33
El comiat
—Itram!
Era un dolç xiuxiueig, la veu de Jezabel que arribava al lloc on se solien trobar d’amagat als vespres, quan les ombres els emparaven dels ulls dels curiosos. Era un turonet a recer dels vergers que hi havia al barri del Catllar. Ell no tenia cap problema per arribar-hi, però ella… No va saber mai com aconseguia desaparèixer de casa seva durant una hora sense que la trobessin a faltar.
—Sóc aquí dalt, enfilat a la figuera —li va contestar, i la va ajudar a pujar.
—M’ha costat arribar, no és fàcil sortir del barri amb aquest estat d’excepció i de setge.
—Precisament d’això et volia parlar —li va dir amb una ganyota de resignació—. Demà me’n vaig cap a Girona.
—A Girona?! A què fer!?
—A buscar auxili. Hi haurà l’exèrcit del Papa de Roma i li portaré un document del comte sol·licitant la seva ajuda.
—I com penses sortir si estem envoltats? —va preguntar preocupada Jezabel.
—Pel camí secret dels jueus. Te’n recordes, del dia que em vau atendre a casa teva? —Jezabel va fer que sí amb el cap—. Així ho ha decidit el comte en assemblea. Simó m’hi acompanyarà.
Jezabel se li va llançar al coll i el va estrènyer ben fort amb els braços.
—Tinc por. —I li va agafar la cara amb les dues mans mentre unes llàgrimes li començaven a baixar galtes avall—. Por per tu, por de no saber què ens passarà, por…
Itram li va fer un petó en un intent de fer-li passar tots els temors que pogués tenir.
—No has de patir per res, Jezabel. —Ara era ell qui li amanyagava la cara eixugant-li les llàgrimes, que no paraven de rajar d’aquells ulls verds. Havien perdut la brillantor perquè estaven ennuvolats, entelats de tristor—. Sabem el camí i ens protegirem l’un a l’altre.
—Però no sabeu què us trobareu quan sortiu a l’altra banda del poble ni què us espera en el camí fins a Girona.
—Has de confiar en mi —va dir a Jezabel, i també s’ho deia a si mateix, això li infonia valor i l’animava. Feia el cor fort davant d’ella, però la veritat és que també estava ple de dubtes—. Ho aconseguirem i tornarem amb l’ajuda necessària per trencar el setge. Promet-me que seràs forta i que no defalliràs. Si sé que penses en mi i m’envies energia positiva, això em farà més fort davant de qualsevol repte que se’m presenti.
—Sí, d’acord, però vigileu molt tu i en Simó, si us plau. T’estimo massa per perdre’t. Resaré a Adonai perquè no us desempari ni un moment.
—Jo també t’estimo, Jezabel. Tot sortirà bé, ja ho veuràs.
Es van tornar a fondre en una abraçada molt forta i van estar així una estona molt llarga. Sentia els sanglots de Jezabel mentre pensava que ell també patiria, i molt, sabent que el setge ofegava el comtat i tots els qui hi vivien, incloent-hi Jezabel. Abans d’anar-se’n i fer-se un petó llarg i dolç, Jezabel es va deslligar un penjoll que duia al coll.
—Espera’t. Té, emporta’t això. —I li va donar un penjoll—. Era de la meva àvia, els va ajudar i protegir durant la llarga travessia per mar des de la nostra terra fins aquí. A tu segur que també et protegirà.
—Gràcies, Jezabel.
El va ajudar a lligar-se’l al coll. Va tastar un últim cop els seus llavis de maduixa. No sabia quan els podria tornar a sentir.