XXIII

L’herència

Deia que a vint-i-dos anys havia heretat del seu oncle. De molt petit havia quedat orfe; no recordava res dels seus pares i la mort de tots dos alhora, almenys per a ell, havia quedat misteriosa. Ningú no li havia explicat mai com ni quan havien mort els qui l’havien posat al món.

Una vegada, en el pis del seu oncle, a dintre d’un moble tot de calaixos, va trobar el retrat d’una dona molt bonica, amb els ulls i els cabells clars. Era l’estiu i la descoberta d’aquell retrat li va quedar barrejada per sempre amb olor de flors marcides i de tardes que no s’acabaven mai. Ja més gran, en moments de depressió, reveia aquell retrat que ell volia que fos el de la seva mare per tenir on apuntalar-se. Poder sentir al front la carícia tèbia d’aquelles mans que l’hauria buidat de tot el que de dolent portava a dintre. Al seu oncle, amb prou feines l’havia tractat. Es deia Hipòlit. Era un home cordial que es passava la vida fent visites, sempre carregat amb capses de xocolatins o amb paquets de pastissos per a les senyores i amb una bogeria per jugar a cartes amb els marits. Però ell no rebia ningú a casa seva. Vivia sol en un pis del carrer d’Aragó: mobles vells, de categoria, catifes autèntiques, portes de fusta gruixuda i finestres amb vidres de colors. La fortuna del seu oncle consistia en una casa en un poble de la costa, moltes hectàrees de terrenys i en una quantitat més que respectable de valors, que no vaig saber què volia dir però que vaig suposar que eren papers que valien molt. Havia passat tots els anys de criatura a casa de la seva dida, una dona de poble que valia més or del que pesava. Li havia ficat al cap que criar blat és la cosa més important del món o que una col ben crescuda té més mèrit que un senyor amb sabates de xarol i americana enrivetada. Així que va haver crescut prou, el seu oncle el va tancar en un pensionat. Tot el que havia estat cel i esteses de camps, fonts d’aigua clara i crits d’ocells es va convertir en parets despintades, vidres entelats i finestres altes. Anava d’un col·legi a un altre perquè de tots el treien per mala conducta. A l’hora de triar carrera, després de pensar-s’ho molt, es va decidir per la d’arquitecte. Aleshores el seu oncle el va dur a viure en una pensió de família a la part alta de la ciutat. Cada mes rebia una quantitat ni massa important ni massa migrada per fer front a les seves necessitats. El dia del sant de l’oncle i per Nadal anava a passar la festa al pis del carrer d’Aragó. Deia que l’oncle era un home reposat, amb uns ulls una mica nerviosos, celles caigudes, la barra prominent i el coll curt. Era persona de poques paraules, pulcre i molt educat. Fins que un any per Nadal no va rebre la invitació acostumada. No va gosar presentar-se al pis, esperant una explicació a la novetat d’aquell fet. Poques setmanes després va rebre carta d’un notari: li deia que el seu oncle havia mort d’una angina de pit i li deixava tot el que tenia. El senyor Ardèvol deia que havia abandonat els estudis com qui es treu un dogal del coll. La gent l’avorria i els pocs amics que havia tingut havien acabat cansant-se d’ell. Li deien: sempre sembla que no siguis allà on ets. Només n’hi havia quedat un: Esteve Aran. Deia que aquell amic es preocupava molt d’estudiar el misteri de l’existència, era gelós del que sabia i no en parlava gairebé mai. Entre tots dos l’amistat era tan forta que es pot dir que s’endevinaven els pensaments. Els mobles del carrer d’Aragó van anar a parar als encants o en botigues d’antiquaris: tot es va escampar. Se’n va anar a viure a la casa del poble. Així que l’havia visitada se n’havia enamorat. La façana donava a una carretera poc transitada. Al darrere hi havia un jardí sense flors tancat per un muret, amb una porta al mig, sempre oberta, que donava a un camp i el camp era a tocar d’una platja de sorra fina i d’aigua transparent. La casa tenia baixos i pis. A una banda hi havia un hort abandonat, a l’altra un cobert en ruïnes.

En els baixos, a la banda de la carretera, a cada costat del rebedor, hi havia dues habitacions: una saleta i un despatx. A l’acabament del rebedor una vidriera donava al menjador, que tenia la cuina a la banda dreta i un recambró a l’esquerra, atapeït de llenya. Al pis s’hi pujava des del menjador per una escala de cargol i es sortia a una sala molt gran amb les parets cobertes de llibres. De la gran sala es passava al dormitori que s’havia quedat per a ell. A la banda de la carretera hi havia dos dormitoris més; un que servia per quan l’anava a visitar el seu amic Aran i l’altre l’havia destinat a guardar-hi embolics.

Els mobles eren negres. Les catifes, pelades a trossos, eren totes vermelles. Els llums eren la cosa més miseriosa del món: un fil elèctric que penjava del sostre acabat amb una bombeta de claror groga i feble. L’endemà mateix d’haver arribat, explicava, quan encara dormia havien trucat. Es va vestir amb una esgarrapada i amb els ulls ensonyats va córrer a obrir. Al davant hi tenia una dona vella que li va recordar la seva dida. Em dic Isabel. Va afegir que el seu oncle, sempre que passava temporades a la casa, la llogava perquè netegés i li fes el menjar. Que si ell volia el serviria amb molt de gust. Sabia que era el nebot del senyor Arnau, que ho havia heretat tot, és a dir, que era l’amo. Se la va quedar. Hi anava a les nou del matí, treballava bé, feia bé el menjar i en havent dinat rentava els plats i se n’anava.

Es veu que les primeres setmanes el temps li havia passat de pressa. De mica en mica s’anava acostumant a fer de propietari desvagat. Aquella casa, després d’haver viscut tant de temps en pensionats i dispeses, li semblava un palau. Va demanar al fuster que li fes més llibreries per endreçar els llibres que havia dut de Barcelona, uns llibres molt antics, amb noms estranys; un llibre sobre la manera de tractar amb el diable i un llibre de confessions del més sant de tots els sants. Va començar a viure a la casa a mitjans de tardor. Assegut davant la taula del primer pis veia el mar amb els grans arrissaments i amb els grans aixecaments de les onades.

En girar full vaig trobar uns quants escrits curts on explicava la feina que havia tingut a recordar un somni. Moltes coses fugien i d’altres venien per esfumar-se i tot plegat arrencava de les arrels més fondes de l’ànima. Voler reviure un somni és impossible. Deia que mai no havia somiat que el sol l’enlluernava, ni mai havia somiat colors, ni mai havia sentit sorolls, ni mai havia sentit cridar ni enraonar…, però en el somni d’aquella nit els colors havien estat vius. Recordava una tempesta: feia esforços per fugir-ne. El vent capgirava les fulles, no les veia però les sentia patir a dalt de les branques. De cada fulla queien gotes com si plorés tota l’arbreda encegada pels llamps i sacsejada per vents amb fúria. Deia que abans d’explicar el somni que havia tingut aquella nit i que li havia deixat un record angoixós, havia de parlar dels ganivets i de la por que li feien quan era criatura.

La vista d’un ganivet li feia tancar els ulls, l’esgarrifava. Deia que un noi, Fermí Baixeres, el primer de la classe, havia desvetllat l’atenció de molts dels seus companys per les coses estranyes que deia i feia. Un matí, a l’hora de l’esbarjo, a la vora de la gruta on hi havia no recordava quin sant voltat d’hortènsies, va dir, al mig d’un grup de nois que l’admiraven, que es faria un tall a la mà fins arribar a l’os per demostrar-los la poca importància que donava al dolor físic. Tenia els cabells d’un ros tirant a gris i uns ulls que de tan clars semblaven buits. La colla de nois que no el podia veure, hi havia de tot, l’anomenava la simfonia en gris. Era prim, ample d’espatlles, amb uns braços tan llargs que no lligaven amb el seu cos. Una vegada, tot rient, va dir que es veia d’una hora lluny que venia del ximpanzé. El ganivet era de cuina, de mànec gruixut, amb la fulla estreta i punxent. Concentrat, amb la punta de la llengua entre les dents, es va marcar una ratlla que li arrencava del puny per anar a morir al naixement del dit petit. Passava i passava la punta del ganivet per la ratlla, a poc a poc i seguit, fins que se li va inundar de sang. Dels nois que el miràvem no n’hi havia cap que respirés. I potser hauria aconseguit el que s’havia proposat o sigui anar enfondint fins arribar a l’os, si jo no hagués caigut a terra com un sac.

En el somni d’aquella nit no hi havia cap ganivet, però si un punyal amb la fulla ondulada, foradada amb cinc forats. L’endemà va tenir altra vegada el somni; no hi havia cap punyal però sí una espasa. El primer somni havia començat amb vent entre les fulles sota un cel de núvols negres travessats per llamps que no paraven de ratllar el cel. No sabia explicar una tempesta i encara menys una tempesta nascuda en el buit, que l’omplia de sensacions perdudes que ho anaven esborrant tot com si ho llencéssim amb calma a dintre d’un pou i ho anéssim barrejant amb el temps i els colors. Caminava a pluja batent per un poble desconegut, arribava a una placeta amb cases a tres dels seus costats, no pas més altes d’un pis, totes amb teulada. Al costat que feia quatre, damunt d’un muret acabat amb un reixat de ferro, un gat assegut, gris, i amb els ulls com els de Fermí Baixeres, el mirava com si l’estudiés. No sabia com havia entrat a la plaça…, la pluja havia acabat allà. Tot era reposant, les finestres de les cases guarnides amb testos florits semblaven plenes de gent que no veia però que sentia atenta a cada un dels seus moviments com el gat assegut. I tot d’una es va adonar que anava vestit d’una manera antiga, amb una roba folgada que el cobria de les espatlles fins als peus. Al mig d’aquella plaça mig fosca, amb els ulls del gat que brillaven, la quietud espessa li enterbolia els sentits. S’havia equivocat? La roba folgada, que li havia semblat negra, era blanca i al mig del pit, com al mig del pit d’un seguici que l’acompanyava, hi duia una creu brodada. S’anava acostant a l’entrada d’un glop d’ombra. De dintre en va anant sortint una figura, també vestida de blanc, també amb la creu al mig del pit, també com ell i com tots amb els braços coberts per malles d’acer. Quan hi va ser a tocar, aquella figura va estirar el braç i a la mà hi tenia una espasa de color de lluna, amb el puny de ferro. La punta de l’espasa li va fregar el front; després se li va posar plana damunt d’una espatlla, després damunt de l’altra. I tot es va fondre com si ho haguessin estirat des de lluny. Al seu voltant només hi havia les cases, la paret amb la reixa al damunt i el gat que el mirava. Va ser llavors que darrere seu va sentir una presència. Es volia girar i no podia fins que va sentir com li enfonsaven un punyal a l’esquena; als seus peus, abans de caure, hi havia un bassal de sang.

Aquells somnis l’havien impressionat tant que va sentir la necessitat de fugir. Va anar a Arenys a veure el seu amic Aran. Li va dir que necessitava fer un viatge llarg, que li anava la salut mental. Emprendre un viatge tot sol l’anguniejava. Deia que el seu amic havia somrigut i li havia servit una gran copa de conyac. Li va dir que justament ell, que sempre s’havia interessat per les catedrals gòtiques, tenia la intenció, feia temps, de visitar Chartres. I va afegir que la necessitat del seu amic de fer un viatge el decidiria a emprendre el d’ell.

Va arribar al poblet on havia resolt de fer nit. Tot el que veia, els carrers per on passaven, les cascs una a una d’aquells carrers, els portals, els balcons, tot, tot, era com si ja ho hagués vist. No va dir res al seu amic però aquest devia adonar-se que li passava alguna cosa perquè un parell de vegades li va preguntar si es trobava bé. Li va contestar que el viatge amb cotxe l’havia cansat però que amb una bona dormida estava segur que quedaria com nou. Va fer un sopar lleuger i al cap de poca estona d’haver-se ficat al llit es va adormir. Els llençols feien una bona olor de bugada a l’antiga, li va semblar que d’espígol: el coixí era de ploma, l’edredó, voluminós, també. Es va despertar amb un sobresalt que encara era negra nit. I per més que va proposar-s’ho, no va poder tornar a agafar el son. Tenia ganes de llevar-se, però, què faria, llevat? I tot dient-se que no es llevaria va saltar del llit i es va vestir. Els carrers eren deserts. No es veia ni una trista ànima. D’un mercat sortia pudor de verdures passades, de carn estantissa. A dalt d’un campanar tocaven les quatre. Recordava, gravat en la torre d’un palau, el nom d’Enric IV. Empès per una voluntat que li venia de molt endintre va entrar en una placeta, la del somni. A tres costats s’hi aixecaven cases d’un sol pis, amb teulada, amb finestres florides. A dalt d’una paret baixa acabada amb un reixat un gat de pelatge gris el mirava. Se li va plantar al davant i el gat no va fer cap moviment ni va deixar de mirar-lo. Tenia els ulls fixos en els d’ell i va ser ell que va haver de girar el cap per fugir d’aquells ulls. Una tempesta de pensaments l’havia clavat al mig de la plaça. Va sentir com si una fulla acerada se li clavés a l’esquena. Es va passar la mà pel front xop de suor… Una claror molt dolça, a llevant, anunciava el dia. Quan va sortir de la placeta el cap li rodava. El gat encara era a dalt del muret. En entrar a l’hotel el cel ja era rosa.