2

—El teu fill dormirà com un soc més de vint-i-quatre hores, Benet —va anunciar el doctor Arnau Comaposada mentre s’eixugava les mans amb una tovallola brodada—. Li he administrat una poció molt potent. No cal que pateixis. Tu descansa, que ja em quedo jo fent-li companyia una estona.

La cambra del noi era fosca. Els porticons que donaven al carrer Montcada eren tancats, i els cortinatges estesos. El jove Simó Sirvent era al llit, immòbil, i respirava de manera imperceptible. Estava pàl·lid; semblava mort.

—No ho entenc, Arnau —es va plànyer amb desesperació el notari Benet Sirvent mentre contemplava el seu fill, postrat d’aquella manera—. Un noi alt i fort, intel·ligent, haver-lo de veure així… què he fet malament? Digues! Per què ha hagut d’acabar així, el meu fill?

Hi va haver un silenci, en què el doctor no va saber ben bé què respondre.

—Vine, que seurem.

Tots dos homes es van acomodar en les butaques de davant de la llar de foc de la cambra. El doctor Comaposada va agafar un dels ferros i va picar un tronc d’alzina del foc, fent caure les brases mentre el col·locava bé.

—Per ser que som a trenta de març, trobo que encara fa molt de fred, enguany, no trobes?

En Benet Sirvent no va respondre. La minyona, amb davantal i còfia, que havia entrat discretament mirant de reüll en Simó mentre s’eixugava les llàgrimes, els va preguntar si voldrien prendre alguna cosa.

—Porta’ns un parell d’Oportos, Fina, si et plau.

—Ara mateix, senyor Sirvent —va dir mentre feia que sí amb el cap—. Per cert, senyor… puc preguntar… com està…? —va preguntar tot assenyalant el llit.

—Igual, Fina. Està igual. No millora.

I la minyona va sortir de la cambra i va baixar al pis de baix, mentre es mocava el plor desconsolat.

* * *

El Doctor Comaposada es va preparar una pipa i la va encendre amb una teia del foc.

—Està bé, això de tenir llar de foc a la cambra —va dir, mentre admirava la grandària d’aquella estança i les comoditats de la casa.

—Sí, sí, la casa està bé —va respondre en Benet Sirvent sense gaire entusiasme—. Hi estem bé. És una bona casa, si no fos perquè és aquí, a tocar de la Ciutadella, amb tot l’exèrcit francès a dues passes; que s’hi han instal·lat ben bé com si fos casa seva. Que semblava que havien vingut per quatre dies, i mira, ja fa més d’un any que hi són, maleït sia.

—No me’n parlis, dels refotuts francesos. No me’n parlis. Fa més d’un any que no dormo tranquil, des què es van començar a emportar metges.

—Sí. Quin drama. I a tu, Arnau, no se t’han volgut emportar mai?

—Per ara, me n’he pogut anar escapant. Es veu que els psiquiatres no hi tenim res a fer, al front de guerra. I me n’alegro, la veritat.

Els dos homes van quedar en silenci davant del foc, mirant les flames com espurnejaven.

—Què em deies de la casa? —va preguntar de sobte el doctor.

—Res, no… deia que la casa està bé, sí. Malgrat l’ocupació, no ens ha faltat de res en cap moment. Ens ho hem sabut fer venir bé, la veritat. Aquí, a aquesta casa, la meva dona i jo hi vam viure força bé durant molts anys, fins que ella…

En Benet Sirvent va interrompre el seu relat i es va tapar el rostre amb les mans esteses per tal d’ocultar el rictus d’aquell dolor que li esberlava l’ànima.

—No cal que en parlis, Benet. Deixa-ho estar, home.

Van passar uns instants tensos en què el notari, emocionat pels records de la seva difunta muller, va fer l’esforç de contenir el plor. Amb una inspiració sonora es va destapar la cara. Va buscar el mocador que duia a la butxaca, i es va mocar.

—No, no ho vull deixar estar, Arnau. Deixa’m parlar d’ella…

Tenia els ulls negats i se’l veia abatut i cansat. Va mirar de reüll son fill que descansava, quiet damunt el llit, tapat.

—Conèixer la meva dona va ser una benedicció. Va portar l’alegria a aquesta casa, que fins aleshores havia estat poca cosa més que una notaria grisa i buida. Ella la va omplir de vida, d’il·lusió. Era meravellosa, l’Elionor. Encara la veig, aquí, cosint, amb els seus cabells fins i rossos recollits en una trena…

En Benet Sirvent es va eixugar els ulls amb el mocador.

—… recordo que el dia que la vaig conèixer, plovia molt.

El doctor es va incorporar una mica a la seva butaca en senyal de voler escoltar el seu client amb més interès.

—Explica-m’ho, Benet, vinga, que mai no m’has explicat com la vas conèixer, la teva dona, al cel sigui.

—Que Déu la tingui en la seva glòria, sí, i que descansi en pau. Ja ho pots ben dir.

* * *

La minyona va entrar amb una safata amb dues copes d’Oporto i les va dipositar a la tauleta.

—Gràcies, Fina —va dir en Benet Sirvent mentre ella marxava amb discreció i tancava la porta.

En Benet va tancar els ulls, com si amb aquest gest pogués rememorar amb més claredat el dia en què va conèixer l’Elionor.

—Plovia. Plovia a bots i barrals. Ella… bé, ella i jo… ens vam conèixer d’una manera… d’una manera, es podria dir, absolutament casual. Crec que d’alguna manera, estàvem destinats a trobar-nos.

—Sí?

—Totalment. Jo havia anat a visitar uns parents a Sant Fost, i de camí, quan ja tornava cap aquí, doncs… vam… coincidir. A Badalona. Coincidir, seria la paraula, sí. Vam coincidir, i ens vam enamorar l’un de l’altre des del primer instant.

—Era de Badalona, ella?

En Benet Sirvent ja no plorava, però tenia els ulls vermells i el nas un punt congestionat.

—Sí. Ens vam casar al cap de tres mesos d’haver-nos conegut.

—Tres mesos!

—Oi que sembla poc temps? Doncs en vam tenir prou, nosaltres, amb tres mesos. Tot ens va venir de cara. Ella… bé, ella no tenia família, per dir-ho d’alguna manera. Estava sola al món. Ens vam casar a Santa Maria del Mar el juliol del mil set-cents vuitanta nou. Gairebé vint anys, ja fa. Com ha passat el temps, caram! Mentre a París tots aquells eixelebrats prenien la Bastilla i feien la revolució, mira, nosaltres ens estàvem casant.

Per un moment, metge i client van somriure. El metge va fer una pipada perfumada i va deixar anar el fum cap a la llar de foc, com si el volgués fer sortir per la xemeneia.

—I quan va ser, Benet, que la teva dona es va posar malalta?

El notari es va a tornar a posar seriós.

—Quan, ben bé, no t’ho sabria pas dir. Si em fessis dir el dia exacte, em posaries en un entrebanc. Va ser… com ho diria? Progressiu. En Simó devia tenir… què, set, vuit anys?

—I doncs? Com va anar, tot plegat?

—Doncs això. Al cap d’uns anys de casats, l’Elionor va començar a tenir uns malsons terribles. De primer, no gaire sovint. De tant en tant jo la sentia com parlava mentre dormia. La despertava i li preguntava què dius, Elionor? I ella es posava a plorar, se m’abraçava i deia és massa tard, és massa tard, i que la perdonés, que només havia estat un malson. Al cap del temps, aquells problemes esporàdics van esdevenir més i més freqüents, fins que aquella situació ja es repetia una nit rere l’altra.

—Que estrany. I quins altres símptomes va mostrar? Com a psiquiatre et puc donar el meu punt de vista professional.

—I de què em serveix ara, el teu parer de metge? Tant de bo t’hagués conegut abans, Arnau, i tant de bo haguessis pogut tractar la meva dona…

—Ara sí que em sap greu, home.

En Benet es mocava i s’eixugava les llàgrimes de nou.

—Arran d’allò dels malsons, la pobra Elionor va començar a patir episodis llarguíssims d’una gran tristesa. Com que no dormia, de dia estava completament deixondida. Com si se li hagués mort algú, com si hagés sabut una notícia terrible. Jo no sabia com consolar-la, ni com animar-la, pobre de mi. Allò em superava.

En Benet Sirvent va emmudir durant uns breus moments, mentre la seva memòria s’obria pas cap al lloc on custodiava els records més colpidors d’aquella època llunyana.

—Sovint me la trobava plorant dins la banyera, amb l’aigua freda i la pell arrugada, de tanta estona com s’hi passava. S’estava setmanes senceres sense parlar, plorosa, tot el dia amb camisola i batí i els cabells deixats anar. Després semblava que tornava a la normalitat, però només era un miratge, perquè llavors es passava les hores asseguda davant la galeria, gronxant-se amb el balancí, mirant l’infinit, taral·lejant cançonetes de bressol. Com si estigués adormint una criatura.

El doctor Comaposada s’escoltava el seu client amb el posat seriós d’un professional i alhora amb l’expressió solidària d’un bon amic.

—Moltes malalties mentals són hereditàries —va dir—. Ho saps, oi?

Es va fer un silenci. En Benet va mirar al seu fill, adormit com un soc damunt el llit, i va respirar fondo.

—Ja m’ho penso, ja. Només cal veure en Simó, i adonar-se que està tenint els mateixos problemes de la seva mare.

—Però l’Elionor no en sentia, de veus, oi que no?

—No. El tema de les veus és d’en Simó. I mira que fa anys que ho arrosseguem, això de les veus, maleït sia… de ben petit, que ja va començar a dir que sentia veus, que sentia veus que el cridaven, que li demanaven coses… nosaltres el renyàvem, i li dèiem que no podia ser. Que allà no hi havia ningú, que fes el favor de callar, que no ho digués més…

—Pobre xicot…

—Sí. Haver-ho sabut abans, que s’estava tornant boig. La meva dona no en sentia, de veus, no. Almenys això no m’ho va dir mai. Ella, el que tenia, era una gran tristesa. Períodes on semblava que no hi fos tota. Malsons, episodis de plor intens. Parlava mentre dormia, deia coses sense sentit… parlava de… no ho sé, de coses estranyes. Parlava d’un bosc, sí, ara me’n recordo, deia no sé què d’un bosc, i d’una cova. I… d’una porta que no podia obrir… que picava una porta i que no se li obria… quines bajanades, oi? No em feu mal, no em feu mal, deia entre somnis, no em feu mal, que els meus pares m’estan veient… i que es quedava sense llet, cridava, mentre es tocava els pits, m’estic quedant sense llet, m’estic quedant sense llet…

—Déu meu.

—Va ser espantós. El metge que la portava, la va començar a tractar amb drogues que de mica en mica la van anar deixant sense senderi. De sobte es posava a riure, amb unes rialles que feien por. Semblava ben bé que s’hagués tornat boja. Porteu-me el meu fill, em cridava, mirant-me amb els ulls desorbitats, porteu-me el meu fill! I jo li deia mira, Elionor, que ara en Simó és amb el mestre al pis de dalt; però ella insistia, porteu-me el meu fill! I l’anàvem a buscar, i l’Elionor el feia pujar al seu llit, se li abraçava plorosa i es quedava així, al llit, amb el nen agafat durant hores. Llavors es tranquil·litzava.

—Caram, Benet. Realment estava molt trastocada, oi?

—Molt, molt. Pobra dona meva. No la vaig saber estimar com es mereixia… i ara… això —va lamentar en Benet Sirvent tot assenyalant el seu fill adormit al llit—. Què he fet malament, jo, Arnau, per a merèixer un càstig d’aquesta mena? Quin pecat he comès, per a haver de pagar la penitència de perdre una esposa malalta i de tenir un fill dement? Digues!

I els dos homes es van quedar en silenci.

* * *