8

Butlletí de notícies de la BBC.

«Alemanya i els països ocupats. Segons notícies d’Estocolm, les lleis militars alemanyes han estat imposades a Noruega. Aquesta mesura és deguda a l’oberta resistència contra els violents mètodes alemanys d’evacuar milers de noruecs de la costa d’invasió».

«A Iugoeslàvia hi ha hagut greus enfrontaments, i les guarnicions alemanyes han estat reforçades. L’Exèrcit d’ocupació es veu contínuament provocat pels guerrillers. Els alemanys troben enemics allà on vagin».

* * *

El capità Packer i Henry Burnside es trobaren quan aquest últim passava per davant de la taverna. El capità demostrà alegria de veure el doctor.

—Vol que entrem a beure alguna cosa?

—Gràcies, capità, però ara vaig a visitar una malalta; haurem de deixar-ho per una altra estoneta. Com van les indagacions?

Burnside es referia a la recerca de la dona que havia desaparegut, hom suposava que a la vora del riu.

—Què en pensa, doctor? Vostè la coneixia? —I Packer acompanyà una estona Henry carrer amunt. Feia fresqueta, però l’oratge era bo, tonificant, propici per a una llarga caminada.

—De vista, Packer. Però me n’havia parlat la doctora Clifford. Sembla que patia una forta depressió i intentaven animar-la. Però ella es resistia. Pel que jo sé, i no és gaire, el cas a primer cop d’ull no és tan senzill com sembla. De totes maneres encara és aviat per deduir que hagi pres una decisió fatal.

—He ajudat a buscar-la, Burnside. Van trobar el seu bastó vora l’aigua i el seu marit temia que s’hagués tirat al riu. Sembla que ja va intentar-ho fa pocs dies.

Els dos homes continuaren amunt, amb el cap cot, rumiant com la mort venia sola, com buscava els cossos sense fer distinció d’edats ni conveniències. El doctor meditava, a més, com la mort també intentava atrapar les ànimes.

Packer li explicà com s’havia reprès la producció d’armament, i la fèrria organització que permetia que s’incorporessin al servei actiu els homes que es veien lliures del treball gràcies a la participació general de les dones a les fàbriques i a l’exèrcit.

—Cregui’m, Burnside, no hi ha d’haver cap mena d’invasió. La gent té massa por que els agafin adormits, però no veuen la feina de tot aquest exèrcit de reraguarda. La força surt de sota les pedres. Els porcs alemanys han volgut sepultar-nos sota tones de runa i sota tones d’aigua. Però som forts, i no ens deixarem abatre. Vegi, sinó, els camps d’entrenament. Burnside, aquesta nit l’espero a fer la cervesa. Passi-ho bé.

I cl capità deixà el metge, que ja arribava a la casa de Mary. Després volia reprendre el pensament que havia deixat mig embastat, i que creia que podria fonamentar: de quina manera, la mort, festejava també l’esperit i no s’acontentava amb la carn.

* * *

Mary obrí la porta al metge, i féu acció d’acompanyar-lo dalt, però ell l’aturà amb un gest. El cor de Mary bategà una mica més fort. S’enretiraren cap a la finestra, apartats de l’escala, de manera que la conversa no es pogués sentir des de dalt. Entrava una claror de color de mantega, i la casa era tèbia, amb olor de fusta eixuta i cera.

—Mary, Rose no està gaire bé… li vaig fer una anàlisi i els resultats són implacables. Té leucèmia, i em temo que en estat avançat. Ella mateixa es notava cansada i abatuda de feia dies, i ahir al matí va comparèixer molt aviat, de manera que la van fer estirar al llit a reposar perquè la infermera Walters li notà un aspecte alarmant.

—No té família, doctor. Li he vist sempre un enyorament, però em pensava que aquest temps amb Leslie… —Mary s’eixugà una llàgrima i mirà enfora, alçant el cap per empassar-se l’amargor que venia de les paraules—. L’he estimada com a una filla, com a Lucille. I ella fins i tot era més dòcil…

Mary mirà ràpidament el doctor, perquè s’adonà que havia dit «era», i volia veure si ell ho havia advertit. De quina manera la primera idea de la mort s arrapa a l’interior més amagat… ben bé una llavor d’heura, que busca els racons propicis.

—Ho sé, Mary, i d’això ella n’ha rebut benefici, en pot estar ben segura. I ara no li ho deixi entreveure pas… de moment. Mary era ferma, decidida, com la seva filla, i sabria fer el cor fort. Ja l’havia fet tantes vegades… però arriba un temps que el cos i l’esperit defalleixen i aquell motor de carn es rebel·la, avisa, es trenca.

—Ara deixi-me-la veure sola, i després li donaré les instruccions, encara que poc hi podem fer. Un reforçant, repòs, i jo aniré passant per veure com evoluciona.

Burnside pujà escales amunt i trucà a la porta de Rose. La noia seia vora la finestra i en aquell moment escrivia sobre un full de paper.

—Hola, Rose, com estàs, avui? Espero que hagis reposat, eh? De totes maneres deixa’m prendre’t el pols…

—Em sento millor, doctor. Ja li vaig dir que era el cansament que portava de dies enrera. Aquest repòs m’ha anat molt bé, i espero tornar a treballar de seguida.

—No corris tant, dona. Ara no hi ha gaire feina i ens ho podrem fer. Escrius a Leslie, eh?

Rose féu un gest de tapar el paper amb un llibre.

—No, doctor; eren solament unes reflexions… m’ajuda escriure quan estic sola.

I estirà el braç perquè el doctor li prengués la temperatura. Quan el metge li agafà la mà, Rose tingué un estremiment imperceptible que començava en un punt interior molt càlid i pujava fins els ulls. L’home era prop, i els cossos gairebé es tocaven. Altres vegades l’havia tingut molt a la vora, tantes vegades, durant les llargues sessions a l’hospital: visites, instruccions, cures… Alguna cosa s’havia desprès de Rose, de la voluntat de Rose, que a poc a poc s’arrapà sense fer-se notar a la forta personalitat de Burnside. I ara, quan intentava evitar aquesta sensació, se sentia ferida.

Quan se n’havia adonat? D’aquesta dependència, potser fins el dia del casament de Geoffrey i Lucille. Hi hagué un moment que ella no desitjà la presència de Leslie. I fou com un llampec, una visió fugaç que apartà de seguida. Però n’hi havia hagut prou per il·luminar un racó de tenebres que duia molt endins, que vivia amb ella i l’acompanyava amb una suau invasió sense pes.

La tarda passada vora el torrent, amb les aigües de primavera que obrien la terra i l’herba assenyalant la seva pell blanca; amb la carn oberta sota la pressió d’un cos que potser ja no tornaria a veure, li semblà que tota ella era xuclada per una força que l’absorbia en tots sentits, i desapareixia sense esma d’oposar cap resistència. S’havia tornat blanca, i amb el cap decantat, es recordava d’unes veus vora el riu i d’un color de sol rovellat que li havia pujat per la pell, fins als ulls. Per això trigà a alçar-se, fins que la roba, tota xopa, se li arrapà al cos i li féu venir calfreds.

Era com si hagués —en aquell moment vora l’aigua— concentrat tota la seva atenció lluny de les coses que l’envoltaven; i el cos, ert, servís fatalment de pastura per aquells que el volien seu. Ella havia deixat de ser ella. Substància per a Leslie, substància per a la terra, què hi feia que fos més tard o més aviat. Per això una atracció llunyana prengué forma, llavors ja del tot, i es presentà aquell desig familiar, protector, eficient i inamovible que s’havia anat concentrant de tants de dies dintre seu. I no s’atreví encara a donar-li el nom. Era un somni prohibit, l’amor sense rostre que persegueix el subconscient fins que rebenta els ulls i es fa la imatge clara.

Aquella nit no va dormir, i a la matinada ja era a l’hospital, per tal de tenir la certitud de la presència tot just trobada. Però Henry Burnside era a l’enterrament de Becham.

* * *

Mary s’havia quedat amb els colzes repenjats a la finestra, mentre aquella claror es feia cada vegada més blanca, i ella, tenia els ulls fixos al camí, a les dues mates de mirambells que arrodonien l’aire amb els seus flocs dòcils. I Leslie? Com podria fer-li saber? Però després pensà que podia evitar-li aquella tristor, i si tornava… llavors ja hi fóra a temps. Si tornava! Altra vegada sentí la ditada freda com passava pel seu cervell, i ara referida a Leslie. Era un bon xicot, treballador, disposat sempre a complaure si alguna ajuda li era demanada. Potser massa bo i tot, pensà Mary alguna vegada. Però havia trobat Rose i tots dos semblaven ben avinguts. Serien feliços, els digué, quan ells també es casessin, perquè ja ho portaven a la cara.

I ara allò… tenia ella algun dret d’amagar-li-ho? Ho diria a Lucille. I així, de moment, desplaçà aquesta qüestió, que s’hauria de resoldre aviat. Llavors li vingué un pensament de rebel·lió. Maleïda guerra, digué gairebé en veu alta. La mort estrenyia cercles i més cercles fins que feia saltar els cervells, els cors, els budells sangonosos i tota mena d’esperances sobre la terra. La taula amb el tapet de llana ja no aguantaria la tasseta amb la beguda calenta; els llits serien travessats per bigues que no respectarien els brodats de nuviatge; el foc es menjaria els llibres i les mans que els fullejaven, i des del cel cauria la sang escampada, i la metralla fumejant encara s’incrustaria al coixí dels nadons.

Llavors pensà que el fet de parir amb dolor s’allargava molt més que el simple moment del part. Algunes vegades creia que les dones en tenien molta culpa, perquè precisament eren més de la meitat de la població en tot el món, i també de la població cristiana. Ella creia en un Jesús nascut d’una mare jove i, en el temps que ell actuà, hi havia paraules de llibertat i de pau. Era un temps en què les dones havien après a eixugar-se les llàgrimes, perquè els mots que ell deia eren un aire refrescant. Però les paraules de pau i amor duraren poc, i aquell fill de l’home pagà amb la seva vida aquell crit de llibertat. El pagà ben aviat, perquè solament durà tres anys en la seva vida pública.

Tota mena d’imatges del fill de l’home havien estat reproduïdes després en pintures, vitralls, metalls preciosos, marbres i pedra. A tot arreu, menys al cor dels homes i les dones. Mary reconeixia que havien estat mala collita. En nom de la pau, els cristians s’havien inventat les guerres més cruels, i ella creia que un dia la terra, massa xopa, escopiria tota la sang que havia absorbit en nom de Déu.

Però el dolor del part continuava, perquè les dones, sense recança de cap mena, donaven els seus fills per a l’aprenentatge de la mort. Les mares no havien intentat mai deturar aquell sofriment absurd, completament innecessari, que era l’aprenentatge de la guerra. I ella pensava en les mares cristianes, aquelles a les quals va ser dit la pau sigui amb vosaltres. Era l’occident cristià qui fabricava les armes, qui hi comerciava, sota totes les formes de governs existents, més pobres o més rics.

I eren les mares qui, sense protestar gens ni mica, abastien aquell mercat de carn i callaven. Portaven fills al món, dolien i callaven, amb la inconsciència més revoltant. Vet aquí perquè li semblava a Mary que el dolor de parir s’allargava en infinit, i que el crit del Mestre s’ofegava en una terra eixorca.

Girà els ulls cap a l’escala perquè va sentir tancar la porta de l’habitació de Rose. Estava enlluernada i de moment no precisava bé la figura del doctor Burnside, que baixava poc a poc. Li va semblar una mica alterat. Sense dir res, el metge escriví unes indicacions en un paper. Després, agafà les dues mans de Mary i les retingué una estona.

—Demà portaré el medicament —digué. I marxà.

* * *

Els últims dies de setembre havien estat secs. D’allò ja feia sis mesos. Unes ventades aspres havien empolsegat la vegetació i intentat l’assalt de les cases a través de finestres mal ajustades, clivelles, portes que batien, i tota mena de mitjans subtils. Els papers s’envolaven i les fulles amuntegades als recers s’empaitaven a l’impuls de les ratxes intermitents: ocells de paper i pardals amb plomes estarrufades, coloms esborrifats i tórtores domèstiques sorpreses en les volades pacífiques. A les arbredes i boscos, gralles i tudons aletejaven sense entusiasme, com si el cos els pesés i cada vegada més fossin atrets per la terra. I la pols volia colgar-ho tot.

Ella havia sortit a passejar per la vall i podia observar remolins arenosos i rúfols, que la feien pensar en una sequedat opressora i estèril. La seva intuïció es remuntava fins a la pols primera, la dels dies nous tot just estrenats, i que devia ser ben diferent de la que es podia respirar en aquelles tardes esvalotades, aspergides d’or fictici.

La pols de la Terra era feta encara no se sabia de quina matèria, i escampada per un vent que corria el món en una primera ronda i omplia racons no estrenats. Ella creia que podia ser una pols tintada de verd, àcida, que hauria traspassat una espessa selva primitiva, de palmeres i ficus, i remorejat entre falgueres gegantines, fent remolins i torbonades, arrencant, dispersant i acumulant els grans d’una terra nova sense empremtes.

Aquella pols s’hauria alçat fins els núvols carregats i amenaçadors, i havia estat abatuda a terra sense misericòrdia per tempestes impetuoses. Un cop l’aigua era amansida i calmades les pertorbacions naturals, la pols intentava alçar-se de nou, i sempre resultava vençuda.

D’aquella naturalesa destinada a ser trepitjada, aixafada i rompuda, n’havien sortit rècules i rècules de figures amorfes, que quan intentaven prendre algun sentit i significat, eren destinades a ser vençudes una altra vegada, collades a terra, esclaves del pes acumulat de partícules que intentaven dreçar-se, alçar-se, amb una decisió desesperada. Túmuls, osseres, fossars, tot denunciava l’intent de rebel·lia de la pols i alhora assenyalaven el seu fracàs continuat.

La pols primera, lleugerament acidulada i tendra com un borrim d’ametlló, havia omplert indrets i cavitats encara verges: preparava l’estada per a hostes desconeguts i passava revisió d’estances assolellades i ombroses. El seu pas sols era impedit per muralles de pedra, i llavors es deixava caure per collades i congostos, udolant sobre carenes esmolades i torbada per les erupcions bavoses que empestaven la frescor primera. Relliscava sobre fulles brillants, d’un verd ja més dur, més fet, i alçava espirals juganeres sobre deserts tot just acabats de dissenyar. Fregava el cap de les illes florides per a ningú i allà s’omplia del regust de canyella i dolors vermelles i grogues, de fulles dansants amb el cor de vellut i seda.

Després aquella pols s’havia enfosquit perquè havien mort els monstres que feien retrunyir el sòl amb envestides furioses. Es consumien a terra, engolits per afraus, dins de coves o a l’aigua, i ja es formava una pols diferent. Algun mamut que es perdé quedà atrapat en abruptes geleres i la seva sang arribà fins als temps finals de la civilització.

La pols dels primers dies s’havia engruixit molt fins que arribà sota els peus d’ella. Es mirà les puntes de les sabates i remogué els muntets terrossos de la vora del camí. Considerà els peus que havien reposat sobre llençols de seda, els peus estimats de tots els amants del temps, que havien estat resseguits goludament per uns llavis amb sal i polpa d’albercoc, de gust agredolç fins a l’estremiment de la carn feta fruita, madura, oberta, tastada.

Tanta pols s’havia enriquit amb antics tapissos d’Aràbia, perduts i desfilats pel vent entre les dunes i els ossos calcinats. Amb llàgrimes de noies fosques, de color terrosa, que morien dins del silenci blanc i vermell. Algú havia trobat restes de ciutats com una espinada entre els deserts de Mongòlia, on els cavalls ja no correrien més perquè el vent n’havia dispersat les cendres. Aquestes formaven núvols de plata i s’ajeien mansament a terra sobre castells i muralles, un any i un segle darrera l’altre.

Des del sud s’alçaven regolfades enceses amb els cossos cremats dalt d’immenses pires, i per un moment el sol i l’aigua s’entristien, un sol ja de baixada, i es deixava anar sense força, testimoni des de distàncies insalvables. A la nit la pols s’ajaçava entre els planys i les flors sedoses, sobre l’aigua, i els rius s’engruixien de navegacions perdudes.

Uns antics marxants, amb vestes d’estam de color d’avellana i caputxes calades sobre les celles, van arribar amb el cansament del migdia al pas entre carenes que s’obria cap a les planures estepàries. Amb els ulls astorats i entre la calitja i la reverberació, com un cristall enterbolit, veieren milers de cossos estesos, cavalls i llances, i parracs ondulants que el vent encara feia brandar, glòria trencada i esbocinada, sense sang, sense carn, la buidor més paorosa dins del silenci de les històries mortes: una batalla perduda.

La pols que ella trepitjava a finals de setembre era augmentada per masses ingents de restes, despulles i deixalles. Algunes eren dures, com els esquelets clavats al fons de la vall. I tot allò havia estat tou, visceral, placentari, viscós i adaptable al tacte, però va ser engolit amb avidesa per calmar la set crònica d’aquell ventre incandescent i trepitjat. Aquella massa premuda i trepitjada cada dia, un cop alliberada del pes, tornaria a alçar-se, en un esforç que no havia d’arribar ni a la boira més baixa.

Ella no volia pensar l’angoixa i el neguit de la sortida, un cop el seu cos fos empresonat dins de la terra. Es veia atapeïda pel pas innombrable dels éssers sobre seu, laminada i premsada per capes sobreposades. Intentaria potser gratar el subsòl amb les ungles mortes? Hi hauria un lleuger desplaçament de fibres, un lleu moviment de masses? O potser assistiria passiva a la descomposició, i unes ombres petites, sense consistència, lliscarien pels porus oberts i serien absorbides en una desfeta definitiva.

El passeig sobre Ja pols, el riu al fons i el vent sobre la tarda inquieta havia portat memòries allunyades als ulls d’ella. Fosquejava, i l’horitzó es retallava net, rotund, definitiu. Es feia tard.