XXXI

El ventre blanc de la Matilde

Provava de mirar el sol, com feia l’ermità, per veure si em cremava les ninetes. Em va tallar aquest joc el terrabastall d’una moto que es va aturar gairebé al meu davant amb una frenada de les més seques. L’home de la moto em va dir, si vols que et porti a alguna banda no t’estiguis de dir-m’ho perquè jo no vaig enlloc. La boca se li va tòrcer amb una ganyota de fàstic. Tenia les dents llargues, els ullals semblaven de gos. Els ulls eren neguitosos que miraven a tot arreu sense aturar-se enlloc. No et decideixes? Es va treure un paquet de cigarrets de la butxaca dreta de la caçadora i me’l va acostar tot dient-me, fill meu t’han deixat com nou. M’havia posat al paquet tan arran del nas, estava tan decidit que agafés un cigarret, que vaig haver d’assegurar-li que no havia fumat mai, fora d’herbes quan era petit i tenia ganes de fer l’home d’amagat de la meva mare. Fuma! La primera xuclada em va fer tossir. Els ulls em ploraven. I l’home de la moto va dir que ell fumava de pressa perquè el cigarret se li acabés aviat i poder-ne encendre un altre de seguida. El més divertit és encendre’l. Per això els homes que han perdut la vista no fumen…, quan estaré cansat de fumar t’endreçaré aquesta desgràcia de cabells. Qui dimoni t’ha deixat així? M’agradava perquè tenia aquests ulls que anaven i venien de les branques a mi, de la carretera a les herbes, de la punta del seu cigarret a la punta del meu que s’anava tornant cendra.

Va començar la seva història dient-me que havia tingut un bergantí a dintre d’una ampolla i que si havia triat l’ofici de barber era per culpa del seu pare: quan era petit li feia tallar els cabells del clatell perquè ell no s’hi arribava. Em va voler per aprenent el barber de dues portes més avall, un home trist, sense cabells, que patia del fetge i vivia de menjar arròs bullit. Va morir quan jo vaig acabar el soldat i em vaig poder quedar la barberia. Tots els clients em coneixien i van anar venint. Tenia dos aparadors: un al carrer principal i l’altre en un carreró, plens d’ampolles buides amb etiquetes de quines i petrolis i una ampolla gegant que havia estat plena de colònia i que jo vaig omplir d’aigua. A la cantonada del davant hi havia un forn. Quan el meu amo va morir, el forner va fer igual. Al cap de dos mesos, el forn s’hi va posar una floristeria. Vaig trigar bastant a adonar-me de la mestressa. Fins que per santa Magdalena vaig entrar a comprar una rosa cansat de sentir gemegar la Magdalena dient que mai no li regalava res. Era manicura i els diumenges venia a casa, dormíem junts una estona i de seguida ens posàvem a netejar. La Magdalena era una noia reposada; de família modesta, però decent.

La mestressa de la floristeria em va embolicar la rosa amb paper de plata i la va ruixar. Els ulls li canviaven de color i la pell de la seva cara era més sedosa que les fulles de la rosa que m’havia venut. Des d’aquell dia vaig començar a mirar-la des de darrere l’ampolla gegant. Semblava una nena amb dues cames cóm espases. Sempre duia una faldilla negra i una brusa blanca. Fins que no vaig poder més i vaig entrar a comprar-li una begònia per posar-la, vaig dir-li, a l’aparador principal. Haurà de regar-la sovint. Amb l’excusa de la begònia l’anava a veure de tant en tant. Em sembla que les fulles se li aprimen. Em sembla que la rego poc. Es deia Matilde. Vaig acabar enamorant-me’n. Vaig trencar amb la Magdalena.

Jo no volia que la Matilde treballés. La volia ben meva. Ven-te la floristeria. I ella, com sempre, allà, amb les caixes de flors, amb el polvoritzador per ruixar-les. No t’explicaré la nit de nuvis però et diré que se’m va ficar al llit amb la faldilla negra i amb la brusa blanca. Li vaig tirar la cremallera avall. A sota no hi duia res. Em vaig quedar sense respirar perquè mai no havia vist un ventre d’una blancor com aquella. I cada nit l’adorava. No em cansava de mirar lo. Vaig abandonar els amics, no vaig anar més a jugar al billar. No tenia prou nits, no tenia prou tardes de diumenge ni festes de solemnitat per adorar, adorar i adorar. Perdia clientela. No parava de demanar-li que deixés la botiga. Va ser una guerra sorda. Ven-te la botiga, ven-te la botiga. I ella, res. Fins que, vençut i decebut, vaig aprendre a callar. Un vespre, quan potser ja feia tres mesos que no li dirigia la paraula, després d’haver-me servit el sopar es va quedar dreta a l’altra banda de la taula, amb els ulls baixos i tot d’una es va tirar la faldilla amunt i se’m va quedar amb el ventre enlaire. Vaig continuar menjant com si res, com si fos a la cuina preparant alguna cosa. I des d’aquell vespre, sempre, a l’hora de sopar, feia la mateixa: faldilla amunt i ventre a la vista. Vaig deixar de sopar a casa. Vaig deixar de dinar a casa. Anava al bar, jugava al billar, tornava a casa amb claror de dia. No es va donar per vençuda. M’ensenyava el ventre quan em ficava al llit, quan sortia de rentar-me, així que obria els ulls. La vaig avorrir. I, per sort, la guerra! Me n’hi vaig anar volant. I ara faig d’enllaç; feia. M’he escapat del batalló i potser aniré a posar una barberia a França. Vols venir amb mi? Vaig dir-li que m’agradava fer camí tot sol per poder mirar les coses ben a poc a poc. Tot fent petar la llengua es va acostar a la moto i del sarró que hi duia penjat al darrere en va treure una màquina de tallar cabells i una màquina d’afaitar. Em va deixar el cap com una bola i la cara sense borrissol. Se’n va anar voltat d’un núvol de polseguera. Quan la polseguera es va fondre s’acostava cap a mi un home molt estrany.