3

Butlletí de notícies de la BBC.

«Un oficial de la Marina de Guerra Alemanya, en una al·locució radiada des d’una emissora nazi, s’expressà ahir amb una franquesa inusitada respecte de la campanya submarina. Digué que la Gran Bretanya n’havia après molt, i que la persecució de vaixells mercants era cada vegada més difícil».

«L’oficial atribuí una gran eficàcia a les corbetes britàniques. Afegí que els anglesos recorrien amb més freqüència a l’ús dels avions, i reconegué que aquests últims juntament amb els vaixells d’escorta havien aconseguit allunyar els submarins. Acabà dient que la persecució sols seria possible a costa d’una terrible tensió de nervis».

* * *

Mary Page obrí el llit, passà la mà sobre els llençols, s’hi estirà dins i, ja acomodada, donà una lenta ullada circular per la cambra. El paper era de tons salmonats, a ratlles setinades. La fusta dels mobles era massissa, de color de mel clara.

El globus del llum reflectia una imatge d’ella dins del llit, tota recollida, continguda en la petita esfera, i això la feia sentir-se protegida com en una escaparata de vidre. De vegades somreia, mirant la pròpia figureta movible, penjada al sostre, no gaire alt, i es veia diminuta dins d’una caseta de nines.

Mary havia casat la filla. Els nuvis, ell amb permís de dos dies, havien marxat a Ninfield. Geoffrey després s’havia d’incorporar al servei actiu, però Lucille es quedaria a casa, amb Mary. De dia feia el seu treball de mestra al poble, on tenien cura dels nens refugiats. Era una bonica residència, que disposava d’un ample terreny amb arbres fruiters, l’estable amb vaques i una prada, on aquell matí havien començat a aprendre dansa un grup de nenes a càrrec de la professora russa, Vera Lindskaia.

—Tindrem una Pavlova! —cridà entusiasmada la senyora Lindskaia quan veié les evolucions de la petita Lucy Thompson, amb les sabatilles de ball. Semblava que, per uns instants, la guerra fos un conte llunyà. Però revivia vora el foc dels vespres.

Dels prats ufanosos, el pensament de Mary passà a considerar tanta terra malbaratada des que començaren les ofensives. Els homes fora, ella cregué que s’arribaria a passar gana.

Tancà els ulls i evocà les feines de l’estiu, la gran màquina de batre, vermella i groga, amb els homes dalt amuntegant les garbes, pujant-les des dels carros, apilant els sacs. I la llarga escala fins al capdamunt del paller, on el pagès, enfonsat fins a mig genoll, enforcava braçats i més braçats, sota un cel blau i blanc. A terra creixien amb la tarda tot d’ombres daurades, i la pols de la feina emboirava les figures més distants. Era un immens formiguer i l’olor de l’estiu s’escampava per tot el món, mentre els motors roncaven dòcils sobre el rostoll.

I l’olor de les pomes, que omplia d’una verdor suau tota la casa i la roba estesa, i que s’estirava, arrapada a terra, fins l’horitzó, en els moments del canvi de la tarda. Els pastissos daurats s’arrengleraven a les lleixes, i eren l’anunci d’alguna festa de joventut. La poma al forn es fonia a la boca, entre la crema i la pasta rossa, tan lleugera com una volada de tórtores. A poc a poc s’esborraren les vives imatges, i tot tornà a lloc, els grisos, els beixos i els negres; munts d’ombres opaques amenaçaven la vida serena.

Perquè la gran ofensiva havia estat deturada, però els mesos corrien i les notícies no eren bones. La por constant d’invasió burxava els cors i rosegava les arrels. Tot s’endarreria. Aquest corcó podia abatre l’esperança, mentre queien les flors dels fruiters, el sol obria les poncelles i els ocells preparaven niu. Però el vent de setembre arrossegaria les fulles indecises, i el camp prendria encara bellíssimes tonalitats enceses, abans dels freds de l’hivern. I les collites?

Ara es parlava d’organitzar un cos de dones auxiliars de terra, i s’havien muntat uns serveis eficients en granges sobre terrenys abandonats. Semblava que les dones responien, i així fou com el camp, en alguns sectors començà a reviure. Caldria veure si podrien adaptar-se a feines tan dures, aquelles noies de ciutat. Mary en dubtava. N’havia vistes algunes amb la roba de treball que els donaven: pantalon beix, camisa i caçadora verda, i un abric gruixut, llarg, resistent. Caldria esperar, esperar sempre, i potser… Donà mitja volta entre els llençols i el vell brodat fet per la seva mare li endolcí la cara. Si n’havia tingut, ella, de roba… Els armaris encara feien goig en obrir-los. Les peces ben ordenades s’apilaven allà, entre la fusta encerada i càlida. Mary s’adormia, i sobre les parpelles semblà que hi reposaven pètals de pomera en una volada silenciosa, com pas setinat d’un vestit de núvia.

* * *

Lucille i Geoffrey havien arribat tard a Bexhill-on-Sea. Els trens sortien molt espaiats i irregulars, i la consigna d’aquells dies era els trens són necessaris per transportar canons, seguida de per això els treballadors britànics passen les vacances prop de casa. Bé, Ninfield era bastant a prop. Un cotxe recollia els hostes a l’estació de Bexhill i els portava al Moor Hall Hotel. Sota el nom, en una mostra encara despintada per la pluja, s’hi llegia Country Club en lletres blaves.

El seu primer estiu fou a Brighton, un matí que Lucille estirava el peu sobre les pedres tèbies i l’aigua encara era distant i poc agressiva. Al seu darrera la ciutat feinejava amb un fluid de colors, des del verd pàl·lid i el blanc de les cúpules orientals fins els entrellats del balneari, que s’endinsava en l’aigua.

Havia trobat Geoffrey mentre prenia un refresc, i ell li presentà uns amics de Londres, que visitaven la costa amb un permís de tres dies. El grup parlà de la vida menys que impossible a la ciutat arruïnada. Ells servien antiaeris a la costa. La guerra els havia destrossat els projectes, tot s’havia diluït com un formiguer amb una puntada de peu.

Els companys marxaren, però ella i Geoffrey havien passejat molta estona vora la platja. Caminaren matí i tarda, amb el sol de cara i d’esquena sobre els cossos que maduraven. Volien visitar totes les platges del temps i sempre creien que havien de trobar un espai lliure on ells posarien la primera empremta. S’estimaren amb la intensitat d’aquells que no necessitaven altra cosa, però que en el fons més pregon volien abastar-ho tot.

D’aquells dies els quedà el record d’un conjunt de platja, paisatge i paraules, com el líquid amniòtic d’una creació que era tota d’ells i que descobrien a cada pas. Sobre tot això mantenien un equilibri i una intenció de bellesa en superfície que de vegades els feia oblidar els drames que els voltaven, perillosos com esculls soterrats.

Les franges pedregoses o d’arena eixuta s’estenien sempre més enllà, estiu i hivern, al fons gairebé dissoltes en la boirina ferruginosa dels ports. Treballaren, passejaren, anaren i tornaren, pausats, i per això els semblava que totes les platges es trobaven enllaçades d’un cap a l’altre del temps, fins retornar a les arenes clàssiques marcades pels sols mítics, o bé a les superfícies bromoses, on els primitius encantaments sortien com vapor entre flocs de cabells humits i ascendien a les altes torres de pedra fosca del final de la terra, amb prínceps indecisos.

Lucille i Geoffrey sentien una aversió visceral a veure’s reduïts i adaptats als esquemes generals. El temps, davant seu, els oferia tots els camins, podien triar i potser… però al capdavall sempre sorgia algun parany, en aquest cas la guerra. Hi havia moments durant els quals era inútil oposar cap intent de rebel·lió.

Lucille era forta, independent i decidida. Vivia amb la seva mare, i ara Geoffrey deixaria la casa dels seus pares per viure amb elles. La casa de Lucille era petita i confortable, amb un annex lateral on hi havia el garatge i el rebost, amb compartiments per a llenya, eines i provisions gairebé per tot l’any. Els pots de conserves acolorien la penombra i enganyaven el fred amb guspires als vidres. Sota teulada hi havia encara les golfes, on la mare posava poms de flors a assecar, i alguna nit ritual o solemne, aquelles flors nedaven dins dels bols de plata o porcellana, entre la vaixella càlida i la palpitació de la llum a la pell.

El seu sentiment de possessió de la casa li devia venir de la mare; aquesta heretà l’edifici també per via materna, com passaria amb Lucille. De vegades havia pensat que s’identificava amb els mateixos materials de construcció, i que ella responia a l’estructura física de la casa: les finestres eren la seva extensió parcial i li aportaven la Provisió de colors, moviments i canvis ambientals. La fusta, que cruixia acompanyant el pas i els canvis climàtics, responia als estímuls de fred, calor, cansament i repòs.

Les cortines, com la seda i la llana sobre els cossos, abrigaven, cobrien, s’obrien com el joc d’unes mans vives sobre la pell sempre disposada a la carícia oportuna. Havien recobert de catifes el terra enfustat i Lucille es deixava anar bocaterrosa, l’orella ajustada al sòl, per sentir creixements insospitats o admirar el pas d’un reflex com una parpella riallera.

Elles, mare i filla, eren alhora amb la casa esperit i matèria. Dominadores per herència des d’un temps immemorial, abans de les seves morts més properes —el pare, el germà—, ja havien sentit l’alè de moltes altres que havien alterat el color de la terra amb la seva sang, barrejada amb la pols d’ossos i vísceres oblidades.

Com gairebé tots els terrenys a prop de la costa, aquelles contrades havien suportat l’envestida de conqueridors udolant entre el foc, i escomeses des de terra per fer recular la mort bàrbara. Enmig, ara, s’alçava la casa, amb teulada fosca i sempre vigilant, en la pau i des de l’assossec interior. Qualsevol nouvingut s’adonava d’aquesta força, del magnetisme que es desprenia de les parets, dels mobles, dels gestos de Mary i Lucille, ja al moment d’obrir la porta i passar el llindar.

Aquella nit de març no hi havia gaires clients al Moor Hall Hotel. L escalfapanxes consumia les últimes brases, i decidiren pujar a la cambra. L’endemà la mestressa els ensenyaria —amb molt de gust, va dir—, els jardins i la granja, que abastien tot el seu consum.

* * *

No millora, aquesta lesió, pensà Henry Burnside. Aquell fetge destrossat… El ferit jeia amb els ulls tancats, sense veure res. No sentia gairebé el murmuri de les veus al seu voltant. Un dolor ample creixia com si li haguessin botit tot el cos i la pell no el pogués contenir. Gemegava espaiadament, gairebé una ranera.

Acabaren de passar revista i dictà ordres a la senyoreta Hill. Després s’assegué a la saleta. Austin encara no havia arribat. La sang s’escolava dels cossos i xopava la terra. Més espessa que l’aigua, com es deia. La sang és subtil com un follet! No existeixen els llaços de sang ni els estirps racials, són un fantasma de la ment. Repassà els raonaments que J. Huxley havia expressat en el llibre Nosaltres els europeus, i que la Universitat d’Oxford havia divulgat en els seus quaderns. Tot era ben inútil. Què podia fer una idea oposada a un canó? No obstant això, una idea era el que havia arrelat i emmetzinat mitja Europa: Sang ària. La ciència i l’esperit científic són moralment obligats a assenyalar les realitats biològiques de la situació ètnica, i negar-se a sancionar els absurds «racials» i els horrors «racials» perpetrats en nom de la ciència. Ell ho sabia. Però, què havia de fer en cas d’invasió? No havia volgut marxar a Amèrica, perquè era necessari aquí, ara, amb els seus malalts i els ferits que contínuament els portaven.

Prengué el seu te amb la mirada fixa en els radiadors, sense veure allò, sinó travessant unes fronteres de materials resistents, i li semblà que amb els seus ulls podia abatre tones de ferro i pedra, fins reduir-los a pols. No eren els ulls, sinó la voluntat d’acabar amb la barbàrie, que li glatia a la sang i se li escampava tot al llarg del cos, repetint els mots: prou, prou, prou.

Se sentiren veus i entrà Austin, fregant-se les mans amb satisfacció.

—Tot ha anat prou bé: uns bessons! I han nascut sense alarmes ni bombes, en una tarda calma. La primavera sempre es demostra ufanosa, Burnside, ja ho veus. De la mare se’n podria dir:

—Potser sí que somreien per Shakespeare, però jo els he vistos rebequejant, un plor doblat, que a la mare devia semblar-li celestial. —I rigué amb un gest que volia demostrar l’ample domini que tenia sobre allò que li era confiat.

—Higgins no va bé. —Burnside es referí al soldat de la sutura al fetge—. No crec que passi d’aquesta nit. Demà començaré les proves.

—En canvi, les fractures progressen de manera satisfactòria. Molt, més que no em pensava —aquell vespre Austin tenia bones notícies, i es tornava a fregar les mans. Agafà pastes d’una capsa metàl·lica—. Els experiments de Trueta donen bons resultats, pel que es veu. Aviat els tornarem cames i braços per llançar més bombes amb afinada punteria.

—Estàs content, Julius, que et duri. He anat al casament de Bray i la noia Page. La tarda era bellíssima i la joventut, escassa, es perdia pels senderons ocults. Rialles i veus, poques, fins que la boira ho confongué tot. El pastís de Mary Page feia obrir els ulls a una milla de distància.

El torn de tarda havia sortit ja feia mitja hora. S’acomiadaren i Burnside es preparà per a la seva vetlla nocturna.

* *

Rose intentà llegir a Leslie aquell poema de Hardy, i les llàgrimes, a mig dir, li impediren continuar la recitació.

Leslie s’inquietà. Provà de treure-li el llibre de les mans i li besà les llàgrimes. S’estigueren una estoneta en silenci, veient com el foc es consumia, saltava i s’inventava ombres fantàstiques. Llavors Rose començà a parlar, però no sabia dir tot allò que portava dins. Inicià un monòleg que al principi gairebé no s’entenia, però que després s’anà afermant, construint, tornant-se sòlid, i ella s’hi aferrava, es veia com pujava a aquell refugi de paraules.

Algú havia dit que la nit seria llarga. —Rose extreia els seus records amb veu pausada—. Ho va dir algú, i de sobte els bastiments de les finestres començaren a gemegar i cruixir perquè ja arribava l’aire amenaçant, acanalat, espès i fred que somovia els vidres com una capa de plom. Aquells dies la metralla foradava els cors mentre els cossos morien destrossats. Aviat tancaren els porticons. Rose hauria volgut tancar la seva adolescència també, i fins i tot passar una barra de ferro travessera, de les que penjaven d’una anella al costat de la finestra, ben collades, definitives, aïlladores i divisòries de l’espai confortable.

La barra posava ratlla i creu a la provocació exterior. Era un element decisiu que imposava l’ordre de nit i assegurava l’estança contra tota invasió premeditada o fortuïta. En el seu cas, com en tants d’altres, no va ser així. El mort s’emportà la casa i totes les seves arrels.

La Rose nena havia tingut una casa-arbre i era el seu refugi. Es diria que el retrobava, i això mateix li semblava ^a Leslie, que escoltava amb els ulls seguint el guspireig del foc. Visqué en una fusta viva, olorosa i càlida, amb brostades i hivernades i amb batec propi. Corria entre infants que sabien també la soledat exterior, acudien a la mare i aquesta intentava poblar els seus espais interiors amb elements imaginaris, a la mida de la petita comprensió.

Tallaven patrons de paper sedós i els emprovaven agafats amb agulles sobre la roba. Cosien nocions de vida, dibuixades en l’aire, i les adaptaven a la vasta amplitud de la imaginació que s’estrenava, llavors encara no gravada, no posseïda, transparent, immensa. L’abrigaven.

Els homes i dones que traçaven els primers dibuixos en la ment de cada infant havien de tenir cura d’emprar materials de qualitat: que el pelatge dels animalons fos suau i càlid; que la fusta dels mobles fos llisa i forta, i els infants poguessin córrer per dins de les rondalles sense trobar paranys cruels; que la llana fos dolça i que el fred no matés del tot els prínceps feliços, les venedores de mistos i les fades que pentinaven els cadellets a l’hivern.

Però els prínceps, venedores i fades, si bé eren dissortats fins a arrencar llàgrimes dels nens i les nenes, no acabaven de morir. Després els infants els trobaven somrients dins de saletes il·luminades, o en regions abrigades i confortables. No. Entre la mort total i descarnada sempre hi havia la protecció de la finestra amb bastiments de roure, potser una barra de ferro i cortines flonges, que impedien el pas del vent del nord.

L’ombra de l’arbre-casa era el refugi de les bestioles diminutes, amb el seu món de color d’avellana, setinada i encesa; havien revestit l’interior d’un verd entapissat de molses exquisides que els telers humans encara tractaven d’imitar sense aconseguir-ho. Interiors daurats, càlids beixos, grocs més foscos, vermellosos d’escorces perfumades, on tot era eixut, a recer de les pluges tardorals i de la neu i el glaç que atapeïen el silenci de l’hivern.

De vegades, als baixos de l’arbre, s’hi admetia l’ós, que entrava a arrecerar-s’hi per una llarga temporada. Transmetia l’esperit de la son i era un sedant que beneficiava els estadants.

Passaven les llargues vetlles hivernals amb les converses pausades: S’acosta algú, es veu un punt fosc que avança entre els arbres. Porten joguines, fora hi ha llums imprecises, fanalets i torxes, i renou de trineus i cants entre el vent fosc de la nit. Han mort dos ocells vora la porta.

A la primavera l’arbre-casa dibuixava el sol a través del calat de fulles tendres i una alegre claror entrava fins ais armaris on eren desades totes les pells mortes. A la tardor les fulles s’amuntegaven sobre el piano. Entraven sense força, resseques, consumides, amb els esquelets tan fràgils que els infants guardaven aquella filigrana entre els fulls dels diccionaris per premsar-les. Així les paraules dormien amb mantells improvisats, ben abrigades.

L’interior de la casa vegetal contenia poemes antics recitats amb veu pausada. Com ara aquell de Hardy, on el poeta amb un somriure enyorat recordava els pollancs, cirerers, les pomeres, amb arrels, núvols al capdamunt, pluges i sol, vent i murmuris. Els arbres l’acollien quan era feliç, i per això els portà tota la vida al cor. L’arbre de Rose tenia petits mobles d’hivern: el balancí, la tauleta amb tapet de mitja i cabdells de llana, els coixins del somni i les capsetes màgiques de fusta fosca, on eren desats tots els tresors necessaris per a qualsevol aventura que es volgués començar. Les capsetes de fusta passaren d’uns arbres als altres, i en cada canvi es perdé alguna cosa. Per això quan els infants creixien i es feien adults, sovint es trobaven sense recursos imaginatius i es dolien de la seva sequedat eixorca.

Hi havia boles de vidre; un pèl de cua d’elefant indi, com un filferro negre; la moneda il·legible, canviada per milers de mans des de països remots; el rellotge espatllat que deia l’hora del misteri; una ploma salvatge i la cara de porcellana d’una nina mutilada.

Alguns d’aquells objectes tenien propietats especials. Un dia Rose alçà la ploma enlaire, la sacsejà ben fort, de cara a l’orient: aparegué una au fantàstica, d’ulls daurats i ales poderoses. Era un falcó preciós, que venia no se sabia d’on i acalà al balcó de la casa.

Dins dels arbres-casa hi havia un moviment continuat, i de nit els passos no cessaven, però llavors portaven sabatilles de pelfa. Era una feina d’anar i venir del real a l’irreal, d’entrar dins dels límits i travessar fronteres invisibles, on es posaven els peus sobre aigües vives i lliscaven sense pes. I d’allà estant calia transportar materials fantàstics per distribuir als nens, de cara al pas de la nit.

Els cossos creixien, però els primers aliments no podien ser oblidats. Els nens i les nenes no sabien que les nits de vegades s’allargaven molt, que tenien ganes de quedar-se, i que sovint prenien algú. I un cop beguda la tassa de llet tèbia, amb el dring de la cullereta que remenava el sucre a poc a poc, encara hi hauria un moment de vigília entre pell i ossos, entre ulls i cor, i s’havia d’alimentar també aquell espai, abans que no comencés la tempesta i els trons ho capgiressin tot.

Rose, a poc a poc, deixà de parlar. Plorava en silenci.

Leslie comprengué que alguna cosa molt fonda havia estat tallada d’arrel dins de Rose, i que ella, ara, se sentia feble. Havia perdut els pares en els bombardeigs de Londres, i la seva feina d’infermera potser l’havia extenuada. La reacció davant la mort no enfortia tothom i de vegades alguna atracció fatal podia desprendre’s d’un ambient i arrossegar una mà sense força.

Resolgué parlar amb Henry Burnside.

* * *

Era tard i entrava la boira, primer un floc, després una invasió persistent. Ella mirà i la boira li travessà els ulls, relliscant per sobre d’una aparença líquida. Se sentien veus al camí, i algun reflex que la broma engrandia i feia oscil·lar. La buscaven i era allà, per això somrigué: els veuria. Analitzà, lúcida com sempre, aquell somriure i descobrí una tendresa que no sabia.

Mentre arribaven tractà de reproduir la impressió de l’aigua sobre la pell, en el moment de ficar-se al riu. Era aigua de març, o aigua de sempre amb l’aire de març, que envestia dunes i sorrals. No pogué repetir-la. Recordava la sensació tallant i l’impacte, l’opressió contra la carn i el descens sobtat en capes progressivament fosques i tèrboles. El riu havia crescut i es desbordava, arrossegava entrellats de vegetació arrencada, troncs i detritus. Dintre, ja es féu el silenci.

Ara la memòria se li oferia tan plana que podia llegir els seus inicis sols fixant la mirada en aquell punt platejat, en aquella distància difusa, encara que fos apartada i colgada d’ombres.

Era meravellós, pensà, i encara no havia exercitat aquell goig. Estirà un braç amb indolència i recordà un dia de vacances, vora l’aigua escorredissa i verda d’uns gorgs. Feia calor i jeia sobre les roques planes, però nedà una estona en la transparència freda, tot capbussant-se entre els sabaterets i els créixens.

En alguns indrets, manats de filaments cotonosos s obrien a l’impuls dels peus. Eren navegants solitaris en mars limitats d’aigua dolça, fosca i daurada, amb vida pròpia que borbollava entre un coll profund, entre berbena, heura i jonqueres.

L esperit de les aigües la sostenia i modulava el seu cos, l’amidava i formava sobre seu petites ondulacions satisfetes que besaven la pell i la resseguien. Ella, amb els ulls oberts i d’esquena a l’aigua, derivava cap a la vora, entre olors àcides i pelfades.

La profunditat d’aquella aigua de muntanya encara propera al litoral, no era tanta com per suscitar fantasies, però sí que bastava per atreure la seva mirada, i fer que s’hi deixés anar, oblidant-se del moment. Tancà els ulls i es mantingué flotant. Trobava agradable aquell contacte amb l’aigua, però no comptava amb les memòries submergides.

Aquella aigua xuclava la seva voluntat i absorbia avall tota l’energia que acumulava sota la pell, entre el cos i la superfície líquida. Li semblà que s’adormia mentre tot de braços subterranis feien lloc entre teixits aquàtics i formacions gelatinoses i larvades que suraven a mitja alçada. Era un submón fascinant que s’obria avall, més avall, i no tenia fons.

Ella fluctuava atreta per un poema fosc que algú recitava en veu baixa, amb un to que feia oscil·lar l’aigua dolça a l’entorn de la seva orella. Era això, des de sempre: veus i més veus, que tractava d’interpretar sense aconseguir-ho del tot. En algun moment semblava que les reconeixia, i somreia perquè trobava paisatges que ja es pensava haver oblidat de temps, però que llavors emergien d’un munt de floracions verdes i daurades. Tot formava una garlanda vegetal amb rostres que somreien i s’anaven tornant transparents, travessaven la crosta fonda de la terra i s’endinsaven en una claror llunyana.

Pensà que caldria fer un gran esforç si volia seguir fins a trobar el cap d’aquella formació fascinant. Li hauria agradat caminar ingràvida, tal com llavors se sentia, flotant i lleugera, vers la llum que s’insinuava més enllà, profunda, acollidora. Era el principi.

Però venia que els peus tocaven la roca, obria els ulls calents de sol i li costava un moment reconèixer el terreny i situar-se. La tovallola de color taronja era més avall, amb el cistell i els diaris, que el vent obria per l’anunci The Daimler Company LTD, London and Coventry. Men who design ever finer… Es tombava, feia un capbussó i sortia fins quedar asseguda, amb els peus encara dins l’aigua.

Mirava el fons de la cadolla i sols veia una verdor opaca: tot s’havia esborrat, però la impressió encara persistia, no havia retornat als elements que li permetien dominar l’entorn. Espolsava el cap dues o tres vegades i li semblava que allò li retornava l’equilibri, fins que la vista li enfocava amb precisió les branques i les bardisses. L’aigua rajava amb força i desguassava en un gorg inferior.

Sabia que ella no s’acabava a la punta de les ungles, perquè no era la primera vegada que sentia l’extensió de la carn cap als seus principis remots. Éssers i més éssers amb estructures primàries, incitants i monstruoses es movien entre el visible i l’invisible, en silenci. Removien líquids tèrbols amb tentacles i boques xucladores i s’arrapaven a tot allò que els permetés formar part d’una cosa viva, d’una garlanda de cossos palpitants, que mai no s’acabés.

Ella s’imaginà el moment precís que fou cridada a la vida i que sortia del llot espès, petita però real, fins que resultà expulsada a la llum. Un impuls borbollant l’havia projectada enfora, cap a terra ferma i eixuta. Ella, nua, indefensa, era allà i vivia sota el sol. Però al darrera tenia un món molt més ample i fosc, d’on provenia, i del qual no guardava memòria. Aquest món sense nom, d’on ella havia sortit, s’encarregava d’avisar-la amb tocs d’atenció, més forts com més receptiu era aquell a qui anaven adreçats. De tal manera, que havia de fer un equilibri per mantenir-se entre les forces ascendents de la vida i la tendència obscura que empenyia cap avall. Aquells dies estiuencs havia reflexionat i pres notes sobre tot allò mentre observava les evolucions de les libèl·lules que passaven brunzents sobre la superfície.

Recordà el moment que una d’aquelles bestioles s’havia deturat sobre una branca i ella hi acostà la mà ben a poc a poc per tal d’agafar-la prement les ales amb suavitat. Un cop aconseguit això, la posà de potetes sobre el seu front per sentir el lleuger pessigolleig sobre la pell i enfocar els dos ulls globulosos, transparents com un gra de raïm, i que li semblà que la miraven irritats. Deixà anar l’insecte, que tornà a sobrevolar les aigües sense allunyar-se gaire.

Li agradava sorprendre papallones i tenir-les un moment sobre la mà o la cara, fins que l’animaló es decidia a emprendre la volada. Tot era efímer en aquell món de transparències i polsims, però tot tenia també una forta vitalitat determinada, marcada per herències definides que es perdien en els fons remots, com les veus insinuants de sota l’aigua.

Estava contenta d’haver pogut recordar sencer aquell moment. Després, amb els anys, n’havia sentides moltes, de veus insinuants, tot passejant vora l’aigua. Fins que se l’emportaren amb elles. Ara ja tenia totes les respostes, i se sentia tan lleugera com aquells dies d’estiu retrobats.

Obriren la porta i algú deixà un fanal sobre la taula del rebedor.