13
Numen, el déu del riu

No va trigar gaire a perdre de vista el monestir, que en aquelles hores estava completament en silenci. El cambrer va sortir per la porta del darrere de la cuina, la que anava cap a baix als horts que menaven els monjos. Va passar pel costat de les regues, una mica tortes, que aquella tarda havien fet fra Bernat i fra Gilbert. Tot estava tranquil. Només se sentia algun gemec ofegat que venia de la infermeria, a l’esquerra dels horts, i un renill dels cavalls que eren a les quadres, a la seva dreta, va fer estar una mica més alerta fra Florenci. Es guiava amb l’única llum de la lluna, que aquella nit feia el ple.

Va travessar els conreus i en dos minuts va deixar enrere els dominis del recinte monacal. Sant Pere era només una silueta ombrívola que s’erigia enmig de l’horitzó.

El germà Florenci donava voltes i voltes a l’acalorada discussió que havia mantingut amb el nou mestre d’obres i no estava disposat a posar-li les coses fàcils, tot al contrari. Era un dels pocs monjos que havia exercit d’arquitecte i havia definit la forma i dissenyat l’estructura del monestir de Sant Pere. No va arribar a ser el responsable ni el tracis-ta de la construcció, però la seva formació no podia acceptar la manera de construir que proposava aquell foraster. No era sant de la seva devoció, però també sabia que era l’home que havia designat el comte.

Portava el llibre de conjurs que li calia per invocar Nu-men, el déu del riu. Quan s’havia de fer una construcció a la vora del riu —un pont, una resclosa, una casa—, per petita que fos i per poc que pogués destorbar la pau de l’amo i senyor de les aigües, se li havia de demanar permís. Però ell també coneixia la possibilitat de controlar la força de l’aigua i posar-la al seu servei. Una cosa sens dubte molt més interessant i atractiva: dominar la natura.

Remuntava el corrent per la banda esquerra del riu amb dificultat, panteixava.

Anava a pas lleuger, però al cap d’una estona les cames ja no el seguien. La respiració era feixuga, gairebé asmàtica, i se li sentia un grill que amagava algun refredat mal curat. Accelerava el pas per no fer tard. Havia de trobar el punt on havia d’entrar en contacte amb Numen.

De seguida va arribar al lloc assenyalat per comunicar-s’hi. Allà on el riu dibuixava un revolt que s’endinsava cap al bosc; i allà, precisament, l’esperava Jeremies. La figura del jueu convers apareixia entretallada enmig de les siluetes dels arbres i als seus peus hi havia un embalum de roba vella i estripada. Jeremies hi va clavar una coça i es va bellugar. D’aquell manyoc de saca en va aparèixer la cara d’una noia que mirava horroritzada com s’acostava amb pas ferm el sinistre cambrer. Poc que es podia pensar que ella amb la seva vida, més que calmar la fúria del déu del riu, el que aconseguiria seria posar la força colèrica de Numen al servei de fra Florenci. Quan el monjo va arribar va dirigir una mirada de menyspreu a Jeremies, que es va agenollar davant seu.

—Us he portat una bagassa que pidolava al final del carrer que baixa al portal d’en Closes, senyor —va dir, atemorit per la presència del cambrer—. Crec que servirà per als vostres propòsits.

—Aixeca’t, treu-te la roba —va dir el monjo sense mirar aquella criatura tremolosa, mentre es dirigia cap al punt on havia de començar el ritual— i acompanya’m. Tu, jueu del dimoni, segueix-me!

La noia el va obeir. Es va treure la túnica de color bor-deus. Un cos blanc i jove seguia la capa negra que cobria els hàbits del monjo. Jeremies tancava la comitiva.

Fra Florenci va pujar damunt d’una gran roca, va cridar la noia i la va situar a la punta, només a uns quants metres del precipici. Va donar el llibre de conjurs a Jeremies, que feia de faristol. El jueu, d’esquena al riu, li aguantava el manual amb una mitja genuflexió.

Amb els dos braços alçats assenyalant al cel i amb el cap cot mirant l’aigua, fra Florenci va començar amb la veu molt baixa, gairebé inaudible, xiuxiuejant, a resar lletanies en una llengua inintel·ligible, indesxifrable, que es van anar convertint en declamacions i invocacions diabòliques.

El to de veu, cada vegada més excitat, va anar pujant paral·lelament al nivell de l’aigua que s’arremolinava al voltant del bloc de pedra al cim del qual hi havia, impertèrrit, fra Florenci. Una llengua d’aigua es va aixecar del llit del riu llepant les vores d’aquell penya-segat fins a l’alçada del cap del cambrer. Mantenien un diàleg infernal lluny de la racionalitat.

A la noia, aterrida pel que passava davant seu, li feien figa les cames, va caure de genolls i va començar a plorar i a pregar. Resava amb les mans encreuades sobre el pit nu i tremolós i feia uns petons desesperats a una aliança, un anell de plata coronat amb unes fines pedres precioses. Jeremies notava que l’aigua del riu li esquitxava l’esquena i aquella remor l’intrigava i, sobretot, els sanglots i també els xiscles i els gemecs ofegats que feia la meuca. «Què collons deu estar passant aquí?», es preguntava.

Va girar el cap només un moment i va veure una imatge inesborrable que el va deixar glaçat. No li va caure el llibre de miracle. La Llengua d’Aigua, Numen, xuclava lentament el cos de la noia. Sadollava així el seu enuig innat i a partir d’aquell moment el poder del riu estava a les mans del monjo.