18

No fou un bombardeig espectacular. La formació alemanya s’endinsà a la costa i sobri cap a l’esquerra. Ja coneixien el terreny com el palmell de la mà, i després de la incursió desaparegueren dins de la boira. Les notícies de la BBC eren lacòniques quan es referien als atacs enemics sobre sòl britànic.

Anit volaren sobre els districtes costaners d’aquest país uns quants aparells enemics. Llançaren bombes en punts diversos i causaren danys, amb algunes baixes. Fou abatut un aparell enemic. De fet, era ben poca cosa, dins del conjunt de la guerra. Potser no calia donar-hi massa importància.

* * *

S’havia acabat el concert i la gent es posava els abrics per sortir. En sentir l’alarma algú marxà corrents cap al refugi. La bomba caigué sobre la meitat esquerra del teatre, i la confusió en aquell moment va ser terrible. En un principi la pols no permetia veure res. Algú caminava a poc a poc amb sang a la cara. Se sentiren dues explosions més, i després ja es féu el silenci.

Arribà un equip de socors i intentà travessar el vestíbul.

Dues dones ploraven, amb la cara empolsegada i els cabells com blens, tot plegat un conjunt grotesc. Burnside reaccionà. Mirà les parets, obertes de la banda que donava al carrer, i dretes encara pel cantó oposat, on hi havia un jardí que seguia el recinte. On era Mary? Havia arribat una ambulància, la gent s’organitzava, feinejaven com formigues esverades quan un mal pas destarota el niu.

Acudien voluntaris. Calia aixecar enderrocs, i mentrestant una olor àcida s’estenia fins sufocar els que treballaven.

—Aquí, ràpid! —Algú donava ordres. Es trigà mitja hora a aixecar les restes del pany de paret que havien caigut sobre el guarda-roba.

—Doctor, pot venir fora? Estem arrenglerant els ferits.

Al carrer hom enfocava fanals i llanternes sobre el grup que havia de ser examinat. Però trigarien encara a extreure totes les víctimes. Els auxiliars s’afanyaven.

—Pugen reforços de Lewes. Allà han caigut bombes però no hi ha hagut ferits.

Més avall les flames d’un incendi s’alçaven cada vegada amb més força. Era la cooperativa. Ara, amb la llum rogenca que arribava fins allà, es podia veure un balcó retorçat enlaire, sense base, com un pal de bandera. Es desprenien runes, que en caure alçaven una pols lleugera.

Els auxiliars s’afanyaven a rescatar els cossos que bellugaven encara una cama, una mà que sortia, estranya sota d’alguna motllura. Gemecs espaiats es deixaven sentir, aquí, allà, fora al carrer, encara entre les cadires de la sala.

Quan sortí al carrer Burnside s’ofegava, i alçà el cap enlaire per reprendre l’alè. S’acostà als cossos, alguns dels quals ja havien estat portats a l’hospital. De moment, tres morts. El cos de Mary, estranyament intacte sota el vestit de llana blanca, obria uns ulls sorpresos per la mort, que li havia masegat el cap. Tota la banda dreta de la cara presentava una ferida vertical, i els cabells eren separats del crani, talment un capell a mig posar. Burnside tancà aquells ulls, li ajuntà les mans per sobre del pit: encara eren tèbies. Les llàgrimes es barrejaren amb la pols, i llavors en el seu interior es féu una opressió tan fonda com si un cop de sang l’hagués negat per sempre.

—Vegi, doctor, aquí… —El requerien des de llocs diversos. Havia arribat el seu ajudant, l’estudiant Moore, que es posà al seu costat. Julius Austin sortia llavors del teatre enderrocat, i es mirà Burnside.

—Estàs bé? —Li notà un gest estrany, però l’atribuí a la situació emocional produïda per la catàstrofe.

—Sí, Julius, no et preocupis.

—Me’n vaig a l’hospital per començar les cures. Més valdria que et quedessis fins que això estigui resolt. Et deixo el meu material. Si et necessito allà ja et faré avisar.

Pujà a l’ambulància i desaparegueren carrer amunt.

Els bombers, a la cooperativa tractaven de sufocar l’incendi. Els vidres trencats de cases i botigues cruixien sota els peus dels equips de rescat. Els qui havien estat a temps d’entrar al refugi, ara en sortien, vacil·lants, indecisos. Buscaven cadascun la seva casa. Algú cridava, algú plorava en silenci, altres alçaven el cap i maleïen un cel que en aquell moment era ben tapat de boira espessa.

Les mans s’afanyaven, les ungles s’esmolaven contra la runa, ja faltava menys, però hauria calgut més personal. La pianista era morta, i la cantant plorava al seu costat, deixava anar tota la tensió del concert, es buidava en sanglots. Algú li féu beure un cordial i intentà emportar-se-la d’allà, cap a una casa particular.

Ara, el fum vermellós de l’incendi es reflectia a la boira, que feia de sostre fluctuant i donava al paisatge un cert caire sinistre. Semblava que el foc s’estengués, que ho envoltés tot. Les cases mostraven colors ferruginosos, llepades fantàstiques, i entremig es veien guspires com focs d’artifici. Havien fet evacuar tota aquella part de carrer, i la gent formava grups, foscos en el contrallum, d’on sortien lamentacions, ordres i especulacions interminables. No se sabia encara el nombre de morts i ferits. La gent ara s’estacionava davant del teatre, que era, semblava, on havien quedat més persones atrapades. Alguns grups ja eren camí de l’hospital. La resta, buscava entre les ruïnes.

* * *

Quan sonà l’alarma Lucille es disposava a deixar l’escola. Els petits ja havien sopat. Tothom baixà al soterrani de la casa. La residència de noies que treballaven la terra compartia el refugi amb l’escola. Aquells dies la residència allotjava la meitat de noies, però s’esperava que mesos a venir s’anessin incorporant més voluntàries per ajudar a les feines del camp. S’havia de produir el màxim possible, en tot allò que pogués ajudar el país. Això suposava un continu desplaçament de personal, i el condicionament d’habitatges per acollir la població que se situava al voltant de les grans fàbriques o dels sectors agrícoles.

Les mestres feren cantar les nenes i els nens.

—Més fort! Així! —I les cançons intentaven ofegar el rum-rum pesat dels avions que s’acostaven.

Caigueren les bombes i el terra es commogué. Les llums oscil·laren, i alguns petits xisclaren, agafats als seus companys.

—No és res, veieu? Són lluny, no heu de tenir por. —Elles sabien que havien caigut a prop, i temeren pels familiars i coneguts.

Passà l’alarma, i els nens i les nenes pujaren cap a dormir. Pregaren, de genolls als seus llits, i acompanyaren sense saber-ho tots aquells que agonitzaven o sofrien, més avall, als carrers del poble.

Lucille es posà l’abric i baixà a corre-cuita cap al centre. Jane volgué acompanyar-la de totes passades. El vigilant, que era del servei civil, ja s’havia avançat amb la bicicleta.

Sabien que hi havia el concert, i que hi havien anat gran part de la gent del poble, entre ells la seva mare. El teatre es presentà als seus ulls com un esquelet polsós, entre el qual es movien petits insectes esverats. Trobaren els grups de l’entrada, que organitzaven el salvament dels soterrats i enviaven els ferits a l’hospital. De moment no les deixaren passar. Veié Burnside com s’alçava de terra, semblava que acabava d’examinar algú, i mig es tombà cap a l’ombra, capcot. Després el requeriren un altre grup, i per fi veié que parlava amb el doctor Austin.

Fins al cap d’una estona no pogué enraonar amb ell.

—Doctor, sap alguna cosa de la meva mare? Era aquí…

Burnside veié Lucille com una aparició en la nit. Mogué el cap, com si volgués espolsar-se alguna nosa. Havia de compartir, encara, aquell dolor que el tenallava per dins. Agafà un braç de la noia, i la mirà als ulls. En la penombra tot resultava confós.

—És morta, filla meva. Ha estat instantani, no ha sofert. Vine a veure-la.

S’obriren pas, Jane al darrera, fins la figura blanca, que encara no havia estat recollida. Calia traginar primer els ferits. Lucille s’agenollà davant del cos amb cl vestit de llana blanca, suau, sense cap taca. A la cara, la sang presa feia un tou fosc, i els cabells… Una pietat immensa es féu dins de Lucille, quan considerà la feblesa d’aquell cos. Li semblà que ara la mare la necessitava, quan ja no podia fer res per ella. Amb un gest instintiu es tragué del coll el mocador de llana.

—Puc posar-li, doctor?

El metge féu que sí amb el cap. Li costava enraonar.

Lucille, amb el mocador, intentà recollir la resta de cabells sense forma, i nuà el mocador sota el barbó de la mare. La cara era freda. Procurà amagar una mica la ferida vertical de la cara. Després s’aixecà i s’enretirà cap a l’ombra, fora dels punts de llum, per plorar.

Jane s’acostà a Lucille sense dir res, i li passà la mà per l’espatlla, suaument.

—Ets forta, Lucille. —El doctor s’acomiadava, tenia feina encara per molta estona—. Nosaltres tindrem cura de Mary. Ara caldrà que ho diguis a Rose; et necessitarà. —I Burnside marxà a assistir altres ferits.

Jane havia escoltat en silenci. Li sabia greu deixar sola Lucille en aquell moment, i comprenia que ella volia quedar-se al costat de la mare. S’acostaren un parell de conegudes de Mary i es feren càrrec de Lucille.

—Vols que vagi a casa teva per avisar Rose? —Jane s’oferí per quedar-se una estona a la casa, mentre Lucille acompanyava la mare a l’hospital, amb les veïnes.

—Sí, podries anar-hi… Prepara-la, perquè està malalta, i no sé com s’ho pot prendre, ara. —I mirà Jane com se n’anava, carrer amunt, cap a la part d’ombra, on no arribava el reflex del foc.

Els voluntaris anaven amuntegant runa, apuntalant restes de paret, enderrocant tot allò que podia resultar un perill i intentant localitzar víctimes, si encara en quedava alguna. En la nit, amb l’escassa il·luminació de què disposaven, les clapes d’ombra s’allargaven i s’enfondien com pous d’aigua negra. L’incendi minvava, però les cases del costat havien quedat consentides. Sense vidres, les edificacions eren ulls orbs en una nit de terror. Els veïns tractaven d’aposentar aquells que s’havien quedat al carrer. De fet les bombes havien destrossat edificis públics i, tret de les dues cases amenaçades per l’incendi, poca gent va ser evacuada. Però el concert havia aplegat un bon sector de públic, i bastants famílies tenien alguna víctima, morts o ferits. Va ser una llarga nit de vetlla.

* * *

Jane entrà a casa de Lucille i tot estava fosc. No tancaven gairebé mai amb clau. Tot just entrar vacil·là una mica abans de trobar l’interruptor, cosa que provocà una pregunta des de la fosca.

—Qui hi ha? —La veu de Rose sortia del mig de 1 estança.

—No t’espantis, Rose, sóc Jane. Volia encendre el llum… ara, ja el tinc.

Veié Rose que seia a la butaca vora la llar de foc; anava amb camisa de dormir i una bata de liana. L’estranyà que portés sabates.

—Has sortit, Rose?

—M’he estat una estoneta fora, a la part de darrera, vora la cuina. Mirava les estrelles, fins que m’ha semblat que es girava aire, i he entrat. Llavors he sentit l’alarma.

—I no has baixat al soterrani?

—No. Després de tot, què més puc perdre? —En aquell punt a Jane li semblà que la veu de Rose tremolava una mica. Però respirà a fons, alçà el cap i intentà somriure a Jane—. No em facis cas, he estat malalta i encara em sento fluixa, però em retornaré aviat. —Volia donar*se forces, recordava el propòsit de sobreviure, i no es deixaria portar pel desànim, ja massa arrelat dins seu—. I, veus? No m’ha passat res. És un bon senyal.

—És clar, que sí, dona. Hi ha notícies, Rose, i no són bones. Han mort algunes persones i altres n’hi ha de ferides, però encara no se sap ben bé quantes. Jo he vingut a dir-t’ho: Mary és morta.

—Oh, no! No més morts, Senyor, no… —Rose es tapà la cara amb les mans. Semblava que no li quedaven forces per plorar de nou, i s’empassà la saliva. Tenia els ulls eixuts, mirava fixament el foc. Semblava que el seu món no podia ja enfonsar-se més, i vet aquí que s’hi afegia ara la mort de Mary…

Se sentia el tic-tac del rellotge, com comptava el principi d’una tristor nova. A partir d’aquí, tac, tac, tac, bocinets de dolor fins que passi més temps, un temps sempre massa llarg per als límits d’una vida. Jane havia afegit un parell de branques al foc que s’apagava. Apilà les brases i recollí la cendra escampada. Era agradable, aquella estança, però la mort destruïa els calius més íntims.

—On és, Lucille? Ja ho sap?

—Volia venir a dir-t’ho, però l’hem feta quedar, amb dues veïnes vostres. Encara havien de recollir Mary, perquè primer s’han fet càrrec dels ferits. Els portaran tots a l’hospital. Però encara estan treballant de valent, i no crec que ho enllesteixin aviat… El teatre s’ha ensorrat per la banda del carrer. I la cooperativa crema, es veu que el magatzem ha estat tocat de ple. Com et trobes, ara? Vols que et prepari alguna cosa? Tens necessitat de beure o menjar? Faré una mica de te.

I passà cap a la cuina, on les boniques porcellanes de Mary eren arrenglerades a les lleixes. Havia estat una dona enèrgica i ordenada. Jane no l’havia tractada gaire, però Lucille li’n parlava sovint. Mare i filla s’avenien molt. Semblava que havien superat els contratemps familiars, la mort del nen i del marit, però va venir la guerra, i ara, la mort de Mary havia posat el punt final. Lucille també ho faria anar tot endavant, però era molt jove. Si almenys Geoffrey fos allà…

L’aigua ja estava a punt. Jane disposà les tasses i portà la safata a la tauleta baixa, davant de Rose.

—Saps? Mirava les estrelles, aquesta nit… —Rose parlava a poc a poc, com recordant alguna cosa que sortís penosament de dintre seu—. Em considerava perduda, naufragada del tot, com si l’aigua m’hagués arrossegat i jo m’hi deixés portar, sense força, gairebé amb ganes. Després he pensat, mirant les plantes de l’hort com creixien, que la terra sempre dóna una força, i em volia sentir terra, com si hagués de créixer, a pesar meu. Fins i tot m’ha semblat que la terra era tèbia. I les estrelles, allà dalt… tot era molt bell. I també em sentia estimada per la gent que tinc a prop… encara que jo potser m’havia tancat massa en la meva tristor… No ho sé, he pensat moltes coses, i m’han vingut ganes, com t’ho diria?, de viure, de començar. Però ara…

Jane gairebé que sentia un nus a la gorja, escoltant les explicacions de Rose, que eren una confessió amb la necessitat d’afermar tot allò mateix que anava dient. Si ho treia fora, si ho deia, ja quedava pres a les seves pròpies orelles i a les de qui l’escoltés, i en certa manera significava un compromís, que ella es veia obligada a complir, pel fet d’haver-lo exposat. I ella era conseqüent.

Jane sabia per Lucille la història de Rose. Ara, sentint-la, es feia càrrec de la lluita interior de la noia. Encara que ignorava la gravetat de la seva malaltia i les lluites sentimentals d’aquells últims dies. Probablement, aquestes últimes moririen amb ella, tard o d’hora.

—I has de començar, Rose. Ho has dit encertadament. Vindrà Lucille, i haureu de compartir aquests primers dies, que seran tristos. Ella anirà a la feina, tu no tindràs tanta companyia, i per això em sembla molt bé aquest pensament que et feies. Ara més que mai us necessitareu. Beu-te el te, abans que no es refredi.

* * *

Ella no s’havia mogut de la porta de vidres. S’esperava. I caigueren les bombes. Tot tremolà, i les bèsties es remogueren inquietes a les seves gàbies. La noia que mirava les estrelles era dins, a les fosques, i no féu cap acció de fugir o amagar-se quan se sentí el terrabastall.

Llavors abandonà l’hort, sortí pel reixat de ferro i passà els camins fins arribar al lloc on hi havia hagut el teatre. Contemplà el tràfec, els homes traginant cossos i runa, les mans i les eines entre la pols, i per sobre alguns reflectors que donaven un to sinistre a tota l’escena. Gent que arribava, gent que marxava…

I els morts. Algunes baixes, es limitaven a resumir els butlletins radiats. Alguna baixa que podia ser l’ésser més estimat, i amb allò s’ensorrava també tot el món individual. O que podia haver estat ella mateixa, i era un final sense esperança. La sola consideració de la mort entre ferros i guixots, clavats en el cos tou, trencant com tiges seques els ossos, encara amarats de vida, i ella que en pogués tenir consciència… la revoltava, li resultava insofrible. Ella ja havia elegit, i la seva elecció la rescabalava de tot allò amarg, trist, de tot el que veia ara estès a terra, a tocar de mans.

Veié la noia que trobà camí de l’escola, i endevinà que la mort l’havia tocada de prop. Llavors feien un grup, amb el metge que una nit meditava sobre l’herba molla. Però hi havia molta gent i confusió. Una claror vermella feia trontollar les siluetes i desdibuixava els contorns. Estranys fantasmes s’arreceraven a les parets, que semblava que es contreien com si fossin de pasta tova.

El poder de la metralla sobre els cossos era decisiu. Molt més gran que el poder de les paraules sobre l’esperit. Fulls i més fulls amb paraules felices i vitals s’havien desprès com les fulles dels arbres abatuts: trobaves aquí i allà branques tendres d’acàcia, de til·ler, que no havien tingut temps de desplegar-se encara i ja eren trepitjades i barrejades amb el fang. Un gran castanyer mostrava les arrels descarnades, tombat al carrer. L’aigua de canonades destrossades s escorria avall, on es barrejava amb cendra, vidres i alguns fils de sang. Després tot seria absorbit. Però els homes i les dones només comprenien el sentit del ferro que deturava la carn.

Ara no sentia tristor ni satisfacció. Simplement comprovava la certitud de tot el que havia pensat i imaginat, i s alegrava de no tenir en la seva ampla memòria el record d’una mort com aquelles. Es tombà i veié que treien el cos d’un nen que aparentava uns deu anys, i el moment que una dona s’hi llençava al damunt amb un crit de bèstia ferida. En altre temps aquesta visió l’hauria turmentada fins al cor de les nits més tranquil·les, quan l’obsessió amagada castiga l’esperit que abandona la guàrdia.

Abandonà el lloc i tornà a través dels camps, cap a casa, on encara alguna cosa la retenia i l’enfortia, després de cada aventura passada entre noves sensacions mai no experimentades. A poc a poc s’adaptava al món nou, i li sabia una mica de greu no sentir la terra sota els peus, amb aquell batec imperceptible, que sols notaven els esperits afinats.