12

Butlletí de notícies de la BBC.

L’Europa ocupada.

«Noruega. Ahir foren afusellats tres patriotes, acusats d’actes de sabotatge. D’aquesta manera s’exterioritza el pla de terror alemany amb la finalitat de sufocar la insubordinació que fermenta en tot el territori noruec. Segons un decret del Comissari alemany anterior, no hi havia d’haver execucions mentre durés el temps d’ocupació dels nazis. Aquest decret ha estat anul·lat».

«Han arribat a Iugoeslàvia nous contingents de forces alemanyes a les quals no ha estat possible acabar amb la insurrecció. Tot Montenegro és en poder dels guerrillers. A Croàcia persisteix la resistència activa i passiva contra els feixistes croates».

* * *

Abans d’anar al llit, Mary buscà al fons del prestatge del seu armari i tragué l’àlbum de retrats d’ella i de Robert. El casament, Lucille de petitona, el nen, Robert altra vegada fins que…

Els mesos que seguiren la mort de Robert, Mary els passà absorta, de cara a la finestra, i els ulls li prengueren la forma dels edificis i dels arbres que mirava sense veure. Els ulls molls duien tota l’aigua suspesa entre les parpelles. L’aire també portava la pluja espessa, que tot ho xopava; una cortina molla. Com la flassada que cobria el cos de Robert quan el recolliren de la carretera amb el cotxe bolcat. Com tants d’altres, en tantes carreteres, i tan fredes, que engolien la sang i la desfeien, terra avall.

Els volums canviaven segons el sentit de les ombres. Totes les clarors lliscaven de llevant a ponent, cada dia, a grans braçades, ajudades pel vent o acompanyades per boires estàtiques. Els ulls de Mary s’enfonsaven dins d’ombres fades, sense gruix ni alè, papers cremats que l’aire dispersava, resta de les cendres del vespre. Tenia gust de papers mullats a la boca, i les paraules li acudien penosament, obligades a sortir per força, arrencades d’una duríssima escorça interior.

Quan rebé la segona carta d’Emily, ja feia quatre mesos que Robert era mort, i alguna cosa mogué la voluntat de Mary, que apartà el cap de la finestra, fixà els ulls primer en la tauleta rodona, després en el prestatge amb llibres i figures, d’allà a les butaques buides, a les rajoles, que rebien una claror incerta, i al rellotge, que emetia un batec uniforme i que ella semblava que escoltés des de molt lluny, com una peça oblidada.

Torna al poble, li deia Emily, passa Vestiu a casa, primer, i després arreglarem la teva. Estaràs bé, ja ho veuràs. Allò, Emily ja li ho havia dit de paraula i en una altra carta. Ara es mirà el paper i situà cada imatge al seu lloc: el poble, els carrers, les cares d’abans, la casa, la terra. Després venia la signatura, i s’acabava el paper.

Calia traspassar una fondària, una distància enorme, des del paper a l’armari. Calia un esforç descomunal per omplir la maleta i deixar la meitat de la roba oblidada per sempre. I el nen… l’aigua obsessiva del port, cada tarda…

La roba. Ara tot es remouria, per això decidí tornar a guaitar per la finestra i enfocar els ulls als contraforts del moll. Sobre l’aigua de la carretera els vehicles deixaven reflexos momentanis. Una grua alçava tot el migdia, tota la tarda entre els seus braços pintats. Però les mans de Mary havien de ser mogudes per força. Aquell dia de la carta, abans d’anar a dormir havia aconseguit baixar la maleta del seu prestatge. La pluja minvava, però no havia parat.

L’endemà s’havia aclarit i entrava un sol color de llimona aspra. Feia quadrets a terra, sobre les rajoles i a les cortines, mig tirades. El rellotge no canviava el ritme. Però Mary decidí escampar totes les ombres, que s’havien passat aquells mesos voltant sense esma els mobles, omplint cadires i prestatges, butaques buides i gerros amb aigua morta.

Començà per l’última habitació de la casa. Obrí la finestra de bat a bat i les ombres s’afermaren a terra, ben definides, rotundes, oposant al sol tota la seva força amb un contrast violent. Mary inicià l’exorcisme amb una salmòdia que havia estat composta solament per a aquella casa, feta de tota l’energia dels dies viscuts i de totes les substàncies perdudes, que ara havien de retornar a ella des de les parets, com vapor d’aigua xuclat per una voluntat vital concentrada.

Havia patit, aquells dies, i mai no podia mirar els retrats amb serenitat. Passà més fulls d’aquella història perduda: l’àlbum no contenia res més. Però era una mica com l’àlbum en blanc, la seva vida, després; era girar fulls a poc a poc, fulls de llibre que portava ara una tarda, ara un matí. L’un deia una paraula, l’altre una frase, un interrogant, encara espais en blanc, una oració sencera. Hi hagué cartes, lectures, converses, camins, roses, crisantems, margarides, fulles roges i fulles mortes, els primers crocus, lliris morats, pomeres blanques i rosa, gladiols, i roses altra vegada.

L’aire obria tots els fulls i totes les poncelles. Les paraules ja formaven històries senceres i la salmòdia de la vida reprenia el fil amb pluges de primavera, sense trencar-se. Lucille creixia, somreia, estudiava. Plantaven l’hort, compraren bèsties, vivien.

Desà l’àlbum al prestatge. Se sentia cansada. Volia haver repassat els retrats de Rose quan va arribar. Rose sola, Rose amb Lucille, a l’hospital, amb Leslie i Geoffrey… sempre havien estat com a germans. I ara, Rose així… Pensà que volia veure les fotografies de Rose per recuperar una mica de la seva vida amb ella, fixar-la, en certa manera, allargar-la. Demà. Ara el cos no m’aguanta.

Burnside havia vingut quan ella era a cosir a la cooperativa. Havia deixat la medicina a la tauleta de nit de Rose. Bon home, Henry. Pensava això mentre es ficava als llençols frescos i estirava els peus fatigats, amb un punt de complaença. Com es barrejava tot, en la vida; dolor, satisfacció corporal de les petites coses de cada dia.

Sí, Burnside l’havia confortada molt quan va arribar al poble, després de tants anys i tanta dissort. Realment, no l’havia contemplat com a company fins aquell moment, el cos ara ja relaxat en la tebiesa del llit… Divagava, era el primer son, i veia la cara del metge, amable, somrient, contemplant-la, sempre a distància, però vigilant.

* * *

Aquella nit presentava unes clarors indefinides, i Henry Burnside s’aturà a contemplar el paisatge des del pont. La confluència de les aigües era com si tots els plecs vegetals i minerals lliuressin la seva substància fins la sacietat, en filaments, escorrialles, xaragalls, intentant trobar una dolça davallada cap a mar. No era gaire lluny, però les aigües encara havien de córrer bon tros, i serien rebudes amb una voracitat insaciable.

Per uns moments, allà aturat sense veure el torrent, comparà aquella claror especial amb l’atmosfera lletosa d’un país llunyà. I li vingué el pensament de marxar ben lluny. La idea de marxar a Amèrica li brunzia dins del cervell amb una insistència creixent. I ara, amb la situació de Rose gairebé a les seves mans… però això es podria resoldre.

Com el vespre que sortien del casament de Lucille, s’assegué sobre una pedra, repenjat a la soca d’un om, la fulla més negra que la nit, en aquella hora. I divagà, abans de tornar a encarar-se amb els problemes que l’esperaven. Estava sol, però això no feia que se sentís pitjor. No enyorava companyia, sols volia, en aquell instant, fugir.

Es veié a l’estació de Leningrad, un vespre que l’exprés cap a Moscú es preparava per sortir. Carretons amb cúmuls de maletes, empleats acomodant els viatgers, i 1 ultima revisió de peces. Ell i Júlia passejaven per l’andana i observaven la diversitat de gent i l’embolcall de llengües estranyes que feien moure les hores i rutllar els serveis.

Sempre procuraven fer amistat amb els altres passatgers, i saber els motius particulars dels viatges de cada individu: trasllats de plaer, esbarjo, negocis, reunions, dol, encara que en cada viatge el màxim que es podien permetre era intentar la conversa amable amb els veïns de seient, i en aquell país en particular, poca cosa podrien esbrinar, a causa del desconeixement de l’idioma.

Pujaren al seu departament i el llarg comboi inicià la marxa, amb un moviment pesant i xerricós, com si li costés arrencar-se de l’andana. La claror de la tarda inacabada es desprenia dels camps, que començaven a indefinir-se a banda i banda de 1 exprés de nit. Intentaven retenir la fugacitat del paisatge i de vegades premien les parpelles «què fas, amb els ulls tancats?» s’interrogaven, per tal d’interioritzar determinats sectors, un bosc, un pujol, grups de granges que es preparaven per un sojorn sense nit, sense principi ni final. Era el mes de maig, i el cel es mantenia blanc.

Burnside imaginava centenars d’ulls, milers d’ulls suspesos de la claror lletosa, piadosa i espessa, que podia alhora cobrir defectes i absorbir infortunis. Que permetia distingir els contorns d’una figura estimada i alhora observar l’extensió i la fuga vers l’infinit d’una intenció, d’un gest, d’una paraula. Nit que prenia la vida i la portava, en una transacció fantasmal, no subjecta a limitacions temporals.

S’havien mantingut abraçats vora les finestretes, i els besos es diluïen també en l’atmosfera estranya. Aquell primer viatge amb Júlia féu que ell sentís com la carn d’ella podia deixar-se emportar per alguna cosa que ell desconeixia, estranya al seu pensament, i estigué cert que mai no arribaria a posseir-la del tot. Era com aigua tèbia que no podia retenir, i els ulls de Júlia, més tard, buscaren altres paisatges, fins que va desaparèixer com una tempesta que s’allunya. Però llavors, casats de nou, sols en va tenir una intuïció fugaç, i la rebutjà tot seguit.

L’exprés de nit sense nit travessava extensions vaporoses, on filaments humits penjaven de les boires, capçaven els boscos i entelaven els vidres de les finestres fortament ajustades. Júlia s’havia ajagut sobre els llençols de fil i deixà les cortinetes obertes per prolongar fins al màxim la sensació irreal que es desprenia de l’ambient exterior, on els éssers incorporis podien variar el curs d’algunes decisions i canviar el*ritme de les vides febles.

—Ho creus així? —Henry somreia.

—Sí, alguna cosa flota, que domina les voluntats. I el més estrany és que ens agrada deixar-nos-hi anar. No em diguis que no, Henry.

I l’atreia cap a ella, blanca també de pell, les mans inquietes sobre el cos d’ell. Somreia, perquè distribuïa a la perfecció el pensament i el desig, i quan ell es contorbava, els ulls de Júlia resplendien, i Henry no sabia, llavors, veure-hi la intenció malèvola. Era massa aviat.

Continuava la reflexió sobre el viatge i, assegut a la pedra, tot el contorn borrós al seu voltant, sentia un cert temor a la nit. De dia, l’arrel dels actes determinats era clara, es trobava fortament clavada a terra: passejaves sobre pedres concretes, donaves una mà perfectament definida, arrencaves una herba o pelaves una poma sense estranyesa; resultava difícil que canviessin aquelles realitats sota el tacte de les mans.

La nit blanca era tota una altra cosa: els lligams reals fluctuaven, es desprenien de la terra molla i de la voluntat afeblida. Tot allò era vigilat de prop pels éssers sense pes, que necessitaven una protecció, aquella consistència que donava la fermesa d’un viure que ja no posseïen. La nit blanca propiciava un abaltiment perillós, una vetlla imprecisa, on tot propòsit podia resultar capgirat.

No feia vent i algunes llums globuloses entraven dins del vagó reflexos de llimona glaçada, com exhalacions. En la penombra del vestíbul, l’hostessa preparava gerres de te i de cafè en un samovar situat a l’angle de l’entrada del vagó. Passà després a oferir la beguda calenta en gots de vidre fi i suport de metall treballat.

La nit s’escolava entre glop i glop, tot deixant-se portar pel ritme del viatge. A sobre de la tauleta reposava un llibre oblidat. Dins, en una còpia, un poema incomplet de Jessenin. Era bell i incisiu, amarg. Júlia s’abaltia, i Henry s’acarà a la finestra per continuar la vetlla contemplativa.

Pensà en alguns fets naturals, i en altres extranaturals, i en com les situacions insòlites impressionaven l’ànim de les persones en allò que tenien de primitiu, i les subjectava a lleis desconegudes, dictades des d’un món primari, quan les transformacions emergien del caos, i en cap cas no podien ser dominades. Mentalment repassà alguns casos viscuts de prop, per als quals no havia trobat explicació, i que sols es podien entendre si s’admetien certes presències que ningú no s’exposaria a presentar a la llum d’una investigació racional. Ell estava cert que existien.

D’aquells terrenys de suposicions obscures, Henry tornà a l’agradosa contemplació de la nit nòrdica i, ja adaptat al moviment del comboi pensà que, efectivament era així: sempre seríem transportats, i en el conjunt del temps viscut en la carn, el nostre pas era tan ràpid que la possibilitat de rebel·lió era cosa pràcticament impossible. Tan fort ens marcaven i determinaven les herències i els designis ja establerts. Gairebé impossible. Podien existir aliats que oferien la possibilitat d’escapar-se, d’eludir la vigilància fosca. Però aquells moments eren escassos i comptats tot al llarg d’una vida, i podia ser que no arribessin a presentar-se mai.

Però calia aprofitar la caiguda d’una nit blanca, descobrir els entrellats i dominar algun sistema definitiu de control de matèries prodigioses. S’ajagué al seu llit i es deixà portar. A les vuit arribaven a Moscou. Júlia el despertà amb els ulls brillants, excitada per les possibles aventures. Semblava una criatura, ben lluny de l’accent misteriós de la nit.

Ara, Burnside, assegut a la vora del torrent, pensava amb tristor en una Rússia amenaçada. Potser la guerra seria inevitable, almenys això es creia, vista la preparació i acumulació de maquinària i elements militars d’aquella banda del front oriental. El món es perdia, i ell ja feia temps que també havia perdut Júlia i una part de les seves il·lusions. Marxà, una tarda de juny, quan portaven quatre anys de casats; s’esfumà entre les seves mans, no l’havia poguda retenir. Buscà altres horitzons i li explicà que ell no la satisfeia prou.

Es mirà les mans i desitjà de sobte submergir-les dins del torrent invisible, que borbollava per sota dels seus peus. Des que Júlia fugi, sobretot els primers temps, ho havia fet sovint: quan veia un riu, algun corrent d’aigua dolça, hi ficava les mans, potser per un afany d’alliberament i purificació alhora, dos pressupòsits contradictoris que lluitaven dins d’ell: no s’havia pogut retenir, però es desfeia d’un sofriment que creixia. O, potser, també, per intentar recuperar dins de l’aigua alguna imatge perduda, un rostre desfet, un fragment de vida que l’aigua podia dipositar en sediments, transportar en avingudes, o desfer amb fúria. Tot era possible.

Aquella nit a camp obert, mentre ell recordava, recuperava i sofria, li semblà en algun moment que una presència l’observava de prop, però no podia definir què era. Simplement, algun reflex, però de què? O una boirina en alguns punts més consistent. Una branca s’havia mogut en la calma, i l’herba semblà, per un moment, definir el senyal d’un pas en direcció indefinida.

Pensà en Mary, i somrigué lleument. Aquella era una nit d’enyorances. Potser no se n’havia adonat, però se sentia prop d’aquella dona mesurada, un punt seriosa, amable i enèrgica. Creia que no eren aquests els adjectius més adequats, més… hagué de pensar la paraula dues vegades, enamorats? Podia una paraula canviar la realitat i enamorar-se d’un objecte? La voluntat barrejava dins del pensament mots i imatges que sortien de la boca, i pel fet de ser dites amb tot un acompanyament especial de to, de sentiment, de voluntat i de concentració, es podia creure que tenien vida pròpia i s’enamoraven. Aquell que les havia de rebre les faria seves i la intenció penetraria al seu cos fins arribar, ja tota la carn amarada, a l’interior, per ser, després, recordades.

Brandà el cap i intentà espolsar-se d’aquells pensaments que l’havien portat en direccions tan oposades. Calia continuar les investigacions i arribar a obtenir resultats positius. S’alçà del seient improvisat i reprengué el camí. Calia ocupar-se de Rose. Després de la visita de la tarda, Burnside creia que ella s’adonaria de la seva actitud. Havia estat una confessió sense paraules, una expressió apassionada que ell, en principi, havia escoltat i no havia correspost. Ella reflexionaria, era prou intel·ligent per haver observat la distància mesurada. No el rebuig, però tampoc l’acceptació. El temps ho arreglaria. Però no hi havia temps.

* * *

S’encaminà lentament al tros de prat que pujava cap a la carretera i la seguí fins trobar el pontet, on l’aigua del torrent davallava entre les pedres. Prop d’allà observà una figura asseguda, que mirava els retallons de cel entre els núvols alts, i que semblava ben abstreta. No feia cap moviment. Reconegué el metge de l’hospital, que havia trobat alguna vegada.

Li vingué l’acudit d’acostar-se-li, com si fes una entremaliadura. I somrigué mentre anava cap allà i s’agenollava prop d’ell. Que lluny, ara, les sensacions amoroses. Passà la mà pel genoll de l’home, i observà la seva cara, que, naturalment, no reaccionà. Semblava que volés molt enllà.

Alguna cosa s’eixamplà dins de la memòria, i ella tractava d’obtenir records. No li venien. Havia estat, ho reconegué, molt freda en la seva expressió amorosa. Freda? No era ben bé això. Havia estat tancada, oculta, concentrada en ella mateixa. Hi havia tantes circumstàncies en la seva vida… Semblava eixuta, però era apassionada. Ara ja no podia demostrar-ho. Però li pujava un pessigolleig juganer, com borbolls de vi lleugerament escumós, alguna cosa s’allargava fins la punta dels seus dits i se sentia, podia dir-ho? Feliç. Era la llibertat d’acció. Però notà que encara li costava desprendre’s d’un cert encarcarament, adquirit per tants anys de normes imposades: el pas dels dies, els costums d’aquells que tractava…

Ara podia agafar els dies i les nits, els convencionalismes, i embolicar-los tots com una troca, llençar-los ben enlaire, entomar-los, traspassar-los. Era un bell descobriment. Però hi havia el costat d’ombra: no obtindria respostes.

Acaronà el cap que reposava a l’arbre, li remogué els cabells amb els dits, però no en sentí el tacte, ni els cabells canviaren de lloc. Potser fou com el pas d’una au nocturna. Què devia pensar el metge?

En aquella nit relativament suau de març gairebé a les acaballes, estava convençuda que mai no s’havia arribat a donar a fons, a estimar amb allò que es definia amb una curta paraula: passió. Odiava el moviment tumultuós, desbordat, del cor, que bategava dins, al fons de tot, obscur i encegat de sang. I l’odiava perquè hauria estat l’única cosa que ella no hauria pogut dominar. I ella era una estructura forta que no s’avenia a ser doblegada per res.

Considerà que no hi havia cap objecte, humà ni diví, que valgués la submissió del seu cos i esperit. Pensà en Christine, i fou com si una florida dels prats s’hagués avançat en el temps. Havia buscat Christine i la trobà, però no hi hagué sofriment. S’havien entès; els seus dies es creuaren com dos camins a la tarda, amb la claror baixa, lenta, que no es decideix a fondre’s, i que s’acarona fins en l’últim bri d’herba.

Entrava, la nit, ben fonda.