5

M’agradava tant, quan fra Guillem i jo marxàvem enfora dels murs del monestir… ens calçàvem unes sabatotes atrotinades que teníem per anar pel bosc i sortíem a córrer pels turons, com si fóssim pare i fill.

—No podem pas sortir amb sandàlies, a la natura —em deia, mentre em lligava els cordons—. Ens podríem clavar un galet entre els dits, i no saps el mal que fa, això!

Deixàvem el convent enrere i caminàvem llargues estones per caminois i senderons, bosc endins, pujant carenes, baixant torrenteres, fins acabar-nos ficant per barrancs recòndits i pels racons més humits i foscos d’aquella malesa espessa, buscant plantes remeieres. Collíem branques de romaní florit, rams d’espígol, brots de farigola tendra, fulles verdes de llorer, glans de ginebró, flors de pi, fulles de menta, tiges ben llargues d’orenga, i un munt de manats i pomets d’infinitat de vegetals dels què jo desconeixia el nom. Fra Guillem també agafava cuques, papallones i formigues i les ficava dins de tot de pots que duia al sarró.

—També són per a fer remeis —em deia.

De vegades el meu mestre, en arribar al cim sec, erm i rocallós d’algun turó, començava a aixecar pedres com si cerqués amb desfici alguna cosa. Buscava escorpins.

—Els verins curen —assegurava, tot suat, mentre seguia explorant.

I si tenia sort i en trobava un, l’agafava amb unes pinces, per la cua, i mentre l’animal bellugava les extremitats amb rabior, el ficava dins un pot, el tapava amb molta cura i el guardava dins el sarró amb la resta de coses. Amb totes aquelles plantes, fra Guillem, un cop a la cartoixa, prepararia infusions i decoccions, tisanes i maceracions, olis, tònics i locions, píndoles, ungüents i emplastres, banys, glopeigs i gargarismes, xarops i vaporitzacions. I amb els verins, remeis.

—Veus? —em deia, tot mostrant-me una branqueta florida—. Aquesta planta tan bonica, amb aquestes fulles llargarudes i fines, i aquestes floretes de color lila? Doncs es diu romaní.

—Ro…

—Ro-ma-ní. Romaní, és romaní, Ferran. Amb això li prepararem a fra Jofre, que li fan tant de mal els ossos, unes bones tasses d’infusió, perquè els seus reumatismes el deixin viure més tranquil. Oi que sí, fill?

—Sí, mestre.

—I li farem una tisana al pare prior, que amb els maldecaps que té li costa de pair, i té unes digestions ben galdoses, pobre dom Pere.

—Que bé, mestre.

I fra Guillem s’emocionava, i no es creia la felicitat que li reportava explicar-me totes aquelles coses i poder passejar pel bosc amb mi. Ell deia que aquella alegria era divina, perquè Déu Nostre Senyor li estava donant una segona oportunitat de lloar-lo mitjançant la meva educació i la meva companyia. L’apassionava ensenyar-me la saviesa de les plantes, mostrar-me la perfecció de la Creació, i compartir amb mi totes les hores del dia.

—Ara anirem cap al torrent a buscar ortigues. Però tu no les podràs tocar, d’acord? Jo em posaré uns guants, i així no em faran picor.

—D’acord.

—L’ortiga és molt bona per a nosaltres, fill. Com que a la cartoixa no mengem carn, doncs una bona infusió d’ortiga ens ajuda a sentir-nos més vitals i més vigorosos, i així podem enfrontar-nos a la feina diària amb més ànim. Digues: ortiga.

—Or-ti-ga.

—Molt bé. Ortiga. Ho has dit molt bé. Després de collir-ne un bon ram, haurem de tornar cap a casa, que has de berenar.

I així era com el meu tutor i jo, dia rere dia, passàvem les hores junts, en íntima comunicació familiar. Així va ser com vaig arribar als set anys, l’edat en la què hauria de començar la meva formació pròpiament acadèmica, i l’edat en la què fra Guillem tenia pensat, per fi, revelar-me el meu origen i el perquè de la meva presència dins la cartoixa.

* * *