XXXIII

El paleta

Davant d’una casa bombardejada, amb els trossos de paret que quedaven tots renegrits, hi havia un home que caminava d’una banda a l’altra tot picant-se el cap amb els punys i renegant. Més que veure’m em devia endevinar perquè va callar en sec. Tenia el dalt del cap pelat i molts cabells pels costats i unes celles gruixudes que se li ajuntaven al mig del front. Es va asseure damunt d’un piló de tallar llenya i es va posar les mans damunt de les cuixes tot alçant el cap: aquest matí m’han enterrat la dona. Sort que el meu fill fa una setmana que se’n va anar a veure els avis i no sap res del bombardeig ni de la mort de la seva mare. I potser per això s’ha salvat. Quan va caure la bomba jo era a la vinya. Però, per què? Per què havien de tirar una bomba aquí, només una, si això és un poble de mala mort, sense joves ni res? La veu se li va escanyar: ni res… Només ganes de desgraciar la vida de la gent. Una dona com ella haver de morir sota la runa de la seva casa, sola a dintre de la seva casa, sense haver fet cap mal a ningú… El dia que em mori jo, si moro amb el cap clar, encara pensaré en ella, en la meva Eulàlia. I, veus? Tot i que el cor em fa mal, no l’acabo de sentir morta, no pot ser; la sento que va d’una banda a l’altra sempre atenta, sempre netejant, sempre cosint, sempre apedaçant, sempre basquejant-se per tenir la casa neta com una patena, tot com un tirabuquet…, més m’estimaria morir ara mateix, si no fos que el meu fill encara és una criatura, tan bo com la seva mare. D’ençà que em vaig casar només he tingut alegries. Mai el més petit disgust. I és molt assegurar. Mira’m les mans, oi que ho veus que són mans de paleta?, amb la pell endurida de tant agafar maons, cremada pel ciment. Aquesta casa havia estat feta amb la suor de tots dos. Sempre estalviant com uns desesperats per poder comprar ara un sac de ciment ara un parell de sacs de sorra, ara una partida de maons. Tot ens era festa! I va venir el guixaire, el pobre Estanislau, i no em va voler cobrar ni el material ni la feina. I va venir el lampista, en Jeremies, i no em va voler cobrar els jornals. I va venir en Manel, el fuster, i em va regalar els bastiments. I va venir en Belloc, el pintor, i em va regalar el vernís. I tots, lampista, fuster, guixaire, pintor i jo, ens vam posar a pintar-la: amb les persiana blaves. L’Eulàlia feia el dinar per tots. Una glòria. Perquè tu no pots saber què és fer una casa des dels fonaments fins el teulat. Veure com pujava. Agafar un maó, encastar-li ciment a tres costats i plaf!, aquí te l’encasto. I anar portant les bigues i cobrir-les i fer els envans conillers com qui fa un brodat… I la col locació de les teules: les unes de panxa enlaire, les altres de panxa a terra, apa, canals i camins perquè la pluja hi llisqui cantant. Em va mirar una estona i de cop va desviar la mirada. Darrere meu hi havia un noi prim, moreno de tant estar a l’aire lliure fent la guerra perquè era segur que l’havia feta: duia un braç embenat i el front també. Jo, va dir, ploro la casa d’aquest i la mort de la seva dona. Sempre hem estat com germans encara que jo sigui molt més jove. Sóc lampista i em dic Jeremies; quan tot just acabava d’aprendre l’ofici em van donar un fusell i cap a viure al ras, empaitat pels moros, més traïdors que fets d’encàrrec, i un dia que sense saber disparar vaig prémer el gallet perquè em vaig trobar acorralat, va sortir una bala, i el moro, abans de caure estirat a terra, va fer un bot, i jo vaig arrencar a córrer espantat d’haver-lo mort, i mira, em van fer fer el bot a mi dues bales perseguidores, una al braç i l’altra al front, i cap a l’hospital, que van bombardejar tres vegades tot i que tenia el terrat cobert amb un llençol amb la creu vermella… Si aquest, va dir, enyora fer paret, jo enyoro posar fils per les regates, llisca que llisca perquè les bombetes es puguin encendre. Aleshores se’ns va acostar un home més jove que el paleta, més vell que el lampista, que es va posar a enraonar baixet com si es confessés. Vaig anar a la guerra voluntari i ho he perdut tot: taller i eines. Eines que havia anat comprant quan feia d’aprenent, i eines que m’havia anat regalant el meu pare, començant per l’enformador. Demana, les tenia totes: martell, serra i xerrac. El ribot, que feia els flocs tan dolços que semblaven tirabuixons de geganta de processó. Riboteja que riboteja la porta que no encaixa, el finestró massa alt…, que tot obri i tanqui, que no falli res… Quan els vaig dir que jo tenia un camp de clavells van dir que estava molt bé però que més valia tenir un hort, sobretot en temps de guerra, que no saps mai si l’endemà podràs menjar. Aquesta guerra és la gran desgràcia, em vols explicar per què la fem? El paleta va dir que era per anar contra l’enemic, però el fuster va dir que per a l’enemic nosaltres també érem l’enemic. El lampista va dir: encara que la guanyem serà com si l’haguéssim perduda, una guerra serveix perquè la perdi tothom. Se’ns va ajuntar l’especialista a fer llars i va dir que ja podíem plorar, ja, que no hi havia res a llaurar; que érem carn de canó i res més que carn de canó. El paleta va redreçar el cap. S’acostaven tres homes empenyent carretilles carregades de pics i pales i martells de paleta. Eren el pintor, el guixaire i el fill del fuster. Venien a ajudar-lo a tornar a fer la casa. De seguida es van ficar per dintre de les ruïnes; jo també. Fins que es va fer fosc i el paleta va dir anem a sopar? Tots plegats vam anar a l’església; el paleta va encendre una llanterna que va posar damunt de l’altar. No es veia cap sant. Els bancs estaven apilotats en un racó, el guixaire en va agafar un i amb el fuster el van estavellar per fer foc a terra. Quan tot estarà acabat faré uns bancs més macos que els que hi havia. Damunt del foc hi van posar una olla plena a vessar de mongetes cuites guarnides amb trossos de cansalada.

El fuster va preguntar al paleta si sabia qui era jo. No ho sé, passava i ens hem posat a enraonar. Aviat ens vam quedar sols el paleta i jo. Au, ara, a dormir. Ens vam estirar a terra. Quan encara no devia fer un parell d’hores que dormia em va despertar una veu. Torna a casa.

A punta de dia van venir tots a treballar. Vaig estar tres dies amb ells ajudant-los a apilar runa i a treure ciment dels maons, però el dia que hauria fet quatre els vaig deixar, no per fugir d’ells, sinó per fugir d’aquella veu que em despertava així que m’adormia, torna a casa, torna a casa…