4

El doctor Comaposada, que en tot moment havia estat pendent del jove Simó Sirvent, es va aixecar de la butaca, va anar cap al llit del malalt i li va prendre el pols mentre comptava el temps amb el seu rellotge de butxaca. Li va semblar que en Simó obria lleugerament els ulls, però no podia ser. El potentíssim xarop que li havia administrat, l’havia deixat pràcticament inconscient i l’efecte del somnífer havia de durar ben bé fins l’endemà. El doctor Comaposada va observar la curiosa taca de naixement en forma de maduixa que en Simó tenia a una banda del coll, en la que mai no s’havia fixat. En Simó era alt, amb uns cabells negres i rinxolats i un to de pell tirant a fosc, d’aquelles pells que a l’estiu es bronzegen fàcilment amb el sol. Li va estranyar que el pols del noi estigués un pèl més accelerat del que caldria esperar.

—Què estrany —va pensar—. El medicament l’hauria hagut de deixar totalment relaxat.

Però no hi va donar més importància.

El doctor es va tornar a asseure a la seva butaca. El pare del noi encara era allà, assegut, la mirada perduda en algun punt de les brases de la llar de foc.

—Escolta, Benet…

—Mana —va respondre, com despertant-se tot d’una.

—Tu ja ho saps, oi, que sóc del parer que els malalts mentals, sempre que es pugui, han d’estar-se a casa, envoltats de l’afecte de les persones estimades? Ho saps, oi?

—Sí.

—Però en el cas d’en Simó, noi… la veritat, estic desorientat. No sé pas què dir-te, amic meu. Et ben asseguro que no ho sé.

En Benet se’l va quedar mirant, sense entendre’l.

—La crisi d’aquest migdia —va continuar el metge— amb tota aquella trencadissa que ha organitzat… l’atac d’ira que li ha agafat, aquella ansietat, amb aquells ofecs, les referències a les veus… i què me’n dius, de la força física que ha desfermat en un tres i no res, trencant cortines, mobles, destrossant la biblioteca? Benet, em fa patir que un dia d’aquests el teu fill no faci alguna malifeta de debò, i llavors en sortiríeu malparats. Tu ja m’entens.

—Com vols dir, malparats?

—Doncs que la fúria que mostrava en Simó quan m’heu fet avisar, la veritat, no són gaire bon senyal.

En Benet Sirvent va quedar pensatiu.

—Això que diu, que sent veus, que sent veus… —va afegir el doctor—… veus que li diuen coses, que el criden, que el convoquen a marxar a no sé on… i si un dia, per culpa d’aquestes veus que sent, s’escapa de casa i no el tornes a veure mai més? I si les veus, de sobte, li ordenen, no ho sé, que cremi la casa, per exemple? O que agafi un ganivet i que mati la minyona? O a tu?

En Benet Sirvent va quedar astorat.

—Creus que això pot arribar a passar? —va preguntar amb angoixa.

—Mira, jo no ho descartaria.

—Mare de Déu. I què podem fer?

El metge va ajuntar les mans, com si pregués, i va agafar aire, com per a omplir-se de la força que precisava per a dir el que estava a punt de dir.

—Jo, Benet, si en Simó fos fill meu… jo, malgrat com estan les coses, amb la ciutat ocupada…, mira què et dic, que jo… jo en Simó l’internaria.

En Benet Sirvent es va esgarrifar.

—En un asil —va puntualitzar el metge.

—En un asil? En un manicomi? Això vols dir? En un sanatori de bojos?

—Benet, el teu fill està molt malalt.

El notari Sirvent es va tapar la boca amb totes dues mans mentre mirava el seu fill, obrint els ulls com si estigués contemplant una aparició. Va quedar així, pres d’un intens desgavell emocional, mentre tractava de pair allò que el doctor li deia.

—Un… manicomi —va repetir, en un murmuri.

El doctor es va aixecar, es va col·locar al darrere del notari i li va agafar les espatlles, com per a transmetre-li una mica del seu ànim.

—Mira, Benet… de bojos n’hi ha de moltes classes, tu ja ho saps, això. En tens experiència. La psiquiatria més moderna ens parla dels melancòlics…

—Com l’Elionor.

—Exacte, com la teva difunta dona. Tenen deliris lleus, o greus, però que no posen en perill la vida de ningú. I després hi ha els maníacs, els dements, els boigs perillosos…

—Et recordo que la meva dona sí que va posar en perill la seva pròpia vida! —en Benet Sirvent es començava a posar nerviós.

—Doncs més bé m’ho poses —el doctor va tornar a seure—. Si un simple deliri melancòlic la va arrossegar a ingerir tota aquella quantitat de píndoles que la van conduir a la mort, encara més un deliri maníac, com el que té en Simó, t’ha de fer prendre una decisió immediata, Benet, per l’amor de Déu, home.

En Benet va callar, es va aixecar i va donar un parell de voltes per la cambra, neguitós, mossegant-se un puny.

—En Simó té un trastorn total del comportament, amic meu. El teu fill és un pertorbat, un alienat mental, un boig perillós, un dement…

—Calla!

—… té un trastorn delirant que el fa sentir veus, veus imaginàries, veus inventades. Veus que li neixen… del fons del seu cervell malaltís. Això el porta a un estat d’agitació tal, que posa en perill la seva integritat, la teva, la del servei, i fins i tot la de la mateixa casa. Un dia en farà una de grossa, Benet, i llavors, amic meu, llavors… potser serà massa tard.

I en Benet Sirvent va tornar a seure, ensorrat a la butaca, el cap cot agafat amb les mans, com per a evitar que li explotés, com una bomba, en qualsevol moment.

* * *