9

Després que fra Guillem m’expliqués la meva història vaig quedar força trasbalsat, preguntant-me constantment com era que havia anat a espetegar a la porta de la cartoixa i com era que Déu m’havia escollit, precisament a mi, com a senyal seu. Què hi tenia a veure jo, amb una sequera. Per què la dona que m’havia portat al món havia decidit abandonar-me. I per què precisament allà, a la cartoixa. Aquelles preguntes em van neguitejar força durant molt temps, perquè per molt que m’hi encaparrés, no aconseguia trobar-hi resposta.

—No et facis cabòries, fill —em va aconsellar el meu mestre—. De vegades és millor no qüestionar-se les coses. Mira sempre endavant. És el que compta. Confia en Déu, i te’n sortiràs de tot.

La rutina del monestir seguia invariable. Els pares entraven i sortien de la cel·la algunes vegades al dia i se n’anaven en fila cap dins l’església, a resar i a oficis. Alguns germans també hi anaven, perquè potser aquell dia tenien poca feina. L’Àngelus del migdia es resava a les dotze, i després, un cop els pares havien tornat a la seva clausura solitària, fra Prudenci, que es passava els matins preparant el dinar, anava amb el seu carretó carregat de plats pel passadís del claustre amb les racions per a cada pare, que feia entrar dins cadascuna de les cel·les a través de la corresponent finestreta. A mi m’agradava ajudar-lo, i de vegades l’acompanyava i obria i tancava finestretes fent molt de brogit, expressament, per a fer enrabiar els pares i fer-me renyar per fra Prudenci. Així li podia veure la boca desdentegada que tenia, quan l’obria per a fer-me ganyotes mudes de renyar.

A mi sempre em sorprenia pensar que els pares s’estaven tot el dia sols i tancats, dient oracions a dins la cel·la. Se n’anaven a dormir a les vuit del vespre i es tornaven a despertar gairebé a mitjanit; es llevaven per a tornar a pregar, morts de son, i després anaven a l’església on es resaven Matines a quarts d’una. Allà s’estaven, salmodiant i pregant, ben bé tres hores més, fins que tornaven a la cel·la, a dormir fins quarts de set del matí.

Fra Guillem i jo tot allò, per sort, no ho fèiem. Dormíem d’una tirada des del vespre fins l’endemà, perquè com que jo era petit, havia de dormir molt perquè havia de créixer. Si no se li presentava cap cas urgent en què hagués d’intervenir com a infermer, fra Guillem em despertava cada dia a les set, quan les campanes tocaven a Prima, i com sempre havia fet al despertar-me, em feia l’esmorzar, la qual cosa constituïa una excepció perquè els monjos cartoixans mai no esmorzen.

—Llet calenta, pa amb oli i sal, i formatge. I una poma. Menja, fill.

Jo esmorzava molt de gust, mentre els pares celebraven la Missa amb el cant gregorià que envaïa tot el recinte. Mentrestant, els germans començaven les seves obligacions als horts, a la bugaderia, a la cuina, a la sastreria o a la porta de les muralles del convent atenent els proveïdors de peix, de fruita i d’altres queviures que la cartoixa de Valltrista no podia produir.

Més o menys a aquella edat, vaig començar a tenir uns somnis desconcertants. Veia aquella dona que fins llavors havia vist com una mare, però ara, tot i ser la mateixa dona, era lletja, anava despentinada i feia molta pudor. Estirava els braços cap a mi i s’allunyava sobtadament, mentre feia com si em volgués agafar. Com si una força invisible l’estigués tibant per l’esquena. De sobte ja no hi era, i jo em trobava sol i abandonat, però alhora m’alegrava que aquella dona tan horripilant hagués desaparegut.

En els somnis, també em veia a mi mateix en un mirall, però la meva imatge portava una roba ben diferent a la cogulleta blanca que m’havia fet fra Bartomeu. I el meu reflex del mirall em mirava, i era ben bé com si aquella imatge fos una altra persona.

A la rutina del meu aprenentatge acadèmic, que va començar llavors, m’hi vaig acostumar de seguida. Cada matí fra Guillem i jo anàvem a la biblioteca, on ell em preparava estris i llibres per a les meves lliçons: la Bíblia, una pila de fulls de paper en blanc, un parell de plomes per a escriure i un pot de tinta negra. Quan era a la biblioteca, jo sempre quedava bocabadat mirant-me la Mare de Déu de pedra, i em preguntava què hi devia haver amagat allà sota que havia portat aquells quatre novicis a transgredir les normes d’aquella manera tan evident. Com que havien passat uns anys, aquells monjos ja havien professat el seus vots solemnes i ja no calia que es posessin aquella capa negra. Un cop convertits en pares fets i drets, van abandonar aquell costum lleig que havien tingut de joves i van deixar d’interessar-se per allò que era amagat allà sota.

La biblioteca era una sala senzilla, silenciosa i freda, de sostres alts, amb voltes. Era gran i quadrada. Tenia uns finestrals que donaven a l’exterior i que permetien una certa entrada de llum, una mica justa per a llegir, però suficient com per no haver d’encendre espelmes. Per tal d’evitar que em posés malalt, quan feia molt de fred situàvem un braser sota la taula per a estar una mica més còmodes les hores que ens hi havíem de passar. Les quatre parets eren cobertes d’unes robustes prestatgeries de fusta fosca amb centenars de llibres tots col·locats en rengleres perfectes, amb els seus lloms lluents amb lletres daurades. Una escala rudimentària i mòbil permetia d’accedir als prestatges de més amunt, i el vell fra Bartomeu, el monjo bibliotecari, que era el mateix que feia les tasques de barber i de sastre, es passava el dia pujant i baixant, traginant un raspall fi, un drap de cotó i uns espolsadors. Tenia cura que la pols no s’acumulés sobre aquells tresors de la cultura monàstica, alguns dels quals feia gairebé quatre-cents anys que hi eren.

—Molts ja són dels temps de Vallparadís —xiuxiuejava orgullós fra Bartomeu mentre m’assenyalava algun d’aquells llibres plens de miniatures i dibuixos fets per les mans expertes i pacients d’algun cartoixà de segles enrere.

—Vallparadís?

—Sí, Vallparadís —em deia en veu molt baixa, mentre jo intentava escriure amb tinta i ploma damunt d’un d’aquells fulls gruixuts.

A les bigues de la biblioteca hi vivia un grup de rats penats que de dia penjaven del sostre com si fossin figues d’una figuera.

—Es mengen els insectes… —em va explicar un dia fra Guillem de manera mig confidencial—… els corcs del paper, saps? Les cuques que es fiquen dins un llibre i el deixen ple de forats… uns quants rats penats col·locats on cal poden evitar mals majors. I a més, què més vols? Els rats penats treballen de nit, i fra Bartomeu, tot el que ha de fer, és treure les seves cagadetes de damunt les taules a primera hora del dia…

Cada dia, de dilluns a dissabte, fra Guillem i jo passàvem allà dins tot el matí fins cap allà les dotze, llegint fragments d’aquells llibres antics, transcrivint-ne paràgrafs sencers i traduint-los del llatí paraula per paraula fins que tinguessin algun sentit. Traduir em divertia molt, perquè sovint m’equivocava o no ho acabava de fer del tot bé, i el resultat de les traduccions de vegades feia riure, o de vegades, de tant mal fetes, feia plorar.

* * *

Després de l’Àngelus, el meu mestre i jo dinàvem junts a la cuina, i després gaudíem d’un parell d’hores d’esbarjo. De vegades sèiem al claustre a conversar, o senzillament a observar com els ocells venien a la basseta, a beure, o com les vespes, que sempre semblaven mortes de set, s’hi acostaven per tal de sucar-hi les potes i emportar-se aigua cap al niu. Algunes quedaven allà, surant, amb les ales molles i sense forces per sortir. Jo m’hi apropava i sucava un branquilló dins l’aigua, per a permetre que les vespes pugessin damunt d’una fulla i es poguessin assecar al sol. Al cap de no res, un cop les ales els quedaven eixutes, remuntaven el vol.

—Un dia et picaran, Ferran —em deia sempre el meu mestre—. Vigila amb les vespes, que són molt traïdores.

Un dia, com fèiem sovint, vam sortir tots dos a passejar turons amunt. Un cop vam ser a dalt de tot ens vam asseure a xerrar damunt d’unes roques. Des dels turons, mentre érem allà distrets, vam veure com s’acostava un cotxe de cavalls molt elegant cap a l’entrada exterior de la cartoixa. Es veia petit perquè era bastant lluny. Era rar, perquè els carros que sempre venien al convent eren dels proveïdors de queviures; carros bastos, senzills, tibats per un matxo i prou. D’aquell cotxe tan fi va baixar una dona que anava tota ben vestida. Vam veure com s’estava una bona estona a la porta i després marxava. I em va semblar, només per un instant, que a dins del carro, amb el cotxer, s’asseia un nen de la meva edat que mirava insistentment a través de la finestra.

—Dom Pere no deu haver tingut ganes de rebre visites, avui —va dictaminar fra Guillem mentre observàvem com aquell cotxe s’allunyava—. I menys si es tractava d’una dona.

Els abundosos cabells blancs de fra Guillem brillaven amb el sol de la tarda. Em vaig fixar en les seves mans una mica deformades per l’edat i en el seu rostre ample i envellit.

—Que gran i que bonica que és, aquesta cartoixa, oi que sí? —em va dir—. Mira-la bé, fill. Mira quina harmonia té, tot plegat: els colors marrons i terrosos de la pedra, les seves formes senzilles, plenes d’austeritat, com conjunta amb la natura que l’envolta, amb el color del bosc i dels turons… mira que bonic que fa al fons, la mar, tan blava. Mira com de tant en tant hi passen barquetes, mira…

Jo vaig mirar l’horitzó blau marí de l’aigua contra el blau més clar del cel, i la brillantor de la mar sota la lluor del sol.

—La mar és molt a prop, oi?

—Doncs sí, aquí a tocar, a Montgat. Mira que bé que es veu, com brilla i com n’és, de gran…

—I per què no hi anem, un dia? Podríem tocar l’aigua, i pujar en una barqueta d’aquelles.

—Potser un dia ens hi podrem acostar, Ferran, però… saps? No ens és permès de deixar el recinte de la cartoixa i allunyar-nos-en per veure món. Les nostres lleis ens diuen que hem de viure retirats, separats de la resta d’humans, sense notícies del que succeeix, sense parlar amb persones alienes a l’orde. I sobretot allunyats… de les dones.

—I per què, allunyats de les dones? Què passa, amb les dones, mestre?

Fra Guillem no va dir res.

—I per què dom Pere no ha volgut obrir-li la porta, a la dona d’aquell cotxe? —vaig preguntar.

—Perquè… bé, veuràs… no ho sé, exactament. No sé qui era. Però… la Bíblia, i d’altres llibres escrits per pensadors experts i importants, i per pares de l’església, homes molt savis… diuen que… bé, que és el mateix diable qui es manifesta a través de la dona, fill.

—El diable?

—El mateix. El dimoni.

Recordo haver quedar esgarrifat amb aquella revelació inesperada. Les dones eren el diable. Sort que, més endavant, la vida s’encarregaria de posar les coses al seu lloc.

—Però fill, la dona no és dolenta en si mateixa, saps? Només ho esdevé si deixa que Llucifer la tempti, i Satanas la faci caure en el pecat —va afirmar fra Guillem, tot persignant-se—. Però fill meu, jo que tinc una germana que és una dona meravellosa i llesta, i que abans de ser monjo vaig estar casat amb la meva santa esposa, que es deia Caterina, t’haig de dir que, en el cas d’elles dues, ben mirat, les escriptures, no ho sé… potser com que van ser escrites fa tants de segles…

—Què voleu dir?

Fra Guillem va emmudir, i durant una estona no va dir res. Es va limitar a mirar l’horitzó, recordant sens dubte aquell antic Guillem Orcau, el farmacèutic, el barceloní casolà i familiar, feliç i optimista que havia deixat d’existir amb la pèrdua del seu fill i de la seva companya. De més gran, el meu mestre em va confessar que de vegades, a la cartoixa, se sorprenia a si mateix quan s’adonava de com havia canviat; de com, amb els anys, havia esdevingut ben bé una altra persona. S’havia convertit en un altre home, un home molt diferent, en un monjo anodí ofegat per les normes del convent, un frare sense massa aspiracions. Em va revelar que de mica en mica s’havia decebut de la vida monàstica, i la il·lusió de guarir els altres i el repte de criar-me a mi s’havien convertit, en aquells temps, en els únics motors de la seva existència.

—Vull dir que la meva germana, l’Agnès, és una dona esplèndida, i que la meva dona era molt bona i molt bonica. Jo me l’estimava molt. I el meu fill també…

Vaig veure que a fra Guillem li ploraven els ulls, i vaig pensar que allò li aniria bé per tal de treure’s de dins l’angoixa d’aquell record punyent. Plorava amb unes llàgrimes abundoses que li regalimaven galtes avall d’aquells ulls tan blaus. Per tal de tancar el tema i poder parlar d’una altra cosa, fra Guillem es va eixugar la cara, es va gratar els espessos cabells blancs que el coronaven i em va dir:

—D’això… sobre les dones, i el diable, i tot plegat… ara et seré sincer. Però això que et diré, Ferran, no ho diguis mai a ningú, i molt menys a dom Pere ni a cap monjo de la cartoixa, d’acord? I que et serveixi de principi, si mai decideixes abandonar el convent quan siguis major d’edat. Sí?

—Sí.

—Mira… jo, per la meva feina d’infermer, i per d’altres motius que no vénen al cas, conec bé els secrets de la procreació i de l’anatomia humana, de l’home i de la dona, i dels seus funcionaments naturals. I jo, que conec tot això, et dic, i escolta’m bé perquè no t’ho tornaré a dir mai més, que a les dones, Déu els ha assignat una tasca carregosa i difícil des de ben petites. I només puc sentir admiració, respecte, i fins i tot una mica d’enveja, mal m’està dir-ho, per a cadascuna d’elles, santes i no santes.

—I per què?

—Doncs perquè el seu cos va ser dissenyat per al dolor, per al patiment i per al sacrifici. I nosaltres, els homes, en un afany per assemblar-nos-hi, vam necessitar inventar-nos un orde com el cartoixà per a poder patir, ni que fos de lluny, una mica del que pateixen les dones.

—I per què, això?

—Potser per enveja, mira el que et dic. Per acostar-nos a Déu, per a castigar els nostres cossos, vés a saber.

—I com ho feu, això de patir, mestre?

—Doncs per exemple, dormint poc, amb un son interromput per a anar a resar. I les dones… no poden pas dormir molt més d’uns minuts seguits cada nit, durant anys, quan han d’alletar d’un nadó, o els fills se’ls posen malalts, saps? Tot ho fan amb resignació i acceptació. I ningú no els en dóna les gràcies.

Jo m’escoltava el meu mestre amb els ulls com taronges, sense poder evitar pensar amb amargor que la meva mare, tot allò, per mi, no ho havia volgut fer.

—Els cartoixans mengem menys, perquè així ens sembla que imitem les penalitats del fill de Déu fent dejuni en el desert. Ho fem perquè la nostra ànima brilli amb el desig de Déu. Però les dones, si hi ha escassedat de menjar, deixaran de menjar i ho donaran als seus fills, per qui se sacrifiquen de manera silenciosa sense que ningú no se n’assabenti.

Em dolia pensar que la meva mare havia decidit prescindir de sacrificar-se per mi. El meu mestre va continuar parlant, com si aquell discurs encès l’alliberés de les seves angúnies.

—Els cartoixans no gaudim gens ni mica, i ens mortifiquem molt quan totes les coses anteriors no ens basten. Les dones, a les que anomenem, segur que de manera errònia, “vehicle de Satanas”, porten dins el seu propi cos el cilici mensual de l’abundosa hemorràgia, els dolors cruels del part, la tasca feixuga de la gestació i el sacrifici de l’alletament.

Jo, llavors, ja no entenia gaire de què em parlava. Mentre ell continuava amb la dissertació, jo vaig començar a jugar amb les pedretes del terra, tot fent veure que l’escoltava.

—Tot això fan les dones, mestre?

—Sí. Això sumat a que, per debilitat muscular, i de vegades a una resignada i mal entesa submissió, cauen víctimes de les pallisses del marit, o del pare, o del germà… o de l’atac pecaminós d’algun home malalt d’entrecuix, que se la troba en un camí apartat, o d’algun soldat que veu l’ocasió de desfogar-se de les angoixes de batalla…

Jo no entenia ni un borrall de tot plegat, però m’adonava que fra Guillem em parlava amb entusiasme, aprofitant l’avinentesa de ser lluny del monestir i que ningú no el sentia. Va callar, va respirar, es va adonar que potser havia anat massa lluny amb les seves paraules, i va intentar dulcificar el seu discurs.

—Mira, Ferran, si una dona persevera en la puresa i en la virtut, s’allunya de les temptacions i manté l’esperit de la Mare de Déu com a model, pot arribar a convertir-se en un ésser espiritual i sant, com ho són moltes dones, i com ho són les monges, i les santes que ens ha donat la història…

Es va fer un silenci, en què em vaig gratar els negres cabells arrissats imitant el gest habitual del meu mestre, tot intentant entendre tot el que havia sentit, sense aconseguir-ho, i tot rumiant la propera pregunta.

—I la meva mare era santa, o era d’aquestes que se’ls fica el dimoni a dins?

Fra Guillem no va saber què respondre.

—I com va ser, mestre, que la meva mare em va deixar aquí i no em va venir a buscar mai més?

Vaig notar que els ulls se’m negaven i que m’havia sortit un gall mentre parlava.

—Em sembla que la teva mare es va equivocar, fill meu —em va contestar fra Guillem amb cara de pena—. Errare humanum est. No en sabem res, d’ella. Res de res. I francament —va dir per a acabar, mentre s’aixecava del terra i es disposava a iniciar el nostre camí de retorn al convent—, em sembla, fill, que és millor per a tots que no en sapiguem res, d’ella. I tal com et vaig dir fa uns dies, no et facis cabòries. Mira sempre endavant. Confia en Déu, que te’n sortiràs de tot.

* * *