronista d’un altre canvi d’estació. De què podien servir una pila de llibretes amb la crònica del color dels dies? Després de tot, era amuntegar fulls i més fulls. Els fulls es convertien en fulles i munts de fulles caigudes sobre jardins on sempre es reunien uns passejants concrets.

Aquells arbres de paper tenien pesantors de metall groc, patinat, i es preparaven per als embats inclements de 1’hivern, encara que fossin desats al calaix, perquè allà els personatges també hi feien vida, i comentaven: encara no han encès la calefacció, enguany, o han passat uns mariners orientals o triguen a arribar les cartes d’Amèrica, i tot de coses quotidianes, lentes, seguides.

Quan el primer calfred li corria pels braços i l’esquena, ella sentia que la saviesa antiga emergia de la terra com un fumerol de pagès. Abans que els savis teoritzessin, la bellesa natural ja s’escampava d’una manera solament perceptible als infants, als poetes i a la gent senzilla. Encara va apuntar al quadern que la noia xinesa acudia al parc cada tarda. Era tan bell, després llegir-ho i retrobaria, tan lleu en el seu vestit de seda blava…

De totes maneres, aquell octubre ella havia sentit encara la temptació de passejar un cop més pels seus amples bulevards de tarda i estirà el calaix inferior, on hi havia les fulles mortes fent muntets entre els arbres; el carretó d’escombraries no acabava d’arribar mai. Figures imprecises es movien amb calma, d’un cap a l’altre, abrigades ja, perquè el capvespre portava humitats traïdores. Saludaven, contentes d’aturar-se un moment i somriure abans de tornar a casa. Com està? I sentir lliscar uns ulls càlids sobre la pell.

«13 de setembre. Sembla que l’esperit ha rebut el sol de setembre, perfumat, madur. Tot ell és amarat de suau placidesa, reposa com en un vellut de silenci assolellat. És contingut en un ample desig que s’estén per sobre el perfil de les muntanyes amansides. Aspiro amb delectança l’olor de les herbes, de la fruita, dels colors que s’adormen. L’esperit es reclou en ell mateix, pensatiu, amb la pell tènue enfredorida, entre malves i blaus, en una davallada suau que encara pot trobar matisos d’esperança».

Bé, eren vint anys enrera. Una descripció de les tardes naturals. Ara no hi posaria tanta dolcesa, velluts i suavitats, perquè la vida resultava molt més dura i tot s’havia convertit en metalls que ferien. El drama tintava de fosc les fresques percepcions de joventut. Potser per això mateix calia anotar i anotar sempre, i tot era un mirall opac, on les lletres reflectien les vertaderes imatges interiors com anaven canviant amb el temps, sense compassió, de la claredat a la fosca. Potser.

L’ombra d’una altra dona, pensà ella passant els dits lentament per la llibreta, aquella tarda d’octubre, encara. I sabia el perill que comportava continuar aquella lectura, perquè altres vegades l’havia intentada, i acabava amb el plor que enyorava la noia del tretze de setembre, i una altra noia que havia substituït aquella i una filera d’amables joves que es repenjaven amb mig somriure, i duien vestits que li recordaven vagament el gest d’obrir armaris, de triar robes de colors oblidats.

Efectivament, allà penjades de vestits blancs, o de llana blava, hi havia tot d’imatges seves, sempre diferents, que la saludaven contentes i agraïdes quan veien que les mirava i que hi pensava una estoneta abans de tornar a casa. Els fanals ja eren encesos, caldria retirar-se…

L’ombra d’una dona jove era allà i guardava la felicitat de l’escrit de vint anys enrera, o potser la dissort… en tot cas, sempre era més jove. I s’acabava amb l’enyorament d’aquella noia que un vint d’agost es va prometre, o que escriví el primer llibre, o que menjava pastissos amb un capità de marina.

Aquella tarda ja no volgué repetir l’experiència, perquè veia com s’havia d’acabar la lectura fascinant, i que després plegaria totes aquelles ombres dins la llibreta, dins la pila de llibretes. De totes maneres no volia oblidar les menudes imatges. Totes elles vivien dins seu, i esperaven sempre en silenci aquelles petites resurreccions parcials.

Ara, finals de març sense temps, no podia tocar amb les mans el paper on reposaven els seus petits personatges. I li semblà que encara, i sempre, li havien de fer companyia, com les figures familiars que hom enterrava amb els difunts a les tombes egípcies. Papers sobre l’aigua…