8

En Simó Sirvent notava que era damunt del llit i que no es podia moure, però pensar, sí que podia.

“—Simó. Em dic Simó Sirvent —rumiava—. Me’n recordo del meu nom. I el meu pare és notari, es diu Benet Sirvent i treballa pels francesos. Me’n recordo de tot.

Tenia la ment tranquil·la, però es concentrava en els dits de les mans i no els podia moure. Gairebé ni els notava. Ni els dits de les mans, ni les cames, ni cap part del cos. Era com si estigués mort però, alhora, completament conscient. Sentia els sons, una mica apaivagats; notava olors, llums i formes. Però no es podia moure gens ni mica.

”—Sento el meu pare i el doctor que parlen —pensava—. Són a la meva cambra, asseguts davant la llar de foc. Els veig mig esborronats, però són ells, sens dubte. I estan amoïnats. Es nota. No m’estranya. Aquest migdia, la veu l’he sentida tan real, tan a prop, tan tangible… m’he tornat boig del tot. Jo em volia escapar de casa, sortir a socórrer la veu que em cridava, i el meu pare se m’ha tirat al damunt, i em sembla que li he fet mal i tot, en desempallegar-me’n.

En Simó rememorava de mica en mica l’escena de la crisi que havia patit feia unes hores, a la biblioteca. Amb dificultat, anava visualitzant el que havia passat: com havia començat a sentir la veu amb força, com el seu pare s’havia enfurismat amb ell, com ell havia decidit sortir a auxiliar la veu, com el seu pare se li havia llançat al damunt per impedir-li-ho, i com, després, l’havia tancat a dins la biblioteca amb clau i havia sortit cames ajudeu-me a cercar ajut a cal psiquiatre.

”—M’he donat cops de cap contra la paret i he tombat les prestatgeries, maleït sia. D’on m’ha sortit tanta força? He fet saltar la taula amb tots els estris al damunt, i he fet una trencadissa de vidres i cortinatges… em volia escapar per la finestra, saltant tres pisos, i no he pogut… pobra Fina, quina feinada que li he donat. I pobre pare, sempre tan capficat i tan preocupat per mi, sempre tan dedicat a tenir cura del meu mal. Quin greu que m’ha sabut.

En Simó recordava que, una estona després, la porta de la biblioteca s’havia obert i el doctor Comaposada havia entrat precipitadament, brandint un flascó que contenia un xarop negre, i que agafant-lo per sorpresa, son pare, la Fina i el mateix doctor l’havien subjectat i li havien entaforat l’ampolla a la gola, cap per avall, fent-li empassar tot el xarop fins la darrera gota.

”—Sento que el meu pare i el doctor estan parlant de la meva mare —va pensar, mentre escoltava retalls de la conversa entre els dos homes—. Pobra mare, la meva mare estimada. Com la trobo a faltar. Quina mala pensada que va tenir de posar-se tan malalta i de deixar-nos al pare i a mi tan tristos i tan sols…

En Simó, de sobte, potser per la composició química de la droga, o potser arran del fet que aquella crisi li havia remenat la memòria, es va veure envaït per records vívids de la seva mare, l’Elionor, i de la seva pròpia infantesa.

”—Com n’era d’amorosa i tendra amb mi, i amb el pare —recordava—. Tota ella era amor i dolçor. Cada nit s’ajeia al meu costat, m’acaronava els cabells i m’explicava històries de quan ella era petita i vivia arran de mar, amb la seva mare, que era cosidora i amb el seu pare, que era pescador. De com n’eren de bonics el mar i la platja, i de com li agradava sortir a pescar amb el meu avi, mar enllà, damunt les ones. I després em deia fill meu, no li ho expliquis al pare, tot això. Que sigui el nostre secret.

”Un dia, quan jo tenia set o vuit anys i el pare era fora de viatge, la meva mare em va vestir ben abrigat, vam sortir al carrer i vam pujar a un cotxe que no era el nostre. La meva mare li va donar molts diners a aquell cotxer que no coneixíem de res. I amb aquell cotxe desconegut vam sortir de Barcelona i vam estar molta estona circulant per camins molt estranys, fins que vam arribar a un lloc que semblava d’un altre món, perquè es veia el mar i no hi havia cases, ni carrers. Érem enmig d’uns turons, tot era bosc i de tant en tant se sentia el so d’unes campanes. Llavors la meva mare em va dir queda’t al cotxe i espera’t, que ara torno de seguida. I va baixar d’aquell cotxe estrany, va caminar unes passes i va obrir una reixa de ferro que hi havia a una muralla de pedra. Darrere d’aquella reixa s’hi veia una porta molt grossa. La meva mare s’hi va acostar i la va picar moltes vegades. Semblava molt enfadada. I així va estar-se, molta estona, picant i cridant, i ningú no li obria la porta.

”De dins sortien unes veus d’homes que la feien fora i li deien que se n’anés. Recordo que en un moment determinat, la porta es va obrir un parell de pams, i a dins hi vaig veure un home tot vestit de blanc amb el cap tapat amb una caputxa, que va tenir la porta oberta, va fer gestos a la meva mare perquè se n’anés, i després la va tornar a tancar tot fent un gran enrenou. Jo m’ho mirava des de la finestreta del cotxe. Em va fer molta pena, perquè al final, la meva mare tenia sang a les mans de tantes vegades com havia picat. Es va anar ajupint davant d’aquella porta i va quedar agenollada, plorant, com si algú li hagués donat una bufetada. Va plorar molta estona, pobre mare, amb les mans ensangonades damunt aquella porta tancada. Jo la volia anar a ajudar, però ella m’havia dit que em quedés al cotxe. I com que ella m’havia dit que no baixés, i havia passat molta estona, al final em vaig pixar a sobre, perquè ja no m’aguantava més. Em va quedar tota la roba mullada, i vaig deixar xop el seient; i aquell cotxer que no em coneixia de res, em va renyar molt.

”Llavors la meva mare va tornar al cotxe amb la cara plena de llàgrimes i mocs, va pujar i vam tornar cap a casa. Jo tenia molta gana i molta set, però ella no em feia gens de cas, perquè va estar-se tota l’estona plorant amb grans crits, amb la cara tapada amb les mans. I a casa em va dir no li ho expliquis al pare, el que ha passat avui, que aquest serà un altre secret nostre. Com el secret de què el meu pare era pescador.

”Aquell va ser el dia en què la meva mare es va començar a tornar boja.

* * *