XIII

La masia

Una nena més grandeta que la nena de les bledes sortia d’un forn carregada amb un pa rodó de crosta molt torrada. Es va posar a saltar i el pa li va caure a terra i va venir a parar gairebé ran dels meus peus. Sense pensar-m’hi un segon el vaig agafar i vaig arrencar a córrer sense girar-me a escoltar els crits de la nena. Aquell pa no va veure mai més la claror del sol. A la primera font em vaig fer un tip d’aigua. Aviat em vaig inflar. Assegut a terra amb les mans aguantant-me el ventre que em feia mal vaig veure passar uns quants camions carregats de soldats seguits de tres carros arrossegats per mules. Tenia la guerra a tocar. El cor em deia d’acostar-me a la carretera però el cap em deia de fugir-ne. No tenia ganes d’anar enlloc i bé havia d’anar en alguna banda. Potser tot fent voltes d’un poble a un altre la guerra s’acabaria i quan s’hauria acabat… A l’ampit d’una finestra hi havia unes espardenyes deixades a eixugar. Les meves ja no tenien talons. Arrupit em vaig acostar a la finestra. Darrere d’unes bardisses em vaig posar les espardenyes i em venien fetes a mida. Caminava tranquil. Aviat vaig arribar a les envistes d’una masia amb tres pallers al costat de l’era. A una banda tot eren camps, a l’altra, rengles i rengles d’oliveres. Del balcó del mig de la masia penjaven clavellines. Vaig sentir crits i em vaig estirar a terra. Poca-vergonya! Més que poca-vergonya! Un home gros i baix clavava garrotades a un gos, que, ajupit, grinyolava. Quan l’home va estar ben tip d’apallissar el gos el va deixar sense ni mirar-lo i rondinant. El gos baldat, amb la cua baixa i el morro tocant-li a terra, se’m va acostar mig arrossegant-se i em va llepar la mà. Era molt gros, de pel negre, però de pèl ros sota del ventre. Es va estirar al meu costat i en el moment d’estirar-se va fer un sospir molt trist. Si aquesta nit es mor, vaig pensar, l’enterraré.

S’havia fet fosc. De la masia sortia olor de sopa bona. M’hi vaig acostar atret per aquella olor de sopa i em vaig quedar dret al mig del portal, enaiguat i encantat. La masovera es va adonar de mi de seguida. Va obrir la boca però de la boca no li va sortir cap crit. El masover va girar el cap: tenia la cara de color de terra, la barba fosca, els cabells tallats molt curts semblaven un raspall. I, mirant-me com si fossin dues òlibes, dues nenes bessones, amb la cullera plena a mig camí de la boca s’aguantaven les ganes de riure com si fos molt divertit que jo anés brut i tingués el ventre més pla que un picador de tan buit que el portava. El masover, amb veu de tro, va manar-me que entrés: em va fer explicar d’on venia, com em deia, li vaig dir que m’havia perdut, separat dels soldats per una fumera d’explosions. Va dir a la seva dona que em donés un plat de sopes. El plat era fondo, envernissat, amb el cantell guarnit de flors pintades; me les mirava tot menjant, assegut a la pedra de la llar perquè ningú no m’havia dit que m’assegués a taula. D’aquella sopa grassa i calenta me n’hauria menjat set olles. El pa que em van donar, dues llesques més grosses que els meus peus, me’l vaig anar ficant a dintre de la sopa. Em vaig adonar que el masover tenia una cama de fusta, cosa que, mentre pegava al gos, m’havia passat per alt. Em va preguntar què pensava fer. Li vaig dir, tornar amb els soldats. Sempre hi seràs a temps. Aquí hi ha feina per donar i per vendre. I jo, per mandra de tornar a caminar d’una banda a l’altra, m’hi vaig quedar. Em van fer rentar els plats i em van ensenyar on dormiria: en un recambró petit, amb un catre i un tamboret. S’hi entrava per una porteta, al costat mateix de la llar, que tancava malament i a més a més tenia una escletxa al mig que clavant-hi un ull es podia veure el catre. El vaig ben acostar a la paret de la llar. Ells dormien al pis. Em van deixar sol i encara treballava a la cuina. Quan vaig rentar l’olla de les sopes hi vaig amagar els ossos i desprès els vaig abocar en una galleda sota d’un tou de peles de patata i fulles de col.

La nit era dolça, d’un negre blau, més clar al voltant de la lluna. Carregat amb la galleda buscava el gos. Em va costar de trobar-lo. Respirava cansat, arraconat contra d’un marge. Sense ni tocar-lo li vaig deixar els ossos a la vora i li vaig veure brillar els ulls.

Al cap de quinze dies d’estar a la masia m’havia refet tant que quan em mirava a la bassa de les oques no em coneixia. Menjava muntanyes de patates, muntanyes d’arròs, plats i més plats de sopes de porc i de verdura. Un dia, la masovera, que es deia Fermina, blanca de pell i amb els ulls humits i adormits com els del gos apallissat, em va explicar que els seus dos fills, en Miquel i en Llorenç, havien mort a la guerra, tant que li havien costat de pujar. Per què havien de morir? I per qui havien mort? Els va veure marxar, i els veia sempre: dues ombres retallades contra la glòria del sol. D’aleshores ençà cada vespre s’estava una estona al portal mirant la muntanya, espera que espera, enyora que enyora. Entre llàgrima i llàgrima em va confessar que m’assemblava com una gota a una altra gota d’aigua, totes dues de la mateixa font, a en Miquel, el petit, que era una mena d’àngel.

Em tocava treballar molt. No donava l’abast: arrencar patates, cavar la terra de l’hort i regar-lo… Ho fas molt bé. I vaig explicar la història del camp de clavells. Havia de dur els coves de la roba a tocar dels estenedors, netejar l’estable, els galliners, el colomar, les gàbies dels conills, donar el pinso al cavall que era vell i tenia una nafra a l’anca esquerra sempre coberta de mosques. Havia de rentar els plats, matar les gallines i els pollastres, fer llenya i ben apilar-la per quan vinguessin els freds grossos. L’única cosa que la masovera no em manava de fer era recollir els ous perquè, m’ho va dir ben clar, tenia por que me’ls begués com se’ls bevia en Miquelet que en xuclava tants com podia d’una tirada i si volien menjar truita havien d’anar-ne a comprar a la masia de més avall i cada truita els costava quaranta ous. El masover passava la vida al poble sempre encastat en un banc de la taverna juga que jugaràs a cartes… El gos s’anava acostant a la masia; si veia el masover, que ni el mirava, ensenyava les dents i se li eriçaven els pèls del llom. Jo sempre li duia menjar en aquell marge de la primera vegada i ell ja m’hi esperava. Quan havia menjat s’asseia ben acostat a mi i tots dos miràvem la lluna. El tenia sempre al meu darrere. No em deixava mai sol. Era la meva gran companyia i ens estimàvem.

Em sentia espiat per les bessones. La que havia nascut primer es deia Teresina. La que havia nascut última es deia Camineta; es veu que al moment de néixer havia fet anar les cames com si volgués caminar. La Teresina em va explicar que el seu pare havia baldat el gos perquè havia robat un tros de pernil i no hi havia res que l’enfurismés tant com els lladres. Però el tall de pernil l’havien agafat elles i quan el seu pare s’havia adonat que el tros de pernil faltava havien carregat el mort al gos. I, així, no les havia baldades a elles. Es van posar a riure com si s’haguessin acabat de tornar boges.

Em van despertar uns cops sords a la paret de la llar. Em vaig enfilar els pantalons i vaig obrir la porta. Eren les bessones que, com sempre quan em miraven, es trencaven de riure. La Camineta, que duia arracadetes d’or, em va dir baixet que anés amb elles, que les havia d’ajudar. Duia un fanalet. Vam anar al segon pis agafats a la barana i pujant els graons de puntetes. Em van fer entrar en una sala gran, perfumada d’olor d’espígol. Per una escala de paleta apuntalada en un forat del sostre vam anar a les golfes. L’olor, allà, no es podia destriar de què era. Al sostre hi havia petjats forcs d’alls i manats de cebes. Vaig ensopegar amb una muntanya de patates esquivant uns sacs de blat que encara no havien abocat a les grans caixes que voltaven la sala. Una pell de conill, seca i mal penjada, em va fregar la galta. Tot era ardent. Les bessones es van aturar davant d’un gran armari alt fins al sostre. Enretira’l. La Camineta, amb el fanalet enlaire, m’assenyalava aquella baluerna. Enretira’l sense fer soroll. Vaig provar de fer-lo córrer empenyent amb tota la meva força i no es va ni bellugar. Li vaig clavar un cop de peu. Sense fer soroll, t’he dit. La Teresina em mirava amb els ulls plens de foc. Vaig apuntalar l’esquena a un costat de l’armari i amb els peus apuntalats a terra vaig empènyer amb tota la meva ànima. No hi havia res a fer. Vaig buscar per tots els racons (amb la Camineta al meu darrere que em feia claror amb el fanalet) alguna eina que pogués ajudar-me a fer alçaprem. Una post llarga em va servir. La vaig ficar darrere de l’armari i el vaig poder fer córrer una mica endavant. La Teresina va dir que si el podíem fer córrer dos pams ja podríem entrar al rebost perquè al darrere hi havia una porta que s’obria cap endintre. I tot d’una em va semblar que l’armari relliscava i que se’m tirava a sobre. Si fas soroll estem perduts. El pare es despertarà, dorm aquí sota mateix, i no arribarem amb vida a la matinada. El que es va obrir, plam!, va ser una de les portes de l’armari. A dintre estava atapeït de sacs d’arròs. Buidem-lo. Semblava que anéssim a preu fet traient sacs i deixant-los a terra. Aleshores va costar poc de fer córrer l’armari. La sala que la Teresina n’havia dit el rebost era gran com tota la masia i estava abarrotada de menjar. De les bigues penjaven pernils, llonganisses i fuets, botifarres negres i blanques, sobrassades; es veien grans gerres plenes d’oli, la Camineta m’ho anava ensenyant, oi que no t’ho pensaves?, grans gerres plenes de llard, boles de sagí a raïms com si fossin caps de criatura. Gerres d’oca, de gall dindi, de conill, de gallina, tot confitat. La Teresina, enfilada al capdamunt d’una escala, amb unes estisores que no sé d’on va treure, va clavar estisorada al cordill d’un pernil. De seguida el va encetar i va començar a repartir-ne trossos: era sec, era salat, era bo. Tot i que no patíem gana semblava que estiguéssim afamats. En un racó, damunt d’uns sacs hi havia esteses de pomes, de palo-santos, de figues… Vam sortir carregats amb el que quedava de pernil i vam tornar a empènyer l’armari i a deixar-lo tal com l’havíem trobat.

L’endemà a la nit no vaig poder portar menjar al gos. Es sentien passos amunt i avall de l’escala; els graons de fusta gemegaven, es sentien veus apagades però rabioses, tot respirava un malestar estrany que no em deixava tancar els ulls. Quan em vaig despertar d’un son mal dormit, en comptes de veure com cada dia una mica de claror per l’escletxa de la porta la vaig veure oberta de bat a bat i fent-hi ombra al mig el masover encarcarat com un pal amb una vara de freixe a la mà. Mirava un pernil que jo tenia damunt del coixí. El masover em va treure del llit arrossegant-me i un cop em va tenir a l’era em va començar a bastonejar amb la mateixa fúria amb què li havia vist bastonejar al gos. Lladre! Lladre!, cridava enrogallat a cada vergassada. Les bessones, abocades al balcó de les clavellines, les vaig veure un moment que vaig alçar el cap, es donaven cops de colze i reien. I tot d’una els cops van parar. El gos, com una fúria desfermada, s’havia tirat damunt del masover i li clavava els ullals al coll.

El bosc era espès d’arbres de fulla petita i atapeït de roques llises cobertes de molsa groga les unes damunt de les altres fent muntanya. Estirat a la vora de les pedres no tenia ni esma de pensar. Un escorpí s’acostava amb el fibló enlaire: caminava a poc a poc però recte cap a mi. Un ocellot gros i negre se li va tirar al damunt el temps de dir amén i se’l va endur.