XXXVIII

El pescador

Ei!, minyó, vine, que m’ajudaràs…, a un centenar de metres un home pescava. Seia en un tamboret d’estisora; al costat hi tenia un sarró i un pot transparent ple de cucs. Em vaig asseure al seu costat en el moment que es tirava enrere cargolant una rodeta que hi havia al capdavall de la canya fins que va sortir de l’aigua un peixet enganxat a la punta per les ganyes que es bellugava furiós picant-se el musell amb la cua. Li va arrencar l’ham amb compte i el va tornar a l’aigua; com m’havia dit que feia l’Eva quan pescava un peix massa petit. El peix es va convertir en una ombra lleugera aigua endins. Dóna’m un cuc. No l’estrenyis massa. El va enganxar a l’ham i amb un cop de braç va tirar el fil tan lluny com va poder. Com et dius? Adrià. Adrià què més? Adrià Guinart. Va riure. Com el bandoler? Jo també vaig riure sense acabar-lo d’entendre i quan li anava a explicar que m’havia perdut va dir baixet, calla!, que els peixos no picaran. Distret amb no sé què no em vaig adonar que havia pescat un peix fins que me’l va tirar per sobre. Fica’l al sarró. Em relliscava dels dits. Tenia la llengüeta rodona, molsuda, coberta de bava, curta. Quan va haver pescat mitja dotzena més de peixos, va plegar. Em va demanar que agafés el sarró, va desfer la canya i se’n va anar darrere d’uns arbres on tenia un cotxe pintat de blanc que semblava de ferro. Puja.

La casa era de fusta voltada d’arbres alts i vells. A dintre hi havia una sala gran amb un llit en un racó i a la dreta una llar encastada en una paret de pedra. Damunt de la lleixa de la llar hi havia tres o quatre pots de terra plens de pipes. Dues portes al fons donaven, una a la cuina, l’altra a la dutxa. Encén la llar. Té, aquí hi ha diaris. Del plec de diaris en vaig agafar un i en anar a estripar-lo per fer-ne pilotes i posar-les a sota de la llenya…, tota una pàgina estava coberta de fotografies i a la part de dalt, en la fotografia del mig, dreta davant d’una paret coberta de cartells mig esquinçats, hi havia l’Eva. Reia una mica però tenia els ulls tristos. El pescador va sortir de la cuina, vaig tenir d’amagar la pàgina del retrat, dóna’m un full de diari. Vaig acabar de preparar el foc i quan hi acostava el misto el pescador em va cridar perquè anés a ajudar-lo: els peixos li relliscaven dels dits, no podia obrir-los. Agafa’l per la cua! Agafa’l amb un drap! Els va posar damunt d’unes graelles i els va coure al caliu de la llar. Un gat que fins aleshores no havia aparegut va començar a fregar-me les cames. Era gris fosc i tenia els ulls blaus com els ulls del pescador. No vaig empassar-me ni una trista queixalada. Ben doblegada duia la pàgina del retrat a la butxaca. El pescador fumava a poc a poc i el gat menjava el que havia quedat dels peixos. Ara, a descansar una estona. Sempre dormo en havent dinat. Tu també. Em va acompanyar a la cuina i per una porta al costat de la que donava a fora vam entrar en un cobert atapeït d’eines, de llaunes de tota mena, de sacs de patates, de pomes escampades per terra. Dormiràs aquí damunt, i va assenyalar un taulell; desembarassa’l. Espera, que et donaré uns quants coixins que et facin de matalàs. Quan tot va estar arreglat em vaig estirar damunt del taulell. L’Eva reia una mica però tenia els ulls tristos. Vaig sentir que el pescador corria per la sala i vaig amagar el retrat. No devia haver passat una hora. Em va cridar. Anirem a fer un tomb i a recollir llenya que vaig tallar fa dies. La tarda era clara, no es veia ni un núvol; el cel tenia un blau desmaiat, a la meva dreta s’alçava una muntanya. Veus aquesta muntanya? Al darrere hi surt el sol. I als peus hi ha un misteri. Anem.

Vam pujar al cotxe i vam anar cap a la muntanya; alta, a trossos coberta d’arbres d’un verd fosc, a trossos clapada de pedrer. Veus l’estany que té al peu? El cotxe va fer una volta i el va parar. Baixa. Veus la foradada que hi ha a l’altra banda de l’estany? Fa anys i anys volien fer passar un tren per aquest racó de món, foradar la muntanya, és a dir, fer-hi un túnel. Van començar els treballs amb molt d’entusiasme i no els van poder tirar endavant. Tothom anava morint: per començar, l’enginyer, després el capatàs, un altre capatàs. Després els obrers…, tots anaven morint però no d’accident sinó de malaltia. Anaven portant gent nova. Fins que tres o quatres obrers, els que posaven la pólvora de les barrinades, es van enfonsar. Un que va poder salvar-se va explicar, sense parar de senyar-se, que s’havia enfonsat la terra, fondo, fondo, mitja muntanya, deia, s’havia enfonsat empassant-se homes i vagonetes. Els treballs van haver de parar i així va quedar la muntanya: amb la foradada als peus, alta, ampla i negra com una ferida lletja. Però el més curiós és que davant de la foradada la terra es va anar enfonsant i el gran sot en forma de ferradura, que abraça com si diguéssim l’entrada de la cova, es va anar omplint d’aigua que encara avui ningú no sap d’on ve. És una aigua estranya, verda i espessa; malalta. Ningú no ha gosat ficar-s’hi i nedar fins al forat. Si s’hi tira una fusta o una branca qualsevol, no suren, s’enfonsen fent un remoli. Mira…, ens vam acostar a un parell de metres de l’aigua, va agafar un tros de fusta, el va tirar amb fúria i el tros de fusta va caure al mig del l’aigua que la va xuclar a l’acte amb un gran giravolt verd. La gent dels pobles de per aquí a la vora va teixir la llegenda: a dintre de la cova, abans que s’enfonsés, s’hi havia ficat una noia perseguida. Moltes nits, deien, se la sentia cantar. Jo he vingut aquí moltes nits i a totes hores i en tota mena de nits: de lluna, de boira, de vent, de calor i de fred, i mai no he sentit cantar cap noia. Però les llegendes són boniques i ajuden a passar el temps. Anem. Vam anar cap a un bosc on hi havia la soca d’un arbre i les branques tot tallat a trossos. Carregarem aquesta llenya amb calma i demà l’estibarem a dintre del cobert. N’hi ha ben bé per un parell de mesos.

Vam treballar fins a entrada de nit carregant primer i descarregant després. A l’hora de sopar tampoc no vaig poder empassar-me res. Una poma i gràcies. El gat no em deixava. Em pujava als genolls, se m’enfilava a l’espatlla, em mossegava l’orella… Què et passa, et trobes bé? El pescador xuclava la pipa i em mirava de dret als ulls. Tenia la pell torrada, tres arrugues al front que li anaven de banda a banda, els ulls bondadosos. Duia botes altes, rosses, i el que se li veia de camisa a sota del jersei semblava de seda. Mentre el gat se m’endormiscava a la falda se’m va posar a explicar la seva vida que tant se me’n donava, que si tenia dues filles, que si feia anys que no les havia vistes. De lluny li agradaven més perquè les veia com hauria volgut que fossin. S’havia casat jove amb una noia preciosa. L’enamorament no se’m va acabar mai. Vam tenir les filles que semblaven una rèplica de la seva mare. Al cap d’un any d’haver tingut la segona, la mare va morir. Tot el meu amor, tant, que no sabia què fer-ne, va anar a parar a les meves filles. No feia un pas sense que elles ho sabessin. Home ric, podia donar-los tot el que volien i encara més. M’avançava a endevinar els seus desigs. Van anar creixent i em vaig enamorar. La noia era esplèndida, una primavera d’alegria, molt més jove que jo. Però en presentar-la a les meves filles va començar el drama. No la volien. A casa es va convertir en un infern. I per elles vaig acabar renunciant al que hauria estat el meu lligam amb la vida. Fins que els va arribar l’edat de casar-se elles… M’escoltes? Es van casar totes dues al mateix temps amb un parell de mediocres que me les van robar. Robar vol dir que me les van girar en contra. Les van apartar del seu pare. Un dia, estàvem tots reunits i no recordo què explicava, vaig perdre el fil de l’explicació perquè em vaig adonar que no m’escoltaven; la vaig tallar en sec. Aquest fenomen es va produir unes quantes vegades, fins que em vaig adonar d’una manera molt clara que el fet de perdre jo el fil del que deia els omplia de satisfacció; perd facultats. Semblava que els sentia. Era com si els veiés. I un cop perdudes les facultats es morirà i quedarem rics per la vida. Sempre he estat home de donar sense esperar que em demanin i vaig voler acabar amb aquella situació que em pesava. Sòrdida. M’escoltes? Vaig prendre el determini de vendre tot el que tenia. Totes les propietats, les torres, els masos, les finques de conreu, les cases de pisos de ciutat…, tot ho vaig convertir en diners i en vaig fer quatre parts; una a la meva filla gran, una a l’altra, una tercera part a una obra benèfica i la quarta part me la vaig dedicar. I m’he tancat aquí amb els meus boscos, amb les meves llunes, amb els meus rius i amb els meus llacs…, i amb aquest gat que s’ha enamorat de tu. A dormir! A dintre del cobert, si la bombeta no s’encén (de vegades se li cremen els fils) trobaràs espelma i mistos. Bona nit. L’espelma i els mistos són en el primer prestatge de l’armariet dels remeis que hi ha penjat damunt del taulell.