6

Butlletí de notícies de la BBC.

Activitat aèria.

«El senyor Archibald Sinclair declarà ahir que els bombarders britànics del Canal empaiten constantment la navegació enemiga. Una esquadra sola enfonsà 100.000 tones en operacions que s’estengueren des de Noruega fins al Golf de Biscaia.

»El Comandament Coster de l’Aviació Britànica ha transformat els atacs alemanys contra vaixells anglesos en atacs anglesos contra vaixells alemanys. S’han efectuat 136 atacs contra els submarins alemanys».

* * *

Els nens dinaven. A cada taula un pom de flors. Les tasses i els plats eren de porcellana blanca, del tipus resistent i econòmic, fabricat expressament per aquell temps de guerra per la casa Wedgwood. Piles i piles de tasses s’amuntegaven als magatzems esperant ser consumides, emplenades i buidades. Aquella vegada s’havia prescindit dels blaus, dels grocs i dels paisatges que donaven Prestigi a les grans cases terrissaires, i passaren al pràctic blanc amb disseny reforçat.

Per això vuit nens a cada taula, bevien llet en les tasses blanques. Una nena rossa i fràgil, procedent d’Anvers, portava les trenes nuades al cap, com una diadema. En aquell moment es menjava una poma. Acabaven de dinar.

—Quan vindrà la senyoreta Lucille?

Estimaven Lucille, que els havia rebut amb una gran compassió. Aquells infants, amb els pares morts o deportats, es veien tan fràgils com una ala de papallona portada pel vent, no se sabia fins on. Els havien cridat a la vida, i què hi trobaven?

—A la tarda ens menjarem el pastís, i m’agradaria que hi fos la senyoreta. —Roger, el nen d’Ostende es mirà Guy, el seu germà, amb un aire interrogant.

—No ho sé, Roger, ja saps que s’ha casat. I si no torna més? —Hi hagué un curt silenci a la taula.

—Sí que tornarà, ho va prometre… —Lily, la noieta de l’Havre ho assegurà, suficient. Duia els cabells llisos, recollits tots al costat amb un passador. El seu barbó s’avançava, dominant—. Serà per a berenar, Roger? T’hi posaran espelmes?

—És clar que sí, faig nou anys.

En aquell moment no pensà res més. Els pares… però l’enyor vindria més tard, al vespre, gairebé tan segur com la boira que portava els records clavats amb agulles i de vegades feien mal. La boira era una manta cargolada i xopa. Quan algú l’estenia per sobre els camps i les cases, mostrava un munt d’imatges que eren com estampetes, i es barrejaven allà dins tot de cares, paisatges i joguines, en un silenci flonjo. Fins que els nens i les nenes s’adormien.

Havia parat de ploure. Per sobre de les tanques els rosers aponcellats deixaven lliscar l’aigua sense tintar-la, encara, de color. Els infants sortiren a jugar fora. El masover adobava la teulada, i la seva dona, amb un davantal de pisana blava venia de la cuina amb menjar per al gos. Encara el ventet, espolsant els arbres, feia caure algunes gotes d’aigua sobre els abrics.

* * *

Trucaren a la porta. Era Emily.

—Bon dia, Mary, com has passat la nit?

—Jo, bé, però em preocupa Rose, que sembla que no ha dormit i ja és a l’hospital. La vaig trobar molt cansada, anit.

—Allà rai, que ja la vigilaran. Precisament a l’hospital… no podia treballar en un lloc millor.

S’assegueren vora la finestra.

—Com és que has vingut, tant que plou? No t’esperava fins al vespre. Ben segur que Lucille… bé, vindrà a sopar.

—És que et volia explicar… saps els escriptors que viuen passada l’escola? Que tots dos són de Londres?

—No és que els veiés gaire, no. Últimament venien més al poble. Sembla que no els agrada barrejar-se massa. O potser tenen feina. Què passa?

—Louie m’ho ha dit. Ha desaparegut la dona. Es pensen que s’ha tirat al riu. Des d’ahir a la tarda que la busquen.

Mary s’estremí. L’aigua li evocava glopades amargues.

—Se sap per què?

—Ella tenia manies. Diu Louie, que els coneix bé, que patia moltes depressions, i que sovint baixava al riu. Fa poc va tornar amb tota la roba mullada, i deia que havia caigut… però no s’ho van creure.

—Oi que no tenen fills?

—No, i potser és millor, així amb manies. També m’ha explicat Louie que havien fet venir una doctora, però sense que la senyora es pensés que la volia inspeccionar. Sembla que se’n devia adonar… Ahir, quan ella netejava encara era per allà, escrivia cartes i passejava, però després devia sortir cap a migdia.

Ahir… va fer una tarda calma, el dia del casament. Tots els records amuntegats, però no els de l’aigua, encara. I el jovent que passejava pels camins…

—No la va veure passar ningú? El capità, Rose, no ho sé, tots els que s’escamparen fins al vespre…

—Es devia ofegar a migdia. Vaja, si és que caigué a l’aigua, però això és el que es pensen. Al vespre la buscaven amb llanternes i gossos.

—De vegades l’aigua triga a retornar els cossos…

—Potser no t’ho hauria d’haver explicat, però he pensat que d’una manera o altra ho hauries sabut.

—Hi havies parlat alguna vegada?

—Així íntimament, no. Sols vaig escoltar aquella conferència. I tinc dos llibres seus. Havia escrit molt. Louie diu que a la casa tenen enquadernats tots els seus llibres, i que els han traduït a moltes llengües. S’ho van emportar tot, perquè els va caure una bomba a la casa i a la impremta que tenien a Londres; quina pena, haver de perdre-ho tot… Aquesta guerra acabarà amb nosaltres. Almenys, si no hi ha fills, t’estalvies un patir gran.

Les dues dones callaren un moment i la pluja fuetejava els vidres amb fúria.

—Diu Louie que tenen molta por de la guerra.

—Com tots, no et sembla?

—Però ella es feia cabòries, s’enfilava, pensant això, i allò; a més —Emily baixà el to de veu, encara que allà no hi havia ningú que les pogués sentir— ell és jueu.

* * *

—Higgins és mort, doctor Burnside. El doctor Wells s’ha encarregat de totes les diligències, senyor. —La infermera Walters atenia les seves fitxes. Ella sabia l’interès especial que Burnside havia tingut per solucionar els problemes d’aquell fetge destrossat—. Vol una tassa de te, senyor?

—Gràcies, Walters. Prepari-me-la per quan surti de passar la visita. Hi ha hagut novetats?

—Un cremat per l’incendi d’un graner, dues fractures i un tret d’escopeta. Aquest últim d’una baralla entre evacuats. Tots han estat atesos. Hi ha una cosa, senyor…

—Sí, Walters?

—És Rose. La trobarà a la sala. Ha vingut molt aviat, encara fosquejava, i semblava mig morta. No m’agrada gaire el seu aspecte. £1 buscava a vostè.

—Veuré què hi puc fer.

Burnside traspassà la porta interior cap a la sala gran, cridà Rose i començà a passar la visita. En apropar-se a la primera finestra observà la pal·lidesa de la infermera.

—Es troba bé, Rose?

—Em sento cansada, doctor Burnside. I aquesta nit passada em semblava que tenia febre, però potser era la humitat del camp, després de l’animació de la festa.

—Ho comprovarem en acabar, Rose.

No hi havia hagut complicacions, i Burnside pensà que l’endemà començaria les seves investigacions sobre el plasma i l’extracte que permetrien afegir els fetges seccionats. Ara es retiraria a descansar, perquè es ressentia de la llarga vetlla, però abans volia examinar Rose. Li pregà que s’assegués.

—Diu que es cansa, Rose?

—Sí, senyor. No m’alçaria de la cadira, i em costa un esforç fer-ho, aquests dies. Penso que m’he refredat una mica.

—Li prendré una mostra de sang, i ja se’n pot anar fins demà. És l’hora. Ha marxat ja, Leslie?

—Aquesta nit, senyor. El permís ha estat curt.

—Aviat el tornarà a tenir aquí, dona. Aquests dies tot està molt tranquil. A la costa no esperaven per ara cap acció especial. Estigui segura que no ha de passar res. Bona tarda, Rose.

—Bona tarda, doctor.

La noia passà la porta, agafà la seva capa i s’acomiadà de la senyoreta Walters.

—El doctor sortirà de seguida. Jo ja marxo.

A fora el temps havia calmat, ni vent no feia. Saludà els familiars d’un malalt que entraven llavors al jardí de l’hospital, i tirà avall, cap a casa. Tenia ganes de ficar-se al llit i oblidar per unes hores el clima de les sales, amb els malalts i ferits, que encara l’enfonsaven més en la seva tristesa. Esperaria que Leslie anés a acomiadar-se; potser llavors ja se sentiria amb més força.

La casa estava solitària. Mary havia anat a treballar amb el comitè de senyores que cosien roba per als soldats. Hi anava gairebé cada tarda. Semblava que s’encarregarien també de tallar i cosir els uniformes per a les dones de l’exèrcit de terra. Se n’havien instal·lat tot un grup en una granja propera i tenien cura de les feines del camp. N’hi havia que vivien a la granja mateixa, i altres en algunes cases del poble. Mary havia dit que potser se’n podria quedar alguna, ja ho veuria.

Millor, pensà Rose, que no hi hagués ningú aquella tarda. Així quan passés Leslie podrien parlar amb més llibertat. Afegí un feix de llenya al foc, perquè quan ell vingués el rebria a la sala d’estar. Pujà a la seva cambra i es canvià de roba. Després s’estirà al llit i es cobrí amb una pell de be. Contemplà la cambra des d’un cantó a l’altre: la fusta, el paper de la paret, de floretes menudes, les cortines, amb flors més grans, del mateix to rosa i beix, la butaca entapissada, la llibreria amb els vidres de color de caramel i totes les seves petites coses, que eren allà per acompanyar-la. El seu món, llavors, era reduït. Havia pogut salvar poca cosa de casa seva. Quan va caure la bomba ella era a treballar. I les seves arrels van quedar destrossades. Ara se sentia com una branca trasplantada i li semblava que era a punt d’assecar-se. Tot s’acabaria allà.

A fora tot estava silenciós, i la llum havia anat minvant. Llavors es va adormir.

* * *

Li havia agradat aquella nit solitària. No sentia fred ni calor, i es trobava en una bona disposició per resseguir totes les menuderies de la casa, fins aquelles que mai no li havien merescut l’atenció, absorbida com estava per la lectura seguida i pel neguit constant d’acabar els treballs. Calia corregir, repassar, afegir, mai no sabia si aquell gir, aquella conversa, aquella concepció del temps podria donar als lectors la idea justa d’allò que ella portava al cap.

Alçà les mans i resseguí les parets, però no hi trobà el tacte. Tampoc no podia girar els fulls dels llibres, ni moure les llibretes. Li hauria agradat posar ordre, potser estripar algun paper, però les mans li passaven i traspassaven sense alçar ni un aire. Era tot un descobriment.

No li calia mirar els papers, perquè recordava amb tota exactitud cada paraula escrita, com si pogués travessar les tapes amb la mirada. Era una altra experiència. Amb les puntes dels dits acaricià els objectes de porcellana i li semblava que tenia les mans balbes. Encerclà una pedra amb fòssils, que havien portat de la costa. Començava a fer-se clar però la pluja retardava la llum a través dels vidres. El fòssil semblava gris i no suggeria cap platja lluminosa del dia d’estiu, quan ella l’havia recollit.

No sentiria l’escalfor del sol? No la necessitava, però reconegué que era agradable sobre la pell. Tornà al seu record de la platja, quants anys devia fer? Repassà els detalls amb interès.

A la platja hi havia, com sempre, restes de naufragis senzills: vidres polits de color verd i blanc, mats per la fregadissa de les aigües, ulls morts rescatats de les profunditats on s’havien velat a poc a poc. Fusta cremada, suro, petxines buides, crancs oblidats i altres memòries d’arena granulosa. Feia bo, i els nois i les noies de l’estiu feien gimnàstica, elàstics sobre el fons blau-gris d’aquella hora. Alguna barca obria l’aigua, la removia i llavors arribava a la platja una escuma de bugada bruta.

Ella s’acostà a les roques que feien una corba suau i tancaven l’ampla badia. Eren d’un blanc groc, de mantega, cuites per milions d’anys d’un sol incomprensible, vertiginós i dur. Els passà la mà per sobre seguint els relleus i apreciant el tacte rugós en uns indrets, setinat en altres. La roca era composta de fòssils, perfectament estructurats, gruixuts, i que demostraven diferents capes en secció. Puntejats finíssims els dividien radialment, i havien conservat la filigrana tot aquell feix de temps, cosa per la qual ara ella podia apreciar-la, talment com si observés els detalls d’un marbre de Miquel Àngel. I, encara, la irradiació daurada de la roca donava una qualitat de llum interior, la feia semblar translúcida, cosa que contrastava amb la fredor dels marbres sense contingut orgànic.

Dintre de la roca, els fòssils contenien infinitud de closques que formaven el volum de tot aquell braç petri que s’estenia fins caure a mar, colgat d’algues i envestit d’escumes inquietes. Allò era una condensació de mort, més que el marbre jacent de la Pietat. Ella trepitjava per sobre del silenci funerari, i la mort era dura. La part feble s’havia esfumat, engolida per l’aigua en duríssims embats que s’enduien filagarses de carn tova, gelatinosa i putrefacta. Grisa i groga. Tot aquell monument fúnebre emergia de l’àrea aglutinant certituds que ara podia tocar amb la mà.

Es passà la punta dels dits pels braços i les cuixes, calents de sol, daurats, amb un lleu borrissol i amb petites ratlles que el solc de l’ungla havia dibuixat sobre la pell setinada i salinada. Acostà el cos a la roca i notà la frescor agradable allà on el sol encara no havia arribat.

Passà un grup de noies que corrien àgils dins dels colors de moda. Reien i saludaven els nois. Fugien amb l’aigua i el vent els prenia les paraules i el gest de les mans i cames, el vol dels cabells. Ella les mirava com s’allunyaven i li dolia, perquè sabia que tard o d’hora havien d’acabar empresonades en els blocs immòbils. Quantes noies hi cabrien? Eren massa febles, massa, encara: els cabells a l’aire, les galtes rosa i els pits tot just iniciats, tibants sota la roba, tot era inconsistent. Trigaria tant a solidificar-se que no pagava la pena fer-ne el càlcul.

Llavors, tots, ella també, eren lliures, i el seu volum comptava entre l’aire salat. Si es movia entre les noies rosa havien d’apartar-se lleugerament per fer-li lloc. Elles, alegres, passaven de llarg, i ella es quedava, amb el peu al límit de l’aigua bellugadissa de les primeres ones. El seu cos era prim, però proporcionat, de pell clara i cabells foscos. Podia anar i venir, entrar dins de l’aigua i submergir-se amb la voluptuositat elàstica d’uns músculs obedients, blava i verda entre cristalls movibles, borbolls i menudalla de peixets que brillaven per un moment. Podia fer-ho i somrigué, repenjant el cap sobre la roca, que anava perdent ombra.

Les noies rosa, pensà, havien de quedar empresonades com els fòssils de color mantega, premudes entre els ossos i la pell, conservades entre resines transparents, petites, gracioses imatges robades al temps i a la destrucció. Tot plegat seria una roca polida, dins de la qual els petits cossos de colors veurien el pas dels dies, del sol i de la lluna, l’embat de les ones, el vol de les gavines i el córrer alegre d’altres generacions rosa. Elles tindrien sempre els ulls ben oberts i no patirien fred: serien contemplades i amorosides pel sol i les boires de molts anys a venir, compactes, menudetes, translúcides, com els fràgils cossets que ella mirava, encastats, a la roca.

Aquelles pedres mai no havien de ser trepitjades: la pols d’aquells cossos alegres i eteris no es barrejaria dins de cap boca, no engreixaria vegetals voraços ni seria pastura de larves. Ella havia passat les mans pels fòssils de color de vori i acaronava una pell sòlida, una dolça espatlla ben dibuixada, un garbuix de cabells que es van deturar per sempre. Els pobres cossos rosa, estimats i joves, eren allà, a l’abast dels seus dits, i per tots els dies de memòria i de repetir passos sobre l’arena.

Això havia pensat els dies daurats d’estiu, mentre el mar mormolava, s’adormia o amenaçava. Ella no era empresonada; potser s’ho hauria estimat més. El cos era empès entre un fluid llotós, i la seva memòria recordava morts antigues.