XII

Eva

El galliner era al fons de l’hort. A pas de llop, per entre carxoferes, m’hi vaig acostar. Una gallina escatainava boja. Me li menjaria l’ou. Esverada damunt del covador, amb les potes enfonsades en la palla, em mirava. Aquell ou tenia gust d’avellanetes. Tres gallines més, ajocades en els seus covadors, havien tirat el cap endavant quietes com mortes: les barballeres els penjaven, les crestes els penjaven, eren gallines velles, havien post molt, havien passejat molts pollets. A la banda de la casa es va sentir un cop de porta seguit d’un grinyol de corriola. Aquell ou m’havia fet venir gana. Vaig sortir de l’hort. No es veia ni un poble a la vora. Al meu voltant tot eren camps. Em va venir un llampec de tristesa que em vaig espolsar de pressa. Ja trobaria tot el que necessitava i vaig seguir endavant amb els ulls mig clucs perquè un sol més de color de rovell d’ou que el rovell d’ou que m’havia begut m’enlluernava. Va ser tot badant amb el sol que vaig caure i em vaig fer sang al genoll. La sang era vermella, més vermella que un clavell vermell, més que la cresta desmaiada d’aquelles gallines daurades.

Per fer-me passar la gana vaig provar de dormir a la vora de la carretera entre matolls de ginesteres. Per fer-me passar la gana i amb l’esperança que passés algú com el vell del préssec… Quan estava somiant que era petit i encara no sabia caminar i que veia un tren aturat, molt llarg i voltat de boira…, em van agafar la mà. Era una mà amiga. Una mà al mig d’un riu amb la vora guarnida de joncs i de canyes. Aquella mà era l’Eva tota sencera; havia vist una persona estirada, potser ferida, i havia anat a ajudar-la. Duia una granota de miliciana, botes, un jersei descolorit i gorra. Els ulls violeta em miraven com si miressin el món, tot el que de bo té el món, i aquest pensament em va fer pujar una onada de vergonya a les galtes. Em va dir que, mirant-me, se li havia quedat el cor tranquil. Havia vist morir tanta gent que alguna vegada si pensava en mi em veia mort i patia… Mort en l’atac al molí dels seus pares que no eren els seus pares. Els seus pares de debò, ella els havia triats, eren el cel i la terra, ell carregat d’estrelles, ella carregada de flors. Tenia ganes de preguntar-li si aquella nit era ella la que muntava el cavall blanc que havia sortit del molí i per què a la vora del riu m’havia dit que si fos un noi aniria a la guerra i per què se n’hi havia anat encara que fos una noia i per què no m’havia dit que se n’hi volia anar quan vam arribar al pont i em va dir que l’esperés i com sabia que el molí havia cremat…, i no vaig fer cap pregunta perquè se’m va asseure al costat i decantant-se una mica es va treure de la butxaca el ganivet que li havia regalat i me’l va ensenyar, està esguerrat, va dir. Volia obrir una capsa fent alçaprem amb el tornavís, i mira, el tornavís trencat. Estava contenta d’haver-me tornat a veure, i va afegir baixet que no li agradaven les persones que l’estimaven. Estimant-la era com si la lliguessin, com si no la deixessin bellugar. Necessitava sentir-se i poder anar on volgués i ajudar qui ella volgués; sense que l’ajudar es convertís en una obligació. Tu m’agrades…, perquè no lligues i perquè tens aquesta cara. Només t’he vist unes quantes hores a la meva vida però sempre m’he recordat de tu i et recordo moltes vegades tant si et veig com si no et veig. Ens vam conèixer dintre de l’aigua… Va callar una estona; jo no donava l’abast a pensar en tot el que m’anava dient. De vegades aquesta manera de ser meva em fa fugir…, només hi ha els morts que no em facin por. No demanen res; per això em fan tanta pena i me’ls estimo tant, i més quan de vegades penso que sóc una morta viva…, que ja m’hauria mort fa vides i vides d’altra gent… Sels ha d’enterrar ben endins de la terra perquè puguin reposar per sempre ben a la vora de les arrels. I fer-se arbres.

Em va deixar anar la mà i va semblar-me que m’havia quedat sol. Va mirar una estona a terra i sense aixecar els ulls em va explicar que havia dut tres soldats molt mal ferits a un hospital de la rereguarda perquè poguessin morir tranquils. Eren joves com tu i amb tantes ganes de viure com puguis tenir tu. Veus el camió de la creu roja darrere dels matolls? Porta la creu als costats i a la teulada. Veus el vermell de la creu? Quan era petita, el meu pare, no sé què li havia fet, va matar un gat; ho vaig veure i el cor se’m partia. De matinada el vaig enterrar a l’entrada del pont on t’havia dit que m’esperessis, te’n recordes?, el dia que ens vam conèixer. Al damunt hi vaig fer una creu amb flors vermelles. Quan alguna tarda el sol de la posta voltat de núvols llançava a la terra el seu vano de raigs de llum jo em veia caminant amunt per les barnilles del vano amb el gat al costat que de tant en tant em mirava…, i…, què és això?

S’havia adonat del cordill que jo duia al coll i el va estirar. Portes escapularis? Va riure. Es va tirar la gorra enrere i li va caure a terra. Duia els cabells tallats més curts que no pas jo que era un noi. És la Mare de Déu dels Àngels, li vaig dir. La va mirar una estona. Que lletja…, em faria angúnia de dur penjada al coll aquesta Mare de Déu tan lletja. Li vaig dir: me la va donar un home molt savi i em va explicar que mentre portés aquests escapularis cap bala no em podria matar. Va tornar a riure i abans d’alçar-se es va decantar cap a mi i em va fer un petó al senyal del front. Vols venir? Vaig fer que no amb el cap. Aviat vaig sentir el motor del camió. A la claror de la llum que fugia vaig mirar la Mare de Déu brodada. Tot i que el vestit, els lliris i les fulles dels lliris eren de colors bonics, la Verge, amb la cara d’aquella vella del bosc tan lletja, em feia passar les ganes de mirar-los. Me’ls vaig treure del coll i me’ls vaig posar a la butxaca; però abans, damunt de la lletjor de la vella hi vaig posar la cara de l’Eva. Vols venir? No. Havia dit no per agradar-li. Si l’herba, allà on l’Eva havia segut, no hagués quedat ajaguda, hauria cregut que l’Eva i el petó de l’Eva havien estat un somni d’aquells que no te’n voldries despertar mai més.