XXIX

L’ermità

El vaig veure de seguida, aquell vell que llaurava, i ell a mi perquè fent-se ombra damunt dels ulls amb la mà i amb uns grans crits va preguntar-me si anava a l’ermita. Sense donar-me temps de contestar-li em va dir que l’ermita era més amunt, a dalt del bosc d’alzines, darrere d’una espessor de cirerers d’arboç i de brucs. Se’m va anar acostant per damunt dels terrossos i, en ser vora meu, es va tirar la gorra enrere. No és pas una persona com les altres. Qui?, vaig preguntar-li. No vas a veure l’ermità? No. Doncs vés-lo a veure. És l’home més gran de la terra. Un gegant. Ni els àngels més àngels se li poden comparar. Quan va arribar en aquestes terres ja duia la mirada plena de Déu, ja respirava Déu… L’ermita era una ruïna, tenia el sostre mig enfonsat i dues parets a passeig. Tota ella un cau de serps i sargantanes. L’altre ermità ja feia anys que s’havia mort de vell. I aquest home, que jo puc dir que és un sant, va arribar que amb prou feines s’aguantava, tot ell una misèria, amb la pell i l’ós però amb la mirada clavada al cel. De seguida vaig ajudar-lo: li duia tot el que podia encara que mai no m’hagi sobrat res…, un tros de greix, rosegons de pa encara que el sopar de les gallines anés una mica prim. De vegades unes quantes pomes, de vegades un pot de mel de romaní. Un dia, sense gosar mirar-me, em va dir que resava perquè Déu em premiés pel gran bé que li feia i es veu que Déu li va deixar entendre que jo aniria de dret a la seva santa glòria el dia de l’últim badall. I visc tranquil. D’aleshores ençà tinc l’hort més gemat del món, es pot dir sense ni regar-lo perquè així que té set el cel li envia la pluja. Cullo més raïm que mai. La terra és flonja i negra. I mentre treballo, l’esperit se m’envola amunt cap al blau i les nuvolades.

Al cap de pocs dies d’haver arribat, l’home sant va començar a portar pedres: pujava paret. Una de les pedres, la més llarga i estreta, que estava mig enterrada vora la font del Pinetell, la va posar travessera damunt del portal, a fer de biga. I tot ho va cobrir amb teules, que mig arrossegant-se anava a buscar a la masia abandonada. Quan va tenir l’ermita llesta va fer l’altar amb la soca d’un roure que un llamp havia aterrat. L’anava estirant lligada amb una cadena que vaig deixar-li. I damunt de l’altar on cada dia a trenc d’alba diu missa hi va posar la creu feta de quatre menes de fusta com la creu on va morir el Salvador: fusta de palmera, fusta de xiprer, fusta d’olivera i fusta de cedre. A un costat de la creu té una corona feta amb brots de romeguera i, a l’altre, tres claus rovellats, amb la cabota aixafada, lligats amb un filferro. La missa que diu no és com les altres: es veu que un àngel, sempre el mateix, li fa d’escolanet i bufa per engrandir l’ermita, la cobreix amb un vel de vidre fins que la converteix en una catedral. El dia que es mori els ocells se l’enduran cap a les altures, apa, apa, els uns estirant-lo els altres empenyent-lo…, el deixaran damunt d’un núvol barcassa enfistonat de llum de color de perla. Si el vas a veure et farà bé. Diuen que hi ha guerra, que els germans maten els germans, però aquí el Déu de l’herba i de l’arbre, del cel i de la boira, de l’aigua i de la roca, no para de beneir els homes de cor tendre. Vés a l’ermita, vés.

El camí pujava fent voltes per entre arbres de soca turmentada fullats d’una fulla enterca i lluent. Els brucs eren alts, aventallats. Per entremig vaig veure l’ermita, tota de pedra, amb teules cobertes de molsa. Al peu de l’entrada seia un home vestit amb roba de sac, amb un cordill lligat al coll i a l’acabament una creu de fusta fosca. Una corda, tota ella un rosari de nusos, li voltava la cintura. Va alçar el cap i em va donar el bon dia. He sentit passos…, va estirar un braç endavant. Als peus hi tenia un cabàs ple de mongetes. Li vaig explicar la meva història. Com si no m’hagués sentit va manar: ajuda’m a triar-les. Damunt nostre el cel estava atapeït de núvols petits. Per on jo havia pujat s’acostava una nena carregada amb un cistell; a tocar de nosaltres el va deixar a terra i en va treure un pa i un pot de confitura. Se’n va entornar avall sense haver dit ni una trists paraula. Vam coure les mongetes al mig d’una clariana, damunt d’un foc tremolós, a dintre d’un perol que semblava d’or. En havent menjat vaig tirar un parell de galledes d’aigua damunt del foc, em va fer seure al seu costat i tot mirant-me amb aquells ulls malalts va començar a enraonar.

El meu pare era un home ric. Va morir dels disgustos que vaig donar-li: li demanava diners sense parar; quan va negar-me’ls, per obtenir-ne li vaig falsificar la firma; em valia del seu nom. Vaig heretar la seva fortuna, que em vaig barrotar de pressa. Carregat de deutes, sense haver treballat mai, els amics es van fondre aviat. Menyspreat de tothom, de tots els qui m’havien voltat quan de les meves mans vessava riquesa, em vaig enfonsar. Vivia en una dispesa miserable, fins que no la vaig poder pagar més. Tot el que podia haver fet hauria estat carregar vaixells, portar maletes, escombrar carrers, passejar cartells… Pintar parets? No hauria sabut com posar-m’hi! No sortia de dia perquè la gent no em veiés. Passejava de nit, a l’últim sense ni un cèntim mal dormia pels bancs de les estacions, pels bancs dels carrers, fins que naixia el gris de la matinada. Una nit d’aquestes, als meus peus es va obrir la tapa d’una claveguera i en va sortir una desferra d’home. Ell em va guiar perquè em lloguessin per netejar clavegueres. Ningú no em veia, ningú no es podia riure de mi. A dintre meu va néixer l’odi per la gent que senyoreja, per tots els qui tenien diners com jo havia tingut i que s’havien convertit en els meus enemics. Detestava les cases sumptuoses, les dones enjoiades, aparadors de robins i de brillants. Les que m’havien vist agenollat als seus peus i que m’havien deixat sol amb mi mateix amb un gest del dit més enjoiat, amb una mirada que m’esborrava del món. Com aquesta arrel que no es sap on acaba, les clavegueres s’entortolligaven per sota les cases dels poderosos. Els meus companys de misèria eren gent resignada…, aviat vaig separar-me’n, no pas perquè fossin com eren sinó per necessitat d’estar sol. Qual en sentia algun que s’acostava, fugia claveguera enllà. Amb un fanal penjat al coll, carregat amb una barra de ferro, picava la volta de ciment desitjant destruir la ciutat pels fonaments. Les clavegueres més allunyades m’atreien. Passava hores i hores embrutit, respirant la pestilència d’aquell laberint de fosca que recollia tota la brutícia de la ciutat. Els dies de tempesta l’aigua arrossegava rates mortes fins al mar. De vegades aquella mena d’odi exagerat es calmava i les llàgrimes em relliscaven galtes avall. Era quan em delia per respirar l’aire que jo mateix em negava. Buscava una sortida i no en trobava. No sabia per sota de quins carrers, per sota de quins llocs caminava xop d’aigua pudent, voltat de rates que m’espiaven des dels seus racons més amagats. No sé el temps que vaig viure així…, fins que un dia…, els barrots de ferro que feien d’escaleta se’m clavaven a les plantes dels peus, la trapa era feixuga. Els meus braços semblaven canyes, les meves mans semblaven urpes. La columna del coll amb prou feines m’aguantava el cap. La nit era de primavera. L’aire jugava amb les fulles. Estava vora del mar i la pudor de quitrà…

Quan vaig tornar en mi em vaig trobar estirat en una llitera, amb tots els sentits centrats en el clapoteig de l’aigua, sense esma de preguntar-me com havia anat a parar allà dins. Una sirena, de tant en tant, llançava el seu crit de tristesa. En una sala il·luminada vaig veure un grup d’oficials vestits de blanc que bevien i reien. Vaig baixar per una escala de corda i vaig deslligar la barca.

Al mig del mar, el cel m’adormia, la lluna m’emblanquinava. Acariciat pel cel i la nit, sol amb la meva misèria, amb la meva ira que s’anava convertint en una paraula sense sentit, vaig descobrir allò que no sabia que buscava: arribar a Déu pel camí difícil de l’existència. Una platja em va acollir i, agenollat damunt de la sorra, vaig acceptar la vida. Havia de tornar a néixer, havia d’esborrar les formes que els homes m’havien posat a dins, tant els dirigents com els dirigits…, i de cop, al mig del sol, se’m va aparèixer, com un anyell de puresa, el Salvador, el que tot ho dóna.

Vaig travessar pobles i més pobles; caminava per camins d’herba tendra, per entre sembrats, per les vores dels rius. Em castigava: no menjava quan tenia gana ni bevia quan tenia set. Em feia sagnar a fuetades de rams d’ortigues…, a punt de morir sense acabar de morir-me, vaig beneir el brot tendre, la ploma caiguda, el cor de la flor, el llimac i la sangonera, la serp verda i la de color de terra, l’aigua cascada avall, la gla que sacia la fam dels senglars…, i aquí, en aquesta soledat feta de llum, mirant sense parar el sol que em crema els ulls, en companyia de la creu, damunt d’aquesta terra que es deixa trepitjar i d’on ha sortit el llot de què sóc fet, voltat de vida forta i secreta, visc en estat d’amor perquè Déu no m’oblidi.