XXVI

El poble de les tres acàcies

Qualsevol s’hauria aturat a mirar aquella vall llòbrega partida per un riu. No gaire lluny d’una masia unes quantes vaques que guardava un noi pasturaven tranquil·les. Aviat vaques i noi es van posar a caminar i quan es van haver ficat a l’estable em vaig acostar al riu perquè estava mort de set. Més enllà de la masia, una mica encimbellat, hi havia el poble, amb una columna de fum al mig. La columna de fum sortia d’una casa, la més maca de la plaça. Els balcons del primer pis escopien flames. Tothom cridava. Del portal sortien dones carregades amb cadires, amb butaques, amb un capçal de llit pintat blau i or, amb calaixos, amb tres tauletes de nit, amb un balancí negre… Uns quants vells i unes quantes criatures miraven aquelles dones, atrafegades a buidar la casa. Una veu va dir que si les flames dels baixos comencessin a sortir pel portal, cremarien les tres acàcies de la plaça. Que cremi tot! Casa i acàcies! No són nostres. A la vora de la font hi havia un home bocaterrosa amb tres forats vermells a l’esquena. És l’amo de la casa que està cremant, em va dir un vell amb boina, amb la cara arrugada petita com un puny; tanta feina a fer tresor, i mira-te’l. Jo el tiraria entrada endins a veure si servia de teia i així no es perdria res.

El vell se’m va endur a casa seva; vivia sol en una mena de cau amb les parets acabades d’emblanquinar, amb una llar negra com la por. Em va donar menjar i em va explicar la història de l’amo de la casa que cremava. Havia arribat al poble de jove, buscava feina del que fos i l’hisendat més ric el va llogar perquè era fort com un cavall i treballar no l’espantava. Al cap d’un parell d’anys es va casar amb la pubilla, la Rosa, que tenia els genolls pelats de tant estar agenollada resa que resa. Sempre havia dit que volia ser monja. L’home que havia arribat al poble, sense voler-ho, li va desfer les intencions, perquè la Rosa va enamorar-se’n. El pare no volia aquell casament però la noia no va parar fins aconseguir-ho. De seguida va córrer que l’home mort de gana l’havia conquistada amb males arts, a ella, que havia refusat tants pretendents. Aviat el matrimoni es va glaçar. El pare va morir. I l’home mort de gana es va fer l’amo de tot. Van tenir una nena, l’Eulàlia, odiada pel seu pare que no volia tenir fills. La Rosa va seguir el seu pare al cementiri, malalta de no se sabia ben be què. L’home mort de gana tractava l’Eulàlia pitjor que no hauria tractat un gos: només vivia per amuntegar diners. Ningú no podia tastar un mos de pa si ell no obria l’armari on el tenia tancat. El llescava prim i esperava que fos una mica sec. És un poll ressuscitat. No agradava a ningú però tots havien d’afluixar perquè el necessitaven. No deixava que traguessin aigua del pou massa sovint: la corda s’aprimava. Emmanllevava cavalls perquè als d’ell no se’ls gastessin les ferradures. S’havia deixat perdre les dents: els dentistes el robaven. La filla tenia els ulls tristos i un cos tan feble que amb prou feina s’aguantava. Totes les llars tenien les xemeneies tapades perquè no es gastés llenya: assegurava que escalfava més privar l’entrada de l’aire que fer malbé boscos abatent-los els arbres. Es tallava les ungles amb les tisores de la cuina perquè no en tenia d’altres. I al barber, quan li escurçava els cabells, el pagava amb quatre misèries de fruita i amb promeses de fruita quan els arbres no tenien ni una fulla. Tothom el mirava amb odi però qui necessitava diners havia d’acudir a ell tot i saber que s’ho feia pagar. L’Eulàlia, i el poble va cridar miracle!, miracle!, es va casar amb l’hereu d’un veí que va descobrir-la un dia mig perduda en un bosc, plorant a llàgrima viva i dient que se n’anava de casa. De tan blanca, mentre s’acostava a l’altar, semblava morta. El seu pare no va acompanyar-la. La va maleir perquè sense filla va haver de llogar algú que li portés la casa; va trobar una pobra dona carregada d’anys i de penes.

De tant en tant anava a Barcelona i s’enduia una maleta petita que quan se n’anava semblava lleugera i quan tornava era feixuga. Deien si anava a comprar or. La casa del gasiu era una ruïna però tothom la veia coberta de doblers. I quan tot es va revolucionar, uns quants joves, els més arrauxats, de tant sentir-ne dir mal als seus pares, van entrar a la casa, se’l van endur i el van tancar. Cansats de no poder-li fer dir on amagava el tresor el van arrossegar fins a la plaça i després de posar-li un barret de paper el van picar mentre la vella que el servia i dues veïnes calaven foc a la casa. Abans l’havien resseguida de dalt a baix, racó per racó, esquerda per esquerda. Havien destralejat armaris, havien enderrocat parets que sonaven buides, havien buidat bótes de vi, havien foradat xemeneies… L’or no era enlloc. Van decidir que els vells cavarien les terres ajudats per les dones i les criatures, resseguirien els esvorancs de totes les roques…, el que trobaria l’or ho hauria de declarar a l’acte i se’l repartirien entre tots.

A la nit encara hi havia gent pels carrers. Amb crits i rialles tiraven escombraries damunt de l’home que havia arribat al poble de jove i no paraven d’insultar-lo. A la matinada la casa era una fornal. Les acàcies tenien les fulles socarrades. No podrien florir mai més. Amb el vell de la boina ens vam acostar a mirar l’home mort. De la pila d’escombraries només li sortien els peus.