2
El camp de les Forques

Amb uns ulls injectats de sang, d’odi i àvids de justícia, la multitud mirava amb desfici com els botxins feien el nus de la corda que ben aviat envoltaria el coll del lladregot que mirava cap al cel. En aquell instant, un tro sec va estripar la panxa dels núvols bruts que tapaven el sol i un llampec enlluernador va il·luminar les cares grises de la gentada que s’arraïmava al voltant del cadafal. Uns feixos de llum tímids i escanyolits travessaven aquelles nuvolades i donaven a l’escena un aire encara més sinistre.

El vent movia suaument les branques de l’alzina centenària que inexplicablement els anys no havien aconseguit consumir. Alguns deien que es mantenia viva perquè xuclava la vida dels qui hi penjaven. Els cabells greixosos del pispa també es balancejaven, però d’una manera més mandrosa, en el precís moment que un dels encarregats d’en-viar-lo a l’altre barri va llançar la corda enlaire per damunt de la branca. Quan va caure la va agafar fort i li va passar per sobre el coll arrossinat de la camisa. Els ulls desorbitats i espaordits del condemnat procuraven seguir aquells moviments com si així es pogués avançar a l’esdeveniment que la concurrència esperava amb delit i evitar el tràgic final que li havien procurat les autoritats pel seu mal cap: robar unes gallines. La branca que estava a punt d’aguantar el pes del penjat i el cadafal van grinyolar. L’altre botxí se li va acostar esbossant un somriure maliciós. Malgrat els esforços i els cops de cap que feia el presoner per no deixar-se cobrir la testa, en va tenir prou amb un ràpid joc de braços per tapar-li el cap amb una saca. Es convulsava damunt de l’entarimat que era situat a sota mateix de l’alzina. Notava que ja li faltava l’aire tot i que encara no l’havien empès cap endavant i no pendolava de la branca. La saca l’asfixiava. Panteixava. Suava. Una estrebada seca. Després d’una lleu erecció va notar que se li humitejava l’entrecuix dels pantalons i començava a perdre el món de vista. No tocava de peus a terra i tot era borrós. La cridòria triomfant de la gentada que s’aplegava davant del cadafal només era un xiuxiueig que s’anava apagant ràpidament. Els dos genets que s’ho havien estat mirant des d’una certa distància es van afanyar a clavar una xurria-cada als lloms dels seus cavalls, van travessar el Capellades, van deixar enrere aquell espectacle morbós i es van enfilar per un camí costerut de terra que els va deixar davant d’una de les portes de Besalú. Els dos soldats armats amb dues llances que vigilaven l’entrada no els van posar cap entrebanc, els van deixar passar.

Era mercat. Van desaparèixer carrer avall acompanyats del so d’un altre tro.