30

En Simó va sortir de Barcelona conduint aquell cotxe de cavalls pel camí del Jesús cap a Gràcia; va travessar la vila sense aturar-se, va continuar i va passar per pobles i masos, sempre muntanya amunt, deixant-se guiar per la veu que sentia. La gent, en veure passar aquell carro tan estrany i que anava a aquella velocitat, s’apartava dels carrers agafant a coll les criatures, i més d’una vegada en Simó va estar a punt d’atropellar algú. Animal! Li deia la gent. Eixelebrat! Boig!

Per sort les darreres setmanes no havia plogut gaire, els camins eren durs i no hi havia ni fang ni bassals. Per fortuna el cotxe, que no era ni de bon tros un cotxe elegant de sortir a passejar, sinó un carro matusser i ferm de transportar bojos al manicomi, aguantava perfectament els bots, els reguerots i el terrible sotragueig. Així, en Simó no va tenir cap problema per a recórrer aquells camins plens de xaragalls i pedres, muntanya del Tibidabo amunt.

Quan va ser a dalt de tot, es va aturar. El dia ja queia i el sol era a punt de pondre’s. Es va concentrar. No puc respirar, em moro, m’ofego, sentia, m’estic morint, deia la veu. No et moris, company, li responia en Simó. Ja vinc.

En mirar l’horitzó que s’obria davant seu, va divisar tres muntanyotes que delimitaven aquella immensa vall esquitxada de cases i pobles: una a l’esquerra, una estructura massiva de roques punxegudes; una a la dreta, un massís impactant i llunyà; i l’altra al mig, una mole de terra i roques amb una punxeta a dalt de tot. Ho va veure clar. La del mig. La veu venia d’allà. De la muntanya de la punxeta.

Com que ja es feia de nit i els cavalls estaven esgotats i ell també, va amagar el carro dins el bosc espès i va posar les bèsties a abeurar en una bassa abandonada. Es va ficar dins el carro, s’hi va tancar a dins amb el cadenat, per si de cas venia algú amb ganes de fer-li mal, es va guardar la clau a la butxaca, i si bé l’esverament i l’angúnia per la veu el feia estar una mica neguitós, es va adormir tot d’una, ben cargolat sobre si mateix.

* * *