XXII
Un llum vermell
Asseguts com sempre de cara al mar, vam veure al fons, cap a la banda del poble, un llum vermell que s’encenia i s’apagava. A la platja, una mica a part d’on érem, es movien unes quantes ombres; enraonaven però no es podia entendre què deien. De seguida ens vam adonar que arriaven una barca cap al mar. I no gaire lluny de la platja vam començar a fer senyals vermells al llum vermell que els feia des de lluny. Qua encara no feia deu minuts que la barca s’havia ficat mar endins es va sentir el motor d’un avió. Tant el llum de la platja com el llum vermell allunyat van deixar de fer se senyals. Del vaixell van sortir glops de foc enlaire, ratlles de foc que buscaven l’avió. Tot va acabar amb un parell d’explosions seguides de flamarades que llepaven el cel. La barca no va tornar i la remor de l’avió es va fondre. Al mig del mar hi havia foc. Les campanes anunciaven la mitjanit. Anem? Anem.
En arribar a la casa el senyor em va fer entrar al rebedor, es va aturar davant del mirall i de tant en tant em preguntava si veia res a dintre. Aquella nit em va costar d’adormir-me. El vaig sentir que pujava i baixava l’escala unes quantes vegades. Què devia veure, ell, en el mirall de la lluna entelada tan vella com la de l’armari mirall de la meva mare que quan era petit em quedava sense nas de tant que m’hi encastava?
Una nit vaig fer esforços per no adormir-me, per poder saber qui passava amb tantes anades i vingudes amunt i avall. Vaig acostar l’ull al forat del pany. Ell tenia encès el llum del seu dormitori perquè es veia una mica de claror en el terra de la sala. Va passar a poc a poc tossint, tot d’una es va acostar a la meva porta i d’un bot em vaig ficar al llit. Em van venir ganes d’anar-me’n d’aquella casa, però no sé què hi havia en la mirada d’aquell home, sovint carregada de malestar, sovint com si demanés misericòrdia, que em vaig aguantar. Em feia pena. Estava una mica cansat de la basarda de cada nit davant del mar esperant que toquessin les dotze. I aquella mena de basarda de les estones, ja n’hi havia passades moltes, davant el misteri d’aquell mirall. I jo que sempre havia dut els escapularis a la butxaca, bruts i rebregats, me’ls vaig petjar al coll. La vella Isabel també en duia. Els vestits poc escotats no els deixaven veure, però per un costat li sortia el cordonet, negre, com el cordonet dels meus.
Fins que un matí, a l’hora que la senyora Isabel venia a treballar, va trucar fort a la meva porta. El senyor estava estirat a terra al mig del rebedor amb els ulls oberts, tot ell encarcarat. Encara vivia. Ens va costar molt de dur-lo a dalt i de ficar-lo al llit. La vella Isabel li va preguntar si volia que avisés el metge que vivia en un poble de més lluny. Ens va mirar, ara l’un, ara l’altre, amb uns ulls plens de súplica. No vull cap metge, Adrià. Era la primera vegada que m’anomenava pel meu nom; sempre em cridava dient només vine, puja, ajuda’m o seu o segueix-me i em va semblar, potser perquè va dir-ho amb veu de persona malalta, que el meu nom sonava diferent i em feia més gran i em feia sentir més fort. Aquell home es refiava de mi. Va passar molts dies enllitat. Jo li pujava el menjar i els tassons amb les tisanes. Li canviava la roba, el rentava, l’afaitava, li feia companyia a les nits assegut a tocar del balcó. No em deixis… M’hi vaig acostar. No em deixis.
Una nit que s’havia adormit i respirava tranquil, vaig anar al rebedor. Sota de la bombeta que feia la claror groga em vaig mirar al mirall, com sempre vell i entelat. A dintre m’hi veia jo, part del penja-robes, un tamboret… Em mirava els peus, les cames, les mans a l’acabament dels braços, el pit, el coll, les galtes, els ulls. Tota la meva persona. Què devia veure a dintre del mirall el senyor de la casa vora el mar? Alguna nit, si reposava bé, jo sortia a la sala dels llibres i després de mirar el mar des del balcó n’agafava algun. Hi entenia poca cosa i aviat em cansava de llegir.
Una nit vaig gosar sortir abans no toquessin les dotze. Queia una plugeta i l’olor de mar emborratxava. La sorra s’enfonsava sota dels meus peus, una mena de boira cobria l’aigua i feia el cel baix. Caminant, caminant, vaig arribar fins al poble mort i desert. A la vora d’un barranc hi havia llum en una finestra i en acostar-m’hi vaig ensopegar amb una pila de pedres i maons. Enfilat al damunt vaig veure el dintre d’una habitació amb un llit cobert amb una flassada vermella, una Verge amb corona de roses penjada al capçal del llit…, una noia es despullava i abans d’acabar es va passar la camisa de dormir pel cap i es va treure els enagos pels peus. No podia acabar de veure bé perquè les cortines de la finestra, encara que fossin transparents, me la mig esborraven. M’hauria agradat conèixer-la, parlar-li, saber què pensava. Dormir al seu costat.
En arribar a la casa vora el mar i en anar a pujar l’escala vaig veure llum al rebedor. Davant del mirall, abrigat amb una bata, hi havia el senyor, assegut en un tamboret. No em va veure.
Va morir l’endemà a la caiguda de la tarda. Havia passat la nit tranquil. Quan es va despertar no se li veien els ulls tan espantats com altres vegades però la pell de la cara no li tenia ni mica de color. Va treure un sobre de sota del coixí i em va demanar que me’l quedés. Me’n vaig, va dir-me, aviat no seré aquí…, a dintre d’aquest sobre hi ha el meu testament. La meva darrera voluntat. Obre’l així que no hi sigui. No va menjar res. La senyora Isabel, en veure que li tornava la safata tal com l’havia pujada, va dir que era com si fos mort. El vaig vetllar tota la nit. Semblava que vetllés un sant. De mica en mica la pell se li va anar arrugant d’una manera que feia angúnia. Els ulls enfonsats a dintre de les conques miraven el sostre. Tot ell, que encara no havia arribat a la gran vellesa, es va convertir en poques hores en un sac d’ossos que se li anaven enxiquint. Com si a dintre del llit hi hagués una criatura. En el palmell de la mà dreta que se li va entregirar hi tenia una ferida sagnant, llarga i estreta.
El vaig haver d’enterrar jo. El senyor rector havia pogut fugir del poble al començament de la revolució ajudat per una bona ànima. L’enterramorts havia anat a viure amb una germana tan vella com ell. L’església estava buida de sants. Qui tocava les hores era un vell pagès que de petit havia fet d’escolanet. Les criatures jugaven pels carrers amb els canelobres que de sempre havien estat a l’altar major regalats pels amos de la vella Isabel que, com tants, havien mort de cara a la paret.
Vaig cavar un sot en un racó del cementiri; abans vaig haver d’arrencar un tou de xeringuilles i, a cinc pams de terra, van començar a sortir ossos. En vaig agafar un com si agafés una branca. Negre i corcat, no sabia endevinar si era d’un braç o d’una cama. Un noiet que em mirava me’l va demanar me’l dónes? El va agafar i se’n va anar saltant i cridant, és d’un mort! És l’os d’un mort! L’home que ens duia la llenya i que la senyora Isabel havia anat a avisar em va ajudar a dur l’amo de la casa vora el mar al cementiri i a ficar-lo a dintre de la terra. Al damunt hi vam posar unes quantes pedres d’aquelles que hi havia al peu de la finestra de la noia que es ficava tard al llit.
Aquella nit, quan la senyora Isabel se’n va anar vaig obrir el sobre. A dintre hi havia un paper gruixut i escrit amb lletra clara deia: «Deixo els meus béns, mobles i immobles, a Adrià Guinart, que m’ha fet companyia fins a l’hora de la mort. A canvi li demano un últim favor: que estripi i cremi tots els meus papers. Pere Ardèvol». Assegut darrere de la taula de la sala dels llibres vaig posar-me a mirar papers. N’hi havia molts, tots ben ordenats a dintre de carpetes descolorides. Cartes a un banc de Barcelona, cartes al batlle del poble que parlaven d’uns terrenys que el senyor Ardèvol es volia vendre. Cartes d’un amic, Esteve Aran, datades a Arenys de Mar, en què li parlava del misteri dels somnis, dels records d’una altra vida. En l’última d’aquelles cartes li deia que qualsevol dia pujaria a veure’l. A dintre d’una carpeta lligada més fort que les altres hi havia un plec de fulls que només parlaven de miralls. Al començament d’aquells fulls el senyor Ardèvol deia que cada home és el mirall de l’univers. De Déu. Fins que vaig trobar un plec de papers escrits amb una lletra difícil, on explicava la seva vinguda en aquella casa i la història del mirall del rebedor. Se’m va fer de dia tot llegint-ho.