XXIV

El mirall del rebedor

No recordava quan havia començat a sortir a la nit; primer no passava de la platja, més endavant s’arribava fins al poble a l’hora en què el poble dormia. Tres carrers desembocaven a la plaça de l’església. El del mig continuava fins als afores. Passades les dotze d’una de tantes nits es va aturar davant d’una finestra amb llum a dintre. Enfilat damunt d’una pila de pedres va veure una noia que es despullava. No la veia prou bé perquè a la finestra hi havia cortinetes i encara que fossin transparents li emboiraven la noia. Que no la pogués acabar de veure li agradava. Devia tenir cara de noia pagesa, ampla, potser era xata, sana, amb els ulls encantats, però ell imaginava una barreja de blanc i de rosa, amb uns ulls que devien deixar veure l’ànima, uns llavis tremolosos…, una noia que naixia a contrallum perquè pogués mirar-la sense acabar de veure-la i per això pensar-hi fins a l’obsessió.

En tornar del viatge amb el seu amic Aran, més angoixat que mai, va estar un parell de setmanes sense sortir. Fins que, de mica en mica, va tornar a agafar el seu costum. Tot havia començat una nit amb el mar en fúria. Tenia tanta pressa per arribar a casa abans no comencés a caure aigua que es va posar a córrer i va arribar al peu de la porta de la cuina amb el cor palpitant. En el moment d’entrar-hi un llamp va ratllar el cel. Amb el cor encara cansat va anar al rebedor a penjar la gavardina i li va semblar que alguna cosa volia aturar-lo. No ho podia explicar prou bé però li havia semblat que les cames no l’obeïen i que el cor, tan alterat feia poc, se li parava l’espai d’uns segons. No era ben bé això; més aviat li havia semblat que una força misteriosa el buidava del seu jo. Res més. Quan es va trobar a la sala dels llibres es va beure mitja ampolla de conyac i encara que fos nit avançada va llegir una estona. Havia agafat un llibre a l’atzar. I va trobar un començament de pàgina que deia més o menys que l’home és amo dels seus actes, amo de voler o de no voler, gràcies a la força del pensament, la virtut de la raó. La imaginació és perillosa quan es tracta de pensar en l’acte i en les condicions de l’esdevenir… Jo no ho acabava d’entendre…, deia, i ho vaig llegir moltes vegades per enrecordar-me’n, més ben dit, no deia sinó que feia la pregunta De quina manera el mateix pot esdevenir un altre?

La nit de l’endemà dels fets que acabava d’explicar va haver d’abrigar-se. El fred, a fora, era viu. Va sortir per la porta de la cuina i la va deixar ajustada. Els camps estaven coberts de gebre. S’havia assegut en una pedra de cara al mar. Deia que mai no havia estat un meditatiu, sí, un contemplatiu. Enamorat del misteri de la vida, no havia sentit mai la necessitat, com l’havia sentida el seu amic Aran, de provar de descobrir-lo. Deia que el considerava un misteri intocable. I que un misteri ha de lluitar, i aquesta és la seva gran raó d’existir, perquè la seva gran bellesa no li sigui robada. El mar semblava un llac. Les onades, petites, morien planes damunt de la sorra sospira que sospiraràs. Tot d’una va pensar en la noia de la finestra però com una cosa llunyana perduda en el temps. Per què se n’havia desinteressat quan tantes i tantes nits havia estat el gran estímul per arribar-se fins al poble? I es va posar a pensar en la mort. Deia que la gent hauria de morir i quedar a l’acte com aquelles formes que s’han conservat per manca d’aire i que un buf de no res converteix en pols. Morir amb tots els desigs desperts i al mig del carrer tot passejant per un poble abaltit. En els vidres del seu balcó la lluna hi posava clarors. Ditades de llum que jugaven a estirar-se i a eixamplar-se; fantasmes de ratlles, de blocs lluents, d’espais entenebrits. Es va haver d’aturar al rebedor i mentre penjava l’abric una necessitat imperiosa el va obligar a girar-se. Davant hi tenia el mirall. L’explicava. Bisellat. Tacat. Amb un marc de caoba rematat per una garlanda de flors i de fulles. Confessava que mai no havia sentit la necessitat d’encantar-se davant d’un mirall. Fora del temps d’afaitar-se o bé quan anava a casa del sastre a emprovar. Però aquella nit s’hi va mirar i s’hi va quedar encantat una estona; no amb la seva imatge sinó amb alguna cosa que hi havia a dintre. La seva cara, deia, no era harmoniosa; el front massa alt, les galtes massa begudes, els ulls massa petits. En el mirall, una mica cap a la dreta, van aparèixer uns ulls d’una fixesa inquietant com aquells del gat de la placeta. Més grossos que els d’ell, menys separats, amb el blanc més generós. Uns ulls que preguntaven. Sentia, i és el que més va anguniejar-lo, que eren els seus ulls sense que ho fossin. Aquells ulls volien explicar coses que no podia comprendre. Fent un esforç, perquè la fascinació era forta, va deixar de mirar el mirall i, en tornar-hi, a dintre del mirall no hi havia res. Només, com sempre, part del penja-robes, la bombeta de claror groga i ell. En arribar a la sala va encendre la llar: necessitava la companyia del foc. Estava disposat a llegir fins que caigués de son per no pensar. No va poder llegir ni una ratlla. Una curiositat molt comprensible el va obligar a tornar al rebedor. El mirall era allà com sempre, amb les taques i amb les flors. Va donar un cop a la bombeta per veure si amb el moviment de pèndol provocaria algun reflex en el mirall. Volia tornar a veure els ulls.

Tot sopant pensava d’una manera vaga en l’última pàgina de la seva lectura. «Rebre en si la forma de l’altre sense la seva matèria». Assegut de cara al mar, l’angúnia el devorava. Es va aixecar aviat, va entrar a la casa després d’haver-la mirada una estona des del peu del muret. De seguida es va acostar al mirall, ben plantat de cara al vidre. Després d’uns quants minuts d’espera que li havien semblat interminables, va començar a veure els ulls. Venien a poc a poc interrogants i tristos però no a un costat com la primera vegada sinó ben centrats en els d’ell, aquells ulls que haurien hagut de ser els seus i que eren els d’un altre: una taca, de primer lletosa, de mica en mica més clara es va anar cobrint d’una forma que aviat va veure que era un tros de braç cobert per malles d’acer amb una mà a l’acabament, de dits llargs com els seus, amb el palmell enfora i al mig del palmell una ferida. I al costat de la mà es van formar unes lletres: estigma. Es va girar d’esquena al mirall. En voler tornar a girar-se, no va poder. Fins que va tocar la una en el campanar del poble. Aleshores va mirar el mirall i en el mirall hi havia les coses tranquil·litzadores de sempre: part del penjador, la bombeta i ell. Estigma. D’on havia sortit aquella paraula que mai no havia dit? A la seva adolescència hi havia hagut la ferida feta amb un ganivet a la mà d’en Baixeres… Va mirar el sentit d’aquella paraula. Estigma: marca o senyal especialment fet amb un ferro roent com a pena d’infàmia o, també, com a senyal d’esclavitud. Deia que un sant, Agustí, el va ajudar a no pensar en el mirall. «Jo estava enfonsat lluny dels vostres ulls. Als vostres ulls no hi havia res de més repugnant que jo».

Va mirar el jardí pel balcó de la cuina. La lluna era daurada. Entre els llibres n’havia triat un que es va posar a llegir tot fent-se el cafè. No recordava quin personatge del llibre deia que les persones que es deixen poblar l’ànima per alguna mena de feresa veuen coses que no existeixen. Deia que s’havia ennuegat de tant riure. S’havia deixat espantar pel mirall tacat amb uns ulls de la mateixa manera que s’hauria pogut espantar de veure un núvol en forma de lleó o de girafa menjant el blau del cel. Amb el llibre sota del braç i amb la cafetera plena a vessar es va plantar davant del mirall i el va desafiar. El seu veritable jo i res més que el seu veritable jo era el que hi havia en el mirall i encara mal emmirallat: a la banda dreta la banda esquerra i a la banda esquerra la banda dreta. Havia dit adéu als ulls per sempre, a tot el que pogués veure a dintre del mirall. Com si acabés de sortir d’una presó després d’haver-hi estat tancat una colla d’anys, va anar a dalt. Va canviar de llibre i va agafar un estudi sobre sant Tomàs. L’ànima humana comença…, no recordo ben bé tot el que deia…, per la porta…, l’embrió… El pare no fa l’ànima…, llegint aquells papers amb una lletra que de vegades més que llegir havia d’endevinar, vaig trigar a saber que l’embrió és el començament de la persona. El pare fa el cos d’ossos i de sang. Una ànima amb ganes de tornar a viure en el món espera el primer plor de la criatura per ficar-se-li a dins…, no s’acabava de saber si entrava en el moment del primer plor o si entrava quan la criatura encara estava voltada d’aigua… Va deixar el llibre i es va acostar al balcó… La lluna era daurada. Dintre d’ell tornaven coses velles: la ferida a la mà d’en Baixeres…, el somni en què queia apunyalat per un punyal amb la fulla foradada amb cinc forats perquè la ferida quedés ben oberta. Ja feia estona que havien tocat les dotze. L’hora en què el sol amagat abalteix el pas de la sang i converteix l’home adormit en una criatura oferta a la mort. I tot d’una, com si una molla l’hagués empès a aixecar-se de la cadira, va anar al rebedor. Es va asseure en un dels tamborets que va arrossegar fins davant del mirall. Quiet. A dintre del mirall que mirava amb el cor calmat i sense gens de basarda, van començar a néixer els ulls que el miraven i que ell mirava. I aquella nit es va formar la cara. Una cara de persona que ha sofert molt. Els llavis eren carnosos, els llavis d’algú que ha espremut tots els plaers de la vida… Malgrat la boca, el rostre respirava aquell gran ascetisme a què només s’arriba després d’haver viscut intensament. A la part baixa del mirall brillava una cosa que no es podia acabar de saber què era. L’escrit acabava aquí.

Vaig anar al cementiri i m’hi vaig quedar una estona. En tornar a casa per la carretera, vaig veure una bicicleta contra la porta d’entrada i, al costat, un home. De seguida em va dir el seu nom: Esteve Aran. Havia vingut d’Arenys amb cotxe però a la meitat del camí una patrulla de control l’hi havia pres i per compensar-lo li havien donat aquella bicicleta. El vaig fer entrar i li vaig explicar tot el que havia passat. Li vaig parlar del meu afecte pel seu amic i com que encara no havia estripat els papers els hi vaig deixar llegir. L’endemà vaig ensenyar-li el paper testament i vaig dir-li que jo no volia res, que ja tenia casa, que ho volia donar tot a la senyora Isabel que era pobra i era vella. Em va escoltar, em va fer escriure la meva voluntat i em va assegurar que ell personalment s’encarregaria que tot es portés a bon terme. Poc després d’haver-se’n anat jo també vaig anar-me’n no sense haver donat la clau de la casa a la senyora Isabel, que plorava. Es va treure una capseta de la butxaca del davantal: mira el que hi ha a dintre. Clavada a un trosset de suro dormia una papallona groga amb les ales esteses. Així que em vaig refer de la sorpresa li vaig preguntar qui l’hi havia donada. Una de les noies que de vegades m’ajuda al castell a les nits. Et coneix. Com es diu, com és? Et coneix, ja t’ho he dit, té els cabells molt llargs, molt llargs…, és una bona nena i es diu Isabel, com jo.