35

En Simó es va atansar prudentment a l’altar. Amb un esglai que el va fer caure enrere, va veure com de sota de la base de pedra, tremolosa i dèbil, en sortia una mà humana amb les ungles arrencades i tota plena de sang.

De primer no va saber ben bé què fer. La visió d’aquella mà ho era tot menys agradable. Després va tornar a sentir la veu.

—Ajuda’m…

Però aquella veu ja no era a dins del seu cervell. Era allà mateix, sota aquella pila de ruïna. S’hi va acostar i va tocar aquella mà ensangonada. La mà se li va arrapar amb força. Gairebé li va fer mal.

En Simó es va ajupir i va veure per la ranura que allà dins hi havia una persona.

—Dóna… dóna un cop a la base… de la taula… —va balbucejar amb un afònic fil de veu gairebé inaudible.

En Simó ho va fer i va adonar-se que la taula s’obria amb un sistema de rotació. Amb poques voltes hi va haver prou lloc perquè aquella persona pogués sortir. En Simó va tibar el noi per la roba, el va treure del cau i el va arrossegar unes passes fins deixar-lo estirat a terra, cara avall. El va girar. Va apropar la seva orella arran de la seva boca. Dèbilment, però encara respirava. Va agafar l’ampolla d’aigua que li havien donat a Can Pobla, va treure’n el tap de suro amb les dents i va acostar-la a la boca, i tot sostenint-li el cap pel clatell, li’n va fer beure unes gotes. Després, amb dos mocadors li va embolicar les mans ferides.

El noi va tossir. Tenia tota la cara ennegrida de pols i de brutícia, i els cabells negres li tapaven les galtes suades. Va obrir una mica els ulls. En Simó li va donar més aigua. De sobte el noi es va asseure, com espantat.

En Simó se’l mirava amb els ulls com taronges.

—Em dic Simó Sirvent —va dir finalment—. I tu? Qui ets? I què hi feies, aquí a sota?

L’altre se’l mirava estupefacte, i van passar uns instants de pànic en què no va poder articular paraula. El noi contemplava en Simó com si estigués veient una aparició. Després, un cop refet de l’esglai, va dir:

—Jo… em dic… Ferran. Ferran Orcau.

En Simó li va tirar més aigua per la cara per tal que se la pogués rentar, i li va apartar els cabells del rostre. Tots dos es van quedar mirant-se l’un a l’altre i es van adonar que s’assemblaven. Que s’assemblaven molt. Que s’assemblaven tant i tant, que semblava mentida. Es van posar drets precipitadament, com si tinguessin por l’un de l’altre. Llavors en Simó va fer unes passes endavant, va buscar la taca del coll d’en Ferran, i la va trobar. Ell es va apartar els seus propis cabells del coll, i li va mostrar la seva.

I en aquell precís instant, es van reconèixer.

De primer van quedar muts i seriosos mirant-se de fit a fit, amb desconfiança. Després van somriure i es van abraçar entre grans riallades, i així van quedar, abraçats, fins que les ganes de saber què els estava passant els van fer reaccionar.

En Simó va treure mig pa del sarró i el va donar a en Ferran, que tot somrient se’l va menjar a queixalades, sostenint-lo amb les mans embenades.

—Vinga, agafem coses d’aquí sota, que no me’n refio gens ni mica dels gavatxos aquests —va dir en Ferran amb la veu encara ronca.

—Ni jo tampoc, ves —va coincidir en Simó, tot mirant de reüll els objectes que acabava de descobrir allà sota—. Ara entenc per què t’havies arriscat tant… no es troba un tresor així cada dia…

I van tornar a riure.

En Ferran va recordar la profecia. Va mirar el sostre amb por que els caigués al damunt, i per uns moments va estar a punt de sortir de l’església cames ajudeu-me. Però en rememorar el text del pergamí, es va adonar del que estaven fent, ell i son company, en aquell moment: fundar, amb l’ajut de Déu, una nova comunitat de germans.

Una nova comunitat de germans.

Va somriure amb tantes ganes que li van fer mal les galtes.

Entre tots dos van destapar l’altar, van recollir les peces més convenients i van omplir-ne les alforges. Van tornar a tancar l’amagatall, tot deixant a dins les peces grosses que no podrien arrossegar, amb la intenció de tornar-les a buscar si el destí els ho permetia.

Van sortir a l’exterior de l’església. Feia un dia de primavera resplendent i ventós. Una ràfega forta d’aire els va despentinar a tots dos els rínxols negres i brillants. Amb la llum del dia es van tornar a mirar, i es van adonar que eren com dues gotes d’aigua. Les sensacions que tenien eren difícils d’explicar, i cadascun d’ells va buscar dins seu les paraules adients.

—T’he sentit tota la vida —va dir en Simó.

—T’he somniat tota la vida —va contestar en Ferran.

El cel era blau i l’ample horitzó es veia amb nitidesa. Els Pirineus nevats, els turons llunyans, les roques de la serralada i les viles properes. A llevant, una mar immensa i blava. I allà, com un diminut miratge, el perfil nítid i inequívoc de Mallorca.

—Què et sembla si ens n’hi anem a viure? —va preguntar en Simó.

Tots dos es van mirar amb complicitat.

—Em sembla molt bé. Mallorca. El lloc on neixen les ones.

—Què?

—Res… coses meves.

Un cop les alforges van ser plenes i a punt de ser carregades a les espatlles dels germans, tots dos es van tornar a abraçar, en una abraçada llarga i emocionant que els va fer venir les llàgrimes als ulls.

I així va ser com, carregats amb l’or que els faria falta per a començar una nova vida, tots dos van iniciar tranquil·lament el descens d’aquella muntanya, cap a la vall. Després anirien cap a ciutat, qui sap si per a dipositar una petita part del tresor en mans de la germana d’un monjo difunt; o qui sap si per a temptar alguna minyona amb la promesa d’un llarg viatge. Després s’encaminarien cap algun port, on s’espavilarien per a burlar els controls de les forces d’ocupació i des d’on s’embarcarien en la seva fugida cap aquella illa, que com a molta d’altra gent cansada de guerra, de fam i de privacions, els donaria refugi, asil i una vida millor.

Ja hi hauria temps més endavant per a explicar-se la vida i per a anar desgranant, un per un, tots els somnis somniats, tots els pensaments rebuts. Ara tan sols els quedava el cansament per les coses viscudes, la curiositat i la perplexitat pel descobriment del tot inexplicable que acabaven de fer, i una il·lusió immensa pel futur.

~ FI ~