4
El compromís

A principis del 1066, Bernat II de Tallaferro volia donar més importància al comtat, però la seva dependència de la casa comtal de Barcelona no li permetia gaires moviments. Va fer tots els possibles per separar-se de la influència del comtat de Barcelona. Un dels primers passos va ser anar a veure el Papa a Roma. En aquestes anades i vingudes a Roma, a la Santa Seu, el comte s’ho va fer venir bé per treure a la conversa amb el Sant Pare que tenia la intenció de fer un seguit d’obres públiques a Besalú. La més important era eixamplar la muralla, tant pel seu paper de defensa del castell i la ciutat com per qüestions identitàries. No era el mateix viure dins del recinte fortificat que fer-ho extramurs, fora del domini estrictament comtal. Però l’obra que havia de tenir un paper cabdal era la construcció d’un pont fortificat que travessés el riu Fluvià. Per al comte, aquell havia de ser un punt estratègic per salvaguardar la ciutat, vital per a l’economia i bàsic per a les comunicacions. No en va el pas pel Fluvià era ineludible en el camí que unia Girona i la Cerdanya. Sabia, per tant, que ell en tindria la clau.'I, per tant, l’obriria i el tancaria quan li convingués i li serviria per controlar les relacions entre el bisbe de Girona i el de la Cerdanya.

No passaria res ni ningú sense que ell ho sabés. Li calia fer-ho com més aviat millor, i l’home que li va recomanar el Sant Pare li podia satisfer amb més celeritat que cap altre la seva urgència.

—Es un magistri comacini —li va dir el Sant Pare—, un mestre constructor que pertanyia a la diòcesi de Como i que juntament amb altres treballen organitzats corporativa-ment. Tenen un estil ràpid, senzill i efectiu. Aquest és un dels millors, però us costarà convèncer-lo —va afegir Sa Santedat alhora que assaboria una cuixa de faisà.

Compartien un dinar al menjador privat del Sant Pare. Una sala annexa a la de les visites oficials; val a dir que no hi podia accedir tothom. Tenien una taula ben parada on no faltava res. Havien escurat els plats dels entrants que els servents ja començaven a enretirar i atacaven els segons amb la vista posada a les postres.

—Per què? —va preguntar el comte.

—Ara fa tres anys va morir la seva esposa d’una estranya malaltia. Des de llavors va decidir penjar les eines, viu retirat amb el seu fill. El trobareu en una petita casa de pagès als afores de Siena. Es diu Prim.

El mas s’esqueia en una vall enclotada a tocar de Siena. Era una parada obligada per als qui transitaven per la Via Fran-cígena, que portava de França a Roma nombrosos pelegrins i vianants. Davant de la casa hi havia una estesa de camps. Era com un llençol ple de retalls de colors que anaven canviant segons l’època. Ben distribuïts. El groc de la mimosa i la ginesta, el vermell de les roselles, el marró dels camps que reposaven del cultiu, el verd de la userda, el grana de les vinyes que s’anaven omplint del most que reposaria dins les bótes de vi, i el blanc bellugadís d’un ramat d’ovelles que es dirigien cap a una llengua blava allargassada: el riu. Allà moltes persones de tota mena —pelegrins, rodamons, fugitius, vianants i altres individus—, extenuades i assedegades, s’hi aturaven per refrescar-se i reposar abans de continuar fins a Siena en el seu periple cap a Roma. Fins i tot més d’un els havia demanat de quedar-se a dormir a la pallissa. No els negaven mai un sostre, tot i que en més d’una ocasió havien trobat a faltar algun garrí o els havien pres mitja dotzena d’ous. Vivien del camp, del que els donava la granja i de la petita producció de vi.

El matí que van rebre la visita comtal el pare era a l’estable que munyia les vaques.

—Pare, pare! Hi ha uns senyors que et demanen. Diuen que vénen de part del Sant Pare i que volen parlar amb tu.

Van sortir del corral i es van dirigir cap a l’esplanada que hi havia davant del casalot. Un grup de vuit homes a cavall i guarnits per anar al camp de batalla amb cotes de malla ben travades i cascos lluents i armats amb llances i espases en protegien un altre que en aquell precís moment baixava del cavall, es treia el guant i allargava la mà cap al seu pare. Era un gest poc habitual. No es rebaixava, al contrari, era el senyal inequívoc que el comte s’implicava personalment en aquella empresa que considerava urgent i determinant per al futur de la seva vila. Tan important, que havia prescindit d’emissaris i ell mateix en persona era qui anava a trobar el mestre d’obres.

—Déu vos guard, mestre Prim, sóc Bernat II de Talla-ferro, comte de Besalú —es va presentar en un llatí correcte—, i aquests que m’acompanyen són els meus homes, és la meva guàrdia personal. No heu de témer res.

Prim es va eixugar les mans amb les calces i es va adreçar al comte en la seva llengua.

—Benvingut a casa nostra, senyor comte —va dir el constructor, canviant d’idioma—. Podem parlar en la vostra llengua perquè la conec —va aclarir.

Itram s’havia d’esforçar una mica per entendre’ls. Encara no dominava del tot aquella llengua, però el seu pare li havia ensenyat a parlar-la. Ell l’havia après ja feia molts anys a les obres del monestir de Cuixà. Mentre Prim abraçava el seu fill, va preguntar al comte:

—Què us porta fins aquesta granja?

—Vós —li va dir el comte.

—Yo?! —va respondre sorprès Prim.

—Sí, us necessito i com més aviat millor —va afegir el comte enèrgicament.

—I què voleu de mi, si es pot saber, senyor? —va gosar preguntar alhora que s’estrenyia més contra el cos d’ítram.

—No, no patiu, no vinc a endur-me el vostre fill —va aclarir Tallaferro amb un somriure als llavis—, tot i que també l’afecta. —El seu pare es va empassar un glop de saliva amargant—. Vull que vingueu a treballar per mi, que sigueu el meu mestre d’obres.

La primera reacció de Prim va ser posar-se a la defensiva.

—Ni parlar-ne —va ser la resposta que li va sortir de l’ànima—. Estic retirat. El meu fill i jo vivim molt bé i molt tranquils en aquestes terres. A més, la meva dona, la seva mare —va dir en un to de veu més afligit i va mirar Itram amb els ulls negats i tristos—, reposa aquí i no ens en volem separar.

Itram negava amb el cap.

—Us entenc i ho sabia. Sa Santedat m’ho havia advertit —li va dir el comte amb posat comprensiu.

—Us envia el Sant Pare, senyor? —va fer nerviós el constructor.

—Així és, mestre Prim. L’Església no sols recorda la vostra feina, sinó que està satisfeta de poder recomanar-vos sense por d’equivocar-se que allà on requereixin els vostres serveis no els fareu quedar malament. El vostre prestigi és reconegut i és una llàstima que es deixi perdre, no us sembla?

—Agraeixo la confiança de l’Església, no me la mereixo —va dir amb el cap cot.

—No sigueu modest, mestre Prim. M’han dit que no n’hi ha gaires com vós. I per a Besalú vull el millor.

—Ja us he dit que estic agraït de la consideració que em teniu, però em sap molt de greu, ja no m’hi dedico.

—Però penseu en el futur del vostre fill —li va llançar el comte i va començar a interrogar-lo—. Ja heu pensat què farà quan vós falteu? De debò voleu que quan sigui gran porti aquesta granja? No li voleu deixar res millor? No us agradaria que fos el vostre deixeble, que seguís els vostres passos? Si veniu a Besalú, us ofereixo la possibilitat de començar una altra vida, per vós i el vostre fill, de refer la vostra situació i ensenyar el vostre art. A la terra d’on vinc —va endolcir el to de veu— quedaran fascinats amb la vostra manera de treballar, que segons Sa Santedat té unes possibilitats enormes i segurament encara no s’han aprofitat.

»Per a vós —i li va agafar les mans— suposarà tornar-les a fer servir una altra vegada per aixecar fortificacions, portals, capelles, muralles i no per esporgar la vinya, repartir fems, munyir les vaques o fer regues a l’hort, que són feines ben dignes, però no per a vós, mestre Prim. I, a més, vull que sapigueu que us pagaré, us pagaré tan bé que no podreu refusar la proposta. No sols amb monedes, sinó també amb terres —va sentenciar.

Li va deixar anar les mans. Hi va haver una pausa. Prim no deia res. Estava aclaparat, confós. Feia anys que havia decidit penjar el cinturó de les eines i ara un comte estranger amb accent aspre i formes elegants li sacsejava els fonaments amb uns arguments poderosos: «Ensenyar la vostra manera de construir i construir un futur per al vostre fill».

El comte va percebre la lluita interior de Prim i el va deixar amb aquestes tribulacions. Va pujar al cavall i se’n va anar amb tot el seguici, amb la seguretat que la pròxima vegada que tornés a estrènyer-li la mà seria a Besalú com a nou mestre d’obres del comtat.