23

Vam caminar pel Camí Ral tot el dia, i de tan acostumats com estàvem a no dir-nos res, gairebé no vam parlar. Jo pensava en el què havia passat a la platja i només somreia. De tant en tant, el meu mestre i jo ens enviàvem algun pensament i l’altre responia “sí”, o “no ho crec”, i després tornàvem a callar. Tots dos estàvem estranyament relaxats, tranquils, com si res del que havia succeït a la cartoixa no tingués cap importància; com si tota una vida dins les parets d’un convent s’haguessin volatilitzat en un obrir i tancar d’ulls, com si els fets que havia protagonitzat fra Guillem haguessin estat un somni dels meus.

—De vegades, és millor no qüestionar-se les coses —va assegurar el meu mestre—. Cal mirar sempre endavant. És el que compta. Confiem en Déu i ens en sortirem de tot.

El vaig mirar i ens vam somriure l’un a l’altre.

—Només em va faltar endur-me’n una cosa —em va confessar fra Guillem, de sobte.

—Quina?

—Un llibre. Llàstima que no sé ni on era. Era un llibre prohibit. Feia anys que el buscava. Maleït prior… i les seves normes.

I jo, que sempre havia sabut on eren amagats els llibres prohibits de la biblioteca de la cartoixa, li vaig explicar que sota l’estàtua de la Mare de Déu hi havia un amagatall. Fra Guillem es va aturar en sec i va girar el cap lentament cap a mi.

—Què dius que què?

—Sota la Mare de Déu, mestre. Us ho juro.

Fra Guillem va esclatar a riure, amb una riallada sincera que el va fer encara més humà. Em va fer una ganyota arrugant el front i el nas, em va picar el clatell i vam seguir caminant.

—A bones hores m’ho dius, coi de ganàpia… a bones hores.

I durant una bona estona va seguir rient i xerrant per a ell tot sol, i deia:

—A sota la Mare de Déu, qui ho havia de dir… coi de prior… casu’m l’olla…

Caminàvem amb el pas lleuger, veient la mar allà a tocar, gaudint de l’hivernal marinada mentre fèiem aquella passejada planera que ens havia de dur en unes hores fins a Barcelona. Fra Guillem, que caminava al meu costat, semblava una altra persona. Els seus ulls blaus ho miraven tot d’una manera diferent; caminava diferent; es movia diferent. El seu posat era tot nou, renovat, com si marxar de la cartoixa li hagués tret un pes de sobre. Encuriosit per com seria la seva germana, i atret, cada instant que passava, per la vessant familiar i privada del meu mestre, em va venir de gust de fer-li preguntes a propòsit de la seva dona i del seu fill.

—El meu infant tenia deu anys quan la Caterina i jo el vam haver de veure morir, sense poder-hi fer res. El metge que va venir ens va dir que era un còlic molt greu. Que no se’n sortiria.

—I la vostra dona, com es va morir?

Es notava que fra Guillem no tenia ganes de parlar-ne, però va fer un esforç.

—A la meva dona li va emmalaltir l’ànima arran de la mort de nostre fill. Vivíem bé. Érem una família unida i ens estimàvem molt. A partir de la mort del nostre nano, ella mai més no va tornar a ser la mateixa. Es va deixar morir. Va deixar de voler viure; no menjava, gairebé no bevia… es va anar posant més i més malalta, es va anar aprimant, es va anar corsecant… cap dels medicaments que jo li preparava amb tota la fe del món li feien efecte. I un dia, al cap dels mesos, em vaig despertar i me la vaig trobar allà, al llit, morta al meu costat.

Va callar.

—Ho sento molt, mestre.

—Gràcies.

—I després us vau fer monjo.

—Sí. Era fer-me monjo o deixar-me morir jo també. Caixa o faixa. I em va semblar que allunyar-me del món i ingressar en una cartoixa era l’única cosa que em podia salvar la vida. No volia saber res de ningú.

Vam caminar sense dir-nos res la resta del dia. Quan el sol queia, vam rodejar la ciutadella i vam penetrar per les muralles cap dins de l’entramat de carrers de Barcelona, que a aquella hora tardana encara formiguejaven de gent i vibraven amb els sons frenètics de l’activitat urbana que se’m va fer, de moment, força estranya. A l’aire hi flotava una densa fortor de salnitre, d’humitat i de brut; i jo em vaig atabalar una mica, mirant-m’ho tot amb curiositat i alhora amb recança, perquè estava acostumat al silenci, a la solitud i a la netedat més absolutes. Però com que el meu tutor marxava amb pas ferm i confiat entremig d’aquell batibull, vaig pensar que no havia de patir per res.

* * *

La germana del meu mestre vivia al carrer dels Banys Vells. Les cases, totes arrenglerades, tenien portes robustes i fermes al pis del carrer, i dos o més pisos al damunt, amb balconades. Vesprejava quan hi vam arribar. Fra Guillem es va aturar davant d’una de les portes, va quedar quiet, va respirar fondo i va trucar amb el picaport de ferro, diverses vegades, fins que la balconada de just damunt nostre es va obrir. Una dona va sortir a mirar amb un llum d’oli a la mà.

—Qui truca, a aquestes hores?

Fra Guillem es va apartar una mica de la façana, perquè ella el veiés bé. Però de primer no el reconeixia.

—Qui hi ha?

—Guillem Orcau, senyora! Per servir a Déu i a vós.

I l’Agnès, que feia més de vint-i-cinc anys que no veia el seu germà, va deixar escapar un crit, va entrar dins l’edifici i va baixar l’escala precipitadament. Amb gran soroll de metalls movent-se i de claus rodant dins el pany, la porta va grinyolar i es va obrir de bat a bat, i germana i germà es van fondre en una abraçada; i amb grans rialles es van fer molts petons.

Llavors fra Guillem va mirar cap a mi.

—Aquest és el meu alumne. Es diu Ferran.

I la senyora, sense deixar anar el braç del meu mestre, em va donar la mà, molt somrient.

—Tant de gust, fill. Però passeu, passeu, que fa fred.

L’habitatge dels Orcau era una casa bonica i ben posada. Es notava que el meu mestre era un home de bona família. Vam travessar la planta baixa molt de pressa, i em va semblar que allà no hi feien vida; s’hi veia diverses cambres buides i una mena magatzem tancat al fons de tot. Vam pujar per una escala. El menjador era força ampli, estava decorat amb mobles elegants i hi havia una llar de foc. La casa feia olor d’escudella, i vaig endevinar que la cuina era allà mateix perquè se sentia, a tocar, el picaroleig d’olles i coberts que algú estava remenant.

—En Calixte és fora —ens va dir l’Agnès—. Ha anat a una reunió de l’Acadèmia; i mira l’hora que és i encara no ha tornat. Però seiem, seiem a taula, seiem!

—L’Acadèmia? —va preguntar fra Guillem mentre s’asseia.

—Sí, l’Acadèmia Mèdico-Pràctica. Ja fa temps que en Calixte n’és membre. Però escolta, Guillem, explica’m com és que has vingut, que la Llucieta mentrestant ens portarà el sopar. Llucieta! Ho has sentit, reina?

—Sí, senyora! —va cridar una veu femenina des de la cuina.

La tal Llucieta, una minyona bruna i jove que va despertar tot el meu interès, va fer diversos viatges des de la cuina tota carregada d’estris, per tal de parar taula per a tres; i finalment va portar tres plats fumejants de brou amb fideus i verdura de l’olla. Se’n va tornar a la cuina, amb les galtes totes envermellides de timidesa, i nosaltres vam començar a assaborir aquell sopar amb delit.

—I quina alegria que m’has donat, Guillem! I què contenta que m’has fet! I us quedareu a passar Nadal i sant Esteve, m’imagino! Però digues, digues… què, que us envia el prior a fer algun encàrrec, aquí, a Barcelona?

—Doncs… es podria dir així, sí.

L’Agnès Orcau era una senyora de cap a peus. Duia els cabells blancs recollits en un monyo i anava abillada amb una vestimenta ampla i còmoda. Jo aleshores no ho sabia, però més tard vaig aprendre que aquella era la manera com vesteixen les dames quan són a casa seva i es disposen a anar a dormir; i que allò que duia es deia batí.

—Si en feia de temps que no et veia… des què te’n vas anar, ves. En poques setmanes em vaig quedar sense nebot, sense cunyada i sense germà.

En dir allò, el seu rostre va canviar d’expressió.

—No en vull parlar, de tot allò, Agnès.

—Perdona, tens raó. I com és que veniu vestits de carrer? I la cogulla?

Fra Guillem es resistia a confessar la veritat.

—Mira, dona, més que res, per precaució. La duem dins el farcell. Així no se’ns embruta.

—És clar… i doncs, a comprar llibres, heu vingut, potser? O vens a buscar components de farmàcia, del magatzem de baix? Mira que és tot tal com ho vas deixar, eh? I després de tant de temps, totes les pólvores i les ampolletes amb líquids i grànuls, tot plegat, vols dir que no estarà tot fet malbé, ja? És que fins i tot els rètols, ja s’han tornat grocs, i alguns s’han desprès del pot…

Fra Guillem va fer un petit silenci.

—La veritat, Agnès, hem vingut a fer diverses coses, ja t’ho explicaré. El cert és que ens quedarem una temporada aquí a casa, si no et fa res.

—Home, i tant si no em fa res! Només faltaria! És casa teva!

—No, casa meva ja no ho és.

—Que sí, home, que sí.

—Legalment ja no.

—Legalment se me’n refum, ja t’ho dic ara. Ja ho sé, que quan et vas fer monjo vas haver de… com ho vas dir? “Renunciar a les teves possessions terrenals”? Ja ho sé que la casa ara va a nom meu, però saps què? La farmàcia, quan te’n vas anar, jo no la vaig voler seguir portant; la vaig deixar tancada i barrada, com la veus. I de la casa, ben bé en fem servir la meitat, en Calixte i jo. El pis de dalt de tot és lliure. Només caldrà endreçar-lo una mica, si us hi instal·leu tots dos. Oi que sí, noi?

I em va tocar el genoll i em va fer moltes pessigolles. Em va caure el vas d’aigua a terra, de la impressió.

—Llucieta! Vine maca, si et plau, que ens ha caigut un got a terra.

La Llucieta va venir amb un drap i es va ajupir davant meu a eixugar l’aigua; de reüll li vaig veure l’escot, descobrint amb entusiasme una pitrera abundosa que es bellugava d’un costat a l’altre al ritme dels braços netejant el mullader. Aquella visió, que va durar només uns instants, va ser la revelació que va despertar els meus instints més amagats, em va esverar l’entrecuix i em va atabalar encara més.

—I tu també ets monjo? Novici, potser? —em va preguntar l’Agnès mentre jo intentava sense èxit apartar els meus ulls d’aquella regatera.

—Jo? No… no sóc novici, ni monjo, no…

—És una història molt llarga, Agnès. És un estudiant seglar de la cartoixa; el meu tutelat. Vivia acollit amb nosaltres… ja t’ho explicaré una altre dia, amb més detall. Escolta’m Agnès —va tallar fra Guillem—, mira, com que anem bruts i estem molt cansats, què et sembla si anem a rentar-nos i a canviar-nos de roba, i mentre arriba en Calixte descansem una mica?

—Va, sí, que després quan arribi segur que voldrà fer el ressopó, i llavors podreu xerrar una miqueta. Llucieta, reina! Puja a ajudar el meu germà i el noi! Els fas els llits i els puges aigua calenta, sabó i tovalloles, si et plau!

—Sí, senyora!

I a mi, que la Llucieta pugés amb mi al pis de dalt em va fer molta, molta il·lusió.

* * *

Aquelles primers setmanes que vam passar a Barcelona van ser plenes d’experiències meravelloses i inesperades. Per primera vegada veia les coses reals, podia palpar un món fins aleshores desconegut del què sempre havia viscut allunyat. Veia famílies passejant, comerciants de tota mena, artesans de tots els oficis; homes rics, d’altres de miserables, gent educada i mal educada, persones maques i lletges, de totes les edats, dones i nens… per primer cop sentia els sons i les olors de la vida; per primera vegada m’endinsava en els colors i en les textures de l’existència de veritat, i per fi em podia moure pertot arreu amb una llibertat nova de trinca que em feia sentir pletòric.

La germana del meu mestre, d’altra banda, era una amfitriona perfecta. Ens va acollir des del primer moment amb entusiasme i es va desviure perquè a casa seva hi estiguéssim més que bé. El seu marit, el doctor Calixte Parellada, internista i cirurgià, era un home amable i una persona molt interessant. El meu mestre i ell passaven hores davant del foc xerrant de medicina, de medicaments, de remeis i de totes les noves tècniques, novetats i innovacions de la cirurgia més moderna. Fra Guillem, que ben bé mai ho havia estat metge però que a la cartoixa havia hagut d’enfrontar-se a la responsabilitat de guarir tota mena de mals, estava fascinat amb les explicacions que li donava el seu cunyat. Jo els escoltava de lluny, mentre llegia o feia veure que estudiava, i només podia copsar algunes frases soltes que no tenien gaire sentit per a mi:

—I així, Calixte, tu creus que en el cas del còlic miserere, n’hi hauria prou amb un drenatge de la fossa ilíaca dreta?

—Crec que sí, Guillem. Però hi ha qui diu que caldria, més aviat, extirpar l’apèndix del budell gros…

—Però… com? Quina tècnica seria l’adient? Perquè…

Aquells diàlegs mèdics em superaven i jo aviat deixava de parar-hi atenció, mentre ells continuaven xerrant de ciència. Alguns dies, en Calixte Parellada i fra Guillem anaven plegats a les reunions de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona. Allà va ser on el meu mestre va conèixer els metges més prestigiosos de la ciutat i on va compartir amb ells les experiències viscudes al convent i les situacions de tota mena a les que s’havia hagut d’enfrontar com a monjo infermer. Els metges que l’escoltaven quedaven sorpresos de la manca de mitjans i de recursos amb els que havia hagut de treballar fra Guillem, i es meravellaven de la quantitat de malalties que havia aconseguit guarir, la infinitat de remeis efectius que havia estat capaç de preparar ell tot sol a partir de receptes dels llibres de Santa Hildegarda de Bingen i d’altres autors antics, obsolets i passats de moda. Fins i tot, un dia, l’Acadèmia va organitzar-ho tot perquè fra Guillem hi donés una conferència, on el meu mestre va parlar de tot allò que coneixia, de les herbes, de les preparacions, de les cures, i on el nombrós públic va participar d’allò més, fent-li tota mena de preguntes.

Fra Guillem, durant aquella època, vestia sempre de seglar amb roba del seu cunyat que li esqueia d’allò més bé. De manera sorprenent, en cap moment va mostrar signes de sentir-se afectat ni incòmode per haver deixat enrere tants anys de vida dins d’un monestir. Va reprendre la seva condició de seglar com si vint-i-cinc anys de rigorosa clausura cartoixana no haguessin deixat cap petjada en ell; va mostrar en tot moment naturalitat i cordialitat envers tothom, demostrant ser un home culte, sociable i molt simpàtic.

Per no haver d’explicar les circumstàncies vergonyants que van precedir la seva expulsió de la cartoixa i de l’orde de sant Bru, i per a no revelar que, de fet, havíem estat foragitats pel prior, va dir a tothom, incloent la seva pròpia germana, que érem a Barcelona només de visita, passant una temporada. Que tornaríem a Valltrista d’un moment a l’altre. Donava aquesta explicació per tal de no tenir conflictes ni ser jutjat injustament, i poder estar el temps més llarg que fos possible en contacte amb la classe mèdica barcelonina, aprenent de tots aquells il·lustres metges, farmacèutics i investigadors, escriptors de llibres, manuals i tractats de tota mena i col·laboradors gairebé tots de la Revista Mèdica de Barcelona.

Més d’una vegada va acompanyar algun d’aquells metges a classes magistrals a la Càtedra de Cirurgia de la Universitat, i va assistir, amb els ulls com taronges, a disseccions legals de cadàvers amb els estudiants de medicina. Aquelles disseccions es duien a terme amb tota solemnitat, en una sala especial de la Universitat on hi havia una taula de marbre com la de la infermeria, situada al bell mig d’una sala circular, on es col·locava el cadàver. La taula era envoltada de grades on s’hi asseien els estudiants, sota una cúpula amb finestrals a dalt de tot que permetien l’entrada de llum.

En les reunions amb els metges, fra Guillem els explicava, amb un punt d’emoció, com en els seus primers temps de cartoixà havia tingut a les seves mans i havia pogut fullejar un exemplar autèntic de la primera edició feta a Basilea del De Humanis Corporis Fabrica d’Andreas Vesalius, amb aquelles il·lustracions meravelloses, realistes i del tot rigoroses de cossos disseccionats fetes per l’artista Johannes Stephanus de Calcar. I com, un temps després, aquell tresor havia desaparegut de la biblioteca i havia anat a parar al magatzem secret de llibres prohibits i que mai més no l’havia pogut trobar. Els metges, que quedaven extasiats en sentir com aquell home els parlava d’una medicina feta a l’actualitat amb eines de feia segles, li van confessar que un exemplar com aquell, de la primera edició suïssa del llibre, podia valer una veritable fortuna i que qualsevol universitat estaria disposada a pagar el que fos per a tenir-lo formant part del seu fons bibliogràfic.

En tornar a casa després d’aquelles fructíferes trobades, fra Guillem anotava totes les novetats que havia vist i sentit, i feia dibuixos acurats, diagrames, esquemes i esbossos de tot allò que havia après.

Jo, mentrestant, em vaig dedicar a experimentar totes juntes les coses que m’havien estat vetades fins al moment pel fet de viure en una clausura. La Llucieta i jo vam passar aquella temporada trobant-nos cada nit d’amagat a la seva cambra, quan tothom dormia, deixant-nos anar en experiències d’iniciació amb els nostres cossos despullats i ardents; i val a dir que, malgrat que jo no havia conegut cap dona fins al moment, en aquelles setmanes em vaig posar al dia en tota qüestió que hi tingués a veure. Realment, fent servir paraules del meu mestre, vam deixar que Llucifer ens temptés i que Satanas ens fes caure en el pecat. I mentrestant jo em sentia estranyament bé i no sentia ni gota de culpa.

De dia, sortia a explorar la ciutat i a conèixer Barcelona; els seus carrerons estrets, el port, el mercat de Santa Caterina, la Catedral… fins i tot un dia vaig sortir de la muralla pel portal de l’Àngel, i camí de Jesús amunt vaig arribar fins a Gràcia.

Estava tot el dia badant, content, pensant en el cos de la Llucieta, en les hores que faltaven fins la nit, donant voltes a totes aquelles idees estranyes i recargolades que des de petit m’havien inculcat a la cartoixa sobre el gènere femení. I per moltes voltes que hi vaig donar, no vaig arribar a entendre ni com ni per què aquells monjos havien arribat a tenir aquelles teories enrevessades sobre la dona i havien construït aquelles hipòtesis que posaven els pèls de punxa, situant les fèmines al mateix nivell que els diables del propi infern. Al final, després de molt cavil·lar, vaig arribar a la conclusió que, senzillament, els mancava a tots ells haver tingut una experiència com la que jo estava vivint. Si ho provessin no pensarien així, em deia a mi mateix.

I així va ser com, dia rere dia, il·lusionat i feliç, vaig passar aquell final d’any i tot el gener de l’any següent de mil vuit-cents vuit fent-me un home i gaudint de la vida.

Tot allò sense saber que, per la Jonquera, era punt d’entrar l’exèrcit francès en pes amb la seva mortífera artilleria, la seva poderosa infanteria i la seva devastadora cavalleria; amb desenes de milers de soldats arrogants i cruels amb casaques lluentes, barrets de plomes blanques i vermelles i botes altes, disposats a envair traïdorament el nostre país, i a quedar-s’hi, de mala manera, durant els sis terribles anys que havien de venir.

* * *