XL

Després

Què fas aquí a terra? El pescador, dret al peu de la porta de la cuina, em mirava. El gat m’havia saltat per sobre. Vine a esmorzar que en acabat posarem una mica d’ordre a tot aquest daltabaix. Què dimoni… Però abans desentortolliga’t la corda de la cama. Ho vaig entendre i no ho vaig acabar d’entendre. El taulell estava desarraconat de la paret; l’armariet dels remeis, amb les portes de bat a bat, no tenia res a dins. Una rastellera d’ampolles buides, que recordava haver vist ben arrenglerades al costat de la porta de sortir a fora, estaven escampades, la meitat a miques. Els coixins del taulell, tots per terra. No podia ser. Jo no ho havia somiat que sortia a la nit, ni que un bec picava i picava una soca mentre anava cap a l’estany. Tot allò ho havia viscut. No havia somiat que la lluna era blava, ni havia somiat que l’herba era humida…, m’havia mullat els baixos dels pantalons. S’havien eixugat, però jo els havia sentit xops contra les cames… Havia vist el cel dintre de l’aigua…, i encara tenia a la mà… Què tenia, a la mà? No res. Buida. I què havien estat les pedres i la pluja de vidre trinxat? I la caiguda? Podia ser que coses de debò i coses de somni s’haguessin barrejat i no pogués arribar a destriar quines eren les de debò i quines les de somni?

La llar estava encesa, el gerro de la llet fumava, tota la sala feia olor de cafè; la mel a dintre del pot, suc de flors en presó de vidre, va dir el pescador, esperava la cullera i, enforquillades entre ferros, dues llesques de pa s’anaven torrant. Tenia un tall en el dit gros de la mà dreta i em coïa. No vaig tastar res. T’has barallat amb un llop, aquesta nit? No em diguis què has somiat si no tens ganes de dir-m’ho però m’agradaria saber-ho. Saber per què has caigut del taulell i més que res saber per què has dormit a terra o per què no has pogut aixecar-te de terra. Digues. No somio mai, vaig mentir.

Vam treballar tot el dia sense parar endreçant el cobert i entrant-hi la llenya del bosc. Per què no et quedes? Em vaig arronsar d’espatlles. Aquí ja veus que no s’hi està malament. T’arreglaria el cobert i en faria fer un altre per posar-hi els embolics. Vas molt perdut i em fa l’efecte que necessites consells. Ets molt jove. Tenia ganes de dir-li que el que m’agradava més que res era anar perdut pel món. Fer el que volia tant si em sortia bé com si em sortia malament sense que ningú em donés consells de cap mena. Veure cel, veure boscos, tenir por, mirar la nit i tenir-la per sostre.

Cap al tard, asseguts davant de la casa de cara a una posta maduixa i safrà, em va tornar a dir que em quedés. M’agrades. M’agradaria que fossis fill meu. M’agrades perquè de vegades sembles més gran del que ets i perquè d’altres vegades sembles una criatura. En veure que no li contestava em va demanar que li expliqués la meva vida. Vols? Vaig trigar una estona a contestar-li, tot jo encantat amb aquells safrans i amb aquells maduixes. No volia dir res que no em sortís de molt endintre i vaig haver de rumiar abans de parlar després d’haver tancat els ulls un moment per distreure’m del cel de posta. La meva vida és meva, vaig començar tot posant-me la mà plana damunt del pit. Fa pocs mesos, no sé quants, encara tenia un ganivet amb forquilla, cullera, destapa-ampolles i cargola-claus que m’havia regalat el meu pare, i el vaig donar. I ara, l’única cosa que tinc és la meva vida. Si l’explico, fuig, la perdo. Em va donar un cop a l’esquena mig rient. Sé, vaig afegir, que totes les vides són si fa no fa: el principal de totes les vides. Va tirar el cap enrere i va tancar els ulls deixant-hi una mica d’escletxa per mirar no sé què que jo no podia saber què era. No em facis riure. Què faràs anant pel món sense parar? Vols acabar dormint pels carrers o pels porxos de les esglésies quan seràs vell? M’és igual. Vull anar pel món. Ser de tot arreu i no ser d’enlloc. Tot just he començat a veure coses i fa rodar el cap pensar en les que encara em queden per veure. Tants pobles, tants camins… Em va tornar a picar l’esquena. Encara que acabessis veient tots els pobles de la terra, què? Com les vides, que tu deies, tots són si fa no fa: carrers drets o torts i cases apilotades. El que val, vaig contestar-li, és de la manera que cadascú les mira. És clar, com la gent, però arribarà un moment en què et trobaràs amb una vida falsa a les mans. Tu, què hi tens, a dintre? Jardí o infern? Una mica de tot. Segons d’on bufa el vent. I sense saber ben bé per què, vaig preguntar-li: Què vol dir ser un Caín? Fins aleshores es pot dir que havia enraonat sense mirar-me i la pregunta li va fer girar el tap. Què vols dir? Només això: què és un Caín? Em vols fer creure que no ho saps? Sé que Déu va castigar-lo i que després va protegir-lo. Quan feia enrabiar la meva mare em deia que jo era un Caín. I aquest senyal que tinc al front… Quines preguntes de fer. Tothom sap de memòria que Caín va matar…, però hi ha qui el considera aquell que vol saber, que no s’atura mai, que no l’atura res, que ho vol conèixer tot. Quines preguntes, va acabar tot movent el cap. Me’n vaig anar de casa per veure pobles, per conèixer gent i perquè la meva mare m’havia avorrit…, i res no hauria pogut aturar-me. I també per anar a fer la guerra; tot i que l’he vista de la vora no puc dir que l’hagi viscuda perquè tant com he pogut n’he anat fugint. El pescador es va aixecar. Em temo molt que has fet tard. Vés de pressa si vols trobar-la. Anem a sopar. Jo el seguia i abans d’entrar a la casa es va girar. Ah, quan vulguis anar-te’n, te’n vas. Però no em diguis res. No m’agraden els adéus. A dintre del cobert trobaràs tot el que necessites: roba i menjar.