15

Butlletí de notícies de la BBC.

Ofensiva de la RAF.

«El doctor Goebbels ha declarat les seves impressions respecte de la guerra aèria. Ha d’arribar el dia que Anglaterra pagarà ben cars els atacs aeris nocturns sobre la població civil. Algunes esquadres informaren que havien vist Messerschmitts, però no es posaren a tir en cap moment. L’activitat aèria alemanya ha estat escassa. Sobre el nord de França tampoc no es trobà cap avió enemic. Vam perdre dos caces, però un dels pilots va ser rescatat».

* * *

Tot i haver estat molts anys tancada, la casa acollí Mary, quan tornà a Abberbay, amb una benvinguda familiar. Allà havien viscut els seus, i porcions del caràcter enèrgic o feble dels homes i dones que l’habitaren van marcar les parets potser per sempre. Aquesta era una de les prerrogatives de les cases: quedar impregnades d’intencions i sensacions diverses.

La fusta tenia un tacte càlid, i la cura que les generacions anteriors n’havien tingut, mantenia sobre i dintre de la casa una protecció que el temps no havia afeblit. Li agradava, a Mary, resseguir amb les puntes dels dits els nusos de la fusta, saber-se de memòria la superfície, en alguns llocs irregular, de les parets i dels bastiments. La casa era sòlida.

Mary tenia sobre la casa un sentiment compacte. Havia estat per a ella una casa refugi, de tornada de la costa, on la dissort l’acompanyà. Aquí s’havia refet, i ho agraïa. Lucille havia crescut, estudiat, i semblava feliç. La terra els procurava la subsistència, i encara podien acollir algun estadant, com era el cas de Rose. Pensà llavors profundament en aquest punt. La casa, havia portat la dissort a Rose? Mary creia que no. La noia portava dins la llavor fatal, i ja venia afectada fortament pels bombardeigs de Londres, que li havien trastornat la vida. Ara s’havia manifestat aquest estat de coses, i tant Mary com Lucille farien el possible perquè la noia se sentís confortada i acompanyada.

Posava massa esperances en aquella casa? Mary la tenia com una cosa viva, que formava part de la seva pell i de la seva sang. Les quatre parets sobre el seu cos, amb les finestres de vidres gruixuts, que eren ulls de vidre a l’exterior, li donaven aquella perspectiva material de solidesa que necessitava per protegir el seu interior, perquè se sentia vulnerable.

A la porta, quan entrà després de l’accident de Robert, s’havien deturat tots els fantasmes antics, aprimats com una tempesta que s’allunya. Sovint, el gest que feia quan entrava a casa era el de fondre’s en la penombra daurada i tèbia, com aquell qui ha vençut un ambient exterior hostil. Quan havia reprès forces a través d’aquella mena de placenta silenciosa i nodridora, sortia o feinejava amb pas segur.

Quan tornava a casa, a la tarda, després del seu treball a la cooperativa, sabia que pel camí havia de recuperar a poc a poc, de manera gairebé imperceptible, els bocins d’ella mateixa que s’havien quedat enganxats als vidres dels aparadors, a la taula del despatx, a les mans que li marcaven el compàs del dia, i als centenars d’ulls gelatinosos que rodaven i rodaven observant sense deturar-se mai. Els ulls es clavaven els uns als altres sense trobar-se del tot, i es desviaven amb suavitat o agressius, tots ells amb una força concentrada que podia produir fins i tot un cert desgast físic, del qual calia recuperar-se.

Mary deixà el cistell que portava, posà les mans al piano i temptejà, amb un sol dit, el blues «Malted milk», la… la-la, tararara… i un arpegi de tres notes amb l’esquerra. En aquell moment un avió que passava interceptà amb la seva vibració els espais mentals fins que es perdé camí de la seva base.

I’m drinking malted milk… Deixà estar la partitura i passà a la cuina, on tot era tebi: la ració de pa, els talls de carn que sortien del paper, prometent una dolçor sangonosa. Tot era tallat, dividit, en moviments incessants, de plata, d’acer, d’aigua, freds o bullents, tot quedava a punt per a ser engolit. El blues de Woody Payne quedà penjat en el silenci.

Pujà a veure Rose. Trucà a la porta i ningú no respongué. Un xic alarmada, entrà. No hi havia ningú. Una mena de calfred li corregué per l’esquena. El llit era fet… Com se li podia haver ocorregut sortir? Mirà instintivament sobre el coixí, i a la taula per veure si hi havia alguna nota. No se’n veia cap. Baixà les escales de pressa, i sentí com s’obria la porta.

—Rose! On eres? Que no ho saps, que has de reposar? El metge ho va recomanar sobretot…

La cara de Mary demostrava un gest d’interrogació, a la vegada que allargava els braços com per ajudar la noia a pujar les escales.

—Reposaré una mica aquí al sofà; estic cansada.

Es tragué l’abric i el deixà al seu costat. Mary observà que no tenia esma per penjar-lo, tal com feia sempre. No ho féu ella perquè la noia no se n’avergonyís i volgués disculpar-se.

—Et prepararé un got de llet. —I passà a la cuina. Tornà de seguida amb el got—. Té, beu.

—Em trobava més forta, Mary, i he volgut sortir a passejar. He anat fins al pont, ben a poc a poc. —Rose somrigué amb un gest curt, que s’aturà de seguida—. M’he de recuperar per tornar aviat a la feina. En aquests dies tots ens necessitem…

En el seu fons pensava en Burnside. Ell devia ser allà, passant les visites, investigant, fent els seus passos normals i rutinaris, mentre unes altres mans li acostarien els objectes necessaris, els informes, el seguirien… Es creuarien els seus ulls per damunt dels malalts, a banda i banda de llit, canviarien impressions, potser, encara que Burnside no es permetia familiaritats amb cl personal. En això era ben estricte.

—No et beus la llet? —La pregunta féu baixar Rose d’aquells núvols amb olor d’antisèptics.

Mary s’assegué al seu costat i esperà que acabés de beure’s la llet. Li prengué el got i el deixà sobre la taula. Respirà fons i tallà l’aire amb una frase, la primera.

—Has de saber-ho Rose. Estàs malalta.

El to d’aquelles paraules, dites amb pronúncia més greu i fonda, féu que Rose mirés els ulls de Mary.

—Què vol dir, Mary? —Rose escoltà amb el cor descompassat.

—He dubtat molt abans de dir-t’ho, filla. —Li agafà la mà—. El doctor ens portà el resultat de l’anàlisi: tens leucèmia. Ja saps què representa, això. Ets infermera. Crec que tenies cl dret de saber-ho, encara que per a mi ha estat molt dur haver-t’ho de dir. Però t’estimo.

Els ulls de Rose, de primer s’engrandiren, com per captar aquella realitat, que era més ampla que ella mateixa. Un cop entrada la paraula al seu interior, escoltada, vista pronunciar, i creguda, la reacció primera fou la d’un plor silenciós, de llàgrimes grans, que rodaren galtes avall. Si hagués pogut esbandir amb aquella aigua la paraula que havia entrat… tot lluitava per fer-la fora. Però era dins, clavada i ben clavada. La primera consciència del seu mal no fou la dels dies que havia passat en repòs i febre, abatuda i fatigada. Fou haver escoltat una paraula a través d’una boca estimada. No va dubtar-ne gens. S’hi havia d’acostumar, i la primera reacció havia estat de rebuig.

S’alçà a poc a poc. Agafà l’abric i el penjà al seu lloc. Després pujà les escales, més aviat de pressa, amb Mary al seu darrera. Entrà a l’habitació, es tragué sabates i vestit i es ficà al llit, ben estirada, girada de cara a la finestra, com si dallà li hagués de venir la llum per aclarir-li allò que encara no comprenia. No plorà més, llavors. Mary s’assegué al seu costat, disposada a fer-li companyia. El dia havia pres tonalitats daurades. Era abril, i aviat tot el camp floriria amb l’exuberància de la primavera plena. Al jardí, davant de la casa, hi havia narcisos dels poetes, amb la seva corona daurada; violetes i primaveres, i les pruneres que florien atraient les abelles.

A la vora del riu, els freixes i els plàtans espolsaven les fulles tendres. Les argelagues feien coixins grocs entre la frescor de l’aire. Tot creixia de nou, altra vegada, sobre la terra.

* * *

A mig matí, Lucille pujà a les golfes amb tres nens i tres nenes. Havien de triar objectes vells que els servissin per restaurar i fer-ne alguna cosa bonica. Preparaven treballs per a una tómbola, a finals de mes, i tota la gent del poble passaria a veure l’exposició.

Deixà que els nens busquessin aquelles coses que els semblessin apropiades. Després les hi ensenyarien.

—I sense fer gaire enrenou, eh? —Els havia advertit.

—Ens portarem bé, senyoreta. —Lily, en nom de tots, prenia la responsabilitat de les operacions.

El dia era clar i lleuger, i Lucille obrí la finestra. El cel era com un gran envidrat. Tot l’espai superior era una immensa claraboia acabada de rentar, i l’aigua s’escorria pels costats, s’escolava, es perdia avall, entre els límits, i es veien les primeres escletxes de sol. Era un cel domèstic, sense cap pretensió, acostat i senzill, amb draps i capçanes penjats a cada cantó. Era obrir un primer llibre de lectura, on tot es feia entenedor, proper, i acostava imatges familiars: els insectes sobre les flors, els ratolinets entre les poncelles, la guineu alçant el morro per flairar alguna peça, les primeres papallones i els ocells que prenien posicions.

En aquell cel que era una mansarda, un vidre que mirava amunt, tot clar, de migdia feinejador, s’hi aplegaven totes les olors primeres dels treballs que maduraven. Pujaven fumerols de petites cuines, i dins s’hi amagaven recipients esmaltats. La terra es condensava i el seu extracte escampava un vapor que entelava lleugerament els vitralls de catedrals i oratoris i el metall dels pinacles. De tot el gran envidrat celeste altíssim que Lucille contemplava com una estampa encara molla, el fragment que tenia davant dels ulls començava a madurar amb reflexos grocs i una tebiesa eixuta.

L’escalfor del sol xuclava la terra xopa; els vidres inferiors perlejaven, s’humitejaven i es desfeia el baf en petits solcs i escorrialles fins que tot quedava absorbit definitivament: era migdia.

El vol dels coloms travessava les mirades fugaces, i l’aire condensat de totes les golfes s’acomodava damunt dels plecs de la roba.

—Mira, senyoreta, tot el que hem trobat… —I els petits estengueren en un tros de taula lliure, tota la mostra d’elements arraconats que anaven rescatant.

Hi havia dos nans de jardí, escapçats per la punta de les caputxes. Tres rellotges amb les molles vibrant a l’aire. Un bressol sense els peus gronxadors. Dues ombrel·les amb la seda esqueixada. Un llum de peu que brandava el cap com un penjat. Dos globus terraquis esbotzats, l’un per la banda corresponent a la Xina, i l’altre per Àfrica del Sud. Quina terrible batalla devien haver mantingut? També havien trobat una carpeta amb mapes, i una altra amb aquarel·les.

Lucille rebutjà dues cadires pesants i amb poca gràcia. Necessitaven coses petites, a l’abast dels nens i les nenes. Es mirà les carpetes amb curiositat. Els mapes eren una reproducció dels que acompanyaven els llibres de viatges del capità James Cook, en la seva expedició al Pol Sud i la volta al món. Hi havia també làmines amb paisatges i persones. Però presentaven uns doblecs del temps, que els feia molt fràgils.

—Veniu, que ens mirarem aquests gravats. —I els nens s’aplegaren al costat de Lucille. Aquesta estengué una de les làmines sobre de la taula, i aparegué la cara de Poteito, Cap de Attahuru, a Tahití. Portava un turbant espectacular, capçat amb un plomall. Una barba no molt llarga, nas decidit i llavis molsuts. Feia respecte. Al costat es veia un dibuix que representava Omai, el jove de l’illa Huaheine, que s’emportaren a Anglaterra a bord de l’Adventure, que comandava el capità Furneaux.

Els nens reien, de veure la cara fosca d’Omai, amb els cabells, abundosos i ondulats que li queien per l’esquena. Tenia el nas ample, però les faccions en conjunt eren agradables. El dibuixant, W. Hodges, li havia posat una ampla túnica, però se suposa que el jove Omai devia anar més lleuger sense tant enfarfegament.

—Omai, en el seu viatge a Anglaterra, es va comportar d’una manera molt civilitzada, amable i atent, i tots l’estimaren. Però enyorava el seu país, i després se’n va tornar cap a les seves illes. Tots estimem la nostra terra, oi?

—Sí, senyoreta… Jo tenia allà una granja amb cavalls… —Roger mirava ara cap a la llunyania, a través de la finestra oberta—. M’agradaria tant tornar-los a veure…

—Jo estic molt bé aquí —afegí Lily, que ja era més gran—. Però les meves amigues… hi penso molt. Elles també van marxar, i ara vés a saber si ens tornarem a veure.

—Aquí també us estimem molt, ja ho sabeu. La guerra s’acabarà aviat i tothom podrà tornar a tenir les seves cases… tot serà nou, tornaran a circular els cotxes, i mentrestant haureu après moltes coses. Un altre dia us explicaré aquests viatges del capità Cook. Són molt bonics. Una vegada, en unes illes, els van regalar tres-cents porquets perquè tinguessin menjar als vaixells. Us imagineu, tot un veler, amb els grinyols dels porcs? Eren dos vaixells, i se’ls repartien, però devia ser divertit.

Els nens rigueren, imaginant-se més aviat els porquets com corrien per coberta, amb els mariners al darrera intentant atrapar-los, relliscant i caient…

—Apa, ara hem de baixar tots aquests objectes que hem trobat, i en farem unes peces ben boniques, pintades, enganxades, que seran l’admiració de tots. Ja ho veureu.

Llavors tocà la campana avisant per dinar. Això féu decidir les criatures, que carregaren les coses en cabassets i baixaren les escales saltant els esglaons de dos en dos.

* * *

Per ella, una de les sensacions perdudes havia estat la del tacte, sobretot en acariciar un llibre. Sempre que acabava una lectura, alçava els ulls des de la butaca i contemplava la claror verda com d’aigua que entrava per la finestra. El sol puntejava aquí i allà entre la boira, sense ferir mai la vista. Ella acariciava el llibre com la copa buida que encara es tenia a les mans, adaptada i tèbia, de la qual es repassava la vora amb les puntes dels dits, així com d’esma, mentre es conversava. Potser encara era mirada una mica a besllum i donava un reflex rovellat, fins que era oblidada a la safata o sobre la tauleta.

Les pàgines d’un llibre que tancava podien reflectir allò mateix: vi, una lleugera sensació agradable que inclinava a abocar-se’n una segona copa, fins que en acabar tancaves els ulls i et deixaves anar, dolçament per tot allò que t’havia envaït.

De vegades una paraula quedava penjada sense acabar de desenganxar-se. Per exemple, el verb despullar: va despullar-la, es deixà despullar, la despullo, amb tots els suggeriments i les insinuacions que feien al cas, olors, volums, tacte. Repetida una i altra vegada, la paraula des-pu-llo, pu-llo, pu-llar, arribava a introduir-se a l’oïda amb un efecte ben estrany, un llo-llar inacabat, puntejat, llardent, llangardaix, pell d’aixella freda i vibràtil, serpentina imprevisible, que fugia del despullat estricte.

Ella era feliç quan emergia d’un munt de llibres, que s’escampaven per terra i als braços de les butaques. Els uns presentaven una capa mat i granulosa, els altres eren setinats, alguns tenien una consistència mantegosa com de paper humit, i n’hi havia que eren tan delicats que feia recança tocar-los sense haver-se purificat les mans. Era vertaderament llavors quan començava el ritual: aquella olor peculiar del paper nou, premut, o que s’havia ja fet vell, amb una certa ferum de romàtic als prestatges més oblidats de les llibreries. Rescatar d’allà un volum era alliberar la dama nua de l’avorrida custòdia dels dracs en terres ermes. Quin goig, per al lector audaç! Quina aventura, córrer els deserts i despertar la noia que s avorria, lligada de mans, sense altres mirades que les d’un monstre primari.

S allargava voluptuosament quan apreciava el gruix del paper. Passava els dits lleument pels perfils del llom. Aspirava el moviment de l’aire en girar ràpidament els fulls. Mirava les citacions per tal de saber els genis familiars dels escriptors, i deixava els volums apilonats sobre la taula, després d’haver-los contingut als braços, cantelluts com eren.

Recordà, ara que la memòria es prodigava, fàcil, una observació subtil i allunyada en el temps, feta per un jove catòlic que havia conegut. El noi, un dia en sortir de missa, havia constatat la suau pressió que el devocionari exercia sobre el pit d’una noia. Ella somrigué, ara, en acostar-se la imatge. Eren figures que restaven penjades en un racó de l’espai interior, com una màscara de paper que un dia el vent remou, endiastrat.

Per això quan passà pel davant de la llibreria, i el cel ja es començava a aclarir, volgué tocar el vidre, que no reflectia el seu pas. Fou com si l’aire s’hagués desplaçat lleugerament, o com si enfonsés les mans en una aigua inacabable. Els volums es fonien al seu pas, i ella podia quedar confosa entre ells, si així ho volia.

Alçà els ulls amunt, entre les fulles noves dels arbres, i veié que faria bo. Caminà lentament pel carrer, observant els primers senyals de vida. No s’hi havia deturat gaire, el temps que va viure allà. Ara observava la qualitat dels grisos, dels tons càlids, les portes de les cases, les ombres que sanaven retirant. Ella coneixia poc aquella gent. Relacions de serveis, i poca cosa més. Quina opinió haurien tingut d’ella? Es clar que això tampoc no la preocupava gaire, llavors.

Començava a comprendre una cosa. Ella havia qualificat la majoria d’aquella gent com una massa amorfa, apta per ser disseccionada, ridiculitzada, amb les seves cares toves, els barrets inversemblants, les conversacions tan planes, que no tocaven cap dels seus interessos. I això els havia allunyat. Elis també en devien ser conscients, perquè les simpaties mútues d’una manera o altra es fan patents.

No sabria dir, ara, fins a quin punt, per no sentir-se tan sola, tan aïllada, tan reclosa, hauria necessitat la companyia d’una conversació senzilla, compartir un pastís, admirar una feina d’agulla, observar els treballs d’una mestra… Tot això hauria comportat paraules càlides, una estreta de mans, un record en l’absència. No estava segura d’haver-ho necessitat, però ara, sense pressa, potser hauria començat una relació més cordial amb aquells veïns que havia tingut a prop. Tan a prop, que no els va veure.

Seguí pel carrer avall, gairebé cap al final, allà on hi havia l’estació del tren. Semblava mort, tot allò. No es veia cap activitat. No obstant això, algú s’esperava, pacient. En aquells dies el temps s’escolava entre pauses llarguíssimes. Recordà el viatge a Londres després dels bombardeigs. En una finestra una nena amb vestit blanc feia adéu al tren. Després ja venien els primers ossos descarnats, el silenci, encara una olor de sofre des dels cràters, que es barrejava amb el fum persistent d’incendis no apagats del tot.

Una mà gegantina havia esborrat la fesomia de Londres, barrejat els colors i deslligat la trama invisible de les relacions personals. Van ser uns instants buits, on tothom era lliure, per la mort o per la dispersió. Quina cosa més estranya havia estat viure sense perspectiva, sense nord, així, de sobte. Els camins no existien, s’havien de començar des de sota mateix de les ruïnes. Una mà trauria els fragments de paret caiguts, una vegada i una altra, fins que la pell s’endurís, fins que els ulls quedessin encegats per la pols.

Les gavines sobrevolaven el Parlament, i per sota dels til·lers corria un aire refrescant, en aquelles tardes sufocants, Pensà en els símbols, que mantenien la moral… de qui? Dels dirigents? De les víctimes? En aquells primers moments, a més dels símbols es necessitaven els signes més acostats a terra, perquè ajudessin a donar el primer pas. Una gavina, una ombra, olor de pa, una dona amb un cistell, coses que s arrapessin fortament al desig de viure, perquè la mort també s encomanava.

Podia ser que un foraster, vingut de lluny —i eren tants i tants que es feien incomptables—, hagués sortit a la finestra del seu primer matí a Londres, un Londres encara sencer, ple de vitalitat, inflat, xop d’història, amb una circulació verdosa, fluida, trepidant. El foraster, a la finestra, es preguntaria per què les grans capitals tenien aquella forta atracció que hi portava gernacions d’arreu del món. Sobre el balcó, una mica deslluït, el cel encara no s’havia obert i mostrava una lenta predisposició a aclarir-se. Amb la mà apartava les persianes de fusta pintades d’un blanc brut, i els coloms s envolaven cap a un altre balcó immediat sense interrompre el parrupeig i el batre de les ales tèbies. El trànsit seguia el costum del dia, obeint les ordres de circulació interna, visceral, de la gran ciutat que el foraster desconeixia.

Veia els carrers, contemplava les avingudes obertes cap a llunyanies bromoses verdes, blaves o grises, solcades per torres i agulles escadusseres, i es deia: Sóc a Londres!, per tractar de convèncer-se’n. Es mirava al mirall, encara tenia el cos dins del pijama còmode, i estirava els braços per deixar-los caure amb lassitud.

A l’interior de l’edifici, sorolls apagats, habituals, res de dissonant ni estrany. En alguna sala baixa preparaven esmorzars sobre plats de porcellana encara calenta de l’última rentada. El primer desig de visitar Londres li hauria vingut potser a través de les nombroses referències literàries… però, i si el foraster no llegia, o llegia poc? Les referències literàries introduïen els matisos dins del subconscient, fins que agafaven tanta força, alimentats de converses, estudi de plànols i assimilació d’imatges, que arribava el moment imperatiu i la decisió d’emprendre el viatge.

Si el foraster no llegia… podia haver-hi les referències dels amics que hi havien estat. Buscant els motius que podien moure els viatgers, aquest potser era un dels principals. Ja se sabia que Londres era una ciutat única, diferent, i hom es considerava dissortat si no podia anar-hi almenys una vegada. Qui podia satisfer el desig, feia llavors una concessió a un prejudici social.

Algú, ben lluny, en habitacions sense ressò, covaria el somni inútil de visitar la ciutat esperada, i hi imaginava la seva felicitat escrita a les parets, entre llums rutilants. Potser mai no seria satisfet. I d’aquell record n’hauria viscut sempre, alimentat amb colors més intensos, com més temps anés passant. I aquell desig no seria mai un fet. Les parets de les cambres humils eren les presons a perpetuïtat, i el desig s’hi perdia, la joventut es desprenia com una pell gastada i l’esperit s’erosionava amb el pas del temps, la humitat dels plors i les clivelles a les finestres.

Mentre esmorzava, el foraster es podia considerar afortunat. Tot ho repassava, els ulls tractaven de ficar-li les imatges ben endins, havia de prendre-les totes, i somreia, encara amb les molles de pastís a la punta dels dits. Ell recordaria sempre, però la ciutat no en guardaria memòria: devorava la gent, la digeria en el seu gran ventre ferrallós, entre corrents glaçats o sufocants. Això, el foraster, ho ignorava.

Ella havia fugit de la ciutat que agonitzava, i els seus ulls havien contemplat tot l’horror de la devastació, i en guardaria per sempre els colors, l’olor i els laments. Amb tols els camins perduts, ella també es deixà anar entre aquells que la catàstrofe amuntegà i que desfilaven pels camins de la mort. Una mort que mai no s acabava.

Apartà la vista dels llibres i se’n tornà cap a casa seva. Encara se sentia atreta per aquelles parets que protegien la seva nuesa. Li semblava que podia desfer-se com una boira amb el vent de migdia, i s’arraulí a l’interior. Algú havia encès el foc.