10

“—Em sembla que he dormit unes quantes hores —va especular mentalment en Simó Sirvent en un d’aquells moments en què els efectes de la medicació li ho permetien.

Amb el xarop que li havia fet empassar el doctor Comaposada, en Simó havia quedat mig estabornit, perdent i recuperant la consciència a batzegades. No veia si era de dia o de nit. Els porticons eren tancats, i a la cambra no hi entrava gens de llum.

De sobte, al carrer, com era habitual cada tarda, es van sentir soldats desfilant amb pas ferm i cridant frases en francès.

”—Deu ser mitja tarda —va rumiar en Simó, mentre sentia aquella remor de botes al carrer Montcada—. La desfilada de cada dia a aquesta hora. Com em molesta que s’hagin instal·lat a la ciutat, els francesos, maleït sia. Ho han capgirat tot. Són pertot arreu, semblen una plaga. Tot ho roben, tot ho espatllen, no respecten res. De vegades, veig la Fina que surt d’amagatotis amb un cistell de queviures per a repartir-los per d’altres cases amb menys sort que la nostra.

Quan va visualitzar la imatge de la Fina, el batec del cor d’en Simó es va accelerar una mica.

”—Cada dijous la veig que s’arregla i s’empolaina, i surt a passejar amb la seva amiga Llucieta. Les veig des de la finestra de dalt, que marxen carrer enllà, totes cofoies. Són més joves que jo, i de vegades em fan pena. Tot el dia treballant per a gent que no són la seva gent i netejant cases que no són les seves. Després penso que sort en tenen, d’estar servint a cases bones, que si no els tocaria fer de pageses, treballarien a ple sol, i ara mateix els haurien de regalar les collites als soldats. Tant de bo marxin aviat, aquests maleïts invasors.

El notari Benet Sirvent, que havia baixat al carrer a acomiadar n’Arnau Comaposada, va tornar a pujar al pis de dalt. La decisió que havia de prendre l’angoixava, i no es volia equivocar. Tenia tot un dia per endavant per a pensar-s’ho, per a meditar. Es va quedar a la porta de la cambra, observant el seu fill en silenci. Des d’allà no va veure que les pestanyes d’en Simó maldaven per bellugar-se, perquè la seva activitat mental es reanudava, malgrat que la substància que el doctor li havia fet engolir hauria deixat adormit fins i tot un cavall de raça.

”—Hi ha llum al replà —va discórrer en Simó—. Veig el meu pare mig esborronat i retallat contra la llum, perquè puc obrir els ulls només una mica. Els puc obrir tan poc, que em veig totes les pestanyes. Segur que està pensant en mi, en els meus trastorns, en les veus que sento. Veig que el metge ja no hi és. Deu haver marxat. Pobre pare, tants anys tot sol, havent-se de cuidar de mi. Com ens va canviar la vida, quan la mare es va morir.

La pell d’en Simó Sirvent es va eriçar amb l’evocació d’aquella traumàtica pèrdua, i el jove va sentir una esgarrifança lleu. El seu cos, de mica en mica, s’anava despertant.

”—Quan ella ens va deixar, es van acabar els petons, les abraçades, les pessigolles, les històries de cavallers i prínceps… es va acabar sortir a passejar per Barcelona, les caminades per a anar a comprar llepolies, la xocolata amb melindros per berenar. M’agradava sortir a berenar xocolata amb la mare. M’agradava la vida que portàvem la mare i jo.

”El pare m’estimava, però no sabia com. Quan ella va morir, em deixava sol a casa amb les minyones i amb el mestre, que venia cada tarda; i aquell mestre em va començar a renyar molt i a tractar-me malament, perquè com que la mare ja no hi era… em picava els dits perquè em veia distret, badant per la finestra, guaitant la gent passar, sense concentrar-me. No m’agradava gens, aquell mestre. Quin home tan fastigós. Així de gran podràs entrar a la universitat, em deia el pare quan jo me’n queixava, no et planyis més, que ets un ploramiques i un babau, i no facis el ploricó que no et servirà de res, prou de fer beneiteries, em deia.

”El pare em continua observant, tot ensopit, des de la porta. Sempre amb el seu vestit negre, la seva camisa blanca i el seu llacet fosc. Tota la vida s’ha vestit igual. Per què no te m’acostes, pare? Mai no m’has sabut entendre, sempre queixant-te de mi, de com sóc, de com em comporto, de com et recordo la mare. Sempre queixant-te de les veus.

”Però pare, no són veus el que sento, creu-me. Fa temps que t’ho dic. Només en sento una, de veu. Sembla mentida que siguis notari, que en sàpigues tant de lleis i de documents, i no puguis entendre que jo no estic boig, pare. Jo no sento veus.

”Jo, de veu, només en sento una.

* * *