13

A partir del dia de la prohibició de parlar, vaig començar a tenir uns somnis recurrents que mai no havia tingut fins aleshores. Em veia dins d’una cambra fosca amb grans cortinatges que tapaven uns finestrals. Anava pentinat enrere, amb els cabells recollits en una mena de cueta; vestia uns pantalons arrapats de color gris que m’arribaven per sota el genoll, mitges banques, sabatetes, una jaqueta verda amb botonadures daurades i una brusa blanca amb el coll de puntes. Al bell mig de la cambra veia una flassada col·locada al terra, ben bé com si fos una catifa. Llavors jo m’hi acostava, i la flassada s’inflava pel mig i es començava a bellugar amunt i avall, com si a sota hi hagués algun ésser que la fes moure. Jo m’espantava molt i em moria de ganes de fugir, però no podia, perquè aquelles sabatetes que duia estaven adherides al terra i les cames no em responien. De sobte, d’allà sota apareixien tot de gats amb la cua en flames, i tot de velles espantoses em començaven a perseguir.

Un altre somni que em torturava era un en què jo era dins un pou. No sé com hi havia anat a parar, però jo era allà, xipollejant en aquella superfície minúscula d’aigua i sense poder-me sostenir. Cridava el meu mestre, i ell venia; jo el veia aparèixer a dalt de tot del pou, el seu cap retallat en la rodoneta de llum. Llavors ell em tirava la galleda i em deia que m’hi agafés. Em tibava amunt, i a mi em costava un munt d’aguantar-me, arrapat a la galleda. I just quan era a punt d’agafar-me a la mà de fra Guillem, ell ja no era fra Guillem, sinó un altre home que jo no coneixia, que portava una mena de llaç al coll que semblava una papallona negra i que en comptes d’ajudar-me a sortir, em fumia una plantofada al mig de la cara i feia sacsejar la corda, i jo tornava a caure; però just abans d’arribar al fons del pou, em despertava xisclant, suat i plorós.

Aquells somnis m’angoixaven, i mentre els tenia em feien sentir molt desemparat. I com que fra Guillem i jo ja no podíem xerrar lliurement, no els hi podia explicar. La sensació de por i d’ansietat em quedava un temps a dins i em costava molt d’oblidar-me’n.

En el dia a dia, per tal de resoldre el problema de la comunicació, fra Guillem i jo ens vam acostumar a escriure’ns notetes en trossos de paper o en petits fragments de fusta polida. Quan, per exemple, jo havia tingut mal de panxa, li escrivia una noteta i ell de seguida em preparava una compota de poma amb sucre i me la donava a cullerades. Quan anava restret, em feia un oximel amb dent de lleó i oli d’oliva, i tot anava com una seda. Si tenia angines, em preparava una infusió de farigola, em feia fer gàrgares i me la feia empassar. I si em sentia enfebrat, em feia prendre una decocció de fulles de taronger, jo m’estirava al llit i em passaven tots els mals.

Els altres germans i pares també li escrivien els seus símptomes en paperets, i amb aquestes notetes fra Guillem era capaç de preparar sempre els remeis més adients i les cures més encertades: preparats de ceba per a les berrugues, d’all per al mal d’orella i per a les hemorroides, aigua de farigola per a rentar les ferides, les pústules i les llagues, gargarismes de sàlvia pel mal de coll, extracte d’àloe per a les cremades o emplastres de pebrot per al reuma.

En alguna ocasió, algun novici arribava a la infermeria amb unes estranyes lesions a les cuixes, fruit del seu inexpert fervor de principiant. Es veu que per tal d’apaivagar les necessitats de la carn, utilitzaven els cilicis de manera exagerada i maldestra. Fra Guillem els amonestava i els acompanyava a parlar amb el pare prior per tal que els ajudés a trobar un equilibri entre la mortificació i la sensatesa; però abans els feia uns emplastres d’àloe amb sàlvia picada i els embolicava la carn viva amb una gasa de cotó ben neta.

De vegades els germans prenien mal de debò, i fra Guillem, que s’havia passat la vida estudiant llibres de farmàcia i de medicina, es posava al servei de Déu procurant curació i consol per al dolor dels seus companys. Recordo que un dia fra Jaume, el germà que tallava la llenya als boscos propers, un monjo fort com un roure, es va tallar en rodó dos dits amb la destral. Va venir molt atribolat a la infermeria, amb la mà embolicada amb un tros de drap ensangonat, i fra Guillem, sense intercanviar ni un mot amb ell, va ser capaç de tranquil·litzar-lo, rentar-li les ferides i procedir a la sutura d’aquella mà mutilada. El va fer seure arran de pica, perquè li desaigüés la sang a dins. Amb l’ajut d’uns instruments que ell mateix s’havia fet i amb uns cabells de cua de mula que prèviament havia fet bullir i havia submergit en vinagre, fra Guillem li va cosir primer de tot el centre del dit tallat, amb una precisió sorprenent, per tal d’aturar l’hemorràgia i suturar les venes. Després, amb les pelleringues que quedaven aquí i allà, li va deixar les ferides tancades, cosides i netes. Jo col·laborava, aguantant sense tremolar una lupa d’un pam de diàmetre entre els dits tallats i la mirada concentrada de fra Guillem, que mentre cosia, gairebé no respirava.

El pobre fra Jaume va quedar esgotat i mort de dolor. Després, fra Guillem li ho va netejar tot plegat amb una mica de licor que es deia “Chartreuse”, del que guardava un barrilet custodiat sota cadenat i que tenia propietats miraculoses, ja que impedia que les ferides s’omplissin de pus.

Durant dues setmanes, fra Jaume va venir a la infermeria dos cops al dia a fer-se les cures i fra Guillem li deixava els monyons nets i polits, li remullava amb licor d’aquell i li revisava els punts, que van cicatritzar perfectament. Al cap de poc, fra Jaume ja va poder reprendre les seves tasques al bosc amb normalitat, malgrat que amb dos dits de menys.

Fra Guillem estava content quan aconseguia curar una malaltia o una ferida. I quan no ho aconseguia, s’enfonsava, plorava i estava molts dies sense ganes de res.

* * *

Al cap de poques setmanes, un dels pares més joves del claustre va venir a la infermeria afectat d’un mal de panxa molt dolorós. Es deia fra Mateu. Jo recordava que aquell era un dels homes que temps enrere, quan era novici, entrava a la biblioteca a remenar libres que no es podien tocar. Fra Guillem li va fer treure la cogulla i el va fer estirar damunt d’un taulell de marbre, alt com una taula i gros com un llit, que hi havia al bell mig de la infermeria. El ventre del jove pare estava molt inflat, dur com una pedra, i només tocar-lo, a fra Mateu se li va escapar un gemec de dolor.

—Fa molts dies que esteu així? —li va preguntar fra Guillem amb un fil de veu.

Va fer que sí amb el cap. Jo m’ho mirava tot des d’una cantonada de la infermeria, tot esperant poder ser d’alguna utilitat. Però per la cara que feia fra Guillem, vaig veure que no hi havia res a fer. Va anar a dins el laboratori a fingir que preparava alguna poció, però jo, que l’havia seguit, el vaig veure com s’asseia a un tamboret de l’obrador i enfonsava la cara entremig de les mans, plorant amb desconsol.

—No em poseu aquesta prova, Déu meu, us ho prego. No em feu travessar aquest Via Crucis de nou, us ho demano, Pare Totpoderós. Una altra vegada la mort del meu fill no, no la vull reviure, no, no… —es planyia amb amargor, sense saber que jo, amagat darrere la cortina, ho estava sentint tot.

* * *

En saber-se que fra Mateu no tenia cura, el pare prior, revestit amb la casulla de capellà i l’estola morada, va entrar a la infermeria amb els cinc pares principals de la cartoixa. Un d’ells portava una creu de les que es feien servir per a les processons i un altre duia una ampolleta d’aigua beneita. Un altre frare, mentre fra Mateu delirava, va començar a llegir fragments de la Bíblia, i els altres van començar a recitar lletanies d’aquelles que no s’acabaven mai. Quan van callar, tots sis van posar les mans damunt del malalt, que no s’assabentava de res per la febre que tenia, i que es va sobresaltar en sentir que el tocaven.

—Pot combregar? —van preguntar-li a fra Guillem.

I ell, una mica molest i nerviós, perquè tot allò que estaven fent només aconseguia alterar encara més l’estat deplorable del pobre pacient, va fer enèrgicament que no amb el cap. Llavors li van administrar l’extrema unció amb els olis rituals i es van retirar a l’església a pregar.

Fra Guillem no es va separar del malalt en cap moment. Va instal·lar un parell de matalassos al terra de la infermeria, i allà es van quedar, moribund i infermer, durant tota aquella llarga agonia. El meu tutor es va dedicar en cos i ànima a tenir-ne cura i a procurar-li una mort digna i acompanyada. Li posava draps mullats al ventre, al front, als canells i als turmells per tal de fer-li baixar la febre. Li donava glops d’aigua de sàlvia, que fra Mateu invariablement vomitava de manera immediata. Li deia paraules de consol a cau d’orella i li agafava la mà. L’ajudava a treure, posant-li la palangana sota la boca i subjectant-li el cap. Fra Guillem, fins i tot, va intentar posar-li una lavativa d’aigua de romaní amb oli, però no va servir de res. Jo a estones m’ho mirava des de la meva llitera, i com que a la infermeria hi havia tanta agitació, no m’adormia fins ben tard.

La febre seguia mantenint fra Mateu en un estat de semi inconsciència. Els vòmits eren cada cop més freqüents, debilitaven el malalt d’una manera inhumana, ho deixaven tot brut i esquitxat i tota la infermeria s’omplia d’una pudor de putrefacció i d’excrements que donaven la sensació que aquell pobre home ja era mig mort i que estava mig podrit per dins.

Van ser tres dies de molt de patiment per a tots els pares i tots els germans. Fra Mateu es va debatre entre la vida i la mort amb uns turments esgarrifosos que van omplir la cartoixa dels crits i dels laments d’aquell pobre desgraciat, que sentint el martiri i la proximitat del seu final, es queixava; i al final, per sort per a ell, el tercer dia a mitja tarda, el jove fra Mateu va morir.

Jo, que coneixia el meu mestre més bé que ningú dins aquell convent, i que portava tots els anys de la meva vida convivint-hi les vint-i-quatre hores del dia, no l’havia vist mai plorar d’aquella manera, amagat dins l’obrador, sense que ningú no el veiés. Jo sabia que plorava la mort de fra Mateu, i que a més a més, secretament, plorava per tota la sofrença que duia acumulada dins l’ànima per la pèrdua del seu fillet, mort anys enrere, del mateix mal: un còlic miserere. Fra Guillem, en aquell moment, plorava d’impotència per no haver pogut fer res per a salvar la vida ni de l’un llavors, ni de l’altre ara.

* * *

Vaig ajudar fra Guillem a rentar el difunt. El vam netejar ben net damunt la taula de marbre, que tenia un solc tota al voltant per a recollir els fluids que es desprenien del cadàver, i que desaiguava dins una galleda que havíem d’anar buidant al pou negre cada vegada que quedava plena. Fra Guillem estava molt seriós, una mica absent, però va voler que l’ajudés perquè pensava que allò, malgrat que jo només tenia nou anys, també formava part de la meva educació i del meu aprenentatge, i que si jo mai volia ser metge, tota aquella experiència m’aniria força bé. Així doncs, enfilat en un tamboret, vaig ajudar a rentar aquell home mort que ja mostrava el rigor mortis i feia molt mala cara i molt mala olor.

Fra Guillem el va untar amb uns bàlsams especials amb olor de menta i d’eucaliptus i li va mullar els cabells i els peus amb un oli perfumat. Amb certa dificultat, vam vestir el cos amb una cogulla blanca nova de trinca que fra Bartomeu havia confeccionat expressament, i li vam posar la caputxa per a tapar-li la cara; i amb l’ajut d’altres germans, vam col·locar-lo damunt d’una fusta amb nanses per a transportar-lo a l’església, on va ser vetllat tota la nit. Fra Guillem va quedar exempt de la vetlla i va obtenir permís per a poder anar-se’n a dormir i descansar. Jo el vaig acompanyar. El meu mestre va arrossegar el matalàs brut i pudent on havia mort fra Mateu i el va deixar al mig del pati, el va ruixar amb un líquid, i li va calar foc. Després, ens vam rentar amb aigua i sabó i vam anar a les nostres lliteres, on vam dormir fins l’endemà.

Ens va venir a despertar un dels germans per a comunicar-nos que ja s’havia celebrat l’ofici en memòria del finat, i que l’enterrament era a punt de començar. Ens vam llevar tot d’una i vam anar cap a l’església. El cadàver, sobre aquella mateixa fusta, avançava portat damunt les espatlles de quatre monjos cap al cementiri, acompanyat d’un novici que portava una creu. Darrere d’ells, el prior aspergia aigua beneita sobre el mort, mentre el pare sagristà ho fumejava tot amb un encenser.

El seguici de monjos encaputxats va omplir el passadís fins arribar a la part del claustre on s’arrengleraven les fileres de creuetes. El forat ja era fet. Els pares i germans, que fins al moment havien anat cantant salms d’esperança, es van posar a cantar el Magnificat. Els quatre monjos que portaven el cos el van deixar al terra. Llavors tots els monjos van callar, i el pare prior va beneir la fossa tot recitant unes paraules en llatí. Un dels monjos es va ficar dret dins la fossa, i dos frares van agafar el mort per les espatlles i pels peus, per a ficar-lo dins. El monjo de dins la fossa ajudava que el mort baixés amb dignitat i a col·locar-lo dignament per al seu darrer viatge. Un cop el cadàver va estar estirat en aquella darrera estança, les mans creuades damunt del pit, la caputxa tapant-li la cara, tots els monjos van començar a cantar salms, mentre fra Jaume, el germà al que li faltaven els dits, amb una pala cobria de terra les despulles d’aquell infeliç. Quan la tomba ja va estar ben coberta de terra, el novici hi va clavar una creu com la resta de creus, senzilla i sense nom, i un cop el prior va haver beneït per darrera vegada aquell lloc, vam marxar tots cap a les nostres dependències.

L’endemà al matí, tot jugant, em vaig acostar al cementiri a veure la tomba. I em va semblar ben bé com si algú hagués estat remenant la terra que cobria el cadàver, perquè la tomba no estava pas com l’havíem deixada el dia abans, i tot el seu voltant era ple de petjades de sandàlia. Vaig tornar a clavar la creu, que s’havia desclavat, i vaig córrer a la infermeria a buscar fra Guillem, per a explicar-li-ho en un tros de paper.

Ell va agafar el paper i m’hi va dibuixar una guineu esgarrapant el terra, i em va fer signes que potser aquell animal s’havia ficat dins el claustre saltant per les teulades, atret per l’olor del difunt. Però jo vaig pensar que les guineus, malgrat ser animals molt llestos i molt espavilats, no en porten pas, de sandàlies.

* * *