XIX

El que hauria hagut de dir

L’hauria haguda de sacsejar ben sacsejada tot cridant-li burra més que burra, per què tantes ganes de morir si tens tota la vida per endavant? Tots tenim una vida que qui sap com serà, però com més tros n’hi ha per endavant, més esperança. Una vida gira a cada cantonada de l’any i l’any pot ser que sigui de llet o de mel, i s’acaba, i el que comença ja és diferent; ho sé de petit, després de la pena l’alegria. Dir-li que s’han de tenir ganes de saber com era el món quan tot just començava, quan ningú no sabia que tenia ossos ni per què servien ni per què serveix el cuc ni l’àguila que vola ni la fulla que es despenja de la branca sense plorar, que és el que faria una persona si caigués així, perquè la fulla sap, ho porta a la sang de fulla, que a la primavera tornarà a ser fulla; per les arrels de l’arbre s’haurà encabit el seu fantasma soca amunt fins a respirar altra vegada tots els vents de la rosa, rosa sota del sol la rosa tornarà a ser rosa, si no ho sabré jo més que ningú, creu-me, rosa quan la rosada, no, quan la claror de la rosada, no, quan encara la rosada nascuda de la nit humida, no, quan encara la rosada en els brins d’herba… Voler saber el per què de la mort que és feta expressament per treure gent del món, n’hi ha massa. Fora, fora, fora gent. No ploris, no et vulguis morir. Jo no sóc fet pel que tu vols. Sóc fet per anar d’una banda a l’altra. No busquis la mort, prou que vindrà. Una garrotada! Això és el que hauria hagut de fer amb tu en comptes d’escoltar el teu nyeu nyeu. Tu, que tenies tot el temps per fer-la esperar, amb l’alegria de viure, amb el gust de la poma i de la pera, la magrana reial corona de reina quan li cau la fulla arrissada i li surt la corona que tanca la capsa verda dura rodona plena de brillants vermells com la sang quan et talles i te’n surt una gota de foc com un gra de magrana amb el pinyol de fusta del color dels teus llavis, no el pinyol, sinó les fulles de la flor perseguides pel vent per deixar que rumbegi la corona tendra, això, que rumbegi la corona tendra tu que has volgut morir per l’aigua amb una papallona groga clavada als cabells. I quan t’has ficat onades enllà hauria hagut d’agafar-te i arrossegar-te fins a la sorra i apallissar-te fins a deixar-te baldada i quan t’hauries refet del baldament ja no hauries tingut ganes de morir perquè és veritat que una bona pallissa esborra molta pena. Em sents? Estic boig de ràbia perquè m’obligues a pensar en tu i m’obligues a sentir-me carregat de culpa per una mort que tu sola has triat. Jo estava tranquil i m’has abocat el mal de la bogeria. Isabel.

Ajagut bocaterrosa davant meu, amb els braços plegats i la cara damunt dels braços, aquell jo que era jo i no era jo remugava: torna a casa. Amb la mare estem fent la gran plantada d’esqueixos de clavellina de clavell blanc per rams de primera comunió i per enterraments de criatures. I amb la veu prima, escarnint-me, va cridar, em dic Isabel…