XXX

Una altra masia

Em vaig enfilar a dalt d’un arbre vell que per sort tenia grops a la soca on poder apuntalar els peus perquè en arribar a la vora d’aquella masia en van sortir tres gossos lladrant i empaitant-me. Sota meu hi havia una taula parada com per a un centenar de persones. Al cap d’una estona els gossos es van cansar de lladrar i de voler enfilar-se a l’arbre i van córrer a rebre unes quantes noies que s’acostaven carregades amb cistells; es van posar a repartir paneretes de pa per la taula, vasos, copes i plats. Dues nenes, mig amagades darrere d’un pou, es van posar a xisclar i es van acostar a l’arbre. La més grandeta portava un cuc agafat amb dos dits que es cargolava i descargolava sense parar; el va deixar a terra i totes dues van començar a burxar-lo amb branquillons. El cuc, vermell i lluent, no parava de cargolar-se. No el van deixar tranquil fins que no el van tenir ben esmicolat. Les noies dels cistells anaven i venien atrafegades. Les nenes es van amagar altra vegada darrere del pou tot cridant: un altre cuc!, un altre cuc! A matar-lo! A matar-lo! Damunt del meu cap un ocell, amb les ales entreobertes i el cap tirat endavant, em vigilava.

Se sentia música. A dalt de carros, camions i tartanes, van arribar nois i noies. Em vaig enfilar més amunt i em vaig asseure a cavall d’una branca que, tot i ser gruixuda, va cruixir com si volgués esqueixar-se. Els nois i les noies baixaven de camions i tartanes i es posaven a ballar i a saltar al mig de l’era. Al cap de poca estona van arribar camions amb milicians a dalt. Un dels camions anava carregat de fusells i metralladores. A l’últim va arribar un camió engalanat de flors blanques i en van baixar els nuvis vestits de milicians: ella duia una flor blanca als cabells. Visquen els nuvis! Visquen els nuvis! Tothom els va envoltar cridant que visquessin els nuvis. La núvia, baixeta i grossa, reia sense parar, i el nuvi, alt i prim, deia apartant els que s’acostaven massa: ja està bé, ja està bé… Tots es van anar asseient a taula. I es van sentir més crits i els pares! Els pares! Un vell i una vella van baixar d’una tartana tirada per un cavall ros. Ja tenim els pares aquí! Ja tenim els pares aquí! Els pares del nuvi! Les noies que havien parat la taula van començar a dur porrons. Visquen els pares! La mare anava amb mantellina, el pare duia un barret negre. I aviat van sortir de la masia dones carregades de menjar; van escampar per la taula plàteres plenes a vessar de pernil de moltes menes, llonganissa a talls, muntanyes de llagostins descloscats, musclos coberts de salsa rosa, petxines ofegades en salsa verda, cues de llagosta amb els voltants guarnits de maionesa. Dos homes com dos matxos van portar gibrells d’amanida, enciam i tomàquet barrejat amb olives verdes i negres i gibrells vessant d’albergínies i pebrots vermells, tot escalivat. Tothom enraonava i reia, tothom estava content, tothom tenia gana, tothom aixecava porrons i copes enlaire cridant sense parar que visquessin els nuvis, perquè la felicitat dels nuvis no s’acabes mai més ni s’acabés el nom de la família Perarnau. Alguns nois s’aixecaven de la cadira i s’acostaven a la núvia per fer-li un petó a cada galta. Un dels caps de taula estava buit però ningú no en feia cas, fins que la núvia va assenyalar amb un dit aquell cap de taula i a l’acte els dos homes com dos matxos es van mirar i van aixecar-se com empesos per una molla i van anar a la masia. Tots els comensals van girar el cap a veure què passava. Els dos homes com dos matxos van sortir-ne aviat agafant pels braços i mig ajudant-lo a caminar un home tot greix, rodó com la lluna plena. Duia uns pantalons de pana, tan amples que semblaven faldilles. I espardenyes amb vetes negres. Vermell de cara, amb les celles juntes, amb els braços enlaire, deia: fa més de dues hores que no he menjat i la gana i el decandiment em maten. Caminava sense poder-se veure els peus, sense poder mirar on els posava de tan grossa que tenia la panxa. Quan va arribar a la vora del pou va aturar-se a respirar i les nenes es van aixecar com dos dimonis i li van tirar un cuc pel cap. Poca-soltes! Poca-soltes!, i es va posar a plorar tot dient que tenia por de caminar perquè els seus germans eren un parell de ximples que badarien, el deixarien ensopegar amb una pedra i l’ensopegada seria la seva mort. No hi ha cap pedra, noi, no hi ha cap pedra, va dir un dels germans, i l’altre va cridar perdent la paciència: camina, beneit, camina! Et juro que no hi ha cap pedra per on et fem passar. Vingui, oncle, vingui, cridava la núvia tot aguantant la forquilla enlaire amb un llagostí enforquillat. Que vingui en Manel! Un home tan cepat com els dos que acompanyaven l’home-lluna se’ls va acostar. Vigila que no hi hagi cap pedra! Sempre que el treuen a prendre l’aire té por d’ensopegar amb una pedra, va dir la noia amb una copa de vi granat davant de la boca, i caure damunt del ventre que el té tibant i rodolar, rodola que rodola, amb els braços curts i les cames curtes. L’home-lluna va abaixar el cap. El van asseure on li pertocava, damunt de dues cadires ajuntades, amb els travessers i els respatllers lligats amb filferros. Li van posar al davant un gibrell ple d’entremesos i un altre ple d’amanida i d’escalivada. Dones i noies no paraven d’endur-se plàteres buides i portar-ne de plenes i va arribar l’hora dels pollastres i dels rostits, de les perdius i de les guatlles. L’home-lluna, que només tenia ulls per mirar el que anava menjant, va menjar els entremesos i l’amanida, dos plats d’arròs carregat de tall de porc i de cuixes de conill, dos raps, dos lluços, dos pollastres farcits amb peres i prunes, mig tall rodó, tres perdiganyes i dos colomins…, una safata de dolços, un tortell, tres plats de crema cremada i no sé quants flams. Després del cafè va començar el ball a l’era. Mentre tothom ballava els nuvis van pujar al camió dels fusells i les metralladores i se’n van anar aixecant pols. Quan els que ballaven van adonar-se’n, els van esbroncar: no s’hi val! Desvergonyits! Una noia amb una faldilla vermella i amb una flor vermella als cabells cridava fins que es va quedar ronca: que visquin els nuvis! Que visquin!, tot fent voleiar un pom de cintes de colors a contrallum del sol que s’esblaimava.

Perquè una cama em feia mal, em vaig moure i la branca va gemegar. L’home-lluna va alçar els ulls tot buscant per entre fulles i quan em va veure es va quedar encantat mirant-me, fins que va aixecar un braç i em va fer signe que baixés. Em va fer seure al seu costat i em va demanar que li donés un vas d’aigua amb sucre; ell no podia arribar al gerro i encara menys a la sucrera. El dinar m’ha assedegat. Tot empassant-se el vas d’aigua no deixava de mirar-me amb uns ulls de be que entendrien. Em va dir que mengés, que feia cara de gana. Em vaig atipar de dolços, de tortell, d’una mica de crema que algú no havia acabat de menjar.

Aquí on em veus visc devorat pel desig de menjar que mai no se m’acaba. Els homes que m’agafen pels braços són els meus germans: el mitjà i el més petit. Esperen, amb les urpes a punt, que em mori. Jo menjava com un ocell, sempre desganat, creixia endarrerit. La meva mare no parava de fer-me requisits…, que té, fetges de pollastre; que té, cervellets d’anyell; que té, crestetes de gallina; que té, galtetes de conill. Tot cosa lleugera, que a penes tastava. Estava prim. Ossos i pell; braços com un misto, cames com un misto. Fins que no sé qui va dir a la meva mare que em fes menjar mel. No n’havia tastada mai i em va agradar tant i tant que tot el dia cridava que volia més mel. En tenia pots al costat del llit i em passava les nits ficant els dits al pot de mel, llepa que llepa. I jo, que tenia l’ossada petita, em vaig anar cobrint de greix. Aquest canvi anava barrejat amb l’alegria dels meus germans, que veien com m’anava convertint en una bola de sagí, i com esbufegava a la primera correguda que feia. Van acabar per considerar-me un inútil encara que m’hagués casat i hagués tingut un fill que tothom va cridar: miracle!, perquè no entenien com l’havia pogut fer. Dona i fill van morir aviat, els germans em van arraconar i portaven la hisenda sense donar-me explicacions de cap mena, a mi, que era l’hereu. Tinc vida per set mesos; el greix em volta el cor i me’l va ofegant. Tot d’una em va manar que tornés a enfilar-me perquè els seus germans venien a buscar-lo i si el veien enraonant amb un desconegut el renyarien.

Se’l van endur tal com l’havien dut: agafat pels braços i de tant en tant empès pel darrere. Els balladors se n’havien anat i damunt de tot ja hi queien les ombres del capvespre. En baixar de l’arbre vaig espantar una colla de pardals que picaven molles de pa pels voltants de la taula. Els gossos menjaven al costat del portal i potser no em van empaitar perquè després de parlar aquella estona amb l’home-lluna ja em consideraven com de casa. Vaig alçar el cap, beee…, beee…, beee…, aquell crit d’ovella em va perdre. No em vaig poder estar d’anar a veure què passava. Darrere de la masia, a tocar de l’hort, tres homes com tres sants paus xollaven ovelles. Totes amb el front ample, amb la barbeta punxeguda, amb les orelles avall, amb les potes tan cobertes de llana que amb prou feines se’ls veien. Aquells homes eren de cara barroera. Un, amb els cabells blancs i amb el front travessat d’arrugues fondes, de seguida es va adonar de mi i en adonar-me que em veia vaig fer el gest de fugir, que ho va espatllar tot perquè el més jove, amb armilla de pell d’ovella, em va agafar pel braç i em va tirar a terra. M’hi vaig fer a guitzes. Ell era el més fort. Em va arrossegar fins a l’ovella que xollaven i entre crits i esbufecs em va agafar pels braços i per les cames i em van començar a passar la xolladora pel cap.

Em vaig despertar que clarejava. Estava estirat al peu d’un paller. Una gallina espicossava als meus peus. Un gall va cantar. Em vaig passar una mà pel cap, a trossos pelat, a trossos amb pèl. M’hauria quedat a dormir per sempre, entaforat per la palla. Havia d’anar me’n. Estava cruixit, tot em feia mal, però vaig aixecar-me i em vaig posar a caminar no sense abans girar-me a dir adéu a la masia del casament. En una finestra dels baixos, amb la cara vermella com un perdigot, l’home-lluna, tot mirant-me, va tirar el cap endavant i es va mocar estrenyent-se el nas amb dos dits.