5

Butlletí de notícies de la BBC.

Estats Units.

«Tota la seda en rama serà utilitzada, als Estats Units, exclusivament per a la defensa. A partir d’ara, tots els centres productors i fàbriques dedicaran la seva producció a aquesta finalitat.

»Diu P. R. Nehemkis, de la OPM, que durant algun temps la defensa nacional serà ocasió d’atur. Una de les grans ironies dels nostres esforços en favor de la defensa nacional, és que aquests ens poden portar a la total extinció de les petites empreses industrials i comercials. Això és degut a l’escassesa de materials, dedicats tots a treballs de defensa».

* * *

—On vas, Rose? Si encara no és el teu torn… És que no has dormit?

La boira gris fosc anunciava el dia amb una extensió de groc brut. En aquell moment començà a ploure.

—I el doctor Burnside?

—És fora. A Newhaven, si ha trobat un tren que li hi Porti. Enterren el seu amic Becham. Em preocupa el doctor, no ha dormit. Bé, pots quedar-te, si ho vols. Jo marxo.

La infermera Walters tancà la porta blanca de vidres. Després desaparegué en la pluja, mentre Rose mirava darrera la finestra. Tenia fred i se sentia desanimada. Una lassitud que no era habitual l’impedia d’aguantar-se dreta, després d’haver caminat des de casa. S’estirà en un llit plegable, es cobrí amb una flassada i escoltà la pluja: era com si caigués pels seus cabells foscos. Una glopada amarga li pujà a la boca i no pogué evitar el doll de llàgrimes cara avall. Ni esma no tenia d’eixugar-se-les, i les deixà lliscar fins que humitejaren la coixinera. I el doctor era fora. En aquell moment desitjà la seva companyia des d’algun punt remot amagat a la seva carn. Pensà que tenia febre.

Abans d’adormir-se, alliberada ja cap al subconscient, se sentí arrossegada a Londres i passà entre el sutge que l’aigua feia córrer avall. Les parets enrunades l’amenaçaven; veia les finestres buides i la pluja darrera, dins, allà on hi havia hagut cossos càlids, tot estranyament silenciós, naturalment silenciós, perquè el somni passava imatges mudes. Ella volia fugir d’aquells ulls sense ninetes. Allà tot ja era mort, i ella no tenia esperança.

Quan la infermera Hill sortí d’atendre els malalts de la sala gran es trobà amb Rose que dormia i trigà a reconèixer-la. Estava esblaimada i semblava morta. Deixà la safata i s’acostà per mirar-la de prop; decidí no despertaria. El doctor Burnside era fora, però I ajudant Wells no trigaria a arribar. Sanava fent clar, i la pluja s’espessia; per moments queien cortines d’aigua més intenses.

Agafà la mà gairebé transparent de Rose i l’abrigà sota la manta.

* * *

Durant el viatge de tornada, Henry Burnside pensava en la situació professional que l’esperava, en el cas de resultar envaïts. De moment el perill s’havia aturat, però les notícies no eren bones. Es temia una ofensiva imminent. Amèrica no s’havia decidit encara a col·laborar. Roosevelt temia l’electorat, perquè ja s’havien alçat veus de protesta contra l’escassetat de primeres matèries, que eren destinades a preparatius de defensa.

L’americà no estava disposat a cedir el seu benestar creixent. S’imaginà, en aquell moment, un interior càlid sota un cel de neu. Podien venir hiverns durs, i aquella gent entrarien i sortirien, veurien el paisatge net d’amenaces, i les ciutats il·luminades. Menjarien sobre una taula ben parada, amb una lluïssor als ulls, d’animalons ben apeixats. Ell rebia notícies de col·legues, d’amics, per què no es decidia? Ell oposava que tampoc no era tan segur que els alemanys traspassessin les vint-i-dues milles del canal… Li explicaven que el Govern nord-americà es preparava per a una defensa completa, i que això donava una sensació de pau —segons ells una pau fictícia.

Però el tipus mitjà de ciutadans no estaven disposats a renunciar a les petites comoditats immediates. Sense aquestes, deien, la vida no valdrà la pena de ser viscuda. El pressupost destinat a defensa pujava més cada any. Les petites indústries es decantaven a produir accessoris per a les fàbriques de material bèl·lic, i així s’esdevenia una transformació i un encariment, sobretot d’aparells domèstics, per a una societat que cada vegada es mostrava més inquieta i desconfiada.

Segons les seves informacions, un vuitanta-cinc per cent de nord-americans eren contraris a enviar tropes a Europa. Per què no ho feia Anglaterra? Per què no intentava passar el canal, ja que disposava d’una Armada potent? Era la pregunta que surava pels carrers. Davant seu, tot un oceà, tres mil milles que els separaven d’una invasió fantasma. No, ells no s’ho creien. Havien de viure la seva vida sense destorbs, el vent ondulant els camps immensos, amb l’olor del gra i el color daurat omplint les sitges, els ventres, formant cabelleres rosses, cossos sans, pells elàstiques.

Sospirà i examinà el seu entorn amb un calfred incòmode. Ja no plovia, però els camps s’ajupien, tristos com si reflectissin el color de tants ulls desvalguts. El tren havia arribat, aquella vegada sense gaires interrupcions. Recollí la seva bicicleta i s’adreçà a l’hospital.

* * *

Quan les hores venien clares i amples, tot era com una ombrel·la japonesa, que el vent s’enduia. Altres vegades, com avui, s’aplanaven totes amb el pes de l’aigua i després es plegaven a les mans de Mary. El matí llavors era de cendra i escampava olor de palla mullada. Les tiges es doblegaven, al camp, als camins, encara tendres, verd pàl·lid.

En aquelles hores fresques es trobaven totes les matèries encara per dominar. S’havien d’agafar, una per una, volàtils com eren, i també llisquents, farinoses, escorredisses, trencadisses. Les mans —totes les mans— havien de disposar, obrir, retrobar, pobres mans perdudes entre tantes substàncies rebels i aspres, que no sabien mai el camí de tornada.

Les mans disposaven les matèries de les primeres hores del dia i corrien el risc d’ofegar-se en aigua freda o bullent. De vegades eren amorosides amb bàlsams o bé socarrimades per flames inadvertides, que sortien dels fogonets amb corona de metall.

El primer foc del dia o s’encenia o es revifava, depenia dels llocs on es trobés. Alguna dona acotxada apartava la cendra i bufava sobre les brases, acostava ramatge i apilava llenya eixuta, mentre l’acompanyava la duresa dels estris de ferro penjats a banda i banda; l’olla per a l’aigua calenta del dia, la cassola de panxa ennegrida, el fregall i la terra d’escudelles. Hi havia encara construccions perdudes, amagades als boscos o al cor tenebrós de les ciutats, on el fum s’enlairava des d’obscures xemeneies, i sota les campanes profundes hi penjaven teranyines que l’escalfor feia oscil·lar com banderes funeràries. A sota hi naixia un foc que era el primer del dia i havia de dispersar les ombres amuntegades. Des del principi del temps, i per sempre.

També hi havia corones de foc controlades en cuines asèptiques, i espirals elèctriques, resistències enrogides en el silenci entre l’esmalt del pot de porcellana, la llet que vessa, l’olor del primer pa, els draps humits i les veus apressades. Les hores venien cada vegada amb més urgència, una mica més clares de color; a fora es movien els volums, es desplaçaven les masses, prenien tonalitats de color de taronja, els cantells de les ombres cedien, s’esmolaven i acabaven aixafats als camins i als empedrats per centenars, per milers de peus i de rodes. Eren dispersats pel trànsit i cedien lloc a la llum: el pa, la mantega, els gots de cervesa, els cabells que buscaven el sol.

El temps passava una ullada de claror entre núvols, feia envolar les cortines encara amansides de la nit. Es filtrava pels coladors, entre els plats i els gots fins fer-se una amalgama blanca i groga, amb tocs diversos de blau. El temps omplia els recintes, s’ajeia als llits buits i vigilava els malalts i ferits des de les cadires abandonades. Cada hora, substituïda sempre, explicava un conte rodó i mai no era ben igual del tot. Hi havia qui se’ls escoltava, i altres que en perdien el fil.

Quan les dones de pobres mans envermellides havien sobreviscut l’ordenació i disposició de totes les matèries rebels, i l’atac dels elements abrasius com eren els detergents, lleixius i salfumants; quan aquelles mans reposaven de la marató i havien aconseguit vèncer els obstacles del dia, el temps ja acabava d’omplir les parets d’una densitat descoratjadora. Alguna cosa havia canviat, la lleugeresa inicial es tornava pesant, i tot gravitava, llavors, sobre cossos fatigats.

Era quan començava el tedi. Tot demostrava una tendència desesperada a baixar: les mans, la claror, les parpelles, que encara es voldrien obrir una última vegada per contemplar la treva nocturna: intuïen, més que no pas observaven, que tot era a lloc, les banderes en repòs, els exèrcits domèstics alineats, els problemes desats a les carpetes.

Llavors els cossos queien dins del son i començava un altre fenomen. Els ulls, aclucats, rebien una nova processó d’imatges, que precisament esperaven aquella hora per tal d’inquietar el descans tan difícilment aconseguit. I amb una disposició d’esclaves, les forces subconscients iniciaven noves feines, recorrien llargues distàncies, s’empaitaven, queien, intentaven agafar trens en marxa, assistien a agonies de persones estimades, naufragaven o feien l’amor amb algun ésser que no mostrava la cara.

Amb un gest decidit espantà els pensaments foscos i pujà l’escala. Mary trucà a la porta de Rose i no obtingué resposta. Entrà, i l’habitació era buida. Hi havia una nota sobre el coixí: ja he marxat cap a l’hospital, deia. Mary pensà que amb les circumstàncies de la nit passada, Rose no havia pogut dormir i començà abans el seu torn. No havia menjat res, però potser a la nit, ella i Leslie… Mirà les restes del pastís i encara en quedava un bon tros. El desà a l armariet. Menja poc, aquesta Rose, l’hauré de vigilar més, no fos cas… i mogué el cap amb preocupació.

* * *

Haurien pogut creure que estava boja. Tanta paraula com brollava amb vehemència, com brollava del seu interior amb una erupció creadora d’un abast sense mesura, i tallar-ho tot d’aquella manera. Havien parlat de veus, veus confuses, antigues, que arribaven a enredar-se com els fils d’una troca. La veu d’un argument se li escapava per afegir-se a la conversa pausada que tenia lloc en una altra saleta, on els personatges enraonaven tranquils. Aquests personatges, inquietats per la veu que se’ls apareixia de sobte, resolien visitar l’estança, encara provisional, on altres famílies, potser ja oblidades, preparaven una resurrecció parcial. Potser algun moment s’ajuntaren tots i resultà difícil descompartir-los, fer d’àrbitre desinteressat.

Les veus, per sobre dels rosers, en els enforcalls dels arbres, en els refilets dels ocells ran de finestra, i en tots els cossos passaren i traspassaren la seva vida. Ara ja havien callat per sempre, ja tenien allò que havien volgut.

Els oms havien crescut, la primavera embastava el paisatge amb filades febles, però tan evidents com teranyines, que es van emparant dels llocs més foscos, més allunyats, més alts, amb una estratègia de creixement que els defensi l’espai conquerit. Tot tendia a avançar, a costa del que fos. Avançar, dominar, una lluita entre la vida i la mort. La guerra també era això, i aquesta fou la veu més forta: avançar, dominar, i entremig una nova primavera, la del 1941, amb tots els filaments i tentacles sobre l’aigua, les escorces, les pedres i els enderrocs d’antigues i càlides memòries.

Sí, hi havia veus, aquelles veus que anaven i tornaven i es barrejaven. De vegades les sentia a cau d’orella, altres eren una mena d’oreig que feia voleiar les faldilles, els cabells, i es perdia dins de l’aigua. Aus migratòries sobre camps fèrtils, però també sobre roques estèrils. Reflectors en la nit, manat de feixos lluminosos per detectar la mort. Tot era feble, ran de terra, però no per això resultava menys cert. No obstant això, no eren les veus: ja s’havien fet amigues. Però ells això no ho sabien. Potser sí que els últims dies exigiren una determinació i es demostraren imperatives. Però no van ser del tot les veus.

Els quaderns eren tan plens com una collita espessa, però, qui els havia de llegir? Qui embastaria les paraules, amb les màquines fetes bocins, ferralla mossegada pel rovell, ja llavors? No hi havia ulls ni mans, la sang s’havia assecat i en totes les artèries es féu el silenci, tot era buit. Aquesta convicció martellejava, un dia i un altre, el seu interior, ben viu, ben encès, fins arribar a produir una pressió intolerable. Aquesta pressió bategava amb ressonàncies desordenades, que semblava que fugissin del seu cos: a cada passa, toc-toc-toc, a cada hora de rellotge, en cada moviment rítmic, mecànic, es repetia la certitud ardent. Per a ningú; no quedarà res. És el final.