26
Sense aigua

L'encarregat de les cavallerisses, en Baldiri, va donar la veu d’alarma. L'angoixa li va pujar des del coll de l’estómac fins a la boca. Es va endur un disgust que el va trasbalsar i just després d’haver estat tan a gust.

Tenia un costum que no era gens ben vist per la gent. Fornicava amb animals. Amb un animal concretament. A diferència d’altres no empaitava i muntava qualsevol bèstia que anés de quatre grapes i tingués un forat. Ell buscava una de les truges que campaven pel corral. Una i prou. La fidelitat d’en Baldiri envers aquell animal ja l’haurien volguda moltes dones del comtat, desateses per uns marits que quan no les atonyinaven se n’anaven de putes o, quan n’estaven mancats i ocasionalment, assaltaven algun corral i violaven alguna cabra o gallina. La d’en Baldiri era una desviació, una perversió, sí, però era una acció impulsada pel cap i el cor, no pas pel baix ventre. No era, doncs, una acció animal ni instintiva —bé, instintiva potser sí—; en tot cas, obeïa a la raó, una mica trastornada, potser també, per uns sentiments difícils d’explicar i de compartir; però aquella penetració era fruit d’un acte racional, pensat però malaltís, al capdavall. Normalment, en totes les espècies els mascles es relacionaven amb les femelles de la seva mateixa espècie, i els humans, en teoria, no n’eren una excepció. Es clar que Baldiri amb el seu comportament trencava aquesta lògica d’aparellament. De tota manera, ell no tenia pas la sensació de fer alguna cosa abjecta, absurda i bruta, al contrari. Entrava a la cleda empès pel desig i solia declamar paraules dolces, suaus i tendres. Ho vivia amb tota naturalitat. I mai tan ben dit. Es deixava endur pel que un bon dia la mare naturalesa li havia posat al davant: una truja.

El menava una naturalitat encegada i plena de passió, la mateixa que sent l’enamorat que obre el cor i el seu desig a la irracional naturalesa de l’amor. Només que en el seu cas aquell acte natural d’amor era una animalada, una salvatjada. Si mai l’hagués vist algú l’haurien considerat un acte depra-vat d’una perversió ben extrema. Un acte ofensiu, vomitiu i tot, per a la resta d’humans. El que per a ell era una sentida història d’amor diferent, hauria estat interpretat com una aberració, una malaltia que s’havia d’extirpar perquè no contaminés la resta del cos social.

L’estat d’enamorament era tan excepcional que ni la terrible fortor que desprenia no sols la seva truja, sinó el conjunt dels corrals, el feia enrere del seu propòsit. Obria la portella de la cort i les altres trugues ja s’apartaven i li deixaven el camí lliure. L’objecte del seu desig, immòbil en un racó, l’esperava per ser envestida. Els seus grunys es barrejaven amb els gemecs de plaer de Baldiri, que la cobria amb una combinació de delicadesa i suavitat, de força i determinació, amb un ritme digne del més preuat dels sementals de les cavallerisses del comte. Aquell animal no s’immutava per res del que passava darrere seu. Mentre durava l’acte, passejava tranquil·lament la vista per la cort on la resta de porcs jeien, menjaven o senzillament miraven com ella cap a l’infinit pels barrots de fusta que tancaven l’espai. Baldiri acabava extenuat, ho feia com el millor dels amants, volia quedar bé davant de la seva estimada. En acabat, desmuntava i amb un llarg sospir s’espolsava la verga mentre es mirava extasiat i embadalit com la truja se n’anava a enfonsar el cap a la menjadora.

Satisfet, es cordava els pantalons i se n’anava a dormir sol però amb un somriure als llavis i amb una calma i una serenitat que li omplien l’ànima. L’endemà al matí quan s’aixecava li picava l’entrecuix. No en feia mai cas, cada vegada que cobria la truja notava la mateixa molèstia. Es gratava mentre buscava alguna cosa per trencar el dejuni.

Cada dia, després de menjar pa amb oli i sal i una llenca de pernil per esmorzar, i abans que es llevés ningú, Baldiri es transformava i a cap hora ja feinejava als estables perquè els homes del comte tinguessin a punt les muntures. Uns cavalls impecables ben alimentats, nets i raspallats, ensellats i a punt per si havien de sortir a primera hora del matí. Era un enamorat dels cavalls. Un home senzill, més aviat prim i optimista per naturalesa. S’acostava cap a la portalada dels estables xiulant alegrement i amb un broc de romaní als llavis per tenir un bon gust a la boca. Baldiri va obrir els dos batents, dues fulles de roure massís. Les xarneres normalment xerricaven i feien renillar, tot i estar acostumats a aquella fressa, alguns cavalls.

Però aquell matí no es va sentir res. El va estranyar. El va sobtar tanta quietud, perquè no sentia ni el caminar pesarós dels cavalls dins de les quadres. Només els lladrucs —més aviat els udols— del seu gos el van posar en alerta. Va anar corrents fins a l’abeurador que hi havia al fons de les cavallerisses i va veure davant seu l’estesa de cavalls, morts.

Li va caure la branca del romaní dels llavis, es va agenollar, es va senyar, es va tapar els ulls amb les dues mans i es va posar a plorar desconsoladament.

—No pot ser, no pot ser —repetia incrèdul Baldiri, que ja s’havia acostat de quatre grapes fins als cossos sense vida d’uns animals que fins llavors havien estat la seva, de vida.

Mentre els amanyagava el llom, el cap de Baldiri mirava de buscar respostes a uns interrogants que semblaven impossibles de contestar. Què ha pogut passar? Qui ha pogut fer una cosa així? I, sobretot, com? Un descuit de la guàrdia era impossible, la seguretat del castell era sagrada; les muralles, infranquejables. La vàlua i la lleialtat dels homes eren inqüestionables, la seva noblesa insubornable els deixava fora de sospita.

No se’n sabia avenir, no entenia què havia provocat la mortaldat que tenia als peus. Unes cabòries que van quedar interrompudes un instant pel vol d’un colom que ventava l’aire amb les ales i que es va posar sobre l’abeurador.

Baldiri va alçar els ulls cap a la finestra per on havia entrat l’ocell i ni la va veure forçada ni amb cap barrot trencat: tot era normal.

Va abaixar la vista cap als cavalls que jeien morts sense cap senyal de violència. No hi havia sang enlloc.

La qüestió ja no sols era saber qui i com havia entrat al castell i als estables, sinó també com se les havia empescat per matar tots aquells animals d’una bufada. Baldiri es gratava el cap i se li va avinagrar la cara.

No tenia cap indici, ni una pista per on començar, sense rastre del o dels assassins. Ja es disposava a anar a veure el capità de la guàrdia per fer-li saber la tragèdia de les quadres quan va sentir una fressa quasi imperceptible. Un soroll mort.

Com si hagués caigut a terra alguna cosa molsuda, gairebé sense voler, sense amb prou feines fer soroll. N’hi va haver prou perquè Baldiri girés cua i tornés cap a l’abeurador on havia deixat aquella escena que trigaria anys a oblidar. Ajagut, al costat d’un dels bassals d’aigua que es feien sovint al voltant de l’abeurador, hi havia el colom. L’ocell que feia tan sols una estona havia entrat volant a les cavallerisses amb la intenció de beure ara era allà, estès a terra com si fos un drap moll. Baldiri es va acostar a l’ocell, el va agafar i se’l va mirar. Era mort, ben mort. Es va aixecar.

Se li van empetitir els ulls, va arrufar les celles, va llançar una mirada inquisitiva cap a l’abeurador i, de cop, com si l’haguessin pessigat, se li van obrir els ulls.

—Es l’aigua…, és l’aigua —repetia insistentment Baldiri—. L’aigua està enverinada! Déu meu, si han emmetzinat l’aigua dels pous i ja han mort els cavalls, tothom al castell està en perill. Ho haig d’aturar, pot ser el principi d’una gran catàstrofe. Haig d’avisar tothom.

Va sortir corrents cap al pati del castell i es va encreuar amb un dels soldats que el va aturar.

—Baldiri, on aneu tan esverat?

—No em puc entretenir, és molt urgent que vegi el capità de la guàrdia —va respondre sense parar-se.

—Per què? Què passa? Què és això tan important que no pot esperar? —va preguntar.

—Estem en perill, algú ha enverinat l’aigua! Vés, corre i digues a tothom que no toquin l’aigua per res del món: qui en beu es mor. Ja no queda cap cavall viu. No ho sé, fes que toquin les campanes, que tothom es reuneixi al pati. Va, vinga, mou-te —exigia Baldiri al soldat, que s’havia quedat astorat pel que li acabaven d’explicar.

Baldiri va continuar corrent fins a les estances del capità. Hi va arribar esbufegant i sense alè. El capità sortia per anar a esmorzar.

—Què us passa, Baldiri, on aneu sense espera? —el va interrogar.

—Us, agrr…, us, agrrr… —no podia articular ni una paraula perquè li faltava l’alè.

—Tranquil·litzeu-vos, Baldiri —li va dir el capità, fent-lo entrar a la seva habitació i oferint-li un got d’aigua d’una gerra que tenia a la taula.

—Nooooo! —va cridar Baldiri—. No, senyor, gràcies, però us vinc a dir que he descobert que l’aigua del castell està enverinada. He trobat els cavalls morts i sort d’un colom, que m’ha fet adonar que l’aigua, l’aigua, ens matarà a tots. Hem d’avisar el comte i a tothom —va explicar tot d’una tirada Baldiri.

—Un moment, un moment —feia el capità, atabalat—. Però, què dieu, Baldiri?

—El que sentiu, no podem perdre més temps, s’ha d’avisar tothom que no begui ni un glop més d’aquesta d’aigua. —Baldiri va llançar l’aigua del got que li havia ofert el capità a terra i, quan va tocar l’empedrat de l’habitació, va fumejar com si hi hagués alguna substància corrosiva—. Algú ha enverinat els pous, senyor, i els primers que han llepat l’aigua han estat els cavalls. Els he trobat morts aquest matí quan he entrat als estables.

—Els cavalls són morts? —va preguntar com si no s’ho acabés de creure.

—Sí, senyor, morts i sense cap senyal de violència, ni una porta o finestra esbotzada, ni una taca de sang.

»Mentre estava rumiant què havia passat ha entrat un colom, ha begut a les basses d’aigua que cauen de l’abeurador i també l’ha dinyada. Primer em pensava que havia entrat algú al castell, però quan he vist això he pensat que la causa era l’aigua.

—Si és tal com expliqueu, algú ens ha traït pels interessos d’un tercer i vol eliminar el comte. Torneu als estables, Baldiri, i procureu que ningú, ni persona ni bèstia, s’acosti a l’abeurador. Que algú us ajudi amb els cavalls. Vaig a avisar els homes i el comte. Estem en perill. Aneu, Déu vos guard.

Les campanes de l’església van començar a repicar amb gran sorpresa de tothom. La gent feia cap al pati.

I com que una desgràcia no ve mai sola, mentre el capità enfilava cap a la planta noble del castell on hi havia el comte i la seva família, un dels homes que feia guàrdia el va escometre i li va comunicar que un exèrcit, de com a mínim uns sis-cents homes, estava arribant i els encerclava, uns a l’esplanada de davant del castell i la resta a l’altra banda del riu, a tocar de les obres del pont.

Per sort, el comte i la majoria de persones que habitaven al castell encara dormien o tot just es començaven a llevar.

El capità va fer dos trucs curts, ràpids i seguits a la porta de l’habitació del comte.

—Sóc jo, senyor, és urgent, molt urgent: ens ataquen! —va avançar el capità.

El comte va obrir de seguida la porta.

—Què passa, Guillem, per què toquen les campanes? Qui és que ens ataca?

—No ho sabem, senyor. Però porto males notícies. D’una banda, un exèrcit de cinc-cents homes s’està desplegant davant de les nostres muralles i ens estan encerclant. I, de l’altra, algú dels nostres ens ha traït i ens ha enverinat l’aigua. En Baldiri ha trobat tots els cavalls morts a les cavallerisses.

—Entesos. Ordeneu que tanquin tots els portals, que els arquers es preparin dalt de les muralles i que tots els nostres homes estiguin armats i a punt al pati d’aquí a mitja hora.