XV

El pres

Estic empresonat aquí per sempre. Sóc l’amo d’aquest castell que s’ha fet seu un parent de lluny, un parent d’una branca pobra que els meus pares van recollir, quan encara era una criatura. Tot el que jo tenia ho tenia ell. Però l’enveja que covava a dintre del seu pit contra mi podria omplir set pous. Amb somriures i docilitat havia guanyat la meva confiança. L’amic més estimat era ell. Així que va començar la guerra m’ho va robar tot. Primer el sol d’or, després els dos calzes de diamants, de robins i de maragdes, els canelobres guarnits de pedres de lluna. La capella del castell va quedar buida d’objectes de valor. Sense sants, sense altars, sense àngels aguantant corones, sense retaules. Ajudat per gent pagada va fer desaparèixer l’orfebreria, els tapissos amb escenes de guerra, amb escenes de caceres, amb escenes de mars avalotades, amb escenes d’amor. Em va donar als homes armats perquè no el matessin a ell…, els va dir que ell era el pobre, que el ric era jo. Em va fer trencar els genolls. Vaig passar no sé quant de temps a la fossa dels afusellats. Arrossegant-me vaig poder tornar al castell com una serp, ventre a terra. Quan em va veure, l’odi que hi havia a dintre dels seus ulls esgarrifava. I mirant-me, alt i amenaçador, em va dir que per castigar-me no em deixaria morir mai. Em va dur fins aquesta sala fosca. De vegades em porta menjar. De vegades no se’n recorda. No el veig mai. Sap triar el moment de la mort en el son. No em planyis. No provis de salvar-me. Potser tinc el càstig que em mereixo per la meva lascívia, per haver-me sentit més poderós que Déu. S’ha fet amo del meu saber, s’ha fet amo de mi. Visc d’ell i per ell. Sóc ell. Sóc la seva maldat, la seva crueltat. La meva presó no són aquestes parets: és la meva carn i els meus ossos. No et deixis abatre mai…, va callar un moment i va seguir amb la veu canviada. Mira i admira l’ordre perfecte de les estrelles, el pas del temps amb el seguici de les estacions: les portes de l’estiu, les portes de l’hivern. Mira les onades, escolta la grandesa dels vents que bufen quatre àngels des de les quatre puntes dels cels palpitants. El llamp que tot ho ratlla de foc, el tro que s’arrossega… Jo estimava les galtes fresques, les gropes turgents, la mel dels pits, les cuixes de color d’aurora, els peus de neu i de nacre… Els llibres que donen saviesa, les postes incendiades des dels meus finestrals, la claror perlada de l’astre de la nit. La meva vida havia estat un diamant. Què són els meus ossos trencats sinó una manera de lligar-me al reialme dels records, a tot el que havia tingut i no ha fugit perquè viu en el recer més negre del meu cor? On són, digues, les nimfes antigues voltades de lliris i d’aigua que corre per les obagues dels meus boscos teixint garlandes de dulcamara, adormides per les grutes d’ombra ressonants de crits d’amor perdut? Tinc la carn cansada, la pell resseca com vidre. Dormo per terra voltat d’aranyes tranquil·les, de pols que mastego i que sóc i seré jo quan en el país dels purs, lluny del crit blau de les sirenes, seré rebut per la llum que encega. Demana, demana sempre que l’home pugui contemplar aquest gran bé de Déu que ens ha estat donat perquè no el desfem ni el precipitem als abismes de l’esglai on tot es glaça…

Mig boig per les paraules d’aquell home boig que no sabia ni quina cara tenia, vaig caminar a recules perquè girar-me d’esquena m’hauria fet por. I sentint encara el so de la seva veu estranyament dolça vaig rodolar avall per un pendís llefiscós. En arribar al fons vaig provar d’alçar-me. Amb els braços tocava de paret a paret. Anava per una claveguera fins que em va arribar una alenada d’aire fresc i vaig perdre els sentits.