24
Tafaig, el druida

Prim va obrir els ulls en dos temps. Primer a poc a poc i després ràpidament. Va mirar a un costat i l’altre. No sabia on era. Va fer un intent d’incorporar-se, el seu nas seguia una aroma de carabassa i ceba que li havia fet recuperar els sentits. Però de seguida es va haver de tornar a ajeure. Tot el que hi havia en aquella habitació ballava al seu voltant. Estirat, mirava el sostre de fusta i pensava on coi devia ser.

De l’altra banda de l’estança va sentir que algú cantussejava una cançó —va ser incapaç d’identificar-la— i immediatament va callar. Una veu que reconeixia prou bé li preguntava rient:

—Veig que heu sobreviscut al bosc dels Queirons. Això vol dir que sou apte per fer grans coses, no és així, amic meu? —El volum de la veu era cada cop més alt perquè s’acostava al llit de Prim—. No cal que em contesteu, ja tindrem temps de parlar-ne. He sentit que us movíeu i he pensat que ja us havíeu despertat, amic constructor!

I un somriure envoltat de cabells i barba blanca, la de Tafaig, va aparèixer davant de Prim.

Estava sa i estalvi a casa del bruixot. Va fer un gest com si es volgués llevar. Una mà arrugada però ferma no li ho va permetre.

—No, no…, ni pensar-ho. Heu de reposar. Heu perdut molta sang, us heu de refer de les ferides i el vostre cos ha de treure tot el verí que us va injectar la serpica, aquella mena d’anguila que heu trobat a la cova d’Esvedrà. —Li va acostar un bol de fusta—. Beveu aquest xarop, que us ajudarà.

—Quant fa que sóc aquí? —va preguntar Prim, mig somicant, mentre amb mig cos incorporat xarrupava aquell caldo fumejant que li havia acostat el druida.

—Fa tres dies. Després d’un petit moviment de terres que vam tenir, un terratrèmol que per sort no va fer cap destrossa important, us vaig trobar estès a terra a prop del clar de Turcà. Hi vaig sovint a collir dents de rata i, quan passo pel bosc de camí cap a la ciutat, m’aturo a sota d’un desmai on es fan unes nyàmeres excel·lents que em serveixen per a una colla dels meus destil·lats, xarops i altres beuratges terapèutics.

Prim va relacionar aquest petit episodi sísmic que deia Tafaig amb els sorolls i els tremolors que havia sentit dins del bosc. Ni rastre dels queirons.

—Entreu i sortiu del bosc sense cap protecció contra les bèsties que hi viuen? Hi teniu un pacte? Com us ho feu per travessar-lo sense que us toquin un pèl de la barba o no us ataqui qualsevol altra criatura? —va voler saber Prim.

—Val la pena viure, estimar la vida, sentir que formes part de la natura, que estàs en comunió amb la terra, els arbres i l’aire, i que t’agermanes amb tots els animals que viuen al teu entorn —argumentava Tafaig, mentre feinejava entre ansats i cassons—. Per això tinc una relació amb tot el que m’envolta que podríem definir com de bon veïnatge: ens respectem i ens ajudem en el que cal. No hi ha imposicions ni tampoc agressions. Hi ha lloc de sobres per a tothom en aquest món, només cal saber-lo administrar amb seny.

—I em voleu fer creure que els animalots que viuen en aquell bosc tenen «seny»? —va fer incrèdul Prim, mentre es tocava el cap amb el dit.

—No és el nostre seny, però sí que tenen un sentit comú que guia les seves accions, no fan les coses perquè sí ni per un instint animal irracional, tot al contrari.

—Què us fa parlar així? L’experiència?

—No, amic meu, no… L’experiència és un regal que t’arriba quan ja no et serveix de res o de ben poca cosa —va replicar el druida amb un gest conformista—. Parlo així, senzillament, perquè ho sé… Ja són molts anys!

Tafaig era un druida ric en coneixements. Era un home de bosc que de vegades feia de curandero. Tenia la capacitat de guarir, perquè coneixia les plantes i era capaç d’alleujar el dolor i fer marxar el mal només per la imposició de mans.

La gent li demanava consell fins i tot per curar el bestiar. Les creences populars el feien amo dels animals salvatges i d’éssers fantàstics i n’hi havia que fins i tot deien que l’havien vist a cavall d’un llop. Ell ho desmentia tot, això i totes les insinuacions de nigromància que el relacionaven amb pràctiques i encanteris més aviat obscurs, que donaven a entendre que tenia tractes amb els esperits, que podia entrar i sortir del més enllà perquè tenia un pacte amb el diable… Tafaig no es movia per aquesta banda, ans ben al contrari, podia fer servir les forces de la natura perquè les coneixia i hi estava en comunió.

—Jo vinc d’una tradició molt antiga d’homes i dones lligats a la terra i a la seva saviesa. La majoria dels credos i rituals estan relacionats amb les forces de la natura. La reencarnació és el cicle que regeix la nostra existència i per arribar a la màxima expressió de la nostra perfecció s’ha de procurar viure en harmonia amb la natura, només així es pot obtenir la potència i la força a través del contacte entre la ment humana i els esperits de la naturalesa. Es el meu deure ajudar tothom que ho sol·liciti sempre que es pugui i fer servir el que la natura m’ofereix i tinc al meu abast.

—I podeu fer servir qualsevol cosa?

—Sí, encara que suposi sacrificar algun element viu de la natura, però aquesta és la seva grandesa. Mireu, els del meu ram ens regim per quatre preceptes que, un cop estan en marxa i activitats, alliberen una energia que es pot transformar en l’obtenció del que desitgem.

—I quins són?

—Primer heu de manifestar una voluntat constructiva. Després heu de desenvolupar una imaginació creadora. Per això heu de tenir fe i finalment mantenir el secret.

—Ja, però… pot ser que algú com jo, que no és ni druida ni bruixot, vulgui obtenir alguna cosa de la vida o de la gent a través de rituals i no se’n surti?

—Sí, evidentment, però la feina de l’aprenent és la d’observar i parar atenció per saber com canalitzar la seva energia per obtenir uns bons resultats.

—I com ho hauria de fer?

Van trucar insistentment a la porta de la cabana. Tafaig va obrir d’una revolada. Era un pagès que amb la cara desencaixada i amb veu tremolosa suplicava al bruixot que l’acompanyés fins a casa seva.

—El meu fill fa dies que ha caigut malalt i no li baixa la febre. A les nits delira i la dona i jo tenim por que… —Va mirar espantat a una banda i a l’altra com si es volgués assegurar que res ni ningú no el podia sentir, i va afegir en un xiuxiueig—: Ens fa por que no l’hagi posseït el diable.

Tafaig el va fer entrar i va començar a interrogar-lo.

—A veure, a veure. Expliqueu-me què feia el vostre fill abans d’arreplegar aquestes febres.

—M’ajudava en les feines del camp i tot d’una es va trobar malament. Se sentia cansat, molt cansat. Tossia i sobretot esternudava molt. Deia que tenia molt de mal de cap i es queixava que li feia molt mal el pit.

—I li va venir de cop?

El pagès s’ho va rumiar un moment i va contestar:

—Ben bé de cop no.

—No recordeu quan es va començar a queixar?

—Potser… —El pagès es va gratar el clatell i va fer una ganyota amb els llavis que li van quedar en forma de ferradura—. Potser… —semblava que anava recordant—, potser va ser després d’un dia de feina que estàvem molt suats. Ens vam asseure sota l’ombra d’un arbre on teníem el càntir amb aigua fresca. S’hi estava molt bé. Passava molt d’aire, un aire fresc…

—Ja en tinc prou amb això, bon home —va sentenciar Tafaig.

—I és greu?

—No, si l’atenem a temps. —Es va girar cap a uns armaris, va remenar una calaixera i Prim hi va veure uns flascons. El druida en va prendre uns quants, se’ls va posar en un sarró i, adreçant-se-li, li va dir—: Me’n vaig però tornaré de seguida. No us mogueu del llit.

—Ah, no —va dir Prim mentre s’incorporava—, jo us hi acompanyo! Per res del món no em vull perdre poder veure el druida Tafaig en acció.

—No, no és possible, mestre Prim. Us convé reposar i us heu de recuperar. Nosaltres —i es va mirar aquell pagès— no tenim temps per perdre. Salut!

Va agafar el barret, la casaca i la vara i va sortir amb el pagès empenyent la porta. Va deixar Prim amb la paraula a la boca, però li van faltar cames per seguir-los.

Si bé és veritat que les cames li feien figa i li costava mantenir l’equilibri, va seguir el rastre que deixava el guarà amb què havia vingut el pagès. A més, no vivien gaire lluny. Al tombant d’una pinassa va veure un maset i va distingir-hi la figura alta i terrandosa del bruixot i la del pagès, més basta i arrodonida.

Prim es va acostar a la porta d’aquella senzilla casa de pagès i de fora estant se sentien els crits roncs del noi malalt. El pobre pagès tenia motius per pensar que algun esperit se li havia posat al cos. Havien deixat la porta oberta. Hi va entrar sense que ningú el veiés i es va procurar un amagatall per seguir tota l’operació del druida.

Un bordegàs esprimatxat i blanc com la calç jeia en un llit al fons de l’habitació principal. Va sentir que Tafaig demanava que li portessin un parell de dotzenes de cargols vius. Quan els va tenir els va començar a manipular. Uns quants els va posar en un pot amb sucre i va demanar a la dona del pagès que estigués al cas de la bava que feien i que la guardés. Li va ordenar que la pasta resultant la untés en un drap i que més tard ja l’hi demanaria. La dona va obeir diligentment.

Mentrestant, el druida va treure les closques a la resta de cargols. En va agafar uns quants, els va ben arrebossar amb sal i els va embolicar amb gansalla un per un damunt dels dits del peu del noi. Després va fer el mateix amb quatre cargols més i els va posar a les plantes dels peus. Finalment, ho va embolicar tot plegat amb aquell drap moll de xarop de cargols que havia manat de preparar a la mestressa de la casa. A més, va fer empassar al noi una cullerada d’esperit de flors de saüc.

—Així et baixarà la febre i el dolor —va explicar Tafaig sense desconcentrar-se al xicot, que de vegades es convulsava. Però encara no havia acabat—. Teniu conills? —va preguntar al pagès.

—Sí, per què? —va preguntar amb una angoixa compartida amb la seva dona.

—Mateu-me’n un i porteu-me’l de seguida.

—El que vós digueu —va contestar i va sortir corrents cap a fora al corral.

Mentrestant, Tafaig enretirava de l’esquena del malalt la sola d’una espardenya d’espart impregnada de vinagre que ja s’havia refredat.

—Es un bon remei —va dir a la dona—, però per trencar pulmonies no n’hi ha prou amb això.

El druida va treure del sac que havia portat dues terrines: una amb un líquid marronós i una altra amb un de blanquinós. Amb dues fulles de col aplicava al malalt cata-plasmes de sagí i sucre al pit i a l’esquena, i li feia fregues amb oli calent de llangardaix.

Llavors va entrar el pagès. A les mans hi duia el conill sacrificat agafat per les dues cames.

—Aquí el teniu —va dir, mostrant-li l’animal, que encara era calent.

—Gràcies —va fer el druida.

I sense treure les mans ni la vista del cos del fill del pagès, li va ordenar que l’escorxés i li tragués la pell i que la hi portés de seguida.

El pagès no va preguntar res i va fer el que li demanava Tafaig.

Un cop aplicades totes aquells cures i ungüents amb poders remeiers, Tafaig va procedir a embolicar el pit del malalt amb la pell de conill que acabaven de matar. Va tenir molta cura que la part de dins de la pell toqués la pell del malalt.

—Si veieu que al vostre fill li puja encara més la febre, mateu un altre conill i feu el mateix que m’heu vist fer i així tantes vegades com calgui. Si feu el que us dic, d’aquí a tres dies el vostre hereu ha de tornar a estar trempat com un gínjol.

—Molt agraït, Tafaig, la meva dona i jo us donem les gràcies.

—No es mereixen, de debò, ja sabeu on sóc per al que us convingui —i van encaixar les mans.

Es va posar el barret, va donar una llambregada darrere la columna de fusta on Prim s’havia amagat per veure tota l’escena i li va dir amb voluntat de renyar-lo, però només una mica:

—Mestre constructor, vós deveu venir amb mi o us estimeu més quedar-vos a fer companyia al malalt?! Com que no hi ha manera que em feu cas…

La parella de masovers es va sobresaltar quan el van veure sortir de darrere la columna. Ho va fer amb els braços enlaire en senyal de pau.

—Dispenseu-me, jo no us volia incomodar. —I adreçant-se al druida—: Sí, sí, i tant que vinc amb vós, espereu-me.

—Anem, que no tenim tot el dia —va dir el druida ja sortint per la porta.

I van caminar plegats tots dos en direcció a la muntanya de Guix.

No es van adreçar cap paraula en tot el camí, però quan tot just acabaven d’entrar a la cabana de Tafaig, Prim li va dir:

—Em fa l’efecte que tenim una conversa pendent. Us recordo que vaig venir a veure-us travessant el bosc dels Queirons per saber, tal com em vau prometre, la manera de calmar les aigües del riu i que no tornessin a sortir de mare.

—Sí, teniu raó, mestre Prim…

Tafaig es va treure la casaca i el barret i li va donar l’esquena mentre entrava en una mena de rebost on tenia pots, atuells i altres andròmines indefinibles. En va sortir amb una petita gerra que contenia un líquid vermellós, es va dirigir cap al foc i es va encendre una pipa.

—Seieu —va dir Tafaig, assenyalant amb una mà un petit tamboret que hi havia al costat de la llar de foc, i li va oferir una mica del licor que acabava de buidar en dos gots—. Teniu, preneu-vos això, que us anirà bé.

—Gràcies. —Va agafar el got i es va asseure—. Què és?

—Es un xarop de ruda que us reconfortarà. —I es va arrepapar a la gran poltrona que tenia de cara al foc—. Es un beuratge molt senzill i molt saludable.

—I és difícil de fer o la fórmula té secrets que no es poden revelar?

—No, amic meu, i ara! —va dir Tafaig enmig d’un somriure—, Dues nous seques, dues figues, vint fulles de ruda i un gram de sal gruixuda, tot passat pel morter. Quan ha quedat una mena de pasta, s’hi afegeix un raig d’algun licor molt graduat i ja està a punt per prendre. —Prim va començar a xarrupar-lo—. De seguida notareu que us aniran marxant tots els mals i la sensació d’enterbolinament que teniu per culpa del verí que encara us corre per dins. —Va fer una pipada llarga, i el fum que deixava anar formava uns anells que es dissipaven—. Vós, mestre Prim, venint com veniu de la Llombardia, no coneixeu les propietats de la ruda?

—No.

—Són infinites i molt eficaces per a tota mena de verí, i és una planta molt apreciada a les vostres terres. A Venècia creuen que la ruda genera felicitat, prosperitat i benestar a la família, i per això es planta als jardins, perquè floreixi ben a prop de moltes llars.

—Sí, ara que ho esmenteu, recordo —tenia la mirada perduda mentre anava assaborint aquell reconstituent— una dita que havia sentit ja fa molts anys. Deia: «Qui a casa té ruda no hi mor mai cap criatura».

—Sí, senyor…, és una planta màgica… Aquí la gent que viu a les muntanyes porten ruda penjada al coll per evitar encanteris de bruixes, fiblades de serp i picades d’escorpins. Es màgica perquè creix sota la influència de Saturn i de Mart. Antigament, un cop assecada, es feia servir en molts rituals màgics per encendre el foc sagrat.

Prim va escurar fins a l’última gota d’aquell beuratge i va reprendre la conversa que havia quedat estroncada per la visita del pagès.

—Tafaig…

—Humm —va respondre el druida mentre feia una calada.

—Em vau dir que si us venia a veure em podríeu donar el que necessito per fer front a l’embruix. Com ho haig de fer per posar fi a l’encanteri?

Va xuclar la pipa i va deixar anar un núvol de fum que va perfumar tota l’habitació.

—L’únic que us cal és…

Prim amanyagava el penjoll que duia a la mà i que després s’hauria de lligar al voltant del coll. Allò i res més era el que li calia per desfer l’encanteri de les aigües embruixades del Fluvià. Tafaig li havia donat el penjoll i les instruccions perquè les aigües encantades tornessin al seu estat original. Es va acomiadar del druida i va tornar a Besalú per un altre camí que li havia indicat el vell bruixot, lluny del bosc dels Queirons. En va fer força via i abans del que comptava ja va albirar les muralles. Sense passar per casa es va dirigir cap al riu. L’esquelet del pont a mig fer li va provocar un sentiment d’angúnia, de ràbia i tristor. No les tenia totes, però Prim sabia que era tan important dir les paraules com creure-se-les. El ritual que havia d’oficiar era el que li havia encomanat Tafaig i l’havia de seguir fil per randa. Només la remor de l’aigua acompanyava el silenci que dominava l’escena. Enfilat dalt de l’últim pilar construït, Prim s’havia de penjar al coll una bosseta de cuir que li havia donat Tafaig. A dins, però, no sabia què hi havia.

Un cop allà dalt i amb les mans obertes de cara a l’aigua del riu, primer havia d’aixecar la vista cap al cel i proclamar la seva lleialtat:

—Oh, Suprem Creador, estimadíssim Pare de tots els éssers vius, allunya d’aquest indret les forces malignes i protegeix-me d’enemics i perills que habiten en l’invisible. D’embruixos i de maleficis, siguin provocats o naturals. Permet a aquest mortal que l’imponderable esperit de Numen m’escolti i així pugui garantir d’ara endavant els meus projectes i les meves empreses!

Després, sense moure’s, va fer la següent invocació mirant al riu:

—Oh, tu, Numen, mostra’t propici als meus precs i il·lumina la meva intel·ligència perquè sàpiga complaure’t i vetlli perquè res ni ningú destorbi el teu son i les teves aigües. I perquè així sigui rep d’aquest, el teu humil servent, aquesta ofrena!

S’havia d’arrencar allò que duia al coll i llançar-ho de primer cap amunt procurant que en baixar fes un cercle complet a l’aire abans d’enfonsar-se a l’aigua. Com si així d’alguna manera es tanqués el cercle de l’encanteri que amb unes altres intencions havia obert fra Florenci. Si no s’assegurava que feia una volta, Prim podia córrer el risc que el sortilegi no funcionés.

No ho sabia, però dins d’aquell minúscul sarró hi havia la seva pròpia sang. Tafaig li n’havia extret una mica la tarda que el va trobar desmaiat al clar de Turcà després d’haver travessat el bosc dels Queirons.

El pontífex va baixar del pilar i es va mirar la seva obra mig estrafeta. Es va tocar les ferides i després va deixar anar un sospir mentre mirava les fosques i tranquil·les aigües que baixaven riu avall. Va enfilar cap a casa pensant que si aquell ritu l’havia fet bé, les obres del pont es podrien tornar a engegar. Amb aquestes cavil·lacions va arribar al barri de la Força.

«Ja sóc a casa», va pensar, en veu alta. I tot seguit va pronunciar el nom del seu fill: Itram.