26

El doctor Comaposada i en Benet Sirvent, drets al costat del llit d’en Simó, van reprendre la conversa que havien deixat pendent el dia abans. En un to molt seriós van parlar de la terrible decisió que, finalment, havia pres el pare del jove. Van parlar de manicomi, d’ingrés, de què la decisió ja estava presa; que en Simó era un boig perillós, un dement, i que tenia un trastorn irreversible.

—No se’n parli més —va concloure el doctor amb gravetat—. Ho disposaré tot per tal de procedir amb celeritat.

Un cop acabada la conversa, en Benet Sirvent, que aleshores, després d’haver-ho meditat amb tot rigor, ja havia asserenat el seu ànim i se’l veia ferm malgrat la tristor, es va quedar arran del llit del seu fill mirant-se’l amb pena i sentint-se com un miserable. Mentrestant, el doctor Arnau Comaposada va anar al pis de baix i va donar una noteta a un camàlic perquè dugués un missatge urgent al sanatori. Després, el doctor va tornar al pis de dalt i tots dos homes van prendre un dinar ràpid a la cambra d’en Simó, que la Fina els va servir en dues safates a la tauleta de davant la llar de foc.

—Bon profit —els va dir ella, completament trasbalsada, perquè la notícia ja s’havia estès entre els membres del servei causant gran estupor.

—Gràcies, Fina —va dir en Benet Sirvent.

El pare d’en Simó i el seu metge van tastar aquell àpat. El notari Sirvent va menjar una mica, però a causa del seu estat d’ànim no s’ho va poder acabar; va deixar la safata allà, amb el pa i quatre mandonguilles amb sípia i patates. El doctor, imitant el seu client, tampoc no va menjar gaire. Després, d’una gerra plena de cafè, se’n van servir dues tassetes.

Es van aixecar i es van acostar de nou al llit del noi.

—Sembla que encara dorm —va afirmar el doctor.

En Benet Sirvent va mirar el seu fill amb els ulls plens de llàgrimes, ben bé com si ho fes per darrera vegada.

—Només seran un parell de mesos, Benet. Tres o quatre, a tot estirar.

—Pobre fill meu. Quin destí tan cruel per a un nano tan jove i tan ple de vida.

Hi va haver un silenci.

—I ara què passarà, Arnau?

El doctor es va treure un rellotge d’una butxaqueta de l’armilla i en va obrir la tapa per tal de comprovar l’hora.

—Doncs d’aquí a una estona arribaran els ajudants del sanatori. Deixaran el cotxe aturat aquí a baix, a la porta, i en un tres i no res pujaran i vestiran en Simó amb una camisa de força. Com que encara és inconscient, no els presentarà resistència.

—Cal, la camisa de força? —va preguntar en Benet amb una esgarrifança.

—Cal, cal. Per si es desperta de camí. Es podria lesionar en veure’s a dins dels barrots d’un carruatge.

—Barrots?

—No pateixis, Benet. Tot plegat és per a la seva seguretat. I els homes del sanatori són gent molt experta, home, acostumats a totes les eventualitats; no has de patir per res. El tractaran bé, ja ho veuràs.

En Benet Sirvent mostrava signes de gran aflicció.

—Pobre fill meu.

—De primer li posaran la camisa, i llavors se l’enduran escala avall, a força de braços, i el posaran dins el carro, en el compartiment… tancat.

—I se l’enduran cap al manicomi.

Tots dos homes van quedar callats durant uns instants.

—És el millor per a tots, creu-me —va afegir el doctor.

En Simó, mentre pare i psiquiatre parlaven, era allà quiet, immòbil, com s’havia estat des de la tarda abans. Tots dos homes, un cop van acabar aquella conversa, se’n van anar al pis de baix a esperar que arribessin els treballadors del manicomi, ignorants de què el medicament administrat a en Simó el dia anterior, en realitat feia hores que havia deixat de fer-li efecte, i que en Simó no només ho havia sentit tot i ho havia entès perfectament, sinó que, llest com una fura, ja cavil·lava com escapar-se.

* * *