32

Quan el sol va despuntar, en Simó ja era despert i lligava les bèsties al carro per a continuar el seu camí. La veu el guiava cap un punt exacte a dalt de tot d’aquella muntanya. No va parar de recórrer camins en tot el matí. Quan arribava a una cruïlla, sabia perfectament quin trencall havia de triar. Quan arribava a un poble o passava per algun mas, bevia aigua o acceptava el poc menjar que la gent bonament li oferia, i seguia amunt. I així, sense aturar-se, va arribar a Matadepera.

La gent del poble el mirava estranyada, sorpresa de veure passar un carro de transport de presoners a aquella velocitat.

Va deixar Matadepera enrere i va seguir amunt, sempre amunt, per davant de Can Solà, de Can Marcet i de Can Robert, i sempre per aquell camí fins que va arribar a Can Pobla. Allà va demanar la gent que hi vivia que li fessin el favor de deixar-l’hi amarrar el carro, que en poca estona seria de tornada. I també va pregar si li podien donar aigua i un tros de pa. I li van dir a tot que sí, perquè es van pensar que era un pobre boig que arriscava la pell en una muntanya plena de francesos, que només unes hores abans havien vist baixar amb un ase curull de quincalla i fent rodolar la campana de la Mola muntanya avall.

I en Simó va seguir a peu, amunt, sempre amunt per un camí que travessava feixes de vinya i més endavant un abrupte alzinar, caminant una bona estona. De sobte el bosc es va acabar i va sortir a un cim pelat i àrid, fred, silent, ventós. Allà, enmig del no res, va veure les restes fumejants d’una edificació completament arrasada, un campanar sense campana que encara resistia, un temple que s’aguantava dret de pur miracle, i murs enderrocats, portes rebentades per la pólvora, bigues de fusta reduïdes a cendra, bancs d’església destrossats, tombes de pedra profanades i llençades per l’erm, i una solitud i un silenci només trencat pels xiscles d’uns corbs negres i enormes sobrevolant en cercle les restes d’aquell monestir.

I la veu, que ja sonava dèbil, devia ser allà, a tocar, sota aquella pila de pedres, en algun punt d’aquell caos total. I en Simó va obrir els braços i a ple pulmó, va cridar ben fort.

—On ets? On t’amagues? On és que t’ofegues i et mors? Digues! On ets?

Va córrer cap a l’edifici i, com va poder, entremig de les piles de ruïna, va entrar dins l’església. En entrar va trobar les restes desfetes i putrefactes d’un home, i en Simó es va fixar que tenia la cara momificada i un somriure cadavèric que mostrava una boca desdentegada i una dent tota negra. En Simó es va tapar la boca i va estar a punt de vomitar, però va seguir endavant.

—On ets? D’on surts? —va cridar dins l’atrotinada església, desesperat. La veu ja no se sentia. En Simó es va agenollar al terra, enmig d’aquell temple antic i desfet. Posat de quatre grapes, va començar a plorar.

—On ets, ara, veu? Per què m’has fet venir? —somicava—. Per què? On ets? On t’amagues? On has anat, ara? Quin sentit té, tot això?

I en Simó, amb molta força, va començar a colpejar el terra.

—Maleïda vida que he tingut! Maleïda veu! Maleïda veu que m’has perseguit sempre sense deixar-me tranquil… maleïda bogeria!

I seguia picant a terra amb fúria.

En donar l’enèsim d’aquells cops rabiosos sobre una de les rajoles, un so metàl·lic i sec va ressonar a l’altar.

En Simó va quedar atònit i va callar de cop. Es va eixugar les llagrimotes i els mocs amb les mànigues, es va aixecar i va córrer cap aquella taula que, de tantes càrregues de pólvora i tants cops de maça com havia rebut, estava tota destruïda. Només en quedava la base de pedra i quatre fragments esmicolats de les potes. Amb estupefacció, va veure que la base de l’altar s’havia aixecat un pam del seu lloc i havia quedat basculant sobre alguna mena de mecanisme que s’hi intuïa al mig.

En Simó va mirar enrere, cap a la porta arrencada de l’església, cap a les piles de pedres i de fusta fumejant, i va mirar cap a totes bandes per a veure si veia algú. Finalment es va acostar prudentment a l’altar, i en Simó, amb un esglai que el va fer caure enrere, va veure com, de sota de la base de pedra, tremolosa i dèbil, en sortia una mà humana amb les ungles arrencades, i tota plena de sang.

* * *