XVI

Tres noies i una taronja

Oh, mireu, a la sortida de la claveguera del castell hi ha un noi. És un noi mort? Si fos mort tindria la cara més blanca. Aquelles veus m’arribaven de lluny, m’anaven desvetllant. Eren veus de noies. De noies que em voltaven fins que una ombra se’m va decantar al damunt i una cosa molt fina, potser un bri d’herba, potser una ploma, em va lliscar per la galta. No ho vaig poder aguantar. No li facis amoretes. Veia sis peus, sis cames, sis genolls. Tres noies em miraven enriolades. Té un ull obert i fa l’adormit. Veus com li brilla? Em vaig asseure i van fugir rient i cridant. Un vol de gavines els va passar per sobre. Els crits de les noies, que s’havien ficat de peus a l’aigua, el vol de les gavines en aquell matí tan clar, m’endinsaven en un món diferent. Una taronja va pujar enlaire. Les noies jugaven a tirar-se-la. Rodona, pujava amunt contra el blau i queia rabent entre dues mans que l’esperaven a l’acabament d’uns braços. Darrere d’una roca que no me la deixava acabar de veure, s’acostava una altra noia que semblava una figureta de pessebre. Era tota de color de camèlia, ho vaig veure desprès, amb uns ulls grossos i negres, amb els cabells escampats esquena avall. De seguida la van voltar. Una de molt rossa li va preguntar, encara plores? No hi pensis més. Si se’n vol anar a cantar pel món, que se n’hi vagi i que bon profit li faci. El promès l’ha deixada?, va preguntar una de les noies que duia una brusa groga. Sí, la Isabel tenia por que l’hi matessin a la guerra però només se li han quedat un braç. I ell, només amb un braç, no es vol casar. La noia figureta va posar-se a explicar a la de la brusa groga el que les altres ja sabien. El pare del seu promès era ferrer i ell, el fill, era fort i valent; ajudava el seu pare a tòrcer el ferro. Mall i enclusa tot eren espurnes… Jo m’havia anat acostant i la noia figureta em va mirar i no sé què devia veure en els meus ulls que em mirava enaiguada. La noia rossa va dir, la Isabel l’estimava molt. Ens coneixíem de petits i jugàvem davant del castell a fer barques amb diaris. Després baixàvem a la platja i les fèiem navegar estirats bocaterrosa damunt la roca dels crancs. La noia figureta em va tornar a mirar i altra vegada els seus ulls i els meus semblava que no tinguessin ganes de mirar res més. I ja ho sabeu tot: no es vol casar només amb un braç i tant i tant que l’he esperat i tant i tant que l’he somniat. La meva mare està contenta; què faries amb un marit esguerrat? Ja te’n sortirà un altre de més bo i de més ric amb les mans i amb els braços que calen… Aleshores la noia figureta va arrencar a córrer fins a les onades cridant que es volia morir. Se la van endur platja enllà i la noia de la brusa groga se’m va acostar i em va tirar la taronja.