6

El doctor Arnau Comaposada es va acostar al pobre Benet Sirvent, que somicava assegut a la butaca, el cap entre les mans, destrossat pel diagnòstic terrible i pel pronòstic pessimista que acabava de sentir. El psiquiatre, comprensiu i ferm alhora, li va posar la mà damunt l’espatlla.

—Ho sento, Benet. Creu-me que em sap greu. Entenc que estiguis disgustat. Però és la meva opinió, com a metge, i com a amic de la família. Opino que el teu fill ha de ser internat quan abans. Avui mateix, si pot ser.

En Benet Sirvent no s’ho podia creure. Es preguntava com havia pogut arribar a aquella situació; com no havia pogut evitar que les coses arribessin tan lluny; com una persona pot passar de simplement “sentir veus”, a comportar-se, de sobte, com un salvatge i gairebé destrossar la biblioteca de la casa. No entenia quina força sobrehumana era la que havia fet actuar així el seu fill. El notari no podia suportar de cap manera la idea de què en Simó hagués d’anar a un lloc d’aquells, allunyat de la ciutat, on els bojos s’estaven tots junts, amuntegats en una sala immensa, freda i bruta, encadenats a les parets, tractats com a gossos i rebent tractaments a base d’aigua glaçada i cops de fuet.

—Benet, deixa’m que l’interni durant un parell de mesos, home. Crec que un internament, encara que sigui temporal, pot ser una gran cosa; si més no, ho hauríem de provar, no creus?

En Benet Sirvent no deia res; s’escoltava el metge com si sentís ploure.

—És això —va prosseguir—, o arriscar-te a que els fets d’avui es repeteixin, i que quan menys t’ho esperis, els danys siguin irreversibles. Pregunta’t si és un risc que pots assumir. Podràs responsabilitzar-te de tot el mal que el teu fill pugui causar? I una altra cosa que potser no has rumiat: imagina’t que els francesos s’assabenten que a aquesta casa viu un… diguem-me… “element perillós”. Ja saps que tenen espies per tota la ciutat. S’assabenten de tot el que passa. Ves que no et trobis que un dia són els mateixos soldats els que te’l vénen a buscar, te’l fan presoner i no el tornes a veure més.

En Benet Sirvent va reaccionar. Va mirar el metge.

—Caram! —va exclamar—. Això no se m’havia pas acudit!

—Doncs és una possibilitat.

—Ara que ho dius…

—Jo, de la meva banda, un cop siguéssim al sanatori, el podria tractar amb més seguretat que no pas aquí, a casa. Allà li podria administrar tots els tractaments que la ciència actual posa al nostre abast, Benet: medicació intensiva, tractaments de dejuni, sessions de banys freds, sagnies. Ho provaríem tot. Tot el que calgués. Hi ha una probabilitat molt alta que els resultats siguin definitius.

En Benet Sirvent va quedar en silenci una estona, i al final va parlar.

—Mira Arnau, t’agraeixo immensament el teu ajut, la teva assistència, el teu suport i el teu punt de vista professional. Però ara, si no et fa res, necessito meditar-ho. Si no et molesta, et demanaré que em deixis sol amb el meu fill. Tu marxa.

—D’acord —va dir el metge mentre agafava el seu barret i la seva jaqueta del penjador—. Serà com tu diguis.

—Torna demà, a l’hora de dinar, abans que en Simó es desperti del medicament aquest tan fort que li has donat. Llavors, segur que ja hauré pres una decisió.

* * *