33

Aquell mes de juliol havia estat estranyament plujós en aquella part del Maresme.

—Tant ploure, tant ploure, i aquesta fresca que fa… —va dir en Jaume Peris un matí que de moment s’havia llevat assolellat, mentre feia i desfeia nusos de la xarxa de pescar, assegut a la platja—. L’hivern que ve hi haurà sequera, mireu bé els que us dic.

La seva dona i la seva filla l’escoltaven sense fer-li gaire cas. Mentre mirava les ones d’escuma blanca i els núvols negres que s’acostaven per damunt de l’horitzó, en Jaume Peris es queixava del temps, com sempre fan els pescadors.

—Ja hi podeu pujar de peus —va prosseguir, convençut d’allò que deia—. Mireu quina nuvolada que s’acosta. Un juliol així d’humit no pot anticipar cap cosa bona. El juliol ha de ser sec! Ha de fer una calor que estavelli les pedres! On s’és vist que cada dia caigui una tempesta, a aquestes hores de l’estiu? I el fred que fa? I la mar, que no s’hi pot ni sortir a pescar, de tan revoltada com la tenim?

L’Eulàlia Borrell, la seva muller, mirava el cel amb preocupació i també feia nusos. Callava.

—Mare, que ho estic fent bé? —va preguntar la Dolça, que es protegia el cap sota el barret de palla que li tapava els cabells rossos, amb el clatell cobert amb un mocador de cotó; i que amb setze anys que tenia ja feia totes les feines de casa i de fora, com havia de ser.

—Molt bé, reina.

Els pares de la Dolça no havien tingut més fills. Les pregàries que cada diumenge en Jaume Peris i l’Eulàlia Borrell havien fet devotament durant anys a sant Cristòfol havien estat en va. Tampoc no havien funcionat les novenes, ni les ofrenes, ni les promeses al sant Esperit, ni els desdejunis, ni les abstinències ni els sacrificis. No havien estat beneïts per cap més fill, ni mascle ni femella.

Per sort la Dolça els havia sortit molt maca, ben plantada, virtuosa, fina i treballadora, i la pretenia més d’un noi de casa bona de Premià de Dalt. Ni pensar de donar-la en matrimoni a un pescador de pa sucat amb oli. La seva filla valia molt més, amb la seva virtut intacta i la seva formació de lletra i de costura. La Dolça era una joia, això deien sempre d’ella; una donzella delicada i formosa. Un matrimoni amb un noi ben situat la faria molt feliç i els faria molt de bé a tota la família.

—Demà anirem a ca la modista, que et prengui mides per al vestit nou, reina. Ja tinc la roba comprada, les puntes encarregades i el fil emparaulat.

El cel de sobte va quedar tapat d’uns núvols foscos, i tot seguit es va sentir el primer tro.

—Cap a casa! —va dir en Jaume.

I tots tres van recollir els seus estris i van córrer mentre començaven a caure unes gotes grosses i abundants, preludi de la que seria la tempesta del dia.

—Aprofitaré que plou per a començar a fer el dinar —va dir l’Eulàlia mentre entrava a casa i s’eixugava els cabells mullats amb un drap de cotó—. M’ajudes?

Mare i filla van anar cap a la cuina d’aquella casa robusta, una de tantes construïdes en filera al carrer principal del poble, de parets gruixudes de pedra, amb quarto de reixa i porta ampla reforçada amb porticons de fusta, a prova d’atacs. Mentre cuinaven, totes dues xerraven de tot i de res; i es notava que s’avenien i que la nena era la nineta dels ulls de sa mare. Mentrestant, a fora no passava ningú, perquè tot el poble era a dins a casa esperant que passés la tempesta, que aquell dia semblava que no hagués d’acabar mai. I així, cuinant i xerrant, va anar passant l’estona fins que l’olla va estar feta. Mentre a fora seguia caient aquell ruixat, la família Peris es va disposar a seure a taula.

—Beneïu Senyor els aliments que estem a punt de prendre —va fer en Jaume, tot ajuntant les mans i tancant els ulls—. Senyor Déu Pare omnipotent, amb vostra divina paraula, beneïu aquesta taula i tots nosaltres…

—Amén.

Immediatament es van començar a sentir xiscles, cops, trompades i batibull pel carrer; corredisses amunt i avall, plors i uns cops de porta que feien esgarrifar només de sentir-los.

—Pirates! Pirates! —cridaven els veïns, morts de pànic.

En Jaume Peris, els ulls com taronges, no hi va ser a temps. Per la porta de casa seva, que ell no havia pensat en tancar ben tancada, van irrompre dins el menjador tres sarraïns xops, bruts i suats que ningú no havia vist arribar, vestits amb robes de colors vius i amb el cap cobert amb turbants esfilagarsats. Cadascun d’ells duia un sabre a la mà, i en entrar van cridar paraules incomprensibles i van proferir crits, i amb els braços enlairats feien gestos intimidatoris, mentre en Jaume, l’Eulàlia i la Dolça s’amagaven sota la taula, cridant com a nens petits i morts de por.

Mentre dos d’aquells homes pujaven al pis de dalt i es dedicaven a trencar terrisses, gerres i els vidres, a destrossar matalassos, llençols i cortinatges a la recerca de les coses de valor, l’altre dels pirates, en veure la bellesa de la noia, la va fer sortir de sota la taula tibant-la per una cama.

La Dolça cridava i es retorçava tota ella, i l’home reia amb una boca pudenta de dents corcades mentre la subjectava amb els braços i cridava els seus companys. Els altres dos, un cop saquejada la casa, el van venir a ajudar. En Jaume i la seva muller cridaven i imploraven, ajupits sota la taula, allargant les mans cap a la seva filla.

—No li feu mal, infidels del dimoni! No li feu mal!

Però els tres homes, un cop estripada la brusa i arremangades les faldilles de la pobra Dolça, la van violar un rere l’altre, allà enmig del menjador, davant dels seus pares, fins que la van deixar amb l’entrecuix tot ple de sang, els cabells enredats en un manyoc i la cara plena d’esgarrapades, llàgrimes, mocs i saliva.

Els tres homes van sortir per la porta posant-se bé els pantalons, arrossegant entre tots tres la caixa de núvia amb l’aixovar sencer de la Dolça i amb les poques riqueses que la família havia pogut acumular durant anys de feixuga feina. I un cop enllestida la ràtzia, tan sols es van sentir les veus i les corredisses dels pirates que, de retorn cap a la platja, pujaven a bord del seu vaixell i fugien mar enllà, sota la pluja que ja amainava.

* * *

En Jaume Peris, del disgust, va quedar mut i cec. Les setmanes que van seguir aquell atac les va passar tombat al llit, vestit amb una camisola descordada fins el melic, sense poder descansar ni dormir, sense a penes menjar i sense articular ni una paraula. Els ulls li van quedar vidriosos, la voluntat desfeta i el senderi esvaït, i no va ser bo ni per a reaccionar quan la seva dona li va comunicar, plorant desconsolada, que la nena havia quedat prenyada.

En sentir allò va semblar que no s’immutava. Però aquell mateix vespre, un examen més acurat del metge va determinar que l’hora de la seva mort havia estat, precisament, aquella en la que havia sentit, de boca de la seva dona, la secreta notícia.

L’enterrament d’en Jaume Peris va ser molt sonat. Hi va acudir tot el poble, de mar i de dalt. Pagesos, viticultors, senyors i pescadors van anar a acomiadar aquell home pietós, bona persona i millor amic, com deien tots. Al seu enterrament es van sentir paraules d’ànim per a la vídua i per a l’òrfena que, al final de la cerimònia, es va desmaiar.

Tothom va atribuir aquell desmai al dolor per la pèrdua de son pare, i ningú no va sospitar que a dins seu duia el fruit impur de la incursió d’aquells bàrbars vinguts del Nord d’Àfrica.

—Ens n’anirem a viure un temps a la masia de la tieta Madalena, a Santa Anna —li va dir l’Eulàlia a la seva filla l’endemà mateix de l’enterrament—. Així no haurem de passar vergonya. Allà naixerà la criatura, i després ja veurem què fem.

Aquella mateixa setmana, mare i filla van carregar les seves pertinences en un carro, i amb l’excusa d’un canvi d’aires per tal de passar l’any de dol, van tancar la casa amb pany i forrellat i van enfilar cap a la casa de pagès de la germana del mort.

* * *

Aquells mesos d’embaràs van ser molt dolents per a la Dolça. La seva mare a penes la mirava, i quan ho feia, se li notava que ho feia amb fàstic. La tieta Madalena tampoc no va ser gaire amorosa amb la seva neboda, que setmana rere setmana veia créixer la seva panxa de manera ràpida i fins i tot exagerada.

—Portes un fill del pecat. Tant de bo et neixi mort —li deia l’Eulàlia amb amargor les poques vegades que parlava amb la seva filla.

La Dolça Peris, en aquells mesos de forçosa captivitat enmig de porcs, gallines i camps de patates, va començar a desenvolupar un caràcter tímid, retret i silenciós. Es passava les poques hores lliures que li deixava la feixuga feina del camp asseguda en un marge, cantussejant cançonetes de bressol mentre s’acaronava el ventre.

—Quan neixi la criatura la donarem als senyors de Can Montanyans —li va anunciar un dia la Madalena Peris—. Ja he parlat amb la senyora, i com que ella no ha pogut tenir fills, es quedarà el teu. Ja pots estar contenta, nena.

La Dolça, aquell vespre, va plorar secretament sota els llençols de la seva petita cambra. Durant aquella tardor i aquell hivern que va passar a la masia de la seva tieta Madalena i en què no va ploure ni un sol dia, s’anava acomiadant mentalment del seu nadó. Però si bé el seu cap treballava per a acceptar aquell imminent comiat, a dins del seu cor notava com se li desenvolupava l’instint de mare i li naixien les ganes de fugir d’allà. Va decidir que volia quedar-se amb el seu fillet, caminar ben lluny i no mirar mai més enrere.

—Aquesta panxa no és normal, nena —li va dir un dia la tieta Madalena Peris amb cara de pomes agres, mentre ajudava Dolça a rentar-se a la vora del foc. Anava despullada, els cabells rossos i nets li tapaven els pits abundants mentre tenia els peus dins un cossi d’aigua—. Aquí dins en portes més d’un, maca, i sinó ja ho veuràs. Que contenta es posarà la senyora Montanyans quan li digui que portes bessonada.

La Dolça es va mirar el ventre, que de tan gran no li permetia ni veure’s els peus, i per la mirada avariciosa de la Madalena i pel seu mig somriure satisfet, va entendre que la seva tia no donaria els nens a aquella senyora, sinó que els hi vendria a canvi de diners. I que dues criatures valien més que no pas una.

L’endemà al matí la Madalena Peris i l’Eulàlia Borrell van buscar la Dolça per tota la casa, pels camps, pels horts, pels galliners i per les corts dels porcs, i no en van trobar cap rastre. Totes dues dones es van abraçar, i mentre ploraven, es van adonar del seu error.

Van esperar en va que la nena tornés, però després de mesos d’infructuosa espera, totes dues dones van abandonar la masia i van retornar definitivament a la casa del poble, d’on la Dolça i l’Eulàlia mai no haguessin hagut de marxar.

* * *

La Dolça, que a tots els havia semblat sempre bona noia, però un xic beneita i dèbil, va ser capaç de sobreviure enmig del bosc sense que ningú no la veiés, amb aquella panxa immensa, les quatre darreres setmanes de gestació. No li va ploure ni un sol dia. Tal com havia previst son pare, aquell havia estat un hivern de sequera, i la primavera que tot just començava no donava pas signes de ser més plujosa.

Malgrat tot, la Dolça aprofitava les gotetes que lliscaven de les fonts que anava trobant i s’alimentava del menjar que la nit de la seva fugida havia ficat dins el sarró: pa, llonganisses, formatges i algunes viandes. Menjava arrels, brots de romaní, espàrrecs verds i flors d’estepa. Mastegava tiges de fonoll, collia pinyons, i s’alimentava de tot el que trobava.

Va arribar el dia en què la Dolça Peris es va trobar malament, i en una cova que va descobrir es va preparar un jaç amb una flassada, i allà, amb uns dolors inhumans que li van durar tota la nit, va parir tota sola dos nens exactes, de cabells foscos, ulls negres i la mateixa taca en forma de maduixa a la banda dreta del coll.

La Dolça els va netejar amb mans amoroses i els va alletar com va poder, i quan els nens dormien els va batejar amb unes gotetes de saliva. Va agafar dos trossos d’escorça de pi, i amb un ganivet els va polir, els va donar forma rodona, els va fer un forat, i d’aquesta manera va fer dues senzilles medalles. Rascant amb la punta del ganivet, en una hi va gravar ‘Ferraní en l’altra, Śimó’. Amb un trosset de cordill va penjar les medalletes al coll de cada criatura.

—Ja esteu batejats, tresors meus.

I la Dolça va estar contenta d’haver tingut aquells dos fills tan sans, tan bruns, tan bells i tan forts. Els va agafar a coll i els va bressolar, un a cada braç, mentre els taral·lejava amorosament una cançoneta.

* * *

Els nens havien nascut en lluna plena. La lluna plena següent, quatre setmanes després d’aquell part solitari, la Dolça va arribar a la conclusió que la seva situació era desesperada. Havia d’anar sempre carregada pel bosc amb els dos nens a sobre, perquè no gosava deixar-los sols a la cova mentre dormien per por que vingués una guineu i se’ls endugués; o que se’ls passegessin formigues o ratolins per damunt dels seus cossets indefensos. De tan carregada com anava no podia trobar menjar ni enfilar-se als arbres, ni entretenir-se gaire buscant de què alimentar-se, i poc a poc la Dolça es va anar quedant sense llet.

Els nadons, com que no quedaven tips, ploraven amb fúria i amb ràbia fins quedar esgotats, i la Dolça va començar a tenir por que algú els sentís i la trobessin, i llavors li prendrien els nens i ella moriria de dolor i de pena.

Havia de fer alguna cosa. Prendre una decisió urgent que la permetés de tirar endavant sense posar els nens en perill i sense exposar-se a perdre’ls. Pensant, pensant, va fer càlculs i es va adonar que tenia prou llet per a alletar-ne un, però no tots dos. Que amb un sol nadó penjat amb el mocador de fer farcells a l’esquena, li quedarien les mans lliures per a poder espavilar-se a buscar aliment.

Aquell capvespre va caminar pel bosc ressec fins a un turó, i en sentir les campanades de la cartoixa de Valltrista, se li va il·luminar la cara.

—Ferran, Simó, ha arribat l’hora, fills. Un dels dos quedarà aquí un temps a càrrec dels monjos.

Va deixar els nens a terra embolicadets amb draps i ella, amb els ulls tancats, va començar a caminar en cercles al seu voltant.

—Quan m’aturi, el de vosaltres que quedi a la meva banda serà el que es quedarà.

I quan es va aturar, va obrir els ulls, i el que tenia al costat era el petit Ferran. Es va relligar en Simó a l’esquena i va agafar en Ferran a coll. El sol es ponia darrere la muntanyeta, i mentre baixava del turó caminant tota decidida cap a la porta del monestir, va sentir com els monjos cantaven una sentida pregària tot demanant a Déu totpoderós que plogués.

—Tornaré a buscar-te quan les coses millorin, fill meu.

Li va fer un petó al front i allà va quedar, a terra, davant els porticons grossos i alts de l’entrada del monestir, dormint, quiet, pacient. La Dolça va caminar uns centenars de metres i es va asseure a alletar en Simó, mentre no perdia detall de si algun monjo obria la porta. I així va ser. Al cap de no res en Ferran, com que tenia gana, va començar a plorar. La porta de la cartoixa es va obrir, i primer un, i després una pila de monjos van sortir a mirar el que havien trobat.

La Dolça va poder marxar tranquil·la bosc enllà, un cop va veure com un d’aquells homes pietosos vestits amb túnica blanca i caputxa agafava el seu fillet amb mans amoroses i se l’enduia cap dins, seguit dels altres frares, caminant tots entusiasmats cap dins d’aquell convent.

* * *

Aquell vespre mateix, després de deu mesos sencers de sequera, el cel es va cobrir de núvols, i després d’un primer tro que va ressonar per tota la vall, va començar a ploure de valent. La Dolça i en Simó van trobar refugi sota el sostre d’una barraca de vinya. Un cop en Simó es va haver adormit, la Dolça es va posar sota la pluja, va obrir la boca ben oberta i va beure a cor què vols. Es va despullar i es va rentar sota la cortina espessa d’aigua, i tanta era la pluja que queia, que els camins i les torrenteres es van omplir tot d’una de reguerots i els torrents van començar a baixar plens a vessar.

El bosc feia aquella olor tan bona de terra mullada, i a la Dolça li va semblar com si la natura l’estigués alliberant d’una càrrega feixuga que no l’havia deixada viure en pau des d’aquell terrible dia de l’atac pirata; i com que veia el futur amb il·lusió, durant aquella breu estona va recuperar l’esperança i va ser molt feliç.

Tot just en fer-se de dia, i encara enmig d’una pluja torrencial, la Dolça va agafar en Simó, se’l va lligar a l’esquena i va baixar fins a un torrent que se sentia bramar amb la força de la rierada. Tanta era l’alegria de la noia en veure aquella abundància d’aigua, que va voler-se banyar. La desgràcia va fer que rellisqués, i que ella i fillet baixessin riera avall arrossegats pel corrent, mig ofegats, donant-se trompades i fent-se ferides gravíssimes, fins que tots dos van quedar inconscients en una mena de bassa que feia el torrent, arran d’un camí.

* * *

El notari Benet Sirvent, que aquell matí plujós venia de visitar uns parents de sant Fost de Campcentelles i feia camí per la carretera de la Conreria cap a Barcelona amb el seu carro de cavalls, va fer aturar el seu xofer.

—Què és allò d’allà, Pere? —va cridar.

—No ho sé, senyor! Sembla una persona!

Tots dos homes van baixar precipitadament, protegint-se de la pluja torrencial que no havia deixat de caure des de la nit anterior i que feia un soroll ensordidor, i van dirigir-se a aquell toll gegantí que s’havia fet arran de torrent, on flotava la dona.

—Encara respira! —va cridar el xofer. I com va poder, la va reanimar, fins que la noia va tossir molt fort mentre vomitava aigua bruta.

Els plors d’un nadó el van sobresaltar.

—D’on surt aquest plor de nen?

I a l’esquena de la noia van trobar un manyoc fet amb un drap estripat, amb un nadó de cabells negres i una taca al coll, mig xafat, que plorava desconsolat, ple de cops i de blaus.

El senyor Benet Sirvent, amb aquells dos moribunds carregats dins el seu carro, va fer córrer el seu cotxer a tota pressa fins a Badalona per aquells camins embarrats i fangosos sota la pluja insistent. Un cop allà, va buscar un metge i va fer que a tots dos els examinessin, els guarissin les ferides i alimentessin aquell nadó mort de gana que no parava de plorar. I es pot afirmar, sense por a equivocar-se, que el senyor Benet Sirvent, aquell dia, els va salvar a tots dos la vida.

En Benet Sirvent va llogar un parell de cambres en una fonda de Badalona, on es va instal·lar amb el seu xofer, la Dolça i en Simó. La noia va dormir sense parar durant molts dies, mentre es guaria. El metge venia cada dia a curar-li les ferides, i la mestressa de la fonda, amb molta tendresa i habilitat, li acostava el nadó al pit cada vegada que el nen plorava, i vigilava que mengés bé i que després fes el rotet. I així, mare i fillet es van refer de les fractures, de les contusions i del cansament que portaven.

Quan la Dolça Peris es va despertar, no es recordava de res. Ni del seu nom, ni d’on venia, ni dels bessons, ni de les penalitats passades, ni de l’atac dels sarraïns. Els cops al cap li havien fet perdre la memòria. Va llegir la medalleta que duia aquell nadó al coll i va notar, per instint maternal, que aquella criatura era fill seu.

—Aquest fillet meu em sembla que es diu Simó —va murmurar. I es va tornar a quedar adormida als braços d’en Benet Sirvent, que tan sols una estona després d’haver conegut aquella dona misteriosa, ja se n’havia enamorat perdudament.

I així va ser com senyor, senyora i fillet, un cop refets de les seves ferides, van anar a viure tots junts a Barcelona. Un cop allà, van donar les mínimes explicacions a parents i coneguts, i es van casar al cap de poc. Van formar una formosa família des del primer dia i no els va faltar mai de res. En Benet Sirvent, com que era notari, va poder manipular lleugerament algun que altre registre oficial, i es va inventar un nom, una identitat i una vida per a la seva muller sense memòria i sense passat. A còpia de no voler recordar, tots dos van fer com si aquell passat desconegut no hagués existit mai.

Uns anys després, quan la Dolça, ara Elionor, va recuperar de sobte la memòria, no li ho va explicar a ningú. A dins seu va saber que ja era massa tard. La basarda de retrobar-se amb un fill de certa edat que no la coneixia de res, l’angúnia d’haver de desvetllar al seu espòs la causa horrible del seu embaràs i l’origen racial d’en Simó, i el pànic al rebuig i a l’escàndol en el seu exclusiu cercle d’amistats barcelonines, van fer la resta. Després d’un insensat intent d’anar a buscar l’altre fill seu a la cartoixa, la Dolça, desfeta i enfonsada, va preferir abandonar-se, deixar-se morir de tristor i renunciar definitivament a lluitar contra el seu lamentable destí.

I així va ser com dos bessons separats al poc de néixer van iniciar vint anys de vida, ignorant l’existència de l’altre, i comunicats pel fil invisible de la seva secreta germandat.

* * *