XLIII

L’acabament d’aquella nit

T’he buscat. Des d’ahir que et busco. Així que vas deixar-me ja et vaig començar a buscar. On eres? Sabia que tornaries. La criatura se m’ha mort, el meu fill s’ha mort. Et buscava perquè m’ajudessis a enterrar-lo. La dona de la criatura morta duia una llanterna que em va donar. Li he pogut tancar els ulls. No mira, no hi veu, tan bonic… La criatura duia un vestit de puntes, com un vestit de batejar, lligat sota del pit amb una cinta blanca. Una gorra de puntes li voltava la cara, lligada al coll amb un llaç de seda. Mira que bonic. La dona de la criatura morta tenia una pala ran de peus. Agafa-la. L’enterrarem més avall, on els morts no són tan espessos, en un sot que va fer un obús. La terra hi és menys dura perquè ha estat remoguda, a la vora del riu, perquè si el pot sentir, l’adormi. La cara de la dona era blanca com la de la criatura, dues cares blanques com el paper damunt de la boira de color de sofre. Vaig deixar la pala a dintre de la barca. Rema, tu; jo no en sé. La barca lliscava tallant la boira esfilagarsada que corria d’una banda a l’altra sense que fes un alè de vent. Ahir a la nit em vaig adonar que el meu fill s’havia mort i per això et buscava. Si hagués pogut menjar no se m’hauria mort; el menjar s’ha acabat. Una veïna m’ha donat aquest vestit, veus?, i m’ha dit amb llàgrimes als ulls: enterra’l ben preciós… Em va agafar una mà, tens la mà de gel com les mans del meu fill. Només es sentia la remor dels rems i de l’aigua. Ja hem arribat. Ho conec per aquesta bandera, per aquest pal de bandera clavat a terra, que un llampec de lluna ha fet brillar. Vaig agafar llanterna i pala i la vaig ajudar a baixar carregada amb la criatura. No sents a sota dels peus que la terra fa una mica de baixada?

La terra remoguda, a trossos era flonja a trossos era dura. Cava fondo. Anava dient. Cava més fondo. Si no caves ben fondo els gossos el desenterraran i els ocells li buidaran els ulls. Si et canses, reposa, tenim tota la nit per endavant. Més fondo. Tan fondo com tu ets alt. No vull que els gossos me’l descobreixin…, em va agafar un braç i me’l va estrènyer amb força, sents?, i no sents un gos que plora? Ploren amb el cap enlaire i amb el coll tibant; ploren perquè al cel els sentin, perquè la mort s’espanti. Cuita, cuita…, m’estirava els cabells i reia…, em pessigava la medalleta de l’orella… Té, deixa la pala, aguanta’l. Em va donar la criatura. Amb aquella criatura als braços no gosava ni respirar. Va saltar a dintre del sot per mesurar-lo. Les gotes de suor m’encegaven, em relliscaven galtes avall, esquena avall. Gelades. Ja n’hi ha prou. La vaig ajudar a sortir del sot després d’haver deixat la criatura a terra. Em va donar una empenta. No l’havies de deixar. Hauria sortit sola. Prou, t’he dit. No em sents? Prou. Té, em va donar la criatura. No el deixis caure. Posa’l de cara enlaire, estira-li les cames, endreça-li les cintes, allisa-li el vestit. Posa-li la pala trabucada damunt de la cara, que la hi protegeixi, que no se li fiqui terra als ulls, el mànec a la banda dels peus. Abans de començar a tirar-li terra al damunt, espera. La sentia resar amb la veu tan baixa que gairebé la hi colgava el lliscar de l’aigua avall del seu llit. Surt. Ajuda’m a tirar-li terra al damunt. Agenollats un a cada banda del sot va començar a empènyer terra amb les mans, a tirar terra a palades damunt de les cintes, damunt de les puntes, damunt del que havia estat el seu fill. Trepitja. Fes-la dura. Al damunt s’hi haurà de posar una pedra que serveixi de senyal perquè jo pugui saber sempre on reposa. En vaig trobar una, no gaire lluny, grossa i blanca. La vaig mig enfonsar i ens vam quedar una estona mirant-la. Anem. Ja està. Jo vindré cada dia a caiguda de nit, a despertar de matinada… Vam pujar a la barca. La mare de la criatura morta, de cara a mi, aguantava la llanterna. Tot d’una es va aixecar, la barca va decantar-se i la llanterna va caure al fons. Assenyalava endavant amb un braç estès. Li vaig preguntar què veia. Sense contestar-me es va tornar a asseure. No veus l’ala de l’avió? Ja hem arribat. Quan vindrà la primavera…

Abans de veure’ls els vaig sentir: una remor sorda damunt de la terra. S’anaven aixecant foscos i quiets. Una mica de vent els escabellava. Sortien de les fosses, del mig del riu, de l’altra banda del riu per damunt de l’aigua; el travessaven. Arrossegaven els peus, segurs, alts i cecs. Anaven tots cap a la muntanya metrallada, a milers. Un núvol es va esquinçar i contra el cel lluent davant d’aquella esquerda, s’hi va anar formant una figura fosca amb els braços oberts. Al seu costat l’àngel de la missa amb les ales recollides va començar a fer els daus de color blau i de color carmesí que serien el terra de l’església, mentre batallons i batallons de morts s’acostaven cada vegada més espessos cap a la muntanya. Vaig sortir de la barca seguit per la dona de la criatura morta. Què veus?, vaig preguntar-li. No veus res? No. Vam estar una estona callats. No sents el trepig de molts peus? No. No veus un àngel que està fent el terra de l’església amb daus blau fosc i carmesí que va estenent cap a nosaltres? Els dóna color a poc a poc com si els acoloris per dintre. N’hi ha que triguen a agafar color. Els d’una banda l’agafen més de pressa i més fort que els de l’altra, fereixen els ulls de tan violent que agafen el color. Ara reposa… Obre les ales i no veus l’ombra que fan? Comença a fer la bombolla que serà l’església damunt del món…, la va inflant, la va escampant perquè pugui aixoplugar tots els morts, perquè els pugui colgar sota del seu vidre tan fi que un tremolor d’aire se’ls podria endur i una gota de pluja foradar-la. Mira, ara fa els pètals i els pètals s’han d’ajuntar per damunt de la bombolla i després…, un sol sense claror, transparent i daurat al mig de la nit s’alçava a poc a poc davant d’aquella figura d’ombra que l’anava acompanyant amb els braços com si l’acostés cap al cel. Mira…, l’àngel comença el campanar. Sents? No sents un alè? M’arriba un alè, si, és la respiració del riu. No és altra cosa. La respiració del riu i de la nit. No, vaig dir-li, és l’alè de l’àngel, de tots els morts. I en vénen més. Un riu d’àngels ha foradat el cel i baixen rabents. Són els ajudants. Van d’una banda a l’altra, estiren els pètals amunt, amunt, perquè facin més forta la closca de la bombolla. Empenyen el campanar cap al cel, de pressa, de pressa… No els veus? Tinc els ulls oberts i només veig núvols que corren enrivetats de lluna. No veus uns àngels més petits amb una ala negra i amb una ala blanca? Es posen a fer una corona. Escolta! A dintre d’aquesta església feta pels àngels i per la fe dels qui vénen cap a mi, ompliré de rosada el calze de la meva mà i beneiré el sol d’aquesta nit que és Jesús innocent, el que tot ho dóna. Des d’aquesta muntanya tan vella, sense església i sense altar de fusta, més enllà dels mars, més enllà dels rius, des d’aquest cim amb cresta de núvol i amb fonaments de boira, beneiré els assassins i els assassinats, les carns que es desfan, els ossos que es separen, les venes que han xopat la terra de sang. Beneiré aquests batallons d’ànimes que s’acosten, atretes per la meva pietat en busca del meu perdó. I la figura d’ombra va estirar els braços endavant i de les puntes dels dits li sortien fils de color de llamp que baixaven a donar repòs als morts de les dues ribes…, i un cavall blanc esquitxat de sang…, i…

Per damunt de la boira una llum encegadora que s’acostava em va fer tancar els ulls. Quan els vaig obrir, tot s’havia fos: no hi havia àngels, no hi havia ombres de soldats caminant. La dona de la criatura morta se’m va girar de cara, són els camions dels homes que vénen a cremar els morts, adéu, va dir tot passant-me una mà pel braç, adéu.

Em va costar de posar-me a caminar: deixava enrere, amb el bosc encès, molta vida cremada. Tornaria a casa a treballar el camp de clavells amb l’aigua que lliscava pels reguerons, amb el soroll dels trens a la nit, amb el roser de roses grogues que s’emparrava fins al terrat. Tornaria diferent. Havia vist la mort de la vora. I el mal. Una gran tristesa com una mà molt dura m’estrenyia el cor. On era a casa? Encara tenia casa. Hi tornaria carregat amb muntanyes de records de tota la gent que havia conegut, que havia nascut i que havia viscut perquè jo la pogués conèixer, i que em voltaria tot al llarg del camí…, tants ulls dolços, tants ulls tristos, tants ulls sorpresos, tants ulls desesperats… S’esborraria el record del mal o el duria sempre amb mi com una malaltia de l’ànima? La carretera era ampla, el camí de casa l’hauria de buscar, no sabia on era. Vell com el món. Pensava en tot el que acabava de veure i que no era enlloc: ni àngels ni morts acostant-se a buscar la seva pau en l’acabament d’aquella nit. Només jo i la febre. Mentre el sol començava a pujar cel amunt com cada dia, com sempre…