20

“—Recordo com si fos ara que el Nadal abans de l’arribada dels francesos vaig estar sentint la veu com mai no l’havia sentida, amb unes sensacions molt potents, com si la veu vingués d’aquí mateix, del carrer del darrere. Moltes vegades em vaig sorprendre a mi mateix sortint a passejar sense cap motiu, carrer Montcada amunt i avall, i per d’altres carrers propers, a la recerca de respostes. Sentia vibracions extravagants, com de desig desaforat, com d’enamorament; però jo llavors no anava darrere cap noia. Ben bé em semblava estar sentint les emocions primeres d’un festeig. Va ser un Nadal especial. Tot jo em sentia com excitat, somniant truites, imaginant-me cossos despullats, tenint fantasies esbojarrades, pendent de no sé ben bé què.

”Durant setmanes, cada vegada que la Fina acabava d’estendre la seva roba interior a l’estenedor del terrat i jo la sentia baixar distreta, cantussejant, amb el cove de la roba recolzat al maluc, m’afanyava a pujar-hi d’amagatotis, totalment alienat, a grapejar amb fruïció els racons més amagats de les seves calces netes esteses al sol de l’hivern. Toquejava amb passió el cotó mullat d’aquelles camisoles brodades, guarnides amb discretes puntes, i acostava els narius al teixit, olorós de sabó, d’aquelles peces blanques de roba de dona. Aspirava aquella aroma de roba íntima de femella, tancant els ulls, trastornat, com volent emmagatzemar dins el cervell el record d’aquell perfum que em drogava.

”Cada vegada que la Fina s’arreglava per a marxar a donar un volt amb la seva amiga Llucieta, jo m’esverava molt. M’acostava a la porta de la seva cambra i parava l’orella, per a escoltar els sorolls que feia mentre es rentava. Me la imaginava dreta, davant del seu mirall, reflectint-se tota ella, mirant-se de fit a fit, orgullosa del seu cos. La veia, en la meva desenfrenada imaginació, traient-se pel cap el vestit de minyona i quedant tota despentinada. La visualitzava descordant-se els gafets dels sostenidors, traient-se’ls, i deixant lliscar els enagos cames avall. Tancava els ulls i la veia allà, tota despullada, amb l’esponja a una mà i el sabó a l’altra, fent-se net cada pam de la seva pell, i em tornava boig. Em dalia pel so de l’aigua de la gerra de porcellana omplint la palangana esmaltada, el xipolleig de les seves mans dins l’aigua, el so suau de la pastilla de sabó voltejant entre els seus dits, el borbolleig de l’escuma dins l’aigua i el frec de la tovallola contra la seva pell. Tot jo m’estremia de dalt a baix.

”Quan la seva amiga Llucieta la venia a buscar, se sentia com trucava la porta. Jo sortia esperitat escales avall, perquè la Fina no em trobés allà, palplantat. Un segon després, la porta s’obria, i la Fina baixava tota mudada, amb el seu modest vestit de flors, i deixava l’escala perfumada d’efluvis de noia decent, neta i polida. L’amiga, que mai no entrava, la saludava des de la vorera tota contenta, i totes dues marxaven carrer avall, xerrant i rient. I jo, que m’agradaven més aviat les noies de casa bona per a casar-m’hi i tenir-hi fills, em quedava tot moix quan la Fina marxava a passejar, i em sentia sol i abandonat.

”Ara la torno a sentir, la veu, la sento, la sento! Pare! Pare! Vine’m a ajudar a llevar… pare! No em sents? No puc parlar. Maleït medicament del doctor Comaposada… m’estic ofegant, em moro, em moro, sento que diu la veu. Traieu-me d’aquí dins, que m’asfixio, que em moro, que m’ofego, em diu. Em falta l’aire, estic cansat, esgotat, no puc més, em diu la veu. Com jo, penso. Igual que jo.

”Déu meu, ajuda’m a llevar, que la veu em necessita, i si no arribo a temps, la veu es morirà.

* * *