34

Aquell trenta de març de l’any mil vuit-cents nou es va llevar emboirat. Es respirava una calma tensa. En despertar, vaig mirar pel finestró de la meva cambra del castell per a contemplar per darrera vegada la vista de Vallparadís, que després de tants dies ja se m’havia fet familiar. Em vaig vestir amb la roba de seglar i em vaig calçar les botes bones que en Juvenal havia deixat dins del meu armari per si algun dia n’havia de menester. Vaig deixar la cogulla damunt del llit, estesa, la vaig aplanar amb les mans per a esborrar-ne les arrugues, i amb un bocí fred de carbó de la llar de foc vaig escriure la paraula “gràcies” damunt del pit.

En silenci, em vaig esmunyir dins la quadra i vaig sortir-ne amb l’ase que semblava més jove i més fort. El dia tot just clarejava. Vaig dirigir-me a la sortida, i el vigilant habitual de la porta, que es passava les nits de guàrdia dormint com un soc, es va sobresaltar, sorprès de veure’m sortir tan d’hora.

—Haig d’anar a Barcelona —vaig mentir.

I mentre es gratava els ulls per a treure’s la son em va obrir la porta del castell.

A fora tot era silenci. Era la calma que precedia la tempesta. Una boira espessa envaïa tot el torrent; tot era fred, humit i encara fosc. Vaig començar a caminar pel camí principal de la quadra, tibant de l’ase, al què duia agafat amb una corda i que semblava content amb la perspectiva de marxar lluny de la feixuga rutina de cada dia.

Sempre cap al nord, durant hores vaig caminar cap a la muntanya de sant Llorenç fins arribar a un poble anomenat Matadepera. Allà vaig aturar una gent a qui vaig preguntar pel Camí dels Monjos.

—Ves, quina casualitat, noi —em va dir un dels homes—. Jo ara mateix me n’anava cap al Cavall Bernat a tallar un parell d’alzines. Va, que t’hi acompanyo.

I amb aquell inesperat guia vaig fer tot el camí fins al lloc que havia esmentat. Llavors, seguint les indicacions del llenyataire, vaig pujar muntanya amunt fins al cim de la Mola. El camí, que pujava sinuós, primer vorejant feixes de vinya i més amunt per dins d’un costerut alzinar, a trossos era una mena de via empedrada, i en d’altres el temps i l’erosió havien fet desaparèixer la ruta. Després d’algunes hores de caminada i un cop superats un munt de dubtes sobre quin era el trencall correcte que havia d’agafar, la vegetació va desaparèixer i va donar pas a una extensió boirosa i pelada: la Mola. I en mig de l’extensió, el monestir de sant Llorenç.

El cor em bategava fort, i no només pel cansament de tan llarga senda. En veure la magnificència que desprenia el conjunt d’aquelles parets i la dignitat que conservava aquell monestir malgrat l’abandonament i la decadència, vaig quedar bocabadat. Aquell sí que era un lloc meritori per a dur una vida dedicada a Déu. Quina aspror, vaig pensar; quina eixutesa. I quina bellesa, també; quin silenci, quina solitud, quina pau. I quina vida tan dura que s’hi devia viure, aquí dalt. Res a veure amb el paradís terrenal de la meva estimada cartoixa, entre els turons i davant la mar. La cartoixa on jo havia crescut, comparada amb la Mola, era un constant regal per als sentits, un lloc privilegiat. Per un moment, em va semblar ridícul el mèrit que s’atribuïen els cartoixans de Valltrista en nom de la frugalitat i de les privacions. Vaig pensar que cap d’ells no hauria resistit ni un mes vivint en les duríssimes condicions que ben segur havien hagut d’acceptar els monjos de sant Llorenç. Vaig quedar quiet, esbufegant una mica i refent-me de la caminada mentre contemplava aquell espectacle.

Tot el cim estava envaït per la boira. Un vent suau, constant i glaçat bellugava aquella massa blanca com si es tractés de fum. La boira lliscava entre parets mig enderrocades formant fantasmagòrics remolins de núvol blanc. Em vaig anar acostant al monestir. L’església, de fora, es veia sencera. Vaig tocar les parets exteriors, sentint-ne les vibracions amb de les mans, notant que allà dins, a dues passes, sota l’altar, si tot havia anat bé, hi devia haver el tresor, intacte. Vaig rodejar l’església tot dirigint-me a la paret de ponent, on suposava que hi hauria la porta d’entrada, sota el campanar.

Des d’una banda de l’església em vaig fixar que el campanar no tenia campana; només s’hi veia una biga curta i corcada, esquinçada pel mig. En arribar a la porta, vaig veure que la campana havia caigut feia poc. La biga devia haver cedit. La campana era a terra. En caure, havia enganxat de ple el coll d’en Conrad Tornés, el cadàver putrefacte del qual vaig reconèixer de seguida, estès a terra, de cara avall, els braços en creu i les cames estirades. La vorellada de la campana havia anat a parar just al seu clatell, i li havia deixat el cap atrapat a sota.

La visió d’aquell cos descompost, amb el cap atrapat sota una campana, era esfereïdora. El maleït Conrad havia mort com un insecte. No vaig saber del cert si havia mort desnucat, o d’asfíxia. El vaig reconèixer a l’instant, malgrat que el cap era ocult sota el metall, per la roba que duia. Els corbs li havien becat el cos, i les bèsties del bosc li havien fet mossegades pertot arreu. La roba la tenia desfeta. Els ossos i els residus d’una pell podrida es mostraven clarament sota les restes del seu vestit. Al seu costat, una maça, un pic i una aixada.

—Maleït imbècil —vaig pensar, mentre mirava aquell cos amb una barreja de fàstic, pena i odi—. Ni tan sols vas aconseguir entrar. Mira que llest, les eines que portaves… què pretenies? Rebentar tota l’església? Volies endur-te el tresor, eh? Desgraciat! Vas provocar la destrucció del campanar i vas trobar la mort. Tal com deia el pergamí. Descansa en pau, miserable.

Vaig pensar que si la maledicció s’havia complert per a en Conrad, jo també era en perill. Però el record de les darreres paraules del meu mestre i l’esperança en un futur pròsper, lluny de les privacions i de les dificultats que m’esperaven si no era valent, em van empènyer a continuar endavant.

Vaig lligar el meu ase a un tros de mur que encara era dret, i evitant de trepitjar aquelles despulles, vaig saltar per damunt d’una pila de pedres i vaig endinsar-me, per fi, a dins l’església.

* * *

Era petita i fosca, però tenia tota la gràcia de les esglésies d’abans. Les parets eren consistents i gruixudes; la nau no era ni massa gran ni massa petita, amb les seves columnes i els seus arcs, i tal com deia el pergamí, un cimbori s’alçava enmig del creuer. Després de tant de temps abandonat, aquell era un temple deixat de la mà de Déu, lliurat a les inclemències del temps, ple d’esquerdes, de nius de ratpenats, de brutor per terra i d’excrements de tota mena. Em costava distingir les rajoles amb tanta porqueria com s’hi havia acumulat al damunt.

Vaig sortir a fora i vaig agafar l’aixada d’en Conrad. Vaig tornar a entrar, i amb paciència i tossuderia vaig anar desembarassant les rajoles de sota el cimbori, alliberant-les de la seva capa de brutícia, fins que les vaig tenir totes a la vista. Amb una branca ho vaig escombrar tot, fins que la zona de sota la cúpula va quedar neta i polida.

Vaig sortir un moment a fora a menjar algunes coses que duia dins les alforges de l’ase. Pa, aigua, avellanes, figues seques i formatge. Estava esgotat, i si efectivament trobava el tresor allà sota, la impaciència em faria negligir les meves necessitats més bàsiques. Així que era millor menjar llavors.

Era migdia, i la boira continuava envaint-ho tot. Vaig tornar a dins l’església abans no se’m fes massa tard. Em vaig situar sota el centre del cimbori, mirant amunt per tal de col·locar-me en el lloc exacte, i un cop allà vaig mirar cap al terra. Era una rajola com totes les altres; tal vegada una mica més lluenta. La vaig trepitjar. El cor em bategava amb bogeria i tot jo era un sac de nervis. Vaig agafar aire. Un, dos, tres. Tres cops de peu secs i forts a la rajola.

De primer, no vaig notar res. Els meus ulls no s’apartaven de l’altar. Però de sobte es va sentir un soroll sec, metàl·lic, sord, subterrani. L’altar s’havia bellugat.

M’hi vaig acostar. La taula, tota ella, base, potes i taulell, tot el conjunt, era ben bé un pam per damunt del terra, com si estigués suspesa a l’aire. Com si la base tingués una pota central penetrant el terra. Vaig tocar la taula. Es bellugava lleugerament. Vaig mirar per aquella ranura d’un pam tot al voltant de la base. El forat era tot fosc i en sortia pudor de tancat. Vaig empènyer la taula, i amb un grinyol infernal, va fer una rotació. I amb la rotació, va pujar una mica més.

Vaig adonar-me que el mecanisme era de rosca. Una gran pota roscada, de metall, sostenia la taula des del fons de la cripta com si es tractés d’una mena d’immensa broca, i l’altar es feia pujar i baixar cargolant-lo o descargolant-lo a voluntat.

Vaig donar algunes voltes més a la taula, amb gran brogit de tot el mecanisme, per tal d’elevar-la més i aconseguir espai suficient per a poder-m’hi ficar i que hi entrés prou llum per a poder-m’hi veure.

A fora, la boira va escampar tot d’una amb un ventot que va venir de cop. La llum del dia va aparèixer per la porta de l’església, il·luminant una mica el temple. Vaig aprofitar-ho per a ficar el cap sota la taula.

La lluor dels primers diamants va resplendir sobtadament. I de mica en mica, tota la resta de formes se’m van anar revelant, apilonades en el fons aquella cripta. Monedes, creus, collarets, cadenes, copons, i totes les meravelles que s’esmentaven a l’inventari.

Vaig decidir d’entrar, tement que la taula caigués damunt del meu coll i em deixés sec en un instant, tal com deia la profecia. Vaig sacsejar la taula diverses vegades per a comprovar-ne la fermesa, i vaig veure que era ben agafada i que tot plegat era un mecanisme consistent, segur i precís. Quina meravella de la tècnica antiga, vaig pensar. Quina bona pensada, tenir la cripta tancada amb aquest desconegut i rar sistema.

La cripta era àmplia, perfectament excavada en roca viva. Devia fer uns sis o set pams de fondària. M’hi vaig esmunyir. A dins hi feia fred. Hi flotava un polsim fi que em va quedar de sobte enganxat a la pell de la cara i de les mans. Tot era allà, a l’abast de les meves mans. Els objectes eren tots col·locats una mica pertot arreu: les creus processionals amb pedreria, recolzades a les bandes; les monedes, apilades dins diverses capses de fusta sense tapa; el bàcul d’or massís, estirat a una de les bandes arran de terra; la corona de la Mare de Déu de cristall de roca, en un racó damunt una pila de patenes d’or gravades, i tota la resta de meravellosos objectes de culte que havien estat allà custodiats, reposant durant segles en la pau i el silenci d’aquell monestir benedictí.

El centre de la cripta quedava disponible per a poder-lo trepitjar. Al bell mig s’hi enfonsava el peu de l’altar, un cargol de metall de dos pams de diàmetre que feia una rosca perfecta, que s’enfonsava encara més dins el terra de la cripta i que era perfectament soldada a la base de la taula.

Ajupit, vaig poder tocar amb les meves pròpies mans aquelles meravelles. Vaig acariciar el bàcul, les creus, les cadenes, els anells, els rosaris, els pectorals. Vaig ficar totes dues mans dins una de les caixes de monedes, les hi vaig enfonsar i vaig agafar-ne dos grapats, tot traient-les de la caixa amb les mans juntes, com si estigués recollint aigua sense voler-ne deixar escapar ni una gota.

Vaig decidir d’anar per feina. D’un salt vaig sortir a fora a buscar les alforges de l’ase, que seguia allà tranquil, lligat al costat del cadàver d’en Conrad, entretingut menjant herbotes. I amb les alforges a la mà, vaig tornar a entrar dins l’església i em vaig tornar a ficar dins la cripta, per a començar-les a omplir. M’emportaria les coses que fessin menys volum: monedes, medalles, cadenes, patenes, anells i rosaris. Vaig començar a prendre-ho tot a grapats i a col·locar-ho dins aquells sarrons, sense precipitar-me, intentant avaluar la utilitat de cadascuna de les peces que decidia agafar.

De sobte, em va venir una esgarrifança que em va recórrer el cos des dels cabells fins els dits dels peus. Vaig parar l’orella, i sí, allà, a fora, vaig començar a sentir les veus inequívoques de molts homes vociferant, acostant-se molt de pressa cap on jo era; i vaig sentir trets.

—Allez-y!! —va cridar un d’ells, la veu potent i el to agressiu—. Cherchez bien partout!! Sous chacune des pierres, les soldats!! Allez-y!!

I poc després, un batibull de crits, trets a l’aire i explosions van començar a envair tot l’edifici, que de tant vell com era va començar a trontollar tot. Del sostre de l’església van començar a caure pedres que, en esclatar contra el terra, s’esberlaven en pedaços mentre la trencadissa ressonava dins el temple amb un so esfereïdor.

Se’m va parar el cor. Quina aparició més inoportuna de les tropes del maleït Napoleó. Quina casualitat més desgraciada, la que m’havia fet estar allà en aquell precís moment, maniobrant per a endur-me bens tan preuats i peces tan valuoses.

Vaig actuar ràpid. Abans que cap soldat no penetrés dins l’església, i sense bellugar-me d’on era, des de dins de la fosca cripta em vaig aixecar tot el que l’alçària em permetia i vaig agafar una de les cantonades de la base de la taula, que se sostenia com un bolet damunt el seu peu. Es va sentir un so sec, però per sort la remor de l’exterior va esmorteir-lo. La taula va fer gest de voler-se bellugar. Jo, encara dins la cripta, volia que la taula es tanqués i quedar-hi temporalment amagat, fins que passés el saqueig. Des de dins del forat vaig pressionar amb tota la força de la que vaig ser capaç aquell vèrtex de pedra, i llavors l’altar va començar a rotar en sentit descendent.

La taula ve fer una, dues, tres, cinc voltes, cada vegada amb més acceleració, baixant una mica més a cada gir i obligant-me a ajupir-me més i més cada vegada. La velocitat amb la que la taula va baixar va ser extraordinària. Amb un soroll de mil dimonis, la taula es va tancar del tot damunt meu i vaig quedar arraulit dins aquella cova, totalment a les fosques.

Vaig respirar tranquil. Estava salvat.

Vaig sentir com els soldats entraven dins l’església, bramant com si s’haguessin begut l’enteniment, colpejant-ho tot com a salvatges. Vaig sentir esclats, trets i cops, i de sobte vaig notar com col·locaven una potent càrrega explosiva a la taula mateix, a pocs pams del meu cos.

La deflagració va ser tremenda. Vaig trontollar tot jo, i els objectes que em rodejaven van saltar i van rodolar pel terra de la cripta. Jo era estirat en aquella negror, amb el cap amagat sota les alforges i tapant-me les oïdes amb les mans, esgarrifat, terroritzat. Llavors els soldats francesos van començar a colpejar l’altar amb algun instrument contundent, com si el volguessin arrencar de soca-rel a cops de massa.

No sé quanta estona hi van ser. Al final es devien rendir a la solidesa d’aquella taula de pedra. Em sembla que vaig perdre el coneixement. Em faltava l’aire. Quan vaig recuperar-me una mica, vaig escoltar el soroll de l’exterior, i només vaig sentir el bramul del meu ase allunyant-se amb els soldats i la remor distant de la campana que sonava sorda i intermitent. Aquells homes segurament l’havien arrossegada de damunt del cadàver d’en Conrad i la feien rodolar muntanya avall com a part del seu galdós botí.

Vaig estar-me allà quiet moltes hores, calculant que es fes de nit. Quan vaig considerar que el perill havia passat, vaig decidir d’obrir la cripta. A les palpentes, vaig intentar forçar el sota de la taula pressionant amunt amb les mans. Vaig colpejar el peu helicoïdal per la base i pertot arreu, vaig usar tots els objectes que tenia a l’abast per a fer palanca a la ranura entre la taula i el terra. Res. L’altar no es bellugava.

Vaig maldar per sortir d’aquella trampa durant tota la nit. De mica en mica, després d’hores de gratar el terra, el sostre i les parets amb les mans, les ungles se’m van anar arrencant, i les mans se’m van omplir de sofriment i de sang. Notava com em sagnaven, i com les puntes dels dits em feien unes fiblades terribles. Ho vaig provar tot. Recolzar l’esquena al terra i copejar amb els peus aquell maleït sostre, martellejar-lo amb les creus processionals, que van quedar totes desfetes i deformades, mallar la pedra amb el bàcul, que es va trencar pel mig. Amb tot. Intentava pensar, però la gana, la set, l’esgotament i la manca d’aire m’estaven deixant extenuat. Suava. Cada alenada d’aire em costava més i més esforç. M’ofego, pensava. Em moro. Que algú m’ajudi.

De sobte vaig recordar la profecia del pergamí. Que tot aquell que gosés anar i llevar el tresor del seu emplaçament provocaria la destrucció del temple i trobaria la seva pròpia mort. Se’m va fer un nus a la gola. Llavors, desesperat i exhaurit, vaig fer l’única cosa que podia fer: pensar. Amb totes les meves forces, tal com ho havia fet tantes vegades amb el meu mestre, em vaig concentrar i vaig implorar que, si algú en aquest món em podia sentir, em vingués a salvar la vida. Vaig demanar ajut tancant els ulls, serrant els punys i les dents amb força per tal que la meva súplica travessés aquell terra de roca, sortís de l’església, baixés muntanya avall i s’expandís per l’univers, amb l’esperança absurda de ser escoltat.

Amb aquests pensaments vaig perdre el coneixement i vaig caure de morros damunt d’aquell terra brut i glaçat. I durant un temps, que no sé si van ser hores o dies, em vaig anar despertant i adormint de manera alternativa, cada vegada més feble, cada vegada més mort. Somniava amb un metge que venia i que m’ennuegava amb un xarop pudent que em deixava mig mort; amb uns homes dolents que em venien a buscar per a endur-se’m presoner; amb abundosos plats de delicioses mandonguilles amb sípia que em menjava amb la voracitat d’un mort de gana, i amb una gerra de cafè que engolia sencera per tal d’eixorivir-me. Vaig tenir somnis estrambòtics on jo saltava per una finestra i cavalcava per carrers plens de gent i de carros de cavalls; en la Llucieta, en l’Agnès, en el meu mestre, en la senyora rossa del retrat de la làpida…

Llavors em despertava, i durant aquells breus minuts de vigília, engegava de nou els meus pensaments de petició d’ajut i els llençava a l’exterior, per tal de no perdre ni un sol instant aquell bri d’esperança que em va permetre no tornar-me boig del tot allà dins, i em va impedir de matar-me a mi mateix de cops de cap contra les parets, per posar fi d’una vegada a aquella paorosa tortura.

* * *