Per un moment es féu el silenci sobre el mar, que estava tranquil. El vent havia calmat. Llavors arribà un nou grup d’Hurricane; volaven a poca altura i bombardejaven les defenses de la costa. Molt per sobre, entre els mil i els tres mil metres, els Spitfire volaven fent cercles. No es veia cap avió alemany.

Un dels Hurricane va resultar tocat, i llavors volà fent espiral, lentament, fins que s’estrellà sobre un grup d’arbres. Arribà un Dornier també volant gairebé ran de terra. Seguia la línia de la costa. Un dels Spitfire se li va posar al costat de la cua. Es veié fum, potser sortí primer dels canons del caça, i després el Dornier s’incendià ràpidament. Una espessa columna de fum negre s enlairava sobre el cel net, i procedia de les restes de l’avió.

Les operacions que seguiren es podria dir que van ser pacífiques, o almenys tranquil·les. El Ministeri d’Informació continuava comunicant els resultats de les Operacions Combinades.

Els comunicats oficials no donaven notícies d’activitats apreciables. Uns soldats que tornaven d’una incursió a càrrec dels grups combinats, havien desembarcat en diferents indrets, i en alguns llocs els havien pres per desertors, mentre a d’altres els reberen amb crits de victòria.

El cert era que la participació en operacions arriscades encara era molt baixa, perquè no es disposava dels suficients efectius per organitzar grans expedicions d’atac. Era un temps fosc, de recuperació i de preparació. Algú creia que podia ser un carreró sense sortida, una pausa entre dos desastres.

* * *

Els cossos ofegats han escoltat totes les històries amagades a l’aigua de tants altres negats a la riba. En el seu davallar, en la seva estada voluntària, ella sabia, havia après, com fluctuen els cabells sota l’aigua quan el cos jau immòbil. Com, els branquillons i les avingudes de fang passen els cossos, i potser un fragment de fusta, algunes partícules de terra, pedres llunyanes, queden dipositades sobre els ulls, a les cavitats nasals, a la boca. I les plantes aquàtiques s’acostumen a moure’s entre els dits. La roba oneja fins que es desfila, com l’estendard del vençut sota una pluja persistent.

Flueix la vida silenciosa i s’emporta bocinets de mort, cada vegada més lluny. Hi ha moments, a l’hora de berenar, que el sol es retira, trist, dels últims cabells dels ofegats.

Durant el dia el sol dibuixa trapezis de llum entre els quals es mouen els habitants del riu: al mig són més clars, amb límits bellugadissos. És el regne de l’imprecís. A les vores la llum no gosa entrar a les coves rosegades per l’aigua, i allà s’amaguen històries fosques, amb ulls i boques, àvides, reptants, viscoses.

El molí, els joncs, les lloses per rentar, l’abeurador, les passeres, el pontet, la fàbrica, l’embarcador, els paranys, el saltant, la central, la platgeta. Cada pas té una vella història caminada i contada, viscuda i morta.

La pluja i les riuades han volgut desfer algun vell record i emportar-se’n petites pedres que encara formaven un pas antic de pescador o de poeta. £1 riu ha mossegat la riba i l’ha deixada sense memòria. El tou d’arena sepulta el camí dels ulls i el rastre de la serp. Tot jau al fons, per als ofegats, que s’han quedat sorpresos d’històries que no sabien.

* * *

Els primers a veure el cos surant van ser uns nens que jugaven, i era ja tarda avançada, quan el color de l’aigua s’havia tornat com el fons d’una ampolla oblidada, de contingut imprecís, tèrbola i opaca.

El primer fou George Slater, que buscava crancs amb una bossa nuada a la cintura. Aquella massa clara aparegué tombant un petit promontori, sota del qual deien que hi havia unes coves on es refugiaven peixos de bona mida. Però el lloc no era gaire accessible.

En la mitja claror no encertaren a veure que era un cos fins que l’aigua els el portà al davant, blanc, inflat, gronxat amb una pau consentida, bressat sense pressa, amb aquella seguretat del son profund.

L’aigua li dibuixava mitja rialla però els nens no podien precisar-la, amb el tremolor del vaivé, ara surt, ara s’enfonsa. Es reuniren tots, primer amb por, després amb curiositat, però el corrent se l’emportava i calia que avisessin algú.

Ja feia fresca, i un pescador aïllat s’estirà la bufanda fins al nas, sobre el passamuntanyes. Avisaren la patrulla de vigilància, ja ben avall, perquè el cos aparegué distanciat del poble. La patrulla s’acostà, formaven un petit grup i portaven fanals. No sabien si era home o dona, potser una dona, deien, aquella que buscaven ja feia dies. Quan se’ls va notificar la desaparició, i ja feia tres setmanes, havien escorcollat el riu i donat avís a la gent de la costa. Es pensaven que ja no sortiria, que ja era mar endins. Però ara…

Es girà llavors un ventet que remogué per un moment la fosca vegetació a banda i banda de la riba. La terra era fresca i en alguns indrets es veia remoguda. El riu s’havia desbordat en part per les pluges, però amb més motiu per causa de les bombes que destrossaren part de la canalització. L’extensió d’aigua havia envaït les terres més baixes i es feia difícil acostar-se als marges.

Els homes feren les diligències oportunes i la nit caigué sobre el paisatge com el teló d’una tragèdia acabada. L’aigua neta havia de portar encara fins a mar tot el regust de la primavera començada. Ara s’acabava una història fosca, potser en començarien d’altres, però tot el curs del riu es preparava per rebre la nova vida i reflectir el cel d’abril i maig, quan les prades oblidaven el fum i la sang de la guerra.

* * *

Quan avisaren l’home ella era al jardí resseguint amb el dit l’escorça d’un om i contemplant el color violaci que prenia el cel cap a l’est.

La intensitat dels colors freds donava una consistència metàl·lica a tota la volta de l’espai, i no li hauria estranyat gens que se sentís algun ressò com de campana i que l’eco s’estengués cap a regions distants.

L’home arrencà camí avall, i ella el seguí, de primer una mica dubtosa. Quan eren gairebé a l’estació ella vacil·là, se’n tornà cap a la casa, i deixà que ell marxés i s’enfrontés amb la realitat crua, que trobés la certesa d’allò que fou amargament esperat.

Ja de tornada a casa, encara es produí dins d’ella una nova alteració en la seva apreciació de les coses.

Trobà que les parets eren fredes, tintades d’ombra líquida. L’aire alliberava les capçades dels arbres d’una immobilitat pesant. Ella considerà tot allò amb sentiments difícils d’expressar en una sola passada. Era la sensació d’aquell qui deixa la casa estimada i se’n va a córrer món. Era el moment tibant de la lluita per desfer-se d’una opció segura. Però de l’altra banda es troba el gust aspre i incitant alhora, que per res no es voldria deixar de tastar.

Algú potser abans de partir hauria desat les velles robes d’abric, algun mantell pel fred, i ho pujaria a les golfes. I s’hauria acomiadat de les piles i rengles de llibres que sempre esperaven qui els havia d’obrir. Per a la vida nova no calia carregar rampoines, ni la pols vella a les sabates.

Donà una ampla mirada circular a tot allò que durant aquells dies li havia fet d’embolcall, mentre ella encara era feble. Amidà la carcassa fosca: les bigues, la teulada, els bastiments, i pensà que ja no li servia. Havia après els moviments de l’aire, l’adaptació als corrents sinuosos i als camins que no eren escrits enlloc. Els llibres jeien com papallones mortes i la pols cauria de les seves ales. La seda de color violeta es desfilava a l’armari, sense mans que triessin el to escaient sobre el coll, a la tarda.

La fusta havia perdut el color de mel i la porcellana era apagada del tot, com el foc de la llar. La dolça sensació de la tassa tèbia a les mans ja no tornaria, però havia deixat la mida, com la deixa l’ocell que assaja de volar i no es recorda del niu amb la forma suau entre el plomó i la molsa.

I decidí partir, cap allà on li semblava que unes clarors diferents, pressentides alguna vegada, podrien acollir el seu desig.

Perquè era viva, ara ja més forta, i esperava trobar tot allò que havia intuït, i que sabia que mai no podria obtenir en la brevetat d’una vida. Qualsevol vida era breu per a l’immens desig de possessió de bellesa i de saviesa que naixia dins, amb més o menys força. Ella havia cregut en les aigües vives, soterrades, que podien portar-la tan lluny, des del principi del temps, com no podia sospitar en els seus dies de cam.

I vet aquí que el moment era arribat, i esperava amb una certitud joiosa l’inici d’una via de llum cap a la bellesa total.

Somrigué en la foscor del capvespre, i per això el seu gest no es va veure més que el que es nota quan l’aire mou la fulla de l’om. Es deixà anar i se sentí emportada. Apareixien les primeres estrelles, i cap al nord tot era més pur, més fred. El sud oferia reflexos ardents i focs de mort. La sang es consumia sobre la terra, vessada a través dels cossos tebis d’homes joves, i de noies i nens, que es podririen a la fosca.

L’Óssa Major, la Via Làctia, tot passava, com una filera de diamants que el joier exposa sobre el taulell, en un vellut fosc. I els toqueu amb la punta dels dits, en sospeseu un, n’admireu la talla, el deixeu suaument. La claror s’anava fent, de primer tènue, i després càlida. Havia trobat el camí.