13

Butlletí de notícies de la BBC.

Ofensiva de la RAF.

«Ahir l’aviació britànica efectuà de nou operacions ofensives en la zona continental del Canal de la Mànega, però l’aviació alemanya no es decidí a acceptar el repte. Els aparells Blenheim britànics atacaren la navegació enemiga a la costa francesa, i un vaixell va ser incendiat, en resultar tocat per dues bombes».

* * *

Els membres del Reial Cos d’Observadors, depenent del Ministeri de l’Aire, esperaven una nit tranquil·la, a tota la costa. El primer sistema d’observació aèria, a Dover i altres poblacions del Canal, s’establí en un departament situat a l’extrem d’un dels molls del port, i comptava amb un equip de vigilància permanent.

Els primers dies de la guerra havien actuat a les ordres de la policia, però després passaren a dependre del Ministeri. Aquests equips cooperaven amb el comandament de caces de la RAF, la policia i les defenses antiaèries. Els resultats foren excel·lents, tot i que les experiències anteriors havien estat escasses perquè en la primera guerra la defensa antiaèria fou poc activa, i ara s’havien hagut d’adaptar a les necessitats actuals, amb un volum fortíssim de material d’atac.

Leslie i Geoffrey havien actuat plegats, mentre durà la gran batalla, en els llocs d’observació. En els períodes més intensos, d’allò feia llavors set mesos, no comptaven amb relleus, servien setze i divuit hores seguides. Havia estat dur, però els atacs continuats impedien també que arribessin els reforços que els havien de rellevar. Havien perdut bons companys, i la població de la costa es veié totalment afectada pels bombardeigs constants. No quedava cap edificació sencera, i la gent s’hagué de retirar endins tot el que podien.

S’havien aprofitat les coves naturals per fer-les servir de refugis, però no sonava l’alarma fins que el primer obús queia sobre la població quan atacava l’artilleria pesada. El difícil era anar llavors a les coves en aquelles condicions. Així i tot, les baixes durant els dies de la batalla no havien estat excessives. Ara sanaven produint atacs continuats, però sense la virulència dels primers temps.

De totes maneres, aquella nit s’esperava que fos tranquil·la. Al Sailor’s Rest el gat d’angora dormia sobre una estoreta, a la vora del foc. La mestressa deia que aquella bèstia tenia un sentit especial que el feia endevinar quan s’acostaven els avions enemics.* 1 pel que semblava, no fallà mai. Era gairebé hora de tancar; gots i coberts havien estat desats, i els draps posats a eixugar.

Els estadants estrangers acollits a la llar dels pescadors es retiraren a descansar. Eren navegants que pertanyien als combois que creuaven el Canal i resultaven ferits pels atacs alemanys. Els pescadors locals feien una feina continuada de salvament, en les seves barques, amb greu perill de resultar ells mateixos ferits o morts. Però eren homes de mar i sempre es trobaren a punt i en condicions per ajudar els companys que ho necessitaven.

Leslie saludà la mestressa i s’acomiadà, per entrar a la guàrdia nocturna. Geoffrey s’havia incorporat a una esquadrilla que partí la nit abans amb destinació a les poblacions interiors alemanyes. De moment no en sabia res, perquè el seu camp era situat més al nord. S’havia hagut de forçar la construcció de nous aeròdroms, per afrontar els continuats intents d’invasió, i vista la intensitat dels atacs de la passada batalla. Grans extensions de terra cultivada, granges incloses, hagueren de ser esplanades per oferir Hoc a les maniobres dels aparells que es construïen amb un ritme creixent.

Els primitius aeròdroms sobre la gespa, que resistien el pes d’avions lleugers, foren substituïts per amplis encreuaments de ciment, pistes, instal·lacions, casernes i tallers. Era una obra ingent, que tot just llavors començava, i que necessitava tota l’aportació possible del personal especialitzat. De moment, molts d’aquests projectes, de vasta magnitud, eren mantinguts en secret. Calia apressar-se, perquè la primera vegada els alemanys s’havien retirat, però el seu potencial també era creixent. La Luftwaffe havia resultat una prova duríssima, i calia superar una nova temptativa.

Leslie i Geoffrey n’havien parlat, i això els proporcionava una certa confiança en l’esdevenidor. Però estaven d’acord que la solució, de moment, es veia llunyana. Els fronts alemanys guanyaven terreny cada dia.

Quan sortí al carrer corria una brisa lleugera. Contemplà els antics paravents de vidre, ara destrossats, i saludà Cunningham, que anava a fer el seu torn a la central de telèfons. No hi havia lluna, i els núvols s’espesseïen més cap al sud, però encara es veia alguna estrella.

Els autobusos s esperaven, alineats al centre de Londres. Tot el dia s estaven allà, per recollir els treballadors que plegaven de la feina. Els viatges eren restringits, calia estalviar benzina; però durant la gran batalla no havien deixat de circular, fins i tot enmig dels bombardeigs; de vegades s obrien esvorancs que podien empassar-se un autobús sencer: dos pisos, cinquanta-cinc ocupants.

Número trenta-set: Highate. Número setanta-set: Lambeth Bridge. Thomton Head, Albany St., Regent St.,… Al darrera del Bus Stop s’afileraven homes amb gavardina, dones amb abric, els barrets i els paraigües, els cistells i les carteres de mà, mentre les cobradores es rellevaven pel torn de vespre.

Eren a punt de sortir, i portaven a casa una càrrega humana fatigada, ullerosa, incerta. Travessarien ruïnes i més ruïnes, i els autobusos eren vells, gairebé res no s’havia construït de nou des de dos anys enrera. Calia dedicar els esforços a la guerra. I la gent suportava les llargues cues sobre l’empedrat humit. La Torre, el Pont, un fanal somort i els arbres de la vora del riu espolsats per un airet tallant. Calia esperar, encara.

Arribà l’hora que l’aigua s’havia confós amb el cel i el dia es tancava darrera dels docs amb portes grises i olor de ferro. Els últims mossos abaixaven les persianes metàl·liques i totes les parets semblaven foradades per l’ombra. Els magatzems apilotaven la nit en compartiments sòlids, les grues xerricaven, i les cabines distants de les embarcacions es movien d’esma entre el vapor i la boira.

Tota la soledat del capvespre es feia evident en el trànsit escàs fins que la nit s’afermava. El silenci canviava els vestits grisos i despullava les dones i les noies en recambrons estrets a tots els ports del món, als llargs carrers sense nord ni cartes de navegar. L’aigua s’enduia els colors, però en deixava de nous, i existien aquells moments solitaris, just abans de la seda sobre la carn i de la carn entre les mans. El silenci era l’interval que precedia la cacera nocturna.

Els llums oscil·laven sobre l’aigua, indecisos, amb les parpelles humides, com si volguessin adormir-se. Un grup de noies esperava l’autobús de tornada del moll, en un carrer negre i groc. A la cantonada venien roba morta, subjecta per força en suports invisibles. Els rètols eren massa alts i les bombetes atreien papallones fosques. L’olor de peix oblidat sortia de la fusta i de 1 aigua podrida a les vores de les barques, on tot de cossos apagats esperaven una lluna que no hi era per brillar i desfer-se lentament.

Havia començat a ploure sense pressa, com per força. L’aigua era un guant de llana sobre la cara, i els arbres no s’acotxarien gaire. Arribà l’autobús i els passatgers pujaren, comptats, amb la cara de color taronja i avellana. Dues parelles enraonaven, tres dones amb cistell plegaren les mans a la falda i s’ajustaren els mocadors al coll. El pas de les monedes era fred com l’escata.

Passaren els carrers en penombra i sols es veien mitges cases, portals imprecisos i bolics de llana que rodaven pels carrers amb una cara esborrada que els sortia dalt de tot. L’aigua anava avall, cap al riu, a endolcir els morts que es descomponien a glopades, a mossegades, en silencis mitrals, fosforescents, gronxats de non-nons fosquíssimes i ungits d’olis residuals.

Els tentacles de la nit llefiscaven per les pedres on les aigües s’emmotllaven com el vellut i la seda, com el folre de taüts sense vores. La gent de dins de l’autobús enraonaven baixet, posaven pedaços tous als últims forats del dia, fils d’embastar, de sargir, petites agulles, fins que la nit s’acabava.

Alguna mare sentia remors que l’endormiscaven, i entre elles la veu menuda del fill, en una memòria lenta com si es filtrés pels vidres mullats, on llavors es reflectien imatges sense arquitectura. Un nen llunyà deia paraules també embastades i no esperava resposta, somreia i hi tornava, a poc a poc, sense acabar-se de perdre ni quan l’autobús girava de sobte.

La fredor hostil del carrer feia enyorar les habitacions amables i els vapors de sopa o de te. Algú repartia el pa sobre l’estovalla i després picossejava les engrunes, i els coberts eren disposats comptant cada lloc segur, cada lloc esperat. I tants llocs com s’havien perdut, tantes cares esborrades per sempre. Però hi havia sorolls acostats, indefugibles, sedants, pausats, i podien encara tallar el temps a bocinets, foradar-lo amb forquilles i ganivets perquè les boques se l’empassessin i no morissin del tot.

Una vídua jove tancà els ulls i pensà que fóra bonic apagar-se, perdre a poc a poc la consciència, en un llit abrigat, sols un llit, era igual quin fos, però que s’acostessin les veus perdudes i enyorades, la companyia amable i l’escalfor que ara s’escapava com l’aigua de la pluja. Les veus, sols les veus, accedint a poc a poc, fluctuant, en l’aire o en l’aigua dels líquids finals, ells sols ja reduïts a paraules, llavors, ja, amb respostes.

El CXX301 havia arribat a destinació. Havia parat de ploure i en alguns racons el cel fins i tot mostrava uns estels allunyats. La nit es presentava plàcida.

* * *

La tripulació del Halifax es preparava per sortir. A bord, els rostres seriosos, perfils afinats en la penombra, els cascos de cuir amb protecció, les armilles, i el batec dels cors confós amb els motors Merlin Rolls-Royce. Poderosos. Els quadrimotors destinaven cada un cinc tones i mitja de bombes cap a la costa ocupada. L objectiu, les ciutats-arsenal. Era un dur viatge. La nit es presentava serena. A Londres havia plogut, però els núvols tenien tendència a aclarir-se cap al sud. També es preparaven els caces, i l’aire clar i fresc s’estremia amb ferums de combustible i amb la certitud de la sang.

A terra tot es commovia amb trepidacions ocultes. La mort i la vida s encreuarien sota la indiferència còsmica, en el fred de les altituds o en la foscor de la terra apagada. Els reflectors s’alçarien com braços altíssims indagant les intencions nocturnes. S’estremirien les fibres més íntimes, els vidres tentinejants anunciarien el vol fatal en la quietud mossegada per la por, i les mans s’unirien amb suor freda: es presentava la mort.

Els bombarders ja havien desplaçat el seu ventre. S’enlairaven. La tensió creixia, però encara sobrevolaven el país. No un país amb amples espais oberts per maniobrar, però tot s’havia adaptat, tot prenia la seva mida justa i la seva forma per esdevenir una maquinària perfecta, camí de la mort. Holanda, Alemanya, tot resplendiria amb colors encesos que farien brillar per uns instants, els precisos després de l’atac, la fosca envergadura de la formació britànica. Fàbriques, casernes, armament; la destrucció s’oposaria als angoixosos avisos de les sirenes, xiulant recargolats com serps verinoses a les orelles. La sequedat, l’angoixa, la intensa claror de color carbassa, i la fugida. Quants en retornarien? Sols n’hem perdut sis. Avui n’han estat abatuts quatre. Ningú no hi pensava. En el fons més profund, la seguretat escortava cada pilot, cada tripulant. La mort sols tocava els altres. Es veia caure un avió company, i es veia perquè hom s’havia salvat.

La vigilància de costa comprovava la sortida del país. Feia una nit calma.

Geoffrey, a bord d’un dels Halifax, tancà els ulls per un moment. La seva cara, ben proporcionada, amb celles amples i llavis no gaire prims, no demostrava preocupació, de moment. Encara no havia rebut carta de Lucille, i pensà en la curta estada a Ninfield. Cada moment feliç es veia amenaçat de prop, i els dies es vivien amb una intensitat dolorosa, sempre amb la incertitud del retorn. I de pensar què es podia trobar, a la tornada.

Recordà el Londres desolat. No s’ha d’oblidar mai més, havia estat dit. No s’ha d’oblidar la mina causada per les bombes indiscriminades. La City, des de l’extrem de Cole-man, Aldergate i Whitecross. Coventry i l’inexistent Market Hall, on la torre del rellotge encara s’aguantava dreta. Tot era polvoritzat, ni esquelet no quedava del que havia estat un cos viu. I el silenci com de sepulcre planant amb una claror blanca, sudari per a tants gestos segats al moment que iniciaven els signes de la vida de cada dia. El cel havia mort també, desfet sobre les torres, per oblidar els ulls buits.

Era desesperant transitar per allà, després. I recordava, és clar que ho recordaria sempre, com premia els punys amb impotència. I els rengles de cadàvers, i els ocells que encara cantaven als parcs. Ara, dalt de la màquina potent, ell, almenys, era viu, el seu cos bategava, potser una mica entresuat, potser amb la gola eixuta. Palpà l’armilla protectora. Aviat arribarien a destinació. Mirà lentament els seus companys, i en la penombra distingí les cares ferrenyes, els ulls determinats, allà s’il·luminava un perfil, una mà que estenia els dits, una cama que es relaxava. Tot en silenci.

* * *

Hi havia algun núvol, encara, però quedaven al descobert cada vegada més llenques de terreny. La remor dels avions en formació ja era detectada a l’altra costa, on s’havien acabat les representacions teatrals i hom tornava a casa. Algú, encara, escoltava la ràdio. Aquesta, en combinació amb la xarxa telefònica, informava els oients de la direcció que prenien els avions britànics. No se sabia encara quants podien ser. Sobre les taules, potser hi havia gerros amb flors, i tot tremolava lleugerament, com un reflex del propi cos i la pròpia angoixa. No, semblava que passaven de llarg. Anaven més endins.

Quan sonà l’alarma, la companyia de teatre es refugià al soterrani del mateix edifici. Hi havia un ample divan, cadires i algunes butaques. Mig somreien, perquè la representació havia anat bé, però els gestos s’encarcaraven. Eren lluny de casa, i potser… ningú no s’atrevia a formular el final de la frase. Abrics de quadres, bufandes, pells encara, algun turbant sobre cabelleres rosses i negres. Feia fred, allà, també, i la roba ajudava a dissimular algun tremolor més que el del fred. S’arreceraven els uns amb els altres, i alguna mirada es perdia a terra, incerta.

Passaven, passaren de llarg. Fins a trobar el cor, el punt neuràlgic. I s’allargaven les hores tocant gairebé les primeres clarors, més fredes, que s’estiraven com llençols glaçats empesos per l’aire. Sudaris. Mortalles. Llavors esclataren les bombes, i la terra retrunyí en una remor d’apocalipsi sense final encara. Ciutats sense ulls, on el vidre s’havia entelat, esbocinat, clavat al fons del cor. Les finestres portaven cartrons subjectes amb claus, però l’esquelet encara demanava clemència, havia de patir més, allò sols era el principi.

La ràdio havia situat la formació enemiga. Algú sospirà alleujat, altres barrejaren les llàgrimes amb la pols en suspensió.

Aquella nit el son era torbat per la mort, tan serè com es presentava el temps. Algun pagès que havia començat a sortir per apariar els animals, es refugià sota d’un arbre i veié com passaven els avions, ja de tornada. La gorra amb visera i les mans a les butxaques, les botes altes i el coll alçat, escopí sobre la terra freda. Calia començar la feina.