XXXVII

El llac

La pluja s’havia acabat però encara en queia dels arbres i tot s’havia omplert de boira. De tant en tant, com una sorpresa, naixia, de la blancor lletosa, una soca o un matoll. M’envestia una olor de terra, podrida per les pluges damunt de les fulles de tantes tardors. El terreny canviava; ja no hi havia argelagues sinó falgueres i feia pendís. Sentia el batec de les ales d’un ocell. Em vaig asseure damunt d’una pedra coberta de molsa humida a tocar d’aigua que clapotejava. Potser un dia un caçador o un rodacamins com jo, si moria a la vora d’on m’havia assegut, trobaria la meva carcassa en comptes de trobar la carcassa d’un animal salvatge. Amb la punta del peu enretiraria un os i a sota hi hauria caus de formigues o el cau d’un centpeus o algun cuc que es cargolaria desesperat de sentir-se descobert, de sentir tot el seu món desfet. Un sol esporuguit començava a foradar el llençol de boira. Jo hauria hagut de ser com aquella taca de sol que no pensava si un noi la mirava o no la mirava, sense amoïnar-se per si la boira el separava del món. Em vaig passar la mà per la galta: el borrissol hi creixia espès. Seria un home amb pèls durs a la cara, amb les venes del cos, abans amagades, ensenyades. La taca del sol anava agafant color i la boira començava a passar corrents, esfilagarsada com si fos el fum d’un foc amagat.

Una colla d’ànecs negres amb una taca blava fosca al front es ficaven a l’aigua i en sortien de pressa. Dos, els de més a la vora, van arrencar la volada. Aviat tota la colla els va seguir. El llac anava sortint de la boira. Agenollat damunt de la pedra vaig agafar uns quants grapats d’aigua, em vaig mullar la cara i vaig beure. Quan els cercles que havia fet es van anar escampant i fonent, l’aigua em va fer de mirall. A dintre hi havia el meu cap amb els cabells arranats. La meva cara sense cabells damunt del front no semblava la meva cara. Em vaig encantar una estona llarga amb els meus ulls, no pas perquè fossin uns ulls i meus, sinó per tot el que hi havia a dintre, per tot el que havia vist. El cor em va fer un salt. Tornava aquella por que havia tingut el dia abans tot travessant el bosc dels arbres espessos. I vaig tancar els ulls per amagar-me de mi. Si no em veia, volia dir que no era enlloc i la por tampoc no era enlloc…, torna a casa…, vaig obrir els ulls. A dintre de l’aigua sota de la meva cara hi havia una altra cara, igual que la meva amb el senyal al front. Els llavis es van moure com si diguessin paraules que jo no podia sentir. Els ulls van endurir-se. Em vaig decantar endavant per poder entendre aquelles paraules…, i les paraules que no volia perdre es van fer entenedores…, torna. Tot es perdrà si no tornes…, encara està tot igual. Torna… Igual, el racó amb la teulada de canyes que abriga les camèlies de les gelades de l’hivern; igual el gran dipòsit ple d’aigua per regar, amb flors d’aigua a dintre que es gronxen; igual el racó a l’acabament del camp amb la barraca de les eines, les piles de canyes ben tallades per clavar a terra i fer aguantar les clavellines que tot l’estiu no han parat de florir: clavells i poncelles, poncelles i clavells; igual el roser de les roses grogues que s’enfila i aviat passarà de la barana del terrat, la terra bona que és teva… Torna! Torna! La teva mare ha mort cridant-te… Adrià… Adrià…, torna…, torna… Al voltant de la cara sota de la meva s’hi veien palets rodons, palets en forma d’ou; de blancs, de rosats, de foscos, entre sorra que es movia i anava canviant de lloc.

L’aigua del llac s’anava tornant blava. La cara a sota de la meva s’anava enfonsant, s’anava perdent…, només quedaven els ulls… Un raig de sol més fort se’ls va endur cap a qui sap quines sorres, cap a qui sap quines arrels…, torna, torna, torna, deia l’aigua…, torna…, torna…