XXVIII

Orgull

Clarejava. Havia dormit malament, amb els braços damunt de la taula i amb el cap damunt dels braços. Em feia mal el clatell i tenia gust de coure a la boca. Enllà de l’esplanada, mig coberta de boira, entraven i sortien ombres d’una camioneta que tenia els reflectors encesos. S’acostaven dos homes, cada un amb una caixa a l’esquena. En el moment d’entrar al cafè es van sentir dos trets. Ja se l’han carregat. L’home del gat es va despertar amb els ulls plens d’esverament. No és res, avi, no és res. Un parell de salves. Van començar a treure ampolles de conyac de les caixes i a deixar-les damunt del taulell.

Venien més homes enraonant fort. Només un, el darrer d’entrar, amb la cara sense color, es va girar a mirar l’esplanada. El que semblava manar més que tots era alt i tenia el cap petit. Lluïa uns bigotis grossos, una cicatriu li ratllava la galta; tenia el nas recte, duia un barret d’ales amples guarnit amb una ploma i una caçadora lluent i, penjant a l’espatlla, un fusell amb la boca que encara fumava. Es va fer destapar una ampolla que va mig buidar d’una tirada. D’ara endavant, i es va eixugar la boca amb l’esquena de la mà, podré tenir el que no havia tingut mai: un llit ample de deu pams per poder-hi dormir de llarg i de través. A la meva guisa. I presoneres a l’habitació del costat dues o tres meuques de ric, que em vindran a retre homenatge amb la carona espantada i els pitets fora de la camisa. Es va girar de cara a nosaltres: el paio que hem liquidat junt amb el seu fill adoptiu era el meu cosí i l’amo de totes les vinyes d’aquesta contrada. Volíem matar només el vell però el jove ha volgut abraçar-lo per darrera vegada i els hem enviat tots dos al cel abraçats per sempre.

Es va asseure a la nostra taula i, després d’haver-hi encantat els ulls una estona, d’una patacada va engegar el gat a rodar fins al peu de l’entrada. Sóc hereu. I va cridar Una ampolla! I copes! Un dels homes va assenyalar a terra. No hi ha copes. Va mirar el vell, en comptes de passejar-te pel món amb aquesta bèstia que tot el que tens ja t’ho ha donat, valdria més que vinguessis amb nosaltres a netejar-nos els fusells, i tu també, barbamec! El canó del meu sempre crema i no voldria pas que es refredés abans d’haver guanyat aquesta guerra. Aleshores l’home del gat va riure com si es trenqués i tots van deixar de beure per mirar-lo i l’home del gat els va dir que cap d’ells no era fill del seu pare. Un home escanyolit, amb una camisa blava i un mocador vermell al coll, se li va acostar brandant una ampolla i li va dir que la hi petaria pel cap si tornava a dir una bòfia com aquesta. No ho dic jo, ho diu aquest noi, que els pares fan els ossos i la cara de la criatura perquè una ànima, que ja fa estona que vigila, en el punt del primer plor se li pugui ficar a dintre. L’home més alt que tots em va mirar amb una mirada freda: ensenya’ns l’ànima! Em vaig aixecar, vaig clavar envestida contra de l’home escanyolit que em barrava el pas i vaig arrencar a córrer. Abans vaig ensopegar amb el gat i d’una guitza va anar a parar damunt del taulell. L’home del gat miolava sense parar. La boira s’havia fet més espessa i potser per això no em van poder matar encara que tiressin com uns desesperats.